20 de Maig
de 2014.
Ha estat un
esmorzar de lo més profitós. Recontradimonis i recontradéus, quin esmorzar més
fluid, quatre rius, tres i el més verinós, el de Sal.lus. El verí de la paraula, el verí de l’anècdota d’aleshores a
Montcada, el verí d’aquelles vivències empeltades en aquestes olives, cerveça,
entrepans i un timó o timonet per a Sal.lus.
I aquest
home que no te res que ‘vore’ amb el refugium peccatorum ni amb el consolatrix
aflictorum sinò tot el contrari, n’és d’allò més rialler i compassiu amb una
coda inevitable en la seua conversa propera:
la risa a glopets, a colpets, o
de vegades a esclafits sense parar rodolant per la vessant de la llibertat.
I de
paraules grosses res. No hi ha conceptes en l’esmorzar d’avuí. Hi ha mots que
assenyalen realitats, de les de que són a l’abast de tothom, sense misteris.
Recorde que eixa funció en la gramática s’anomena ‘deixis’: paraula que n’és
buida de conceptes i prenyada de realitat (la del carrer, la que es acaronada
amb els dits i els llavis).
I no hi són,
ni el pare-patriarca-cap i casal: l’Enric;
ni l’Antoni; ni l’Ovidi (tots tres tomasinos de pro, de coram, de ab, de sine, de
tenus… ); ni tampoc el Josep-Ignaci;
ni l’Isidre; ni el Manuel, ... No hem pogut ni pasar llista perquè en mirar-nos els tres,
que hi erem a les 10:10, hem demanat a Lola
la beguda i el menjar, i hem esperat l’arribada de tots els qui avuí, dia 20 de
maig (Sant Baudili i “con flores a María…”) no han aparegut.
Quia parata
sunt omnia.
I Sal.lus Herrero i Gomar, tan llarg o
més que sempre, ens saluda i ens regala una revista (coitus interruptus perque
he d’anar-me’n a clase… I a boqueta nit torne a escriure): CRESOL , amb un
escudet.logo que du el dibuix d’un cresol i la seua creu i la seua flama i 2000
en xifres. Subtitulat: UNIÓ
APOSTÓLICA DE VALÈNCIA. Any 15 –
Núm. 120 Maig i juny de 2014.
 |
| SAL·LUS HERRERO I GOMAR Pincha para acceder a la ENTREVISTA: |
Vuit planes
(i la revista ompli 60) dedicades a una entrevista amb Sal.lus. A mi m’ha agradat força. Paga la pena, una espurna
xicoteta diu:
“Quins
tres llibres ens recomanes llegir per als pròxims mesos?
Si Dios fuese un activista de los derechos
humanos, de Boaventura de
Sousa Santos; Lluís Companys: contra la
guerra, de Josep M. Figueres, i El
marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, de
Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas, sobre la absoluta manca d’escrúpols
d’uns senyors lligats a l’ambaixada espanyola de França que s’aprofitaren de la
situació d’extrema desesperació dels jueus davant l’ocupació nazi de París a
principis de 1940 per a engañar-los i matar-los.
Hi ha un
Premi César González-Ruano, de la fundació MAPFRE-Madrid,
des de 1975, que és una autèntica ignominia que existisca i que els guardonats no
hagen tornat el premi que exalta i recorda un escriptor, que tot apunta, va ser
un miserable criminal pronazi, despietat, sense la més mínima decència,
humanitarisme ni moralitat.”
Els tres
reventats, que no sé per quina raó sempre arriben en tasseta de duralex,
tanquen la sessió, com cal, amb el sucre de propostes i comentaris de cinema:
que si el festival de Cannes, que si Kubrik
i ‘La taronja mecànica’, que si Martín
Patino i “Nueve cartas a Berta”, que si el festival de Gijón, que si les
cartes de dones enamorades de capellans que volen surar i no amargar el seu
legítim emparellament…
Sí sí, ja ho
sé, n’és de veres. El tema del celibat, les dones enamorades dels clergues i
els clergues enamorats de les dones no pertany al cinema sinó a la realitat
esperpèntica de l’esglèsia del segle XXI.
Josémaría Monzó, Joan Llopis i jo, el regular, som els ‘altres tres’ que hem proposat “El espíritu de la colmena” de Víctor Erice com a pel.lícula per al
pròxim Fòrum de la tardor.
I hem acomiadat a Sal.lus.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra! (Espriu-Raimon).
Joséluis Porcar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada