“JOSEP ESPASA I SIGNES 1914-1980”, Antoni Signes

                      

Cicle:  Història dels nostres pobles.-  Presentació en la  Universitat LA NAU, 19-VI-2014

-          100 Aniversari del naixement de Mossén Espasa

-          Història del Col·legi de St.Tomàs de Villanueva

Intervenen:

-          Antoni Espasa, catedràtic de econometria

-           Emili Marín, sacerdot, coordinador del llibre

-          Antoni Signes, presentador, coordinador del cicle

Coautors del llibre: Artur Llin Chàfer, José Gea Escolano, Teresa Espasa, Antoni Signes Mulet, Joan Piris Frígola, Lola Barberà, Vicent Miquel i Diego, Trini Simó, Francesc Aracil, Antoni Espasa, Vicent Balaguer, Josep Garcia Richart, Joaquim Signes, Màximo Lledó, Joan Fuster,

Coordinador: Emili Marín Soriano

           

La presentació del llibre Josep Espasa i Signes  1914-1980, hem volgut incorporar-la al cicle de Història que ja anem arrastrant uns anys, perquè en el llibre es solapen dues històries dignes de rescatar: la història d’un personatge i la història d’una institució.

        -  El personatge, Mossén Josep Espasa, naixcut a Dénia, (la Marina Alta), circumstància que ell sempre va valorar: el seu realisme prosaic, sense fantasies fàtues ni bufes de pato,  amb els peus sempre tocant terra, un poc socarró i irònic, perspicaç i al mateix temps comprensiu, i sobretot humanista.

           

          Com a col·legial en l’època que ell va ser rector del col·legi, jo el veia com un sacerdot atípic, per un costat, un home complidor de les normes establertes, i per l’altre, partidari de reformar moltes de les estructures  de l’¡església, obsoletes i  caduques. Partidari del Concili Vaticà II, abans de convocar-lo Joan XXIII. Tot el treball que anava fent-se al Concili, era tema normal de conversa entre els col·legials i el P. Espasa, tal era l’interés per les reformes eclesiàstiques que tothom esperàvem, i anys després ens van defraudar.

             La seua gran preocupació va ser acostar  la gent agnòstica i no practicant al missatge evangèlic. Per tal d’aclarir el nucli essencial  de la religió cristiana, per tal de que apareguera  raonable, va escriure dos llibres: Falsejaments i Veritats cristianes, on desenmascara el que no són veritats a creure, i Cal creure...? Qué, (Què cal creure) on acaba l’analisi de la part fonamental  de la religió cristiana. Una altra preocupació fou l’acostament a les altres comunitats cristianes no catòliques.  No debades va ser nomenat delegat diocesà d’ecumenisme.

             Si l’he qualificat de personatge històric ha sigut no tant pel que va fer, que va ser molt i en la línia que calia, sinó pel que no va poder fer, pel que no li deixaren fer. El seu nom va ser un referent per construir una església que no va poder ser, la nova església del Vaticà II... Va ser professor del Seminari, als pocs anys el destituïren perquè la seua ideologia i les formes d’ensenyar no casaven bé amb el que manava la jerarquia. Va ser rector del Col·legi de St. Tomas durant uns vinticinc anys, fins que la cúria va detectar en el Col·legi, diuen ells, uns aires térbols, empastifats  d’heterodòxia i el van fer fora. Hem d’aclarir que l’heterodòxia, en esta ocasió, solament va ser un pretext merament formal  per provocar la destitució del rector Espasa. La causa real i principal no  era altra que l’apetència de l’arquebisbat per controlar el Col·legi, sobretot , les finances del Col·legi.

             El que sí li devem els col·legials al rector Espasa és l’ambient de convivència i  llibertat que ell va saber crear o va saber permetre en el Col·legi, al menys als anys seixanta  que jo vaig estar  allí. I una altra cosa que jo voldria agrair-li personalment, és que sempre que el vaig necessitar, el vaig tindre al costat, en els grans esdeveniments com l’ordenació sacerdotal, la primera missa, com en el matrimoni que ell em va celebrar, com en les petites coses, de parlar amb ell o demanar-li que vingués  a donar una conferència.

        -    La Institució: El Col·legi Major de la Presentació de la Mare de Déu i St. Tomás de Villanueva, fou fundat pel Sant arquebisbe de València en 1550 amb la finalitat d’acollir els aspirants al sacerdoci, de condició pobra, quan encara no existien els seminaris. Va dotar la Institució amb unes Constitucions molt democràtiques, pels temps que corrien, que permitien i establien l’autogovern dels mateixos col·legials. Podríem dir eufemísticament que St. Tomás  va fundar el primer seminari del món, però aquesta afirmació no seria del tot correcta, perquè la creació dels seminaris diocesans es produeix pel decret del Concili de Trento en 1563. 13 anys després de la fundació del Col·legi, creat doncs, no com un seminari, sinó amb les característiques d’una  Obra Pia. Aquest detall era important per impedir les apetències dels Patrons, sobretot de l’arquebisbe.

Azulejo del Museo Nacional de Cerámica (Valencia)

                Les Constitucions  prescrites per St. Tomás han estat per al Col·legi i els col·legials, durant més de 400 anys la norma i llei que ha regit la convivència d’aquesta entitat, fins que en arribar a l’any 1970 es va presentar el problema,  que no provenia de la manca d’adaptació als temps actuals, com cabria esperar després de tants segles, tot al contrari, les Constitucions tant ben meditades pel sant, s’acoblaven perfectament als aires democràtics i participatius dels nostres dies. El problema provenia de l’autoritat eclesiàstica, que no tenia prou en ser Patró (junt a l’alcalde de la ciutat),és a dir, vigilant pel compliment de les Constitucions, sinó portats per l’interés  de sostraure el govern del Col·legi de les mans dels col·legials per a exercir-lo el bisbe i controlar les finances, que en esta època ja eren molt rendibles; aleshores es proposen canviar les Constitucions, perquè amb eixes normatives el bisbe no podia apropiar-se del Col·legi. Com que ni rector ni col·legials anaven a permetre la malifeta i l’abús de poder, el primer que decreta l’arquebisbat és la destitució del rector, Josep Espasa. Com els col·legials tampoc s’avenien als nous canvis els amenacen, primer de no rebre les ordens al diaconat i al presbiterat. Com que no es dobleguen, aleshores decreten l’expulsió i requereixen la intervenció de les forces d’ordre públic. No contents amb això, comuniquen al Capità General de la regió que enrole en l’exèrcit als col·legials expulsats, que encara estan en edat militar i no els empara el Concordat amb la Santa Seu, pregant que els envien al Sahara, o més lluny (això ho vam saber alguns anys després per la informació directa dels estaments militars).

Aspecto anterior del colegio en el mismo emplazamiento donde se encuentra actualmente  C/Pintor Sorolla, 15b.
 http://www.ongd.es/santotomas/7.html

              La decisió de la jerarquia fou molt contestada, per injusta i autoritària, per una gran part del clergat especialment pels antics col·legials que ens vam oposar fermament a l’operació de acoso y derribo portada per l’arquebisbe Garcia Lahiguera i sobretot pel bisbe Jesús Plà. La causa fou encarrilada pels advocats fins que arribà al Vaticà i des d’allí la van tornar al bisbe Ordinari de València, donant-li tota la llibertat per actuar segons la seua conveniència. Però tota aquesta història la trobareu millor explicada i detallada en el llibre, pàgina  99, en l’article de Ximo Signes, que aleshores la va viure en primera persona, com a rector del Col·legi.

                                                                                                                        Antoni  Signes