El darrer film de Ken Loach ‘Jimmy’s Hall’ (Sal·lus Herrero)

t'envie un article que he enviat a la Veu, per si es vols o es pots publicar a Nihil Obstat, sobre l'última pel·lícula de Ken Loack.

Salutacions,

Sal·lus

Aquesta -de “Jimmy’s Hall”- 2014, Regne Unit/Irlanda/França, és la darrera pel·lícula del director anglés Ken Loach, el guió és de Paul Laverty, que també va fer el d”El vent que sacseja la civada”; els actors són, en el paper de Jimmy, Barry Ward, de Mossie, Francis Magee, d’Alice, Alleen Henry,d’Oonagh, Simone Kirby, d’Stella, Stella Macgirl, de Molly, Sorcha Fox i de Dessie, Martin Lucey. La fotografia és de Robbie Ryan i el muntatge de Jonathan Morris.

El 1921, el pecat de Jimmy Gralton fou construir un saló de ball en una cruïlla de camins, d’una Irlanda a la vora de la guerra civil per conflictes entre l’eix social, de la lluita de classes, i l’eix nacional, d’acceptar una ‘autonomia’ vigilada pels anglesos o la independència d’Irlanda. El Pearse-Connolly Hall era un lloc on els joves podien venir a aprendre, a discutir, a somiar... però sobretot a ballar i a divertir-se. La sala de ball va crèixer en popularitat, la seua reputació socialista i d’esperit lliure va atreure l’atenció del clergat de l’Església catòlica i dels polítics d’extrema dreta que obligaren Jimmy a fugir i li tancaren la sala de ball. Una dècada més tard, en la Gran Depressió, Jimmy torna a Leitrim, Irlanda, des dels EUA, per a cuidar la seua mare i es compromet a viure una vida tranquil·la. Unes de les primeres escenes són les del crack de 1929 i semblants a les del film de Charles Chaplin “Temps moderns”.

La sala de Jimmy es troba abandonada i buida, i malgrat les súpliques del jovent local, roman tancada, plena de pols i solsint-se. Tanmateix, quan Jimmy es reintegra a la seua comunitat i veu la pobresa i la creixent opressió cultural, el líder i activista que hi ha dins seu, es commou. I pren la decisió de reobrir la sala de ball i assumir el que puga venir... El rector de la parròquia pensa que el saló de ball pot ser un lloc de “perdició”, per la presa de consciència comunista i gaèlica, el llibre de Karl Marx “El capital” té una gran influència, també la revolució a la Unió Soviètica, la classe obrera s’organitza i lluita contra els terratinents i els desnonaments ... Una educació de classe obrera que s’ha perdut quasi del tot perquè el funcionariat, inclús el de l’escola pública (no digue’m de la privada lligada a l’església) tendeix a reproduir els sabers i la visió social i ‘nacional’ de la classe dominant, dels poders hegemònics, de les “forces vives” en llengua, cultura i visió del món dominant. El clergat veu més fantasmes dels que hi ha en realitat, per això Marx i Engels, començaven “El Manifest Comunista” dient: “Un fantasma recorre Europa... el fantasma del comunisme”; també pot ser el ball un lloc de pecat, de depravació sexual i de fornicació. Per això, el clergue adopta mètodes inquisitorials contra el que considera una perversió, que la gent vulga reunir-se, ballar, divertir-se i fer festa, i decideix obligar a triar entre Crist i Jimmy als seus feligresos. S’observa molt bé l’opció de classe de l’Església, pels més poderosos, tot i que de tant en tant donaven alguna molleta de pa als pobres per tranquil·litzar la consciència i imposar la seua pau social, els sindicats grocs, els partits feixistes, conservadors o demòcrata-cristians.

Les prèdiques clericals contra el ball generen sofriments i violència perquè atien l’odi, inclús Jimmy decideix anar a parlar amb el clergue per a negociar, però ells només volen tenir la gent agenollada, quanta més gent millor, i fer-se en totes les propietats dels altres, registrant-se els béns per a poder governar-ho tot, consciències, mitjans de comunicació i poders determinants. Així es manifesta el seu poder clerical, la papolatria, les demostracions de força en Congressos Eucarístics que tant s'assemblen als de la dictadura franquista, del No-do, i al que celebrà a València, Juan Cotino i Francisco Camps, l'“Encuentro de las Famílias”, 2006, quan tot allò, amb Ratzinger pel mig, va sevir per a tapar l’accident del Metro de l’estació de Jesús i perquè uns quants robaren amb la trama mafiosa Gürtel mitjançant RTVV com a eina de llatrocini dels diners públics; i perquè cap polític es fera responsable de les 43 morts i 47 persones ferides a un accident del tot evitable. Amb zero responsables encara, després de quasi 10 anys d’un desgraciat accident, que s’hauria pogut estalviar amb mitjans i frens automàtics adequats en una corba perillosa que s’havia advertit, mantes vegades, del risc que hi havia. 

Aquest de “Jimmy’s Hall” és el contrapunt a un film anterior “El vent que sacseja la civada” sobre les lluites entre els anglesos contra els irlandesos i les baralles entre els nacionalistes ‘moderats’ irlandesos, autonomistes, partidaris d’acceptar la dominació de l’imperialisme anglés i els independentistes revolucionaris de l’IRA i del Sin Feinn. Tot i que hi ha punts coincidents; a “El vent...” hi ha un terratinent anglo-irlandés que profetitza: “Aquest país esdevindrà un recés de pau infestat de sacerdots” i això va passar en un intent de tenir la major part de la gent controlada i agenollada... Va ser una lluita forta des de llavors. L’església controlava la vida, íntima i social, de la societat irlandesa, amb clientelisme, pressions, premis i càstigs. L’Església ha perdut molta credibilitat a causa dels escàndols, però al film s’observa com el paper de l’església era determinant per a tenir èxit o no en la comunitat. El clergue s’oposa a Jimmy, a les seues idees socialistes i al ball, que materialitza el lloc on les idees poden ser provades i expressades en llibertat, però respecta la integritat del seu enemic perquè té qualitats humanes que el sacerdot no pot ignorar. Inclús, en un punt de desesperació, d’amenaces i d’atacs, Jimmy va a dir al seu adversari, íntimament, que només predica odi en compte d’amor...

Aquest film està basat en una vida real, la de Jimmy Gralton, que va patir una situació semblant, però és una metàfora de la llibertat humana, de la llibertat de pensament, d’acció, de ball, de veure la vida i l’amor, amb compassió i respecte pels altres, davant les forces reaccionàries, clericals i intransigents que només volen que dominar, controlar i aixafar tot allò que no controlen. Fet i fet, el saló de ball era una escola d’aprenentatge i de socialització, de comunisme, davant els feixistes que només entenen el llenguatge de la força bruta, de la violència, de les armes, del tancament i de l’exclusió dels drets i de la llibertat d’aquells que no acaten la seua dominació brutal, indigna i vexatòria. És la història d’un inconformista i rebel que esdevé comunista en la seua lluita en defensa de la seua gent, en el treball per la conquesta del pa, del sostre, de la dignitat, de la llibertat i de la igualtat.