Lo que PEPE GARCIA RICHART diu sobre "El canonge Josep Espasa" (josep miquel bausset)

Extracte de l'article publicat en

josep miquel bausset

…Com m’ha comentat l’amic 
Josep Garcia Richart,  l’eixida del canonge Espasa de Sant Tomàs, “el va afectar molt, no tant pel cessament, com per la manera com es va produir”. ……………………………………………………………………

Josep Espasa es va retirar primer, a un pis a València, “on anàvem a visitar-lo Ventura i jo, i després a la seua caseta de la Pedrera”. En tot aquest temps, com diu Garcia Richart, el canonge Espasa “mai no va perdre la serenitat ni va manifestar públicament el seu patiment, ni cap rebuig irat contra ningú”.

Com m’ha comentat Josep Garcia Richart, bon amic del “pare Espasa”, com Fuster i ell mateix l’anomenaven, Josep Espasa era “un capellà postconciliar, abans del Vaticà II, home discret, tremendament raonable, catòlic anticonvencional, amb un alt concepte del sacerdoci, capellà de poble, amb una fe impertèrrita, evangèlica i ortodoxa”. Garcia Richart defineix mossèn Espasa com “un mestre (mai no en va pretendre ser-ho) radiant”, un home que “irradiava serenitat, humanitat, tolerància i una caritat mai “exhibida” que no mai no podia molestar o ferir ningú”.

Josep Garcia Richart recorda Fuster i les “discussions iròniques que tenia amb el P. Espasa, de les bromes voltairianes, i fusterianes també”. El P. Espasa tenia “un sa sentit de l’humor, que es manifestava sobretot, amb els amics. No era el capellà sever i rígid. Li agradaven els humils i petits plaers de la vida, com ara aquells esmorçarets amb els amics, o sol, a la caseta”.

Com recorda Garcia Richart, “el dia de la seua mort, Ventura em va recollir i vam passar per Sueca a recollir Fuster. No va voler venir i vam comprendre perquè. Fuster estava realment afectat i, donat el seu caràcter, no volia exterioritzar els seus sentiments, com hauria fet, de venir a Dénia. L’enterrament va tenir, per dir-ho així, dues parts: primer, a muscle dels amics, el Pare Espasa va ser traslladat des de la caseta, a una petita ermita que hi havia al Pedrera, on li vam retre una emocionada despedida. Després, ja a Dénia, , es va fer la cerimònia fúnebre “oficial”. Ventura i jo es quedàrem fora de l’església. Una actitud infantil, si vols, però va ser així. Després, tot acabat, sols, restàrem els dos una bona estona vora la tomba dels nostre amic. Sabíem el que havíem perdut”.

L’amic Garcia Richart, m’enviava, a més dels seus records sobre el Pare Espasa, el que ell anomena, una “petita elegia” sobre el canonge, escrita el 23 de març de 1980, on tractava “de rememorar una persona i el seu ambient”:

 Tot és vençut: la pell grisa de l’alba,

la carn, la llum dels solc i un gust salobre.

Ets aquí, repassant en pau la vida

i aquí ens tens, de cos present.

Aquí restem com som, pobre i pocs,

amb el sol testimoni d’una llàgrima.

Anem a passejar. Els ametllers

han regalat la flor.

Adéu, mirada

clara, llebeigs vesprals, matins de calma.

I el març, calç i llum de la cisterna.

Ara plou, amic meu, i el vespre mulla

 el pit sonor de la merla.

T’has endut, i els teus ulls, l’alè de l’aigua

I una tempesta. Sí morir-me tots,

plats i castells, memòries, notaris

i turistes. Les runes, sense amor,

 amaguen un bri verd. I olor de menta.

I tu, passat el temps, comptes els dies

de la flor que ens durà la primavera-

Adéu. O fins demà. Aquí serem.


http://opinions.laveupv.com/josep-miquel-bausset/blog/3282/el-canonge-josep-espasa