Cristofor Martí Adell, un amigo común de Vicente Extrems y mío me ha enviado esta nota necrológica escrita por él para publicar en nuestro NIHIL OBSTAT. No tengo nada que añadir ni matizar. Tal cual está escrito, sirve para comprender la personalidad de Vicente Estrems. Y completa la hermosa nota de José Maria Monzó, publicada hace unos días.
Ramón Gascó.
“Cuando un amigo se va…”.
És la vida, aquesta vida. I no en tenim d’altra.
Els amics hi són sempre amics, els estimem i ens són més o menys indispensables. L’amic Vicent, però, és un cas singular. Cristià evangèlic i capellà exemplar, no tenia vida pròpia: vivia entregat als altres: als conciutadans, a la feligresia, als veïns, a la família, als amics… Als altres. Aquesta dedicació seua no s’interrompia ni al cor de la nit: ell era un home entregat les vint-i-quatre hores del dia.
Gràcies, Vicent. Deixes, com diu també la cançó, “una huella que no se puede borrar”.
Cantà missa el 1967. I, des del primer moment, tingué davant un futur prometedor: el feren superior del Seminari Metropolità, però ell pretenia ser rector d’una parròqui, d’un poble. I anà a Benimarfull, un poblet de la Serra de Mariola on, pel que jo sé, fou estimat i feliç. Crec que, per ell, s’hi hagués quedat per a sempre. Però, coses del sistema, vingué a la parròquia de Bonrepòs, Mirambell i Cases de Bàrcena (on conegué Pasqual, el corretger, un republicà descregut que haguera donat la vida per ell). En aquests municipis de l’Horta, molt prop d’Alboraia, fou també molt estimat i feliç…
Tant a Benimarfull com a Bonrepòs, Vicent, decidit, assenyat i valent, protagonitzà, com solen fer els rectors, obres: a Benimarfull, la capella del Sant Crist, on per a la taula de l’altar, emprà la pedra d’una almàssera i, per als suports subsidiaris, uns trills de base estrellada que proven l’origen mallorquí d’una gran part de la població de la zona. Però l’actuació a Bonrepòs fou molt més sonada: amb l’ajuda d’un arquitecte de Carpesa, Antoni Gil, estudiaren minuciosament les restes de la decoració barroca del temple i el restauraren. La carcassa final, però, fou la col•locació del penell. Es tracta d’una operació delicada i, evidentment, de gran risc. Doncs, bé. Vicent decidí que, si algú havia d’arriscar la vida, aquesta persona seria ell. I, penxat al cable de la grua, s’elevà per damunt del campanar per a plantar-hi damunt tal com toca el penell. Els veïns del poble, la feligrésia, cosa ben singular, pogueren contemplar aquell dia el seu rector sobrevolant el poble i la mateixa església, al cel.
A Bonrepòs, visqué la mort del dictador i la Transició democràtica. I ell, valent i honest fins al moll dels ossos com era, hi tragué cara a favor de l’ordre, la justícia i els ciutadans… I, evidentment, tingué problemes civils i amb la jerarquia eclesiàstica.
Era a Bonrepòs quan faltà sa mare, Pilar Burgal Hurtado. I Vicent, considerat, respectat, estimat per una gran majoria de ciutadans honestos, decidí entregar uns anys de la seua vida a servir des del seu ministeri els més desfavorits. Don Juan Sanchís, un home d’un gran cor que tinguérem a Alboraia de rector, havia estat a Xile. I a Xile, al Xile de Pinochet, se n’anà Vicent també. Concretament al Nord, a Chañaral, un centre miner del desert d’Atacama. Ací estigué 8 anys primer, i 4 una segona vegada (Últimament, ja ben malat i tot, hi féu un viatge d’un mes aprofitant un permís especial dels metges que l’atenien).
Ell, que havia viscut i patit el franquisme ací, hi anava amb les idees molt clares. Sense ser un Che Guevara, només com a cristià compromés amb l’evangeli i el seu ministeri sacerdotal, era previsible que hi tindria problemes. I els tingué! En una ocasió, féu vaga de fam davant la presó on havien tancat un miner, un feligrés seu… Ens han contat això del bon pastor, aqueix que deixa les ovelles i se’n va a cercar la que se li ha perdut, aqueixa que el necessita. Però tenim entre nosaltres molts “pastors” que ho facen?... Vicent n’era un! El cadàver del presoner, torturat i assassinat, hagueren d’entregar-lo (Me’n digué el nom però jo no el recorde. Ell sí que no l’havia oblidat!).
A més d’aquest cas concret, els pinochetistes més irracionals, egoistes i brutals, l’insultaven, el provacaren, li entraren en casa i, en una ocasió, li afluixaren una de les rodes de davant del cotxe perquè es despenyara des d’una de les crestes dels Andes on circulava per a visitar la seua feligresia. Providèncialment, s’avortà l’atemptat: havia parat per a saludar un grup de miners, probres pàries de la mineria xilena en mans de les multinacionals, obligats a buscar-se la vida fora de les àrees riques en mineral. Un d’ells advertí la situació: “Padrecito, esa rueda se le va a salir!”. Era la veu de la Providència…
A Xile, molt estimat per les autoritats democàtiques (governador i cap d’Estat inclosos), no sols no tingué cap problema amb la jerarquia, sinó que el seu bisbe comptava moltíssim amb ell.
De Xile vingué amb el càncer. El 2010 fou operat. Començaren a tractar-lo amb químio… En total, han sigut 4 anys molt durs de tractament.
Vingué a casa, no a la de sos pares, a la de la germana i el cunyat, sa casa (En més d’una ocasió, li he dit ja que podia ser com era, perquè contaba de manera incondicional amb Pilar i Pepe Albiach (Cauerra), les nebodes: Pilar i Amparo, i Sílvia, la reneboda. Tots ells persones encantadores que l’estimaven moltíssim i que s’han desviscut per ell). Amb aquest recer segur, Vicent ha pogut viure desinteressadament, sense sentir mai la pressió d’una societat capitalista que ens obliga, vulgam o no, a parar la mà per a rebre el benefici dels nostres serveis. Vicent ha sigut un home desinteressat!
La situació, però, no és sempre idílica en aquesta vall de llàgrimes: Vicent estava molt malament, cada dia pitjor, i Pilar, la germana, i Pepe, el cunyat, prou més majors que ell, tenen problemes de salut també. Les xicones han de guanyar-se la vida i treballen… Hi ací apareix Carme Pastor Mollà, la cunyada, la muller de Josep Estrems Burgal, un germà. En aquest temps, en què la necessitat del malalt i la família Albiach-Estrems era extrema, Carme hi ha fet, com solem dir, tots els papers de l’auca. I tots pareix ser que els ha fet molt bé. Carme l’acompanyava en l’ambulància que el portava al Clínic la vespra de l’òbit.
També he conegut a aquesta casa, en aquests moments crítics, a Carme Vilaplana, una infermera filla de Benimarfull i afincada ara a Madrid que, amable i generosa, els ha ajudat tant com a pogut…
“Que Déu els ho pague”, solem dir. I és que aquestes coses no hi ha diners al món per a poder-les pagar. El Nostre Senyor que ho faça.
I no em quedaria tranquil si no us contara açò: quan jo coneguí a Vicent, ell duia a la bufeta una pedra de més de cent grams tal com pogué comprovar el cirugià que l’operà. Com el caçador les peces més singulars, pretenia guardar-se-la, però Vicent la volia i se la quedà finalment. Us imagineu amb un cudol així al baix ventre? Ell el duia i, segurament, tal com suposava el metge, des de quasi el naixement.
L’operació suposà per a ell una autèntica resurecció: el Vicent de després, el nou, era dinàmic, esportista (fou el porter de l’equip de la classe, l’Iker de la selecció del curs), actor (el recorde en el seus papers als autos sagramentals o en el de Juli César. Estava esplèndit. Era un bon actor)… Sembla que el sofriment, si se’n extrau la lliçó pertinent, té efectes molt positius. Ell, amb aquesta pedra damunt, patí i madurà molt. De l’operació, com d’un segon part, nasqué el Vicent que hem conegut, el Vicent que estimàvem, el Vicent que teníem entre nosaltres i amb qui comptavem tots com a l’amic segur.
Com diu la cançò també: “Cuando un amigo se va, deja un vació muy grande que no se puede llenar”. Cert!
Dins la gran pena que compartim tanta gent, gràcies, Vicent!
13 – 6 – 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada