Com entre setmana els jubilats no tenim temps, m’he
entretingut este diumenge passat, que no he eixat a cap lloc, en anar mirant diversos
apartats del Nihil Obstat i he descobert la immensitat de coses en quantitat i
qualitat que té este blog-magazine-compendi que dirigix el mestre Herrero.
És
veritat que, fins ara, a penes si obria el blog i tan sols llegia les noves
aportacions quan el mestre-director, amablement i pacientment, ens les
anticipava per e-mail amb el corresponent enllaç. Però hui, que he anat
esbrinant alguns apartats, a banda que sóc un nouvingut a la lectura del blog
(fa uns mesos que el llisc), he comprovat eixa immensitat oceánica, torne a
dir, en extensió i profunditat de l’esmentat blog, fins es pot trobar inclòs un
llibre en PDF. I això m’ha commocionat. I sense tenir en compte, a més a més,
que podem acudir als nombrosos números anteriors també enllaçats, dels quals a
penes si he mirat alguna cosa (p.e. l’article de Joan Argudo sobre l’amic Jesús
Marqués)
M’he dedicat en particular a rellegir dues seccions, la de Paco Asensi i la del “pulpito (amb accent en la ‘i’) laico”. Dues paraules, com diria el Jesulín d’Ubrique, per a resumir la meua sensació respecte a la revista ‘im – pressionant’.
La secció de Paco és un fora de sèrie: quina perfecció de
llenguatge, quina claredat d’idees, quin encert en escollir les notícies i en
analitzar l’actualitat. A més amés, a pesar que fa un any que ha faltat i que
ens falta a tots nosaltres, molts comentaris seus són de plena actualitat, com
quan parla del govern de Rajoy (o més apropiat, del desgovern que patim), dels
dos papes, de notícies de caràcter
social, religiós o polític, ... Jo vaig conéixer Paco molt poquet i al final,
però he llegit algun llibre d’ell i, com es mostra en esta contribució seua al
blog, és digne de total admiració.
I pel que fa a la secció de Torner, també “chapó”: quan
de treball i quina quantitat de notícies, comentaris, entrevistes, ... per a
estar al dia totalment sense quasi necessitat de buscar en altres mitjans
(potser els acèrrims seguidors del PP no estaran massa contents).
No vol dir que les altres seccions, treballs, enllaços
tinguen menys valor, senzillament perquè encara no he tingut l’ocasió de mirar-ho
detingudament, a banda dels “Archivos del blog” als quals en algun moment he
intentat contribuir jo mateix.
Gràcies a tots
els que fan possible este blog i ànim a tots per a continuar contribuint i per
fer que siga llegit per molta gent, ja que segur traurà un gran profit.
JOAN LLOPIS PASTOR
Fins ara m'havien cridat el Pare Herrera, per culpa de l'historiador francés Pierre Jobit que així m'anomena en el capítol d'agraïments en el llibre "El obispo de los pobres". (Ell havia vingut a València per a visitar els llocs relacionats amb Santo Tomàs de Villanueva i l'hi vaig fer de cicerone en el seu recorregut.)
ResponEliminaJo estava conforme amb només un sobrenom, però ara resulta que també em criden mestre i mestre-director, encara que jo sempre m'havia considerat simple coordinador. A veure si he d'acudir a Frai Luis perquè escriga "De los nombres de Herrrero" (sense ànim d'irreverència)
Ara seriosament: queda prou treball per fer. Per exemple enllaçar els números 12 a 29 de l'antic NIHIL OBSTAT imprés.
I acabe furtant-li a Llopis l'últim paràgraf en què diu: "Gràcies a tots els que fan possible este blog i ànim a tots per a continuar contribuint i per fer que siga llegit per molta gent, ja que segur traurà un gran profit."
ENRIQUE HERRERO
A propósito del sobrenombre, o mote, me viene a la memoria, y lo digo para feliz provecho de quienes no vinieron ayer a la presentación del libro "Úrsula....", lo que Ramón Trullenque dijo, entre otras cosas: que el sobrenombre es algo que se lo gana uno a pulso a lo largo de la vida. Viene a ser el reconocimiento agradecido de los demás al valor social de una persona.
ResponEliminaOvidio