Moments difícils per a tots (32). Escrit per Francesc Jover

  

  

Escrit per Francesc Jover

9 març 2022

Continuant repassant de quina manera es va reprendre la vida dels valencians a partir de 1939, causa admiració com anàvem assumint el caos existent i el inici d’una nova societat. No es pot negar l’esforç de l’administració renovant-ho tot i posant-ho tot com volien. No és fàcil imaginar-nos la gran tasca, els entrebancs i dificultats, per engegar i posar en marxa tot un nou ordre social. Vull posar-me en la pell d’aquelles persones decidint dia rere dia  tot el que havien de fer, que no era poc. 

Si tinguéreu interès per penetrar en aquell temps us aconselle repassar les actes de les sessions municipals que teniu en cada poble. Són documents públics consultables i estan morint-se de ganes que els agafeu a les mans i les dediqueu comprensió i estima. No ens agraden moltes coses, però a mi en donen resultats satisfactoris, especialment si ho fas de manera desapassionada. Mirem els errors, però fem-ho en la necessària tolerància que eren persones que ho feien el millor que podien i sabien. Mirem els fets i fem les oportunes reflexions perquè mai més tornem a passar per aquelles situacions. És el sistema qui transforma les persones, qui permet abusos de poder. És el que fa que la riquesa o la pobresa no es repartisca equitativament, qui fa que s’utilitze l’odi més que l’estima. La història és mestra de la vida.

 

Qualsevol d’aquells documents que estem repassant és segur que va a deixar-nos una mica incòmodes per alguna ombra de tragèdia que ens fa veure. De vegades mirant un senzill rebut de benzina ens mostra la tragèdia que amaga. Una possible gestió que sens cap dubte va causar dolor, no sabem si també justícia. El document següent és molt més concret signat per l’alcalde amb motiu d’un cadàver amb nom i cognom. Si durant la guerra pot ser traumàtic veure un cadàver a una carretera; com podem entendre’l desprès d’una victòria total?

Equilibrar una justa distribució de la riquesa (o de pobresa) supose que és l’aspiració de tot governant, almenys això és el que havia de ser. Jo crec que no hi ha millor distribuïdor que el sentit comú i estem a tothora intentant noves formules. M’agradaria saber si aquelles persones, o grup de persones, que no els agradava la distribució que feia la República del poc que teníem, estarien ara d’acord en el nou sistema. El comunicat del pregoner sobre la quantitat d’oli que pertoca a cadascú, podrien no estar d’acord, o sí. Perquè, el problema podria estar en aquelles famílies que no tingueren una gota d’oli, no en el que a altres els sobrava. Mai negaré que redistribuir siga fàcil, però calia fer una guerra per fer un repartiment així? M’imagine el que pensaria el llaurador normal en el seu tarannà individual de llibertat. Fins a quin punt estaria d’acord? Clar que això no impedia fomentar aquella opció clandestina fent dipòsits d’oli i sitges ocultes de blat. Coneixem molts testimonis que confirmen sofisticats amagatalls d’aquella època per evadir el control del Govern. Així i tot, els ho feien molt difícil. El 14/7/1940 un acord de l’ajuntament de Cocentaina comunica als amos de les eres que han d’informar diàriament de quines persones estan baten i la quantitat de producció que fa cadascú.

No cal dir que sense tardar massa, es va institucionalitzar l’estraperlo, la corrupció i l’aparició de fortunes bassada amb la fam i suor de la majoria. Especialment dels anomenats «rojos» que estaven marginats de l’assistència social oficial i dels treballs reservats als addictes. Dins d’aquests marginats, no podem oblidar-nos dels més vulnerables: dones, xiquetes i xiquets de famílies que havien estat forçadament desestructurades.

Podria ser que l’oli i el blat foren productes bàsics que calia controlar, però, sembla ser que el nou règim no s’anava en romanços com podem veure també amb les cebes o creïlles. A més d’altres productes on rebien instruccions diàries d’on podien o no vendre’ls. L'adquisició de queviures setmanals d’una família era una total aventura que obligava a practicar l’estraperlo per poder subsistir. Els trens de l’Alcoià i Comtat anaven diàriament plens amb dones «estraperlistes» que anaven i venien dels pobles baratant els productes de diari que els sobrava pels que no tenien. Mentrestant, l’alt estraperlo de vaixells sencers de queviures era tolerat, el negociar les famílies els queviures setmanals estava prohibit i s’arriscaven a que se’ls fora requisat. Per tant, eixa setmana s’havien de buscar la vida per un altre lloc. És conten dramàtiques anècdotes de dones fugint en el tren amb la coixinera quan minora el tren abans d’arribar a l’estació. Era tot una aventura. Hui podies menjar un plat d’arròs; per demà no hi havia res garantit. 

No podem passar més temps sense especificar les dificultats d’aquella època a les generacions més joves. Almenys, intentar fer-nos entendre com els nostres iaios i iaies utilitzaven l’ingeni per sobreviure. No o fem per cap altre motiu més que deixar memòria.

Els molins fariners estaven super-controlats i moltes voltes eren visitats per la fiscalia que requisava totes les coixineres de persones que havien anat a moldre un poc de blat o dacsa. Les autoritats locals feien el que podien i en algunes ocasions eren els que avisaven al moliner que eixa nit hi havia «visita».

No hi havia suficients queviures i per tant els preus eren abusius i descontrolats. Hi havia targetes de racionament a preu de tassa, però no hi eren suficients. Era el pregoner qui de vegades donava bones noticies al veïnat amb una partida de creïlles que ocasionaven llargues cues. 

Parla'n de la proporció de preus, tenim ací un altre testimoni d’aquell moment amb el preu de la llet acabada d’esmunyir (però sense bromera).

Acabarem amb l’anunci d’esbarjo d’una velada de boxa. Si, eren moments on el veïnat podia desendollar-se i no sentir tanta gana i tanta por. El cine també fou una manera d’evadir-nos i d’instruir-nos amb pel·lícules de provada moralitat.

Mentrestant, els agents d’informació i d’investigació anaven super-afaenats. Al mig de tanta misèria i necessitats ineludibles, es va posar en marxa tot un exhaustiu aparell «per traure comptes» pels que s’havien portat malament. La «Gaceta de Levante» d’Alcoi deia el 10 de maig de 1939 que, solament a Madrid, es feia una mitja de 300 processos diaris «a delinqüents». També en maig del 39 començaren a Alcoi en la Sala de Plens de l’Ajuntament, els judicis per Tribunals Militars.

Francesc Jover

Últim curs a Montcada (13): el teatre. Bartolomé Sanz Albiñana

A mesura que el meu relat d’estada al seminari de Montcada s’acosta al final, faig un esforç per recordar tots aquells racons per on va transcórrer la meua vida durant sis anys. Queden molts temes per tractar, com ara els esports, el teatre, la música i el cinema, dels quals n’hi ha almenys dos que no puc obviar: el teatre i el cinema. Lamente contradir don Antonio Lagarda, qui es referia al seminari com un “espai artificial”. No sé bé a quin àmbit es referia ell —potser fóra al de l’espiritualitat—, però pel que fa al terreny cultural els puc dir que aquell reducte, d’artificial en tenia poc.

Hui em centraré en el teatre, tot i que hi ha persones molt més qualificades per a tractar la qüestió, com ara el dramaturg, director escènic i professor Manuel Molins Casaña (de Montcada, però veí d’Alfara del Patriarca). A l’espera que els planetes s’alineen adequadament, se solucionen els problemes de treball i d’agenda, i puga fer una extensa entrevista a l’home expert on ens dibuixe una panoràmica més completa de què va significar eixe art escènic en la dècada dels seixanta, el que segueix a continuació es pot considerar com el preàmbul al tema del teatre al seminari de Montcada en els anys seixanta.

Sobre la música sincerament, no sé ben bé a qui a acudir.Quant al cine sempre he tingut clar que la persona més indicada per a fer una pinzellada amb molts detalls és don José M. Monzó García. Qui no hi coneixia Monzó en la dècada dels seixanta? Era condeixeble de dos altres superiors: don Salvador García Díaz i don José Escorihuela. Amb el primer mantinc una relació estreta; malauradament el segon, qui ens podria parlar dels esports al seminari, ens va deixar a principis de 2021.

Si Manuel Molins no té als seus arxius una relació completa de les obres que cada curs va representar al seminari, no sols en eixa dècada sinó també en les anteriors, probablement tota la història del teatre al Seminari de Montcada passarà a fer més llarg el llistat d’assumptes significatius abandonats en l’oblit a mesura que falten els qui ho van viure. Jo només puc aportar un breu i improvisat tret de què he sentit, llegit, o de les obres que hi va representar el meu curs. Si açò es multiplica pel nombre de promocions que hi van passar, es pot tindre una lleugera idea d’aquell viver de cultura. A continuació es poden trobar uns exemples del que he exposat.

 

En 1949 es va representar en el teatre romà de Sagunt, en llatí, la comèdia Captivi, de Plaute. Els alumnes que la van representar estaven dirigits pel catedràtic Hijarrubia                            

En setembre del 1962 es va representar a la sala d’actes El gran teatro del mundo (Calderón de la Barca) i l’Auto de los Reyes (Gil Vicente), sota la direcció de don José M. Belarte i música d’Emilio Sanz, alumne de 4t de teologia. Per algun lloc dec tindre una còpia ciclostilada de la segona obra. Sens dubte, Belarte, ja abans dels anys seixanta, havia creat un corrent amb el seu estil propi: l’escola belartiana amb una série d’actors tallats a una forma concreta (Emilio Martí, Vicente Estrems, Jesús Rodríguez, etc.). Aquell estil retòric i declamatori, amb una sobreactuació que incloïa moltes manotades a l’aire, em recorda un passatge de Hamlet, conegut com “El parany del ratolí”, on el príncep de Dinamarca dóna instruccions sobre la forma en què han d’actuar els còmics que acudeixen a la cort a fer una representació (Ham 3.2.1-50).

 

El mateix Belarte, segons ens recorda Manuel Molins, havia dirigit i interpretat un Hamlet (1959) quan feia els últims cursos de teologia, on tots els actors eren homes, com no podia ser d’altra manera, exactament igual com si estiguérem en el teatre The Globe de Shakespeare a Londres

Antoni Martínez Revert (de Xàtiva), segons em va comunicar en una ocasió, va dirigir el curs 1963-64 un Macbeth junt amb Toni Tordera Sáez (de València) que, si el vaig veure, malauradament no recorde. Imagine que don José M. Belarte devia ser l’impulsor i responsable últim d’eixes representacions.

El meu curs (Promoció de 1963-1975) va representar dues obres: la primera quan féiem 3r de batxiller (curs 1965-66) i la segona quan féiem 6é (curs 1968-69). En la primera vam representar El cartero del rey, de Rabindranath Tagore i en la segona Un hombre para la eternidad, de Robert Bolt.

 

Un hombre para la eternidad, de Robert Bolt.30 de març de 1969

 

La primera obra ens la van assajar quatre alumnes que anaven quatre cursos per davant del nostre, és a dir, que cursaven VII (Prefilosòfic). Eren Rafael Soriano Francés (de Fontanars dels Alforins), Juan Luis Peiró Zarzo (de Benaguasil), Jesús Rodríguez Camarena (de València) i Miguel Suria Arenes (de Manises), que també tenia un germà més xicotet en el meu curs quan jo feia primer de llatí. Curiosament, en l’actualitat, tinc més relació amb molta gent d’eixe nombrós curs que no del meu: no sé per on dimonis paren.

 

En la segona obra representada pel meu curs en sisé de batxiller vaig fer el paper de Margarita, una de les filles de Tomás Moro en l’obra de Robert Bolt que Fred Zinneman convertiria en pel·lícula. No recorde qui va ser el director d’aquella obra. Però devia ser algú del curs de Manuel Molins, un curs molt abocat a les representacions teatrals d’altres cursos. Si algú haguera gosat proposar que els papers femenins els interpretaren, per exemple, germanes de seminaristes o xicones dels pobles del voltant, el proponent de la idea i la idea mateixa haurien anat directes a la foguera dels heretges: eixa era la nostra forma particular d’arrelament en el món, en el saeculum. El paper principal d’aquella obra, el de Tomás Moro, el va interpretar Alejandro Campos Máñez (d’Olocau), i els dels eclesiàstics, Enrique Sala (de Benissa), i Facundo Chambó (d’Algemesí), tots dos ja morts. En la foto-record també apareix gent del curs de darrere, com ara Vicent Gasent (de Benissanó). Els dos cursos formàvem una comunitat i compartíem espais, com ara la capella.

  

Recorde que el curs de Manuel Molins va representar, entre més, les obres: Condenado por desconfiado, de Tirso de Molina (dirigit per Rafael Soriano) i El Rey Lear, de Shakespeare (dirigit per Molins). El rei Lear el va interpretar José Vilaplana Blasco, que ara fa trenta-set anys va ser ordenat bisbe. És possible que foren altres cursos els que les representaren, però en aquell seminari de Montcada dels anys seixanta, tots identificàvem el teatre amb Manuel Molins, i Manuel Molins amb el teatre. Tinc imatges borroses d’un Edipo rey dels meus primers cursos, però segur que devia haver-ne més d’un; amb Manolo Ureña Pastor (d’un curs per davant del de Manuel Molins), interpretant un paper de borratxo amb les seues paraules “Llama, llama…” responent algú que trucava insistentment a la porta de sa casa. Així mateix, m’apareix la imatge del meu paisà Rafael Valls Montés en l’obra La venganza de don Mendo, de Pedro Muñoz Seca. Però moltes d’aquestes obres sóc incapaç de situar-les amb exactitud en el temps.

També recorde haver vist representacions de teatre llegit amb flexos damunt de taules a l’escenari d’aquella sala d’actes. Desgraciadament, tampoc recorde ni els intèrprets ni els actors. Segurament encertaria si diguera que pertanyen a eixe actiu curs a què m’he referit adés. Potser El cartero del rey en devia ser una: un curs devia fer la lectura i un altre la repesentació.

 

 Fotos de la representació de Julio César sobre el teatre al Seminari, 

Enrique Miquel Cuñat Sesé (d’Alfara del Patriarca) em contava mesos arrere que Vicente Estrems Burgal (d’Alboraia, † 2014, a 73 anys), a qui vaig tindre de reverend en primer curs, també va ser un destacat actor. Manuel Molins em va dir que Estrems va interpretar el paper de Brutus en Julio César, però jo encara no devia estar al seminari. De qualsevol manera, com que coneixia Vicente Estrems, no em costa gens d’imaginar-lo interpretant el paper d’un dels conspiradors, responsable d’assegurar-se que Cèsar arribe al Capitoli i també un dels seus assassins. Tinc ben memoritzada entre cella i cella la mirada d’Estrems per a arribar a eixa conclusió: són coses que un xiquet de dotze anys no oblida fàcilment.

 

Arlequines sin eco, de Manuel Molins

Tinc imatges borroses d’Arlequines sin eco, una de les obres primerenques de Manuel Molins que van interpretar Jesús Rodríguez Camarasa i el meu cunyat Vicent Garcia Soler (d’Atzeneta d’Albaida), i que el Rector Rodilla va exalçar amb les següents paraules: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”.

 

Tot i que es va representar el curs 1968-69, no recorde res l’obra titulada Todos estamos implicados, amb textos veterotestamentaris, dels Evangelis, de Calderón, de León Felipe, etc. Així i tot, recorde molt bé la imatge d’alguns dels actors fora de l’escenari: l’aparença fràgil i silenciosa de Miguel Polo (de Titaigües), així com l’atlètica i musculosa de Paco Coll Soler (de l’Eliana), aquest últim jugant a frontó amb pala contra el superior don Andrés López Blasco.

 

Resumint: quant al teatre durant els sis cursos en aquell internat, recorde haver participat en algun esquetx en segon, i haver representat obres de teatre en tercer i sisé. És curiós que els tres anys en què vaig tindre de superior don Miguel Payá, el meu curs no va representar cap obra. Desconec si l’actual canonge de la catedral estava barallat amb el teatre o si pertanyia a alguna variant d’aquell grup de puritans antiteatralistes anglesos, com Philip Stubbes i William Prynne, que sostenien que el teatre podia arribar a desestabilitzar el sistema patriarcal imperant a l’època i portar l’home a la perdició.

Recorde açò i més coses, perquè jo aleshores era un xiquet inquiet amb els ulls ben oberts, observant tots els moviments que es produïen al meu voltant. Que no n’eren pocs.

                           Bartolomé Sanz Albiñana

ADDENDA ET CORRIGENDA

Arran de la publicació de l’anterior article en Vilaweb l’1 de gener de 2022 he rebut, com no podia ser d’altra manera quan s’escriu confiant en la memòria, nombroses correccions així com noms d’obres de teatre no incloses per mi. Agraïsc les aportacions i fotos rebudes: entre tots reconstruïm amb els nostres records la història del teatre en el Seminari de Montcada, sobretot en els anys seixanta.

A continuació transcric algunes aportacions rebudes i demane disculpes pels oblits involuntaris.

1. “Jo recorde, dels meus primers anys Asesinato en la catedral de T.S. Eliot. La representació va ser antològica, amb cors i tot. El teatre va ser important, sí, i Molins també. Però hi havia més gent fent teatre: Belarte, Martínez Revert, ... El més creatiu, amb obres pròpies, va ser Molins.

El meu curs va representar com a comiat, el darrer any, La caída del Imperio romano, de Dürrenmatt. Jo era el luminotècnic, i l’actual bisbe Escudero feia d’emperadriu, dona de Ròmul Augústul”. (Paco Blay)

2. “Moltes gràcies per les teues referències a mi, al meu curs i companys i al teatre. De tot cor.
Amb tot, hi ha coses a matisar o esmenar. No es ara ni el moment ni el lloc, però:

Jesús Rodríguez (del meu curs) no va ser mai un actor belartià, sinó més aviat el contrari. Només va treballar amb Belarte en el Julio Cèsar que va muntar quan va retornar d’estudiar a Roma. Jesús hi feia el Marc Antoni, però aleshores Jesús ja era un actor bastant format en la nova manera que nosaltres tractàvem de canviar (amb èxit) sobre la forma d’actuar, etc.

 

Antoni Martínez i A. Tordera no crec que tingueren res a veure amb Belarte. Al contrari, pel que vaig veure i el que sé i els conec, eren bastant contrari a aquella manera de fer. De fet, em consta que entre les activitats del seu curs, van muntar una lectura de La Cantant Calva de Ionesco, ben distant de l’escola belartina. Com nosaltres en què jo vaig muntar una mena de lectura-representació de Tot esperant Godot, de Beckett.

Manolo Ureña va fer el Sancho Panza de La ínsula Barataria d’Alejandro Casona dirigit per mi. I no recorde que fes res més, tot i que és possible que en el seu curs fes alguna altra cosa, però ho dubte. Precisament l’altre dia, dinant amb diversos companys i amics del Seminari amb qui mantinc una cordialíssima relació, Honori Pasqual, del seu curs, recordava aquesta representació.

Des del meu de vista, oblides algunes coses fonamentals com ara La Anunciación a Maria de Paul Claudel, dirigida per mi, que va canviar, i no sóc pretenciós, la forma de fer el teatre al Seminari. És a dir, aquella manera belartiana tan carregada i carregosa. L’obra ve tindre tan d’èxit que la vam representar també a l’altar major de l’església gòtica de Santa Caterina, l’única vegada que s’hi ha fet teatre. El motiu: es va fer un encontre nacional o internacional de Pares Espirituals i el rector Rodilla em va demanar de repetir La Anunciación a València per als Pares espirituals, fora del Seminari. Jo vaig demanar de fer-la en l’església gòtica i ell va gestionar els permisos, etc. i van fer la funció que també va tenir un gran èxit i que em va permetre de conèixer els professionals que llavors feien teatre a València (Antonio Díaz, etc.). A més a més, aquest èxit ens va permetre canviar el repertori i entrar en el teatre modern. Així, vam fer Historia del Zoo de l’Edward Albee, dirigida per mi, amb l’Emilio Laparra i Jesús Rodríguez sensacionals, Arlequines sin Eco, etc. I ja et contaré la posició de Payá davant l’Anunciación. Primer es va posr en contra i quan va veure la funció em va demanar perdó, etc. Payá era un dels grans actors belartians i clar…

 

Una última coseta, El Cartero del Rei va ser una de les primeres lectures dramatitzades que vaig fer al Seminari i precisament J. M. Monzó em va recordar aquesta activitat perquè encara la recordava com a molt bona. Després el bo de Rafa [Soriano], etc. la farien amb vosaltres. També vaig muntar un gran recital de poesia i cante hondo i un muntatge exclusiu d’El Llanto por la muerte, de Lorca (prohibidíssim, però el vam fer) amb la música de Raimon, i altres recitals de poesía de J. M. Valverde, etc. I per a la Setmana Santa un Auto de la Pasión de Lucas Fernández, etc. etc.

 

(...)

Des del meu punt de vista, el millor espectacle de Belarte amb tota la seua estètica decimonònica i nacionalcatòlica, va ser Asesinato en la Catedral.

 

(...)

Per cert, si vam fer Arlequines sin eco, va ser pel gran suport i complicitats del Pare Roig”. (Manuel Molins).

 

3. “A partir d’un cert moment quan es feia teatre, s’editava un fullet o programa de la millor forma que es podia amb un cert disseny i qualitat. La preparació d’El Rei Lear va ser meticulosa, amb assessorament de l’Institut Britànic, de Mangold i altres. I quan es va imprimir el programa aparegué el títol de l’obra en castellá i en anglés EL REY LEAR ( The King Lear) de forma que la tendència snob ens feu relliscar.

(...)

[…] has oblidat la millor producció d'eixos anys La Anunciación a Maria de Paul Claudel pels decorats, vestits fets a posta i no llogats de casa Insa; en el repartiment hi varen haver tres alumnes que avui son bisbes Vilaplana, Reig Pla i Ureña. Es va estrenar a Moncada i es va fer també al temple de Santa Catalina a Valencia. Evidentment les dones de la funció eren interpretades per xics, un dels quals era Julián Marrades , altre era el bisbe Pla. La idea de que germanes o veïnes de Moncada pugueren fer eixos papers no va ser acceptada si no recorde mal; es va parlar quan Rodilla var fer que M. Molins revisara una peça de teatre de Pedro Lain Entralgo i tractara de munta-la. És clar que una cosa era vestir-se per fer de Iocasta (Llorens Barber en Edipo de Soriano) o amb vestits d'altres èpoques i una altra cosa disfressar-se d’una dona contemporània.

 

Edipo

Parlem un altre dia, però dius que potser tingues encara una edició ciclostilada de l’Auto de los Reyes Magos. Era eixe auto o el de La Pasión, de Lucas Fernandez (que jo sí tinc ciclostilat) i que M. Molins va muntar en un o dos moments després de veure’l quan el TEU de Diaz Zamorel va muntar a la capella de la Inmaculada del Patriarca.

(...)

T'adjunte unes poques fotos del teatre al seminari. Edipo (Rafael Garcia Cuellar (?), Llorenç Barber, com a Iocasta, Perez Sarrión com a Tiresias (?), Condenado por desconfiado, de Tirso de Molina ambdues dirigides per Rafael Soriano. També La Anunciación a Maria dirigida ja per Manuel Molins que ja havia dirigit un Rei Lear, amb José Vilaplana amb el paper titular i jo amb el del bufó. Les tres filles potser foren E. Laparra, Barber; potser que el teu cunyat també interpretara un paper.

L’altra peça que es va muntar va ser Historia del Zoo, d’Edward Albee, amb Laparra i Jesús Rodriguez, que era tota una innovació per ser teatre contemporani que s'havia llegit (aixó que dius dels flexos) però mai representat.

 Entre les lectures i les representacions hi havia una modalitat intermitja que eren els recitals poètics, amb una molt mínima escenografia i vestits discrets; s’en feren uns quants i jo recorde especialment un de Lorca, i un altre de poetes com Blas de Otero, J.M. Valverde i, potser, Gabriel Celaya. El Auto de la Pasión de Lucas Fernández seria un altre d'eixos recitals juntament amb el Via Crucis de Gerardo Diego.

(...)

L’any 1961 jo estava en 2n o 3r d’humanitats i no recorde haver vist teatre, encara que en feien: Asesinato en la Catedral, de T.S. Eliot (aquesta funció potser sí la varem poder veure; en qualsevol cas, jo em vaig llegir el llibre), Hamlet i alguna altra peça dirigida per Belarte”. (Enrique Miquel Cuñat Sesé.)

 

4. “[En] l’obra Julio César, com tu dius, eixia Estrems de Brutus i Pepe Vilaplana de César. Jo feia de Casca, el primer que apunyalava César. El director era Belarte i l’ajudant de direcció Carrasco, del meu curs, i pense que també Molins”. (Joan Llopis)  

Sobreviure al mig de la por (31).Escrit per Francesc Jover

 

          

Escrit per Francesc Jover1 març 2022  

El mes d’abril va obrir un canvi radical de situació. Va haver de passar algun temps perquè les persones grans anaren assumint i superant els traumes que patien. També els menuts anàvem detectant d’una o altra forma el canvi. No solament els que havien sigut afectats directament per la repressió, que foren molts, també pels esguits i pel clima general de por que es va crear i arribava a tots els racons.

En estar ma mare amb les seves germanes a casa parlaven en veu tan baixeta que era quasi imperceptible. Jo no entenia per què. M’agradava el poc que sentia, però, quant a penes m’arribava als oïts. El pitjor és, que un dia em vaig adonar que ho feien per mi; perquè en canviar de tema alçaven la veu. Tenia huit o deu anys i se me va obrir un gran interrogant interior: PER QUÈ? Solament quan en vaig fer adult vaig entendre el perquè no voldrien que ho escoltara. No crec que ho haguera repetit en cap de lloc perquè els infants a voltes capten eixes coses que no s’han de dir fora de casa.

Com aquest altre cas on sempre em va negar ma mare quan li demanava que havia fet de les lletres que tenia la granoteta de proletari que en van fer de molt xiquet. A la butxaqueta esquerra duia bordades en color roig unes lletres: CNT FAI. No se que volien dir, però m’agradaven; i un dia em van desaparèixer. Mai havien estat allí, segons la beneïda de la meva mare. Per a mi la granoteta ja no fou la mateixa. També em va negar sempre dient que mai no havien estat allí aquells redolins que jo recordava al pis de les esglésies de Cocentaina. Uns rosegats de baix relleu en forma de cercles que havien quedat al mosaic que molestava a l’agenollar-te. També vaig haver de deduir de més gran que ho feren uns bidons de dissolvents que emmagatzemaven allí en temps de guerra. «No ho digues a ningú que diran que eres un mentider», em deia. Mai no ho vaig comentar a ningú perquè vaig entendre que allò calia callar-ho. Les mares són molt persuasives quan s’acompanyen d’eixa complicitat no verbals de gestos. Por; molta por. Un altra forma de repressió que hem de sumar a les altres. No guarde cap rancor a ningú per haver fet passar tanta por a la meva estimada mare; únicament intente deixar constància d’aquella situació.

Tot açò al mig d’intentar sobreviure conforme podien les pobres persones.

Per altra banda de ben adult, quan vaig veure els textos del pregoner que ara estic comentant, me’n vaig adonar que funcionava en aquella època un Auxilio Social. Mai no vaig anar a dinar, ni berenar, ni vaig veure que ma mare anara per llet en pols o altres queviures. Se d’alguns companys i veïns que eren beneficiaris d’aquesta assistència social. A voltes he pensat: no era per a tots? o hi havia un cert orgull i ho deixàvem córrer? Ho deixem ací.

Segur que el següent text donaria una general alegria, perquè el pregoner va dir: «demà, per orde del senyor alcalde, tots a treballar». Cosa que ens mostrava un camí cap a la normalitat, tot i que en alguna limitació com a l’antiga fàbrica de «bombes» que calia esperar.

També es va moure un moviment de xiquets, adolescents i joves falangistes uniformats dels dos sexes desfilant pels carrers. Encara que n’eren més xics que xiques. No vaig a mostrar tots els bans d’aquest tipus, perquè n’hi han massa on citaven amb uniforme o sense. Potser era perquè no tots tenien uniforme i calia proporcionar-ne a tots. Però un dia ens sorprèn el pregoner citant a les mares oferint «corte» de camisa. Calia confeccionar-les en dos dies pel desfile oficial del Dos de Maig.

Ací tenim un altra convocatòria de tipus lúdic. Un documental al cine sobre la batalla de l’Ebre que segur estaria de gom a gom amb els mestres al capdavant. Jo diria que també el repetiren per adults o infants. La nova societat anava imposant-se i anàvem fent-se a ella.

No se si ha quedat clar que tots els soldats que estigueren a la guerra, absolutament tots, quinta per quinta, anaven cridant-los per «classificar-los». Criden les lleves del 15 al 20, que no eren dels més joves. Totes les quintes més joves del 36 al 41 van haver de tornar a fer la mili. No se si per a ser reeducats militarment o per càstig. A més, havien de sotmetre’s als pertinents interrogatoris. Fins i tot els que no van tornar calia que anaren els parents.

Quant a la depuració de funcionaris també va ser exhaustiva. Tots eren en principi culpables i havien de passar els mateixos tràmits per demostrar innocència en avals solvents. Primer rebien un plec de Càrrec i calia contestar en un altre plec de Descarreg.

Un dels detalls que més van destacar durant el franquisme, des de l’any 1939 fins el final, i encara va cuejant amb el nou règim de 1978 és, el nacional catolicisme. Va haver-hi un maridatge pur i dur. L’Església va adoptar la política franquista i el franquisme va oferir el seu aparell per acaronar i protegir l’Església. Tant les entitats civils, com les militars, les paramilitars i les religioses, tots plegats donaven suport a la reimplantació del catolicisme i la implantació del règim feixista. La persona que no feia ostentació d’una cosa i altra, no era digne de ser bon catòlic ni bon espanyol.

És també quan van començar a reparar els abundants greuges que s’havien fet amb amb l’ajuda del salpasset. Actes i benediccions de banderes i seus que formaven part de solemnitats quotidianes.

També van haver de reposar totes les creus dites de terme que vandàlicament s’havien destrossat. Pel que fa a Cocentaina foren tres: la del carrer de la Creu, la del Molí (dita després de Benilloba) i la de València. Això es va fer el 29/10/39 amb tota cerimònia acompanyats de la banda de música, del clergat i d’un brillant desfile de Falange. Tot seguit el mateix dia, van entronitzar de bell nou, el Sagrat Cor de Jesús a la Casa de la Vila i a les escoles.

 

Va ser també molt cerimoniós i anunciada, la reposició del sant Crist encapçalant les aules de les escoles. En aquest cas sembla que el que cita és un sergent de l’exercit a tots els xiquets i xiquetes de les escoles, inclòs les privades. Pareix una reunió prèvia al pati del Grup Escolar per preparar la diada.

Francesc Jover

     

BATALLETES (2. la fam). Enrique Herrero

 

La gent, des de el tren, llançava per la finestreta sacs de farina i garrafes de oli. No s'havien tornat bojos: l'operació, que poguem nomenar *fielat*, estava perfectament preparada: a cada llançador l´hi acudien els seus receptors, per a recollir aquelles mercaderies.

Els fets ocorrien, acabada la guerra civil (posem que en els anys quaranta), i en la zona del que hui dia és el pont (1) que uneix les avingudes de Peris i Valero i Giorgeta, connexió que llavors estava servida per un pas a nivell, colador pel qual es podia eixir de la platja de vies sense necessitat d'entrar en l'estació i, molt menys, de passar pel fielat (“Càrrec i oficina on es pesaven o es mesuraven els productes gravats amb una taxa”. (DICCIONARI NORMATIU )VALENCIÀ).

) Diguem que la guerra va portar amb si la fam i, en conseqüència, un “estraperlo” popular, ja fora per solucionar allò del fet que “s'ajuntava la fam i les ganes de menjar” o bé per guanyar algun diners amb la fam dels altres.

En temps de coca de dacsa, era prou buscat el prohibit pa blanc, que s'oferia a la meua casa de València. Així vaig aprendre jo en la meua infància algunes nocions sobre el pastat del pa i sobre els forns pròxims, recorregut que no estava exempt de riscos, perquè apareixia la fiscalia i requisava tot allò que no era legal.

La Cartilla de racionament era la cara oposta:

“...una vez finalizada la Guerra Civil española, durante el periodo de la posguerra que estuvo marcado por la escasez, una orden ministerial de 14 de mayo de 1939, estableció el régimen de racionamiento en España para los productos básicos alimenticios y de primera necesidad”. (https://es.wikipedia.org/wiki/Racionamiento).

Encara que anteriorment va haver-hi altres cartilles de racionament a Espanya, aquesta és el que jo vaig conéixer en viu i en directe.

Jo recorde haver anat a la “botigueta” a comprar un huité d'oli. Aquesta imatge il·lustra perfectament les limitacions que imposava el document en qüestió.

l el tabac també estava racionat i així els fumadors adquirien amb la seua cartilla els famosos “Ideals”.

Jo només compte les meues BATALLETES (el que he viscut), perquè no pretenc fer cap assaig ni tesi doctoral. Qui vulga il·lustrar-se sobre aquests temes té ben a mà, sense eixir de l'ordinador, Internet i altres cercadors i Wikipedia.

Què podia fer en aquelles circumstàncies un pare de família nombrosa? Aprofitar qualsevol facilitat que se li posara a tir. I se li va posar en forma d'economat. Des d'allí portava a casa viandes amb les quals alleujar la situació familiar, però allò no era gratis, s'anava descomptant de la nòmina... Què quedava a final de mes?!

Per a acabar, contaré un episodi “escatològic” (en el segon sentit que recull el diccionari) Se jugaba en la casa diàriament a un número fijo dels “iguales para hoy”. Com les primeres noticies no varen portar ninguna alegria a la casa , els cupons anaren a parar al gantxo “de reciclaje”. (Posteriorment lloc del paper “El Elefante” i altres.)

Quina no seria la sorpresa del titular dels cupons, quan es va enfrontar a la pissarra dels “iguals”, i va veure anotat com premiat el número que ell jugava. Va caldre muntar l'operació 333 i baixar al clavegueram.

Tinc entés que algun profit es va traure, encara que ben poc...

E. Herrero

 (1)...en 1967 se adjudicaron las obras del paso elevado. Lo impulsó el ingeniero valenciano Joaquín Benlloch, el mismo que da nombre a una de las principales calles del barrio de Malilla (La calle que va desde el mismísimo puente hasta el nuevo hospital LA FE).

Últim curs a Montcada (12): el degà catedralici Songel. Bartolomé San Albiñana.

 

Mentre jo feia l’últim curs a Montcada, hi van passar moltes més coses de les que jo, un adolescent mig enjogassat, era capaç de saber. Ja es poden imaginar en quins assumptes podia tindre el cap un jovençol de dèsset anys en un lloc com aquell i en unes circumstàncies tan especials a finals dels seixanta.

Molt recentment, arran dels articles de records en què repasse aquells anys, m’he assabentat d’alguns brous espessos que es barrejaven a finals d’eixe curs mentre jo, innocentment, jugava a futbol de porter reforçant l’equip dels superiors, cantava “Anduriña” i “A dos niñas” de Juan & Junior, assajava un paper en l’obra teatral A Man for All Seasons (“Un hombre para la eternidad” en la traducció castellana) de Robert Bolt, i llegia una vegada i una altra les Coplas a la muerte de su padre de Jorge Manrique: “Recuerde el alma dormida, / avive el seso y despierte / contemplando / cómo se pasa la vida / cómo se viene la muerte / tan callando…”.

Hui em detindré en un document que no sé fins a quin punt és conegut fora del món clerical. Fins i tot, diria que molts clergues de finals dels seixanta no en coneixien el contingut. Em referisc a la Carta del Deán de la S. I. Catedral al consejero de la nunciatura de Su Santidad.

Per a aquells qui desconeguen el terme “degà”, els diré que en l’àmbit eclesiàstic es tracta de la segona autoritat en una catedral després del bisbe; un càrrec, per tant, important. No sé si hui en dia eixe terme encara està en ús, si està derogat o si ara se’n fa servir un altre de diferent: ja saben que l’Església en açò de la terminologia i la nomenclatura és més aviat críptica, amb l’única finalitat de crear misteri i distanciament amb els creients. Veges tu què hauria costat de dir que en el rang o grau jeràrquic d’una catedral, després del bisbe hi va el vice-bisbe. Doncs no, la qüestió és embolicar-ho perquè la gent no ho entenga.

La carta del degà a què em referisc és un document rellevant, contundent i valent, que no sé si es va fer públic en el moment d’escriure’s, cosa que em permetran que pose en dubte. Jo me la vaig trobar en un dels documents que el dramaturg Manuel Molins va incloure en un article titulat “Ascensió i caiguda del Seminari Metropolità de València (1959-1971. Un assaig)” (pp. 181-5), inclòs en el llibre homenatge a don Ramon Gascó, Memòria i Dissidència, publicat el 2011 i coordinat per Paco Gramage En eixe llibre col·lectiu, el director escènic dissecciona magistralment aquella època gloriosa del Seminari de Montcada entre 1959 i 1971, és a dir, els anys que hi va residir la seua promoció i que coincideixen pràcticament amb els de la meua estada.

Abans d’entrar en el tema del document, he de confessar que no tinc gens clara quina és la funció d’un degà, què controla o supervisa, ni si pot passar al davant del seu bisbe, és a dir, el seu superior jeràrquic, acudint a una instància superior per a resoldre un determinat assumpte. Sí que sé que un degà de l’Església anglicana és una figura que actua independentment del bisbe i és nomenat per la corona. No crec que això passe en l’Església catòlica on l’orde jeràrquic és sacrosant i inqüestionable.

En aquest trencaclosques que sempre és l’escaquer eclesiàstic no acabe d’entendre bé els moviments que es produeixen amb el cessament de l’arquebisbe Olaechea el 17 de novembre del 1966, ja que el mateix dia cessa també Songel com a Vicari General de l’Arquebisbat (1961-1966). Cinc dies després, don Rafael González Moralejo cessa també com a Vicari General i és nomenat pel Cabild Metropolità Vicari Capitular i Ecònom Mitra (1966-1969). Quins noms més rimbombants! Encara que no tinc massa clar tot aquest embolic, és de suposar que amb el nou nomenament de González Moralejo venia lligat el de Songel com a degà de la catedral, però no ho he pogut esbrinar clarament. El que sí que vull recalcar és que els dos nous càrrecs devien mostrar, en principi, una certa empatia i complicitat entre ells, encara que no se sap mai realment què passa als aparells eclesiàstics superiors.

Siga com fóra aquell afer, la bona qüestió és que el 28 d’abril de 1969 el degà José Songel Pérez va remetre al conseller de la nunciatura de Sa Santedat, Giuseppe Uhac, un document arran de determinades conductes públiques escandaloses i vida més pròpia de seglars observades en sacerdots des de feia dos anys, és a dir, des del 1967.

En aquell temps de crisi, confusió i desorientació, pareix que ja s’havia detectat la presència de preveres —un en recorde jo— que s’havien fugat amb alguna feligresa sense el llavors obligatori passaport del rescripte reglamentari o dispensa en l’equipatge de fugida. Que conste que jo no em considere indicat per a jutjar la conducta de cap membre d’aquesta comunitat: doctors i tribunals ha tingut i té l’Església des de l’edat mitjana.

El Concili Vaticà II acabava de dictar les directrius per les quals es regiria la vida dels seminaris, que estarien incardinats en el saeculum, és a dir, en el món. Però hi havia molts clergues que no pensaven igual i sostenien que l’estil de vida del seminari de València i el de molts sacerdots diocesans era massa de seglars, mundanal i lliure, i que no es feia absolutament res per a corregir eixa anomalia, ja que “dichos sacerdotes continúan ejerciendo su ministerio en los mismos lugares que antes”. Per acabar-ho de rematar hi havia també un grup de sacerdots que preparava la coneguda “Operación Cien”, per la qual es pretenia de convéncer-ne molts “dispuestos a contraer matrimonio ilegítimo y continuar ejerciendo su ministerio”.

La carta del degà Songel denunciava que des del nomenament del Bisbe Vicari Capitular, don Rafael González Moralejo (1966-1969), s’hi percebia un maremàgnum i descontent entre els fidels a conseqüència de les doctrines irreverents que difonien un nombre de sacerdots, ja que “muchos de ellos causan [un daño grave ] a las almas con su conducta públicamente escandalosa, sus arbitrariedades”.

La carta, “pensada solo ante Dios y mirando el bien de la diócesis”, posa de manifest el maltractament psicològic causat per González Morajejo a determinats preveres amb la seua política de trasllats. Segons Songel, totes les accions de Moralejo anaven encaminades a fer mèrits i poder quedar-se d’arquebisbe a València. Sempre la lluita pel poder! També en l’Església, és clar.

Aquella carta també es feia ressò de la insubordinació dels joves teòlegs en març del 1969 al Seminari de Montcada.

Songel es justifica contrastant la bona sintonia entre els sacerdots i l’anterior arquebisbe, en què la comprensió i la confiança mútues havien adobat els camps que donaven fruits beneficiosos per a tothom, amb la situació actual amb uns quants signes de desorde.

La carta de Songel, cal dir-ho, destil·la una espècie de ressentiment, segurament perquè ell d’alguna forma també se sentia discriminat i maltractat perquè no havia trobat en el seu dia la sintonia que havia tingut amb Olaechea. No resulta estrany, per tant, que sol·licite a la brevetat més gran possible el nomenament d’un arquebisbe al nivell dels que València havia tingut des del segle XVI, on havien destacat “varones eminentes en ciencia y santidad”.

No sabem si la carta del deà Songel va aconseguir l’efecte desitjat o no —les peces dels escacs eclesiàstics sempre es mouen amb molt de secretisme—. Sí que sabem que l’octubre del 1969 ens va proporcionar moltes novetats.

La primera va ser el nomenament de don José M. Lahiguera per al càrrec d’arquebisbe (1969-78) l’1 de juliol. Eixe nomenament va repercutir en la substitució del Rector Rodilla (1939-1969). Els noms que es van barallar per a substituir-lo van ser: don Ramon Gascó, don Eduardo Poveda, don José Sambartolomé i don Rafael Sanus. L’escollit finalment per a dirigir la nova etapa del seminari de Montcada va ser l’alcoià Sanus.

En l’última carta que vaig escriure als meus pares abans que el Rector Sanus (1969-1976) em concedira un any sabàtic, els deia: “Han cambiado al Rector del Seminario Mayor. Ahora es uno manco: no tiene el brazo izquierdo. Creo que me gusta”. Això ho escrivia jo el 3 d’octubre; doncs bé, el 15 d’eixe mes començava el meu permís, que s’allargaria “sine die”.

No puc dir, com ja es poden imaginar, ni una paraula de què va suposar la presència de Sanus al capdavant del Seminari Metropolità de València durant els sis cursos següents, en un moment en què aquell internat que formava sacerdots per a la diòcesi de València ja havia entrat en un franc declivi.

                    Bartolomé Sanz Albiñana

Maquinaria repressiva (30). Escrit per Francesc Jover

 

    

             Escrit per Francesc Jover              24 febrer 2022

La setmana passada vam veure com es va posar en marxa tot una maquinaria repressora desprès d’haver aniquilat la República. Amb uns tentacles tant llargs i afilats, que va arribar fins als racons més insospitats. Fou desprès d’una fratricida sublevació militar que va provocar una guerra. No van utilitzar una forma legítima i reglamentària com son les urnes, ho van fer amb les armes. Això, solament va ser possible prescindint d’unes normes ètiques i democràtiques. A més, demostraren com veurem tot seguit que la intenció de la rebel·lió feixista no era solament per tombar la República. Era més bé, i principalment, per venjar-se d’aquells que intentaren aquella aventura republicana que consideraven contraria als designes de Déu. És per això que, destruïda la República, muntaren tot un aparell repressiu per castigar i que mai més se’ls passés pel cap repetir-ho.

Vull destacar que la repressió més vistosa i que més memòria ha quedat fou la cruenta, la que causava dolor físic, moral i econòmic. Però també en va haver-hi un altra repressió amagada o subtilment dissimulada que no ha quedat memòria i no tots admeten la seva importància. Fou la repressió exercida des de l’escola, des de l’Església, des de Falange, la ràdio, el cinema, el NO-DO, etc. On van haver de reconduir l’ensenyament lliure i democràtic que havia rebut la societat de la República per deixar-la finalment anul·lada. Fou una decisió presa pel regim franquista sense cap legitimitat democràtica i que, potser encara hui podem palpar l’impacte que va deixar.

Ho va fer amb el suport inqüestionable de la disciplina militar que van adoptar totes i cada una de les orientacions que llançaven. Els falangistes mai havien tingut l’oportunitat de governar en la gestió municipal ni cap altra. A més, aquella nova manera de governar amb «correatge», botes i pistola, podríem pensar que havia de ser per a ells relativament fàcil. Me imagine la cara que faria el veïnat anant d’ací cap allà, fugint dels bonegons i alguna cosa més.

Tot estava potes amunt segons el nou estil autoritari: mercat, tasses, escola, agricultura, comerç, fàbriques, tallers, l’apertura del culte religiós, etc. Tot amb un canvi de color ideològic de blanc a negre (o viceversa) però, sense cap matis gris.

Però, continuem seguint el treball que feia el pregoner donant ordres de conducta. Calia reestructurar l’economia agrícola i un ban posa les condicions que havien de seguir per rehabilitar l’activitat agrària. No cal dir que hi havien certes limitacions que seria complicat portar-les a efecte sense algun petit trauma. La República va permetre algunes reformes a l’estructura del camp que calia ara passar factura i refer.

Un altre ban «convida» a tots els xicons, de 15 a 18 anys, a afiliar-se de «cadetes» en FET i de las JONS. Afirma el mateix ban, que Espanya, Déu i el seu imperi, necessita sense cap excusa de tots els espanyols dignes. Llegint aquest ban he recordat les acusacions que algú feia a Joan Fuster per haver sigut falangista. Possiblement si aleshores hi hagues sigut major de quinze anys també ho seria jo.

Afegir, que és innumerable la col·lecció que tenim a Cocentaina de bans de tipus falangista i dels seus aquarteraments de «pelaios, flechas i cadetes» amb motius d’activitats instructives. Supose que també seria a altres pobles i ciutats. Recorde quan era xiquet pels anys 40, que a tothora s’oia l’estrident soroll de trompetes i tambors desfilant a l’estil militar pels carrers. Com pot comprovar-se, el llenguatge dels textos que crida el pregoner fent les oportunes citacions té un ben provat regust militarista.

Altre ban ens fa saber ara, després de 83 anys, que molts pobles i ciutats van fer el seu xicotet i modest «Valle de los Caidos». És a dir un mausoleu per soterrar i recordar dignament a tots els del bàndol nacional que foren assassinats en la rereguarda republicana o als camps de batalla. Els van considerar únics màrtirs amb tota la benedicció del regim i l’Església. El contrari feren amb els condemnats per tribunals militars franquistes i els assassinats de republicans que havien fet durant la contesa. Aquests no eren dignes de cap menció.

El pitjor és que la mà d’obra que feren aquestes obres (i altres) era gratuïta. Millor dit, eren persones que consideraven «rojos» i els obligaren a treballar com a càstig debades. ¿Qui no va tindre el seu pare, iaio, o parent obligat a fer alguna d’aquestes obres?

Reproduint literalment aquests bans del primer franquisme que feia el pregoner, crec que pot ser una mostra del perfil del nou règim. Demostrar a traves del seu llenguatge i ordres el plànol d’un edifici on se detalla fil per randa un pla de govern autoritari i militar sense cap eufemisme i sense cap vergonya.

Mireu aquest altre text que demostra com van desmuntant sense adonar-nos determinats espais de llibertat com fou el de prescindir del santoral romà per registrar els xiquets i xiquetes. Els noms en que registraven els nadons en la primera etapa republicana, mostren principalment i fan referencia a la natura, al progrés, a la llibertat, a científics. Desprès de la sublevació militar l’onomàstica es va decantar més per polítics que sonaven com revolucionaris. Una volta més es comprova que la rebel·lió militar fou la causa de que eixa part de la societat volguera trencar aquells esquemes ortodoxos i fonamentalistes.

En la mateixa línia està el següent text que anul·la qualsevol matrimoni d’una determinada època on se van celebrar davant d’autoritats no competents. Aquells espais de llibertat que especialment guanyaren les dones durant la República com a ciutadanes: supressió de l’adulteri; la concessió del divorci; ocupar espais públics; votar i ser elegides; obrir compte corrent; etc., ara eren segats de soca-arrel.

Un altre dels bans que transcriu el nacional feixisme d’aquell moment a traves d’una ordre de l’alcalde és l'obligació que tenen tots de menjar pa «nacional». Aleshores, el pa negre no tenia bona imatge i era menyspreat. No estava reconegut ni recomanat com ara està de saludable. L’alcalde podria no atrevir-se a dir pa negre i va utilitzar l’eufemisme de pa nacional , que casava molt be amb l’esperit feixista. Això si, diu ben clar el pregoner que no es permetrà coure pa blanc.

Per finalitzar mostraré un ban de caràcter lúdic. En qualsevol època i situació, i al mig de moments dramàtics, sempre s’han dedicat moments a l’esbarjo. En aquest cas, s’anuncia un partit de futbol al camp de l’estació enològica entre els milicians de Falange i militars de l’exercit d’ocupació. Calia distraure el personal i els mateixos protagonistes per normalitzar la situació. Havíem de sobreviure. Per agost de 1939 les festes foren restringides i limitades a Cocentaina. Cavalcada, castell de foc, cordades i missa.

Francesc Jover