EL DICTADOR I L’ASPIRANT VISITEN EL SEMINARI. Onofre Vento

Uns records. 

             Enrique, atenc la teua demanda i passe a escriure’t el poc que recorde. Retinc en la memòria unes poques imatges d’aquell esdeveniment, dos o tres, bastant nítides: la policia que amb els seus fusells prengué tot l’edifici, apostats inclòs per dalt de les teulades; la solemne recepció de l’ínclit Visitant a l’entrada principal i la seua presentació/benvinguda/pressa de possessió dalt de l’escenari del que aleshores feia de saló d’actes, segons s’entrava a l’esquerra (i que en anterioritat havia sigut capella i  a la paret d’entrada es podia llegir la inscripció ”Haec domus Dei est et porta coeli”. En quin any es produí la visita?   “... el mateix General fou rebut en 1954 amb tots els honors propis de qui es considerava, i moltes vegades ho exercia, cap visible de l’Església.” (“FEIXISTES, ROJOS I CAPELLANS”. Ramir Reig i Josep Picó). 

          La imatge que tu recordes de les persianes totes alçades (signe equívoc de claredat i transparència) jo no la guarde.  És cert que les persianes era costum o mandat que devien estar baixades o “estirades”, sobre tot si donaven al pati d’entrada i eren hores de vista. Devíem conformar-nos en guaitar per les ranures que deixaven les baldes, cosa prou  incòmoda doncs retallava molt el camp de mira i calia fer equilibris per veure les visites que des de l’estació del trenet o en cotxes particulars acudien a passar una hora amb els seus  familiars.  I a eixes edats i donat el clima erm en el que vivíem, teníem mono en guaitar per “alimentar l’ull” admirant les cares i les formes de les germanes adolescent dels companys. Sempre s’escapava algun que altre comentari adient a la circumstància, mira mira que guapa que és o que bona que està la germana de fulano. Tot solia acabar quan més encisat estaves en aquella “asomada” al món exterior, amb el rapapolvo agre d’algun Superior alertant-nos de la falta de maduresa i d’educació que aquell acte d’espiar des de la gelosia significava. Si amb posterioritat i ja en la intimidat els pensaments l’havien empaitat o les coses passaven a majors, l’afortunat/infortunat buscant el penediment  (allò de la “porta inferi” era terrible i calia, si més no, dormir tranquil) i l’anonimat, anava a confessar-se al Pare Gil en aquella mínima expressió de capelleta de la segona planta de no sé ben bé quin pavelló, i el pobre güelet escamat emetia fort una expressió de refús o admiració “Uhhhh, uhhhh” i tots de reüll clavaven la mirada en l’infortunat que, roig com una tomaca, cercant  l’anonimat havia obert les portes a una confessió pública. 

             Però, no perdem el fil, la visita del Dictador es produí l’any 54, jo aleshores cantava de tiple en l’Schola Cantorum.  Als cantors ens situaren en l’escalinata de la porta d’entrada i quan aparegué el Personatge Sinistre acompanyat per l’Aspirant a Cardenal iniciarem el cant de benvinguda: “HISPANIARUM PRINCIPI, DUCI NOSTRO FRANCISCO, ¡VITA ET VICTORIA!” (repetint a ple pulmó per tal de remarcar-ho el vitáááá et et victooriáááááá). I iniciàvem de nou l’aclamació varies vegades, cadascuna en un to més alt, per donar-li major reafirmació i realç (com els “Aleluya” de la litúrgia de la nit de Dissabte Sant). Per a un adolescent –jo aleshores tenia 12 anys- educat en família de “dretes” aquell fet que estava produint-se era “normal”, no veia cap malicia ni tampoc sentia cap admiració. Per què ens tenia que causar estranyesa si entrava de ple en el context de l’època, o és que tots els dies no ho escoltàvem en la missa?: “Et fámulos tuos....   ducem nostrum Franciscum, cum pópulo suo et exercitum; Dóminus conservet eos et vivíficet eos et non tradat eos in manus inimicorum suorum.” (I tant com foren escoltats aquells resos). 

            Dirigint-se la comitiva cap a les escales, un dels seminaristes majors, ja teòleg, que tenia un germà pèl-roig al seminari menor i que al parèixer la presència d’aquell Personatge tan a prop li fa fer desbordar l’adrenalina, per la gran admiració que per ell sentia, fora de sí, amb gran frenesí  es desgallitava i gesticulava desfent-se en lloances pel seu admirat Ídol. A d’alguns que ens pillà desprevinguts, perquè no el coneixíem prou, pensàvem: “a este quin bitxo li haurà picat.” 

          Passaren per davant nostre, el Personatge Sinistre que a penes si li arribava a l’alçada dels muscles de l’Aspirant i es dirigiren a l’escenari on el Sinistre no obrí la boca i l’Aspirant dirigí algunes paraules d’exaltació i lloança (i que supose que algun benefici econòmic li reportaria per a la seua gran obra –el Escorial Valenciano-, però que no serviren per apropar-lo al desitjat capell cardenalici); ens donà 3 dies de festa al que tots –menys un- aplaudirem de debò. I ací finalitzen els meus records d’aquells fets. 

No em ve a la memòria que ens arribaren veus crítiques de l’esdeveniment. Estes restaven ben lluny d’aquell àmbit seminaristic, doncs el Nacional-Catolicisme estava ben assentat en les persones benpensants que aleshores dirigien la Institució. I si algú en tenia quelcom de  dubtes  no ho sabem, doncs se’ls  guardava al seu interior, pel que pogués passar.  

       Són espectacles tragicòmics dignes de les pel·lícules de Berlanga que fan riure de vergonya per l’esperpent representat. Còmics per com es desenvolupaven, però tràgics, i tant tràgics, per tot el patiment que hi existia al seu darrere. Cóm una Institució, el motiu de la qual és l’atenció al dèbil, al marginat, al pobre,  i els valors a conrear han de ser la compassió i la tolerància, cóm esta Institució és capaç d’oblidar el seu sentit de ser i rebre amb honors excelsos  i al so de “Vita et Victòria” a un dictador sanguinari.  Estes actituds parlen per sí mateix de  l’ètica i l’estètica dels personatges protagonistes.

Escudo del arzobispo MARCELINO OLAECHEA

I una reflexió. 

          I si tot passés per ser un mal record històric, doncs podríem sentir-nos esperançats almenys per haver-ho superat, sentint que un nou camí de reconciliació   s’obria davant nostre, però malauradament més de setanta anys desprès continuen representant la mateixa tragicomèdia, incapaços de mirar-se a sí mateix i de mirar de front la pròpia història amb ulls d’humanitat. Cóm pot ser que amb ceguesa tan tribal continuen enaltint de manera gens crítica als “seus”  i condemnant als “altres”?

      Alimentant l’esperit de revenja d’aquells primer moments l’arrastren fins als nostres dies. I tot i que podent  inclòs professar la mateixa fe, pertanyien a l’altra tribu. La lluita per mantenir el poder els ha empedreït el cor, de manera que no fan mossa els sentiments, les llàgrimes, els clams dels qui reclamen justícia, dels qui fan una demanda tan humana i tan digna com és soterrar als seus familiars dispersos per les cunetes i fosses comunes  –i junt als seus ossos poder enterrar també una pàgina tan trista de la història-; la compassió, la misericòrdia, la tolerància els apareix cada dia en els textos evangèlics que llegeixen quan celebren o assisteixen a missa, però mirant no veuen i oint no escolten. El clam de “Vita et Victoria” continua ressonant en les seues oïdes i movent el seu actuar. El poder i les prebendes que d’ell es deriven en són massa dolces per renunciar  a d’elles. 

          Mentrestant, la història, implacable, va ficant al descobert cada dia amb més claredat l’opció partidista i els fets luctuosos que foren  protagonitzats per aquelles persones d’Església. La Croada amb la que volgueren amagar una insurrecció militar i les benediccions braç en alt amb les que alabaven als vencedors, delaten actituds poc humanes i gens evangèliques. 

            Què lluny es troben encara els  “sanderites” d’esta Institució d’acceptar i fer seua aquella proposta -per altra part suau, discreta i moderada- de l’Assemblea Conjunta de Bisbes -Sacerdots: 

“Si afirmàrem que  no hem pecat, el tindríem [a Déu] per mentider, i la seua paraula no estaria en nosaltres” (1 Jn. 1,10).   Així, doncs, reconeguem humilment i demanem perdó perquè nosaltres no sabérem al seu temps ser vertaders ‘ministres de reconciliació’ en un poble dividit per una guerra entre germans.” 

 (Conclusió 34ª de la Ponència 1ª “Església i món en l’Espanya d’avui.”  Any 1971)