Celebració del L aniversari del Concili Vaticà II​, escriu J.L.Porcar

Efemèrides, esdeveniment  imprevist, kairós…, em manquen paraules i no en vull cercar més perquè no hi ha prou de mots que signifiquen acuradament el que aquest matí hem viscut un grapat de gent, de persones, ni tan sols he d’assenyalar-ne la quantitat, el nombre, tant se val.

Els mots, les paraules dibuixen conceptes, emmarquen, surten de la sensibilitat, del que sentim, amb els ulls, el nas, la pell, l’orella, el cor, la memòria, les mirades, el fetge, la respiració, el sabor,… un embolic dens que ens amara amb la naturalitat d’alçar la mà, de seure’ns, de somriure.

Al cap i a la fi el que vull expressar és que per a donar sentit i comunicar les vivències meues i de més persones que hi érem juntes i compartiem espai, camí i celebració, les paraules vessen de sentit, no poden emmarcar el seu contingut abstracte, d’idea clara i distinta, i rebenten escampant espurnes de silenci i, com diu l’inici de l’evangeli de Joan, Logos sarx egeneto  (1).    Paraula i carn omplin l’ àmbit de la vida, només ‘egeneto’, segons el que m’explicaren aleshores, assenyala la diana puntual d’un fet, d’una acció, de la realitat viscuda.

Biblia de Navarra

Vull insistir, no es tracta d’una filigrana verbal pel meu interés, sinó de mostrar el que he viscut: l’oceà de comunicacions, en la celebració del 50 aniversari del Concili Vaticà II, ha estat una vivència, pas a pas, pels racons, els calaixos, els camps oberts, les institucions, les propostes profètiques, les lluites per recuperar el nom de cada cosa, per la memòria viva feta present.

L’ofici, per segona vegada a instància d’Antonio Duato, de conduir la filmació del que en el Saló d’Actes  del Col·legi S. Joan Bosco (Salesians) hem celebrat, no ha estat per a mi, de cap manera, un entrebanc. Ja des de l’inici ha surat espontània la humanitat territorial, del territori que el mapa anunciava. El sentiment d’aterrar, d’obrir finestres, portes i caminar de la mà del company que en cada moment de les quatre hores que ha complit la estadia, eixe sentiment m’ha fet fruir, gaudir, callar, penedir, reiniciar.

És que ha hagut alguns moments, per a mi, d’una força que em rebolcava i em feia dir a poca veu: ‘xe, xiquet, no és possible compartir el que reps’. Per exemple la vessant sobre la pau, la vessant sobre el valencià, la vessant sobre la vida religiosa dels convents de dones, la pluja insistent del papa Francesc, les cançons, la vessant sobre la història del bisbat valencià de la gent que visqué el món obrer o el canvi de la simetria del treballar en equip, de l’ecumenisme…

Caldria consignar els qui, amb l’energia honesta del seu alé, han comunicat el que acabe d'escriure. Però jo, ‘del clero regular’, no me’n recorde dels noms. I, ‘o témpora o mores’ (òbviament en sentit positiu), les dones, els hòmens, ho érem tan sols això, hòmens i dones. A veure, precisament perquè ha estat autèntica i normal aquesta experiència de gènere i de simetria, no més a la fi, i a la distància d’aquesta reflexió, me n’adone que s’han esborrat les fronteres entre clergues i laics, capellans i excapellans, regulars i seculars, joventut i gent gran…, absolutament, dels qui estàvem allí.

Todo el pueblo se mueve hacia una meta (el Reino de Dios). Todos van mezclados: obispos, religiosas, laicos.

I sí, les diferències que hi són i també hi eren, però, de cap manera esdevenien distància ni tampoc marques de poder ni trets d’aïllament. El Concili Vaticà II encertà en manifestar decididament el que acabe de certificar: som poble i aquesta és la consciència que ens fa fugir d’apoderaments exclusius. Som, doncs, avui, responsables de fer camí.

Gràcies.

Porcar.

(1) Nota del coordinador:
... “logos sarks egeneto”...[el] verbo -la palabra- devino carne...