Del esmorzar i altres congruències. Porcar [Joséluis].

Avuí, dia “trece y martes, ni te…” hem tingut la ordinària junta de “los secuaces”.

Crec que hi podriem enllestir una gradació per ordre de vestició. I me n’adone, ipso facto, que no més jo he viscut baix la ‘regula’ i la resta pertanyieu al ‘saeculus’ i que per tant no heu viscut la cerimònia de la despulla de la roba del ‘homo rusticus’ per a incorporar el ‘habitus religiosus’. La qual actuació configurava una marca, un títol, una gradació.

Aleshores, Ovidi n’és el primer (el xic més gran) i Joan Llopis el nové (el xic menut). I quan Enrique és arribat, ja som tots a taula.

I Enrique portava en la mà dreta un paper manuscrit amb la seua grafia: el deure dels verbs deponents flexionats en les sis persones del present d’indicatiu amb la connotació aspectual de permanència que ultrapassa la divisió temporal. Opinor, Vereor (que he buscat en google i he trobat  ‘respetar, reverenciar, venerar’, com a significacions contundents), LOQUOR (que intitulava la proposta de la crónica del Fòrum) i Largior (que vol dir ‘dar generosamente’).

I ara dius, ara no parles, hem arribat a pronunciar una sentència que ningú no hem oblidat: ex abundantia cordis, os LOQUITUR. I ha surat la mirada compassiva de MMolins vers eixe sentit del deponents que no fan frontera ni de l’activitat ni de la passivitat. No hi ha antagonisme, ni mur de separació, ni exclusió, ni inclusió. Ell ho diu amb les paraules justes i empeltades d’una presència plena: la dona, les dones.

I no digau que Vereor, Opinor i Largior no tenen trellat. Respectar, Opinar i Donar. Torna-li la trompa al xic….! Significacions, sentits bidireccionals, allò que deia com a inici d’aquesta fecunditat semántica: la còpula, amarada de fruició. El plaer de viure.

EL LLATÍ ÉS LLENGUA MORTA?

OBSERVEU LA LLEGENDA D'AQUEST ESCUT 

I han arribat el café, el tallat, el reventat… L’entrepà de pernil a la catalana, de llonganisses amb fabes o amb tomata, de truita de carxofes… La copa de vi, la de cerveza… Els platets d’olives… Ex abundantia cordis…

I hem mirat cap a la tardor per tal de proposar una pel.lícula. Josémaría ens ha parlat de “Qué verde era mi valle”, també s’ha nomenat “El festín de Babette”. De tota manera la voluntat de fer-ho ha quedat ben palesa. Fins ara, queda constància, hem vist Ordet de Dreyer, Nazarín de Buñuel i La última tentación de Cristo de Scorsese.

I ens hem acomiadat, fins el dimarts que ve.

“Amb nova falç, comenceu a segar, el blat madur i amb ell les males herbes”