Curs 1967-68 (3): el dia a dia. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Deixant de banda el vessant espiritual a què em vaig referir en l’article anterior, hui contaré com era el dia a dia en aquell ambient. El maig del 68 també va arribar al Seminari de Montcada, és clar; però com que al nostre país les coses arribaven amb un poc de retard, ja els relataré com vaig intuir jo eixe clima de canvi quan glossaré els records del curs 1968-69. Mentrestant, repassem aspectes mundans, com l’administració de les injeccions, el tall dels cabells, l’esport, la televisió, el teatre, les incipients eixides, etc., perquè com vostés es podran imaginar, nosaltres no érem cap legió de Sant Benet que portara dibuixat al front el lema “ora et labora”, és a dir, resar i estudiar. Teníem molts altres entreteniments.

Quan teníem algun tractament mèdic i ens havíem de posar injeccions, eixe curs ja no anàvem a la infermeria, que estava a la quinta forca —sempre a l’hora del berenar—, sinó que un alumne de la comunitat feia d’infermer i ens punxava: no em pregunten quina formació o curset accelerat li havien fet per a posar injeccions. Tot i que no he sigut mai una persona massa malaltosa ni amb tecles, alguna vegada m’han hagut de punxar amb una caixeta d’injeccions, com a tothom. Recorde que, ja al tercer pavelló, em va punxar un alumne del curs anterior, el nom del qual el tinc en la punta de la llengua, però que no m’ix, i també un alumne de Banyeres de Mariola, del curs de darrere, que li deien Belda Llopis. Només de Banyeres, en el curs de darrere del meu, hi havia quatre alumnes.

Quan ens havíem de tallar els cabells ho féiem amb presses i correres després de dinar, robant uns minuts a l’hora de l’esport, hora sagrada per excel·lència. Els primers cursos posàvem els caps en mans d’algun major que no sé on devia haver après els rudiments bàsics de la professió: potser era fill de barber. Recorde haver-me posat moltes vegades a disposició de Vicent Albert (d’Albaida) que anava un parell de cursos davant del meu i que a final de la dècada dels setanta retrobaria de professor a l’institut d’Albaida, centre que es va posar en funcionament el curs 1963-64, el mateix que jo vaig entrar al Seminari. Però en 5é i 6é de batxillerat el meu perruquer particular era l’amic José Enrique Sala (de Benissa, † 2010) que s’havia especialitzat a arreglar-nos els bescolls a la majoria del curs. A aquestes altures ja havien adquirit categoria de llegenda les anècdotes del primer perruquer que va tindre el Seminari, acabat d’inaugurar el pavelló central en 1948 i els anys següents. Segons la llegenda, el primer perruquer que hi va prestar aquest servici venia en el trenet de la línia València-Bétera i els alumnes n’observaven l’arribada des de les finestres dels dormitoris del llavors únic pavelló i cridaven “ara ve, ara ve”, per la qual cosa, amb el temps, en compte d’“el perruquer” va passar a ser “l’árabe”. Ah, se m’oblidava: els perruquers no treballaven debades, per amor a l’art o per caritat: els pagàvem per la faena, però no recorde quant; tal vegada 10 pessetes.

Per eixos temps encara recordava el campionat mundial de futbol de 1966 celebrat a Anglaterra, en què aquest país es va proclamar campió en véncer Alemanya per 4-2. Aquell campionat em va servir per a reforçar la geografia i posar al mapa ciutats com Sunderland, Middlesbrough, Liverpool, Manchester, Sheffield, Birmingham… a més dels estadis de Wembley i White City a la zona de Londres. Ja seria una proesa que enguany, 2021, cinquanta-cinc anys després, l’Eurocopa la guanyara Anglaterra, esdeveniment que la reina aprofitaria per a lliurar medalles als futbolistes del seu país (si li correspon a ella eixe lliurament) i al mateix temps posar-se’n una ella mateixa per mèrits propis.

Bé, com deia, per aquell temps jo estava molt interessat a emular les proeses del porter de l’Atlètic de Bilbao, José Ángel Iríbar, que a més va ser porter de la selecció espanyola des de 1964 fins a 1976. Aquells anys, la meua màxima aspiració futbolística consistia a formar part de la selecció del meu curs: no vaig parar de pegar rebolcons per terra i fer volantins fins que vaig aconseguir de ser-ne el porter titular. Sempre que jugava la selecció espanyola de futbol, o hi havia algun partit de copa del Generalísimo o d’Europa, li calfàvem el cap al superior corresponent per tal que ens donara permís per a veure’l a la tele de la sala del semisoterrani. L’aparell de televisió (en blanc i negre, és clar) estava col·locat en una plataforma alta a un racó. La llum d’un flexo darrere de la tele i la insonorització a base de caixes d’ous penjats a les parets completaven el decorat de la sala amb tantes cadires de pala com alumnes hi havia.

Recorde haver descobert en eixa mateixa sala el cantautor Joan Manuel Serrat, que cantava cançons en català. Eixe any Serrat (qui ho diria!) es va negar a anar al festival d’Eurovisió perquè no el deixaven cantar el La la la en català: en el seu lloc hi va anar Massiel i va guanyar. “Yo canto a la mañana/ que ve mi juventud/ Y al sol que día a día/ Nos trae nueva inquietud”. Tant als meus companys com a mi ens agradaven molt els programes musicals que feien a la tele. Els Monkees tenien una série que no ens perdíem. Cantar i tocar la guitarra en un conjunt musical també ens rodava pel cap a un grupet d’alumnes i de fet vam formar un conjuntet que es deia Los Dánaos —influïts per la lectura i traducció de l’Eneida de poeta llatí Virgili—. En el temps lliure ens reuníem i cantàvem alguna cançò com ara Ángela del Dúo Dinámico, Noches de blanco satén de Moody Blues, Hello, Goodbye dels Beatles, etc. En eixes hores de temps lliure no se’ns va ocórrer mai de cantar cap cançó d’església, ni tampoc li va passar pel cap a cap superior: la idea mateixa haguera estat fora de lloc, ja que les celebracions litúrgiques d’aquells anys sempre anaven acompanyades d’orgue o d’harmònium, instruments que tenien els dies comptats.

 

"Arlequines sin eco", de Manuel Molins.

Recorde els qui més tard serien bisbes com Manuel Ureña (d’Albaida) i José Vilaplana (de Benimarfull) com a bons actors teatrals. Vilaplana va fer de rei Lear per eixos cursos en l’obra del mateix nom; el musicòleg Llorenç Barber Colomer (d’Aielo de Malferit) feia de comte de Gloucester; el dramaturg Manuel Molins Casaña (de Montcada, encara que vivia a Alfara), d’ancià; l’historiador de la Universitat d’Alacant Emilio La Parra López (de Villagordo del Cabriel) de Goneril·la; tots sota la direcció de Manolo Molins, que ja destacava en eixe camp. El Rei Lear potser fóra el meu primer Shakespeare. No tinc records de Hamlet, que també es va representar per aquells anys. On hauria pogut veure jo una obra de Shakespeare a eixa edat? Mare meua, quin curs de segon de Filosofia, la major part nascuts el 1948! Alumnes de cursos més avançats muntaven molt professionalment obres teatrals com Condenado por desconfiado de Tirso de Molina, La vida es sueño de Calderón de la Barca, La venganza de don Mendo de Muñoz Seca, etc., i també assajaven i dirigien els menuts en les seues representacions. Uns s’encarregaven dels decorats; uns altres dels vestuaris, efectes especials i la música. Tot molt professional, torne a repetir. Un dia, si Manuel Molins es deixa, li faré una entrevista per a evocar el teatre a Montcada. Mentre arriba eixe moment, els he de dir que determinades imatges d’una obra primerenca de Manuel Molins sempre m’ha rondat per cap. Es deia Arlequines sin eco (1967-68). Doncs bé, don Alfons Roig († 1987), segons em contava Manuel Molins, es va encabotar que es fera eixe muntatge. El Rector Rodilla († 1984) va sentenciar en veure-la: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”. (Parèntesi: no sé si a eixes altures les relacions Roig-Rodilla s’havien trencat o estaven a punt de fer-ho. Era un senyal de la crisi que s’acostava). I com que el dia a dia donava per a molt, en el pròxim lliurament parlaré dels professors i de les matèries escolars que estudiàvem els trenta-vuit jovençols que quedàvem del meu curs.

Per a acabar hui, recorde que eixe curs, per falles, en comptes d’anar-me’n de cap de setmana al poble vaig anar a visitar els meus oncles Federico i Rosalía i els cosins Paco i Federico, que vivien a València. El baf de l’oli dels bunyols de carabassa i la musiqueta empalagosa de la cançó Cállate niña dels Pic-nic que sonava pels locals fallers i les fires de barri em van acompanyar des que vaig abaixar del trenet de l’estació del pont de fusta fins a arribar al carrer “Los Leones” per la Creu Coberta, en bus, és clar. Bunyols i música per tot arreu. Qui diria que eixa cançó dels Pic-nic, que no me la vaig llevar del cap en un mes, i L’estaca (1968) de Lluís Llach, que aleshores encara no s’escoltava i que vam cantar amb entusiasme i ràbia fins fa quatre dies, que totes dues formarien part de la banda sonora de la meua vida aquells anys!

 Bartolomé Sanz Albiñana

 

 

 

Ara si: REVOLUCIÓ. Escrit per Francesc Jover

 

 

Escrit per Francesc Jover2 novembre 2021

Dèiem que la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 ho va posar tot potesamunt. També deia, i ho reafirme, que la República, tant al període constituent com desprès amb el triomf del Front Popular, mai no havia concebut un règim basat en la dictadura del proletariat. Ara, amb l’agressió militar feixista, i en el context polític europeu que hi havia, potser van haver-hi institucions governamentals republicanes que decidiren, ara si, fer la revolució. Feia falta una rebel·lió militar feixista perquè algunes institucions republicanes decidiren dur a efecte allò que sempre els havien acusat falsament: instaurar una dictadura a l’estil bolxevic. L’esperit fonamental de la República, des dels seus inicis, sempre fou fer un canvi social i polític de manera democràtica.

Vull manifestar la meva opinió personal d’aquell moment i no haveu d’acceptar-la com inqüestionable. Més d’una volta he dit que no són misses tot el que dic, i ho tornaré a repetir sempre que ho crega oportú. La meva intenció és provocar els ciutadans a que pensen, busquen, investiguen, en tota la garbera de paperassa escrita que hi ha d’aquest tema, per descobrir per si mateix allò que s’acoste el més possible a la veritat. Sempre defendré que cal conèixer la història, la més versemblant possible, sense oblidar mai allò tant clàssic que diu: «la veritat ens fa lliures».

Quan encara no estava gens clar ni concís el que passava, el 19 de juliol de 1936 les primers reaccions que van haver-hi a pobles i ciutats fou crear el seu propi Comitè de Defensa Revolucionària (CDR). A mi em sembla que actuaven més bé per intuïció que pels coneixements de la situació què hi havia. Tot estava encara molt confús i potser eren guiats pels remors que havien anat de boca en boca durant els mesos anteriors. Aquells comitès locals es formaren amb membres dels sindicats anarquista i ugetista principalment, i els partits proletaris del Front Popular. A més, són els que prengueren el poder municipal en cada poble. A Cocentaina, per les memòries (inèdites) d’un cenetista exiliat, Juan Garcia, sabem que només fou nombrant aquest Comitè a la seu de la CNT, anaren tot seguit a la Casa de la Vila i el propi alcalde els oferí que s'instal·laren allí. Foren els que de fet prengueren el poder municipal i els que a partir d’ara governarien el municipi.

No tinc detalls concrets de cada poble, però segons he vist publicat en diferents llocs, a Alcoi fou assaltada la caserna militar per sindicalistes. També és de suposar que ho farien en diferents casernes de guàrdies civils de l’Alcoià i del Comtat amb les incidències que podien haver hagut. Així mateix diferents historiadors s’han decantat, no se si amb suficient garantia, que la Guàrdia Civil sempre ha guardat lleialtat al govern legítim. Tot i així, les primeres consignes de la República eren controlar les forces que s’havien rebel·lat o aquelles on podien haver dubtes que es rebel·laren, tot confiscant-los les armes. Podem deduir que foren moments molt desconcertants i expectants.

A partir d’ara hem de fer-nos una idea dels diferents fronts obertes que podien haver, supose que el més important seria fer avortar la rebel·lió, salvar la República i que no hi hagues guerra. Les coses en aquells moments anaven molt de presa, canviaven cada moment conforme arribaven noticies, convertint-se en situacions molt difícils d’abordar i de resoldre sense temps a analitzar.

Dissortadament la guerra fou inevitable i si alguna cosa he de destacar d'aquests primers dies és la radicalitat que optaren institucionalment els sindicats i partits obrers que formaven el Front Popular. També fou radical l’actitud de les masses que en altres moments havien tingut una alegria desbordant. Potser la pròpia decepció a tantes esperances fou la que va motivar el clima agressiu. Hi havien tots els components adequats perquè la situació es descontrolara. Podem entendre que en aquell moment estarien plenes de ràbia difícilment continguda, al mig d’un clima bèl·lic i molt propens a errors. Podem també acceptar que aquelles masses van sentir agredits els seus legítims drets tal com manifestaven els mitjans d’informació lleials a la República i, també verbalment, els seus líders sindicals i polítics.

En acabar-se els dies en que es definiren clarament els dos bàndols, Espanya es va partir en dues zones: la republicana i la «nacional», nom que va adoptar el feixisme en un govern militar que van establir a Burgos. El nostre País Valencià entre altres, va quedar en la zona peninsular on va fracassar l’intent deslleial i va quedar normalitzat a favor de la República. Tot un món s’enfonsava al nostre voltant en ser agredit un règim legitim que el poble va definir pacíficament mitjançant les urnes. Ara, un dels grups socials que no va acceptar el resultat democràtic va decidir unilateralment que ho definiren militarment els tanques i les bombes. Ara, no seria la voluntat lliure i democràtica de les persones, ara ho faria aquell que més poder bèl·lic tingués.

Com he dit va esclatar una autèntica revolució on les exaltades masses que el Front Popular arrastrava va creure que no hi havia altra forma de canviar les coses més que violentament. És quan la República va quedar totalment desbordada sense poder imposar un mínim d’ordre al mig de tanta confusió.

Aquell estiu i tardor es van cometre en la rereguarda republicana els majors crims i destrosses contra esglésies, capellans i polítics conservadors. Les mateixes, o paregudes, malifetes feien els «nacionals» en la zona que havien ocupat o que ocupaven a traves de la guerra. La repressió franquista en la zona nacional encara és una incògnita no totalment transparent. No és cap novetat si dic que els crims dels exaltats que es feren al País Valencià han sigut exhaustivament coneguts i recuperada la dignitat de les víctimes.

No m’he proposat fer un seguiment de la guerra civil, però faré un seguiment dels principals esdeveniments que coneixem lluny dels fronts de batalla. Els sindicats, partits obrers i gent en general, van dur a terme una activitat extraordinària en aquesta etapa revolucionària. La incautació de periòdics és una de les primeres coses que es van posar en practica al servici del Front Popular com podem veure en «Humanitat» d’Alcoi. Un periòdic que abans havia sigut l’ultraconservador «La Gaceta de Levante», ara seria el «Diari de la Revolució», segons he pogut apreciar per la mateixa adreça d’on estava ubicat en una i altra etapa: Carrer V. Ridaura 11.

La guerra va alterar, inclòs invalidar, els pactes de les forces polítiques que havien fet a nivell municipal. El poder polític municipal, com ja he dit, va quedar en mans del Front Popular tot i que de manera extraoficial. D'ençà el 19 de juliol els governs locals marginaren pràcticament els regidors republicans de centre. El govern de Largo Caballero li va ser molt difícil recuperar el control que se l’havia anat de les mans. Per novembre va quedar prou més estabilitzat, i és quan es compliren oficialment (al menys a Cocentaina) les instruccions del governador d’Alacant Valdes d’organitzar les corporacions municipals segons els resultats electorals del Front Popular. Fou en aquest període de buit de poder, quan més errors es van cometre; quan els governs municipals acaronats per l’agitació del poble, les noticies que arribaven del front i el clima revolucionari anaven per davant de qualsevol orde ministerial corresponent.

Si els fets que comente ens donen una idea general de la situació d’aquell període a la nostra zona republicana, no serà gens difícil imaginar-nos, què seria en la zona «nacional» on la dialèctica de les pistoles era fomentada pel mateix govern de Burgos.

Francesc Jover

  

Curs 1967-68 (2): un poc d’espiritualitat Bartolomé Sanz Albiñana

 

Com deia en l’article anterior, al mateix temps que s’obrien les portes físiques ho feien les mentals, de manera que el Seminari de Montcada, amb tanta obertura, anava quedant-se buit. Per a entendre-ho millor farem uns números. Eixe curs 1967-68 hi havia al complex educatiu de Montcada 622 alumnes, dels quals 55 eren de 14 pobles de la Vall d’Albaida: això representava un 8,84% del total. Distribuïts per pobles, en primer lloc es trobava Bocairent amb deu alumnes, seguit d’Ontinyent amb set. En tercer lloc hi havia Albaida i Aielo de Malferit amb sis cadascun. Els seguia l’Olleria amb cinc. Fontanars en tenia quatre cadascun. Agullent, Atzeneta d’Albaida, Castelló de Rugat i Montaverner, tres cadascun. En seté lloc estava el Palomar amb dos. I en últim lloc Beniatjar, Benicolet i Benigànim amb un alumne. De pobles prop del meu, tot i que d’una altra comarca, n’hi havia dos de Xàtiva, dos de Canals i dos d’Alcúdia de Crespins. No sé si aquestes dades són indicatives d’alguna cosa: ho deixe en mans dels sociòlegs, que en saben més de tot açò. Recorde que els cursos anteriors hi va arribar a haver més 800 alumnes. Simplement afegir, per tal de contrastar un poc, que el present curs 2020-21 només hi ha matriculats a tot Espanya 1.066 seminaristes. Quant al Seminari de Montcada aquest curs té 43 seminaristes: 2 procedents d’Eivissa, dos de Menorca, un religiós i 38 de València. És clar que seixanta anys després les coses no és que hagen canviat molt; han canviat moltíssim!

Eixe curs, quan el meu paisà Vicent García Gras, el platero, i jo féiem 5é de batxiller, altres paisans nostres anaven a Montcada, però a penes coincidíem gens, de no ser casualment en algun passeig pels patis. El més gran, Juan Borràs Juan, el de l’espardenyera, s’havia ordenat ja feia dos cursos i l’havien destinat a Aras de los Olmos —aleshores Aras de Alpuente— on s’hi va estar sis anys. Així que hi quedaven José Casanova Ferrando († 2021), el de la Ranilla, que feia 3r de Teologia, i com que era al pavelló de teòlegs no el véiem gens. També hi era Rafael Valls Montés, el del Planxat, que feia 1r de Filosofia en el pavelló central, per tant, tampoc no hi coincidíem. Per últim, el més menut de tots, José Tomás Díaz Patón, havia entrat eixe curs i rarament el véiem perquè estava a l’altra punta del tercer pavelló, el nou. En resum, un desastre quant a les relacions amb els teus paisans, cosa que dóna una idea de les dimensions descomunals d’aquell internat.

En cinqué d’Humanitats crec que la majoria del meu curs ja tenia clara la diferència entre els verbs compostos del “sum”: “adsum” (estar present) i “absum” (estar absent). Eren dos verbs que féiem servir quan els professors passaven llista. Mentre esperàvem el començament de les classes parlàvem dels resultats de la lliga de futbol de primera divisió, del pròxim partit de la copa d’Europa o del Generalísimo, o bé del significat de frases llatines com ara: “Mater tua mala burra est” (la predilecta de tothom), “Primum vivere, deinde philosophare”, “Nosce te ipsum” “Hominum est errare”, “Docendo discitur” i més sentències que ara no recorde, però que segurament algú havia sentit d’algun curs per davant del nostre.

En aquell curs, de tant en tant, encara es feia alguna missa en llatí: no és bo de trencar amb la tradició radicalment. Segons em conten, uns quants cursos abans, als alumnes els canviaven els noms en arribar: de castellà a llatí. Els assegure que a mi ningú no em va dir mai Bartholomeus. Els qui anaven uns cursos per davant segurament en podran donar raó, del canvi de noms. De tota manera, recorde que en els documents oficials els noms dels professors i els de les assignatures els escrivien en llatí.

Repassant les fotos de l’adolescència, me n’apareix una del 27 de gener 1968 en què em trobe a l’institut d’Albaida amb Juan Luís Villarroya (de l’Olleria), Molina (d’Albaida?), Enrique Benavent (de Quatretonda; l’actor, no el bisbe). Eixa foto és una prova que el gener el passàvem a casa. Al seminari de Montcada, el curs estava dividit en dos semestres: setembre-desembre i febrer- juny; eixa divisió havia començat el curs 1957-58. Es feien exàmens el 21 de desembre i el 21 de juny. Teníem, per tant, vacances d’hivern i d’estiu.

Cada primer diumenge de mes hi havia “retiro espiritual”. Així ho disposava el Reglament del 1961. Era un temps dedicat a meditar, resar i reflexionar. Això implicava oblidar-se de les obligacions diàries, de la pràctica dels esports, de les lectures que no foren de textos adients a l’ocasió, de parlar de futbol, de sentir música moderna i de tocar la guitarra. El “retiro” durava fins a l’hora de dinar i durant eixe temps no es podia parlar i bambàvem amb actitud meditativa pels patis. A més d’eixe temps de meditació individual i de recolliment interior, per tal que no pensàrem massa en la mona de Pasqua i en les musaranyes, hi havia algunes plàtiques a càrrec del director espiritual o del superior, però tot dins d’una mesura —“in medio virtus”—. Jure de tot cor que hui en dia, esclau del soroll diari, de la pressa i d’altres ximpleries, trobe a faltar eixos moments de silenci, pau i recolliment.

Si un dia d’aquests aconseguisc concentrar-me un poc, podria escriure de com vivíem l’espiritualitat. Mentrestant puc dir que, per a millorar la participació i profit en els actes de culte, al Seminari Menor teníem un llibret verd amb tapes d’hule titulat Prácticas de piedad. El vaig comprar en la llibreria interna Sinapis per 50 pessetes. La majoria de cants litúrgics venien recollits en el Cancionero diocesano (1959), el recopilador del qual era don José Climent Barber, mestre organista de la catedral metropolitana. Per a confeccionar-lo s’havien tingut en compte altres cançoners diocesans i s’havia consultat prestigiosos mestres de capella i, evidentment, s’havia tingut en compte “la Instrucción de la Sagrada Congregación de Ritos de 3 de septiembre de 1958”. (Parèntesi: ara a mi tot açò em sona a un departament musical de la Santa Inquisició, però segur que vaig errat).

A mesura que els fruits del Concili Vaticà II maduraven i es feien realitat, aquests dos llibrets van anar quedant-se oblidats, reemplaçats per càntics més moderns com ara “espirituals negres”, per exemple. L’octubre de 1967 un exemplar de tapes verdes dels Salmos (Ediciones Cristiandad), amb introduccions i notes de Luis Alonso Schökel SJ i traducció de Juan Mateos i José María Valverde ens ajudaven a l’hora de resar i meditar. Recitàvem un salm de matí abans de la missa en la capella de curs, i un altre a la nit abans retirar-nos a les nostres habitacions a descansar o a estudiar abans d’apagar les llums a les onze. A mi m’agradava la lectura dels Salms de David. Què li hem de fer! De fet, encara ho faig de tant en tant, però en anglés, a partir del The Book of Common Prayer (1662) anglicà o de la protestant Geneva Bible (1560), amb diverses variacions lèxiques. “Blessed is the man that hath not walked in the counsel of the ungodly, nor stood in the way of sinners: and had not sat in the seat of the scornful” (primer versicle del salm 1), és a dir, “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni seu en companyia dels descreguts”. Eixe anglés em sona a shakespearià: el meu predilecte.

Un dia d’eixe curs li vaig sentir dir a don Miguel Payà que la creació del món en set dies, així com la creació de l’home a partir d’una figura de fang, era un conte o un mite; exactament el mateix que l’episodi de la poma d’Eva, que en realitat havia sigut un acte de desobediència. Aquestes coses no li les vaig contar mai a ma mare en una carta, perquè m’hauria pres per un dement i un mentider; a més, a ma mare li hauria faltat temps per a denunciar-me davant la Santa Inquisició local: el senyor rector de torn, don Fernando Cardona Pérez (de Pego, † 2006). Així que millor mut i callosa.

És clar que el nostre prefecte, encara que ho tinguera en el cap, no va gosar dir que veníem de les mones: no oblidem que el jurament antimodernista encara estava calentet, però segur que un home despert com ell ho sabia perfectament: això i més coses, com que des de mitjans del segle XIX hi havia interés per conéixer l’origen i evolució de l’espècie humana —Darwin i el seu llibre L’origen de les espècies—. Per tant, al corrent creacionista li va sorgir una competidora: el corrent naturalista. Amb altres paraules: la “paradeta del negoci” de tota la vida estava en perill, ja que a més de les teories bíbliques ara teníem les teories evolucionistes. El clericalisme imperant al segle XIX va posar entrebancs a qualsevol teoria que contradiguera que l’home havia sigut creat a imatge i semblança de Déu. Sé cert que els estudiants de teologia de Montcada en la dècada dels seixanta estaven familiaritzats amb els nous corrents científics (contraris a la tradició), ja que alguns professors havien ampliat estudis en universitats europees i havien respirat altres aires. I clar, de la teoria del Big Bang, ni una paraula, tot i que si he de ser sincer, en sentir-ne dues, de paraules, a mi personalment ja em resulta més comprensible el Misteri de la Santíssima Trinitat. Sóc de lletres, no ho obliden.

Uns vint anys després de la clausura del concili Vaticà II, el 1989, amb l’aparició en escena de Joseph Ratzinger durant el papat del conservador Karol Wojtyla, es va tornar a un nou jurament de fidelitat i professió de fe a l’hora de rebre i acceptar un treball o un ofici que s’ha d’exercir en nom de l’Església. Es pot trobar fàcilment a Internet. Els ho dic per si de cas algú creu que la Santa Inquisició és una relíquia del segle XVI.

                  Bartolomé Sanz Albiñana

Rebel·lió militar (13).Escrit per Francesc Jover

 

Article que publica Aramultimedia (.27 octubre 2021)

COMARQUES

Escrit per Francesc Jover27 octubre 2021

 

Arribava l’estiu de 1936 i feia temps que hi havia un insistent clima de conspiració contra la democràcia a traves del poder mediàtic. També una desmesurada resistència a admetre qualsevol canvi per tots els mitjans que la democràcia posa a mans d’opositors desaprensius que no dubten ni tenen cap de complexe en utilitzar pistoles i crims al carrer per trencar-la. Abans del Colp d’Estat el clima anava enrarint-se. A boqueta nit de l'11 de juliol, foren assaltades les instal·lacions d'Unió-Ràdio a València per falangistes armats que transmeteren consignes falangistes. L'extrema dreta mai no ha tingut complexe en cap de lloc trencar un règim legalment constituït.

Malgrat que la República va il·legalitzar el feixisme i censurava les seves publicacions, continuaren manifestant-se obertament amb malitetes sense cap vergonya. Mai es va amagar la Falange en dir que va nàixer com una força antiparlamentària. Els seus fins no era obtindre majoria al parlament, si no destruir-lo. No era eixe el seu marc on volia exercir la seva política. Afirmava que el Parlament era «una atmosfera turbia, ja cansada, como de taberna al final de una noche crapulosa. No està ahi nuestro sitio», deien. Cap menyspreu més clar a la democràcia? Aquest fou l’actitud i nivell ètic del feixisme que tombaren la República.

Per altra banda, he fet un seguiment a les propostes republicanes de primeries dels anys 30 i als acords del Pacte de Donostiarra i no he vist cap relació d’aquelles demandes socials i polítiques amb les acusacions de la dreta i extrema dreta de voler instaurar una dictadura del proletariat. Crec que foren les propostes i model més assenyat que podia fer-se en aquell moment d’obrir nous i moderns horitzons.

Tampoc hem quadra cap relació en les intencions del Front Popular que vingueren desprès, acusar-los com ho feien a tothora l’extrema dreta de voler implantar una dictadura russa. Estic plenament convençut que el Colp d’Estat militar contra la República no fou per por d’una dictadura del proletariat. Això sempre foren excuses. L’extrema dreta no volia, mai no ho van voler, soltar el poder que sempre havien tingut i no estalviarien cap actitud per denigrant que fos. Als poders fàctics no els agrada ni podien permetre la lluita de classes que podien desmuntar els privilegis de sempre. El tema bolxevisme fou l’excusa; una excusa que no van convèncer i per això la majoria de l’exercit, d’entitats polítiques i socials es mantingueren ferms en la defensa de la República. La mateixa excusa es mantingué durant tota la dictadura franquista i alguns sembla que encara la mantenen.

Finalment, van fer realitat les amenaces i es dugué a terme la rebel·lió militar instigats per antirepublicans i una part de l’exercit noucentista que aleshores estaven convençuts que eren ells i cap altres els posseïdors de la veritat i de posar ordre. En cap moment pensaren que podia fer-se d’un altra manera no violenta; el que volien és que no es fera cap canvi com van demostrar feia uns mesos practicat la violència al carrer. Són actituds reaccionàries de persones i grups que no entenen altre llenguatge que el de les pistoles. Són els enemics de la democràcia; els que no els agrada que parle el poble mitjançant les urnes; els que de cap de manera volen un règim parlamentari; els que no accepten altre llenguatge que la força de les bombes i canons; els que creuen ser salvadors de pàtries i defensors dels privilegis d’uns pocs; els que neguen els mínims drets del proïsme. Aquests foren tots plegats els que feren un colp d’estat militar per arrancar el poder legítim de la República. Els que no acceptaren la derrota a les urnes junt els seus palmers i còmplices, no van poder caure més baix agredint militarment un estat democràtic.

Sempre he volgut allunyar-me d’interpretar la història qualificant qui són bons i qui són dolents. He preferit fer comparacions entre unes i altres opcions. Si mirem amb molta atenció les estadístiques de com estava d’endarrerida la societat dels anys 30, la incultura que hi havia, les desigualtats socials i la pobresa que patien dones, homes, xiquets i xiquetes i els comparem amb programes de millora que llançaren els republicans, es farem una idea de qui estava a favor del trellat i qui estava en contra. És l’evidencia més clara de quines son les persones i grups que volien canviar les coses i quins altres volien que quedara tot igual o pitjor; qui és el que acceptava que calia millorar la vida de tots amb una justa redistribució del treball i de la riquesa i quins són els altres que optaven en mantindre-ho tot igual que sempre encara que fora mitjançant una guerra.

Per això l'externa dreta intolerant i bona part d’un sector de l’exercit amb el patrocini d’alts financers espanyols i dictadures europees va conspirar contra l’estat de dret. La cosa estava clara. Desprès del triomf del Front Popular a les urnes i en l'aparatositat que ho va fer, les cartes estaven jugades. També va ajudar el context de la ideologia dictatorial d’aquell moment per Europa; d’una part de l’exercit que no va tindre temps a democratitzar-se; dels grups estraperlistes i caciquils que la democràcia els havia dificultat els negocis; de l’Església que veia retallats els seus privilegis; de l’excessiva presa d’una part de republicans que no foren capaços de triar una estratègia més encertada i segura; la manca d’una revolució cultural que no hi va haver temps d’acabar-la; etc. Tot va contribuir, junt a l’especial resistència i rebuig dels poders fàctics als canvis socials que demanava la Constitució de 1931. Pense també, no se si encertadament, que bona part de les classes benestants podria tindre por a un món que no coneixien i es tancaren ací mateix sense estar disposats a cedir gens ni mica.

La nova situació rebel contra el poder legítimament constituït ho va desbaratar tot. Com podem veure en els titulars de premsa, hi havia un innocent convenciment autàrquic de guanyar la guerra, obrint-se un període de guerra molt difícil i complicat de controlar fora de la protecció del sentit comú i d’un parlament democràtic en un clima de pau. Es de veres que hi havia una situació insuportable d’atemptats i crims als carrers, però també és de veres que foren els extraparlamentaris qui menyspreant les urnes van optar erròniament per les pistoles. Un fet que mai no va considerar la dictadura franquista delictiu i del que encara no s’ha acaba de definir clarament el regim de 1978. Això és el que intentem deixar clar les entitats memorialistes.

Fou una greu situació que patí especialment la població més desvalguda, la que sempre ha sospesat amb més intensitat el trauma de les guerres. A partir d'ací la República va quedar molt espatllada però, segons el meu parer, amb la suficient moral per obrir diferents nous fronts. Per una banda va creure’s amb suficient força per controlar la rebel·lió, i s’improvisaren milícies populars per defensar l’estat de dret amb armes; per altra banda es posaren en marxa, diferents plans civils, econòmics i culturals que hi havien pendents de fer, tot i que haguera segut molt més eficaç fer-los en un clima de pau.

Aquells canvis que la República havia de fer amb el consens pacífic i democràtic de la majoria de forces polítiques, ara sembla que no era el moment de fer-ho envoltats pel suport mol dubtós de l’estat de guerra. Però, tingué la República un altra opció?

L’exercit fidel a la República va defensar l’estat democràtic contra els sublevats i va començar una fratricida guerra que va fer retornar la societat en més de cinquanta anys, canviant la vida de milions d’espanyols i sumint-los en la més trista misèria. Els principis honestos, constitucionalment legítims que formaven la base de la República foren trepitjats. Bona part del poble que tant s’havia il·lusionat en millorar la seva vida, va fer seva la guerra i es llançà al carrer en defensa de la República.

Tanmateix, nous problemes i noves complicacions acabaven de començar, com anirem veient.

 Francesc Jover

 

Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes. Bartolomé Sanz Albiñana

 

L’adolescència és una època que sol marcar la vida de cadascun de nosaltres i que es recorda sempre. L’experiència d’un internat com el de Montcada, on convivies les vint-i-quatre hores amb gent sobretot de la teua edat, però també prop de més menuts i de més grans, no té preu. Alçar-me, llavar-me, resar, desdejunar, escoltar, conversar, estudiar, preguntar, contestar, llegir, jugar, practicar esports, mirar de reüll els més grans, observar els moviments dels superiors…, tot això formava part de l’aprenentatge per a la vida. I no sols era aprenentatge, també era reforç. El lloc oferia un marc ideal per a l’observació de què feien els xiquets des d’onze anys fins als més grans, d’uns vint-i-dos o més. A la meua edat, no vaig tindre la sensació de respirar un aire enrarit que em resultara asfixiant. No podria dir massa cosa de l’ambient que respiraven els majors: només sé què m’han contat.

Continuant amb el relat a baix vol com és el meu, arribe a cinqué de batxillerat o d’humanitats. Hui l’equivalent d’eixe curs seria 4t d’ESO, un curs en què els alumnes es troben en una edat difícil. En la meua memòria remota jo no era una excepció a la regla. Dels dies clars i assolellats dels quatre primers cursos, la meua vida va entrar de sobte en un túnel fosc en què simplement es veia una llumeta al final. Ja avance que vaig sobreviure, com tots o la majoria; tothom passa la pallola o la pigota, o totes dues.

Cap a finals del curs anterior, el Seminari de Montcada havia estat classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior. El nou nom oficial passava a ser Centro Diocesano de Enseñanza Media. Això significava una novetat important: ara els fills de famílies cristianes dels pobles del voltant amb algun senyal de vocació hi podien ser admesos. El meu curs és el primer afectat pel canvi en començar cinqué d’humanitats (Batxiller Superior), curs en què ja teníem el tractament de “don” que ens atorgava haver aprovat 4t i revàlida, com es pot veure en el Libro de Matrículas de Honor d’eixos cursos. Des de segon curs havien fet acte de presència més i més professors seglars que s’encarregaven principalment de les matèries científiques: això també era una mena d’obertura al món. A poc a poc, professors tonsurats i seglars hi van anar mesclant-se i encarnant-se en les nostres vides.

El pla d’estudis en què ens inseríem havia nascut en 1953, any en què es va aprovar la Ley de Ordenación de la Enseñanza Media. Em pregunte si anteriorment havíem estat en la il·legalitat: ja tornaré a eixe assumpte més avant. Aquell pla d’estudis, que per cert ja feia anys que s’aplicava, dividia el batxiller en dos cicles: l’elemental i el superior, amb les revàlides corresponents al final de cada cicle. Si no s’aprovaven les revàlides, no es podia passar al curs següent. En aquell temps, el batxillerat elemental no començava abans de deu anys, mentre que el superior normalment començava a catorze. Eixa va ser l’estructura del batxillerat fins a l’aprovació de la Ley General de Educación de l’any 1970, coneguda com a llei Villar Palasí. Les infraestructures nacionals de l’Ensenyament Mitjà a Espanya el curs 1952-53 ja les poden imaginar: hi havia 119 instituts de batxillerat —els mateixos que en 1940, acabada la guerra— enfront dels 936 centres privats en mans d’ordes religiosos. Al final de la dècada dels seixanta el nombre d’instituts públics s’acostava als 200, mentre que la quantitat d’estudiants de batxillerat s’havia quadruplicat i estava al voltant del milió i mig.

Al nostre complex educatiu, a finals del curs anterior s’havia constituït, en votació democràtica, una comissió de pares de seminaristes i s’havia celebrat el dia dels pares, amb un encontre que comptava amb la presència de les màximes autoritats eclesiàstiques. Un esdeveniment que es repetiria uns quants anys.

El motiu pel qual ara el Seminari Menor s’obria als pobles del voltant era el descens de vocacions religioses, un fet que es palpava en l’ambient; de fet, queien en picat, de manera que aquell lloc lentament anava quedant-se buit. Ni la concentració de quatre mil xiquets de tota l’arxidiòcesi el curs 1964-65 —quan jo feia 2n d’humanitats— per a celebrar la Primera Jornada Vocacional va parar la tendència a la baixa. Què passava? Bob Dylan ens ho deia clarament: “Escolta la resposta dins el vent”. I què deia el vent? Doncs el profeta Dylan deia que “Els temps canvien”. Però clar, com que no se sentia enlloc al cantautor nord-americà, no se n’assabentava ningú. I una de les primeres que no se n’adonava era la jerarquia eclesiàstica, que mirava amb recel les secularitzacions i abandonaments del seminari interpretades o identificades amb la deserció o amb la deslleialtat.

Així les coses, si en 1959 els habitants totals ascendien a vora nou-cents (seminaristes, superiors, religioses i resta d’empleats), tres o quatre anys més tard comença el descens: lent al principi però molt acusat a finals de la dècada dels seixanta. Una prova clara d’això es veu en el meu curs: dels seixanta-sis xiquets que vam començar en primer, ara en quedaven trenta-set, entre els quals s’incloïen els repetidors i diversos “batxillers” incorporats al llarg dels cursos anteriors. D’entre aquests últims recorde els següents: Eusebio Morales (de València), Francisco Antón (de València), Jesús Ferrero (de València), Enric Lloret (d’Alcoleja), Vicente Pineda (de Gata de Gorgos) i José M. Brotons (de Cocentaina).

Abans d’enclaustrar-nos eixe curs 1967-68, a tall d’acomiadament del món extern i una vegada deixades les maletes en les habitacions, un grupet en el qual recorde que hi havia José Ramón Devís (de Benissa) i Ferrer Corbín (de Setaigües), vam agafar el trenet i ens en vam anar a la fira de València, instal·lada al passeig de l’Albereda. Ja érem uns jovençols de món i ens permetíem certs moviments: al capdavall, el curs encara no havia començat. Una vegada a la fira, vam fer el que solien fer aleshores els joves de la nostra edat: vam jugar unes partides de futbolins, vam pujar als autos de xoc, ens vam comprar una poma ensucrada i, mentre ens la menjàvem i passejàvem vam escoltar, el Happy Together de The Turtles, una cançó que havia sonat molt eixe estiu en els transistors (la majoria continuàvem sense diners per a comprar-nos un tocadiscos). “Imagine you and me, I do / I think about you day and night, it’s only right / To think about the girl you love and hold her tight / So happy together”. Els inoblidables Mustang, un conjunt barcelonés de gran èxit amb el cantant Santi Carulla al capdavant, puntualment ens oferien totes les versions en castellà dels èxits del moment. Aquesta cançó la van titular Los dos tan felices i hui sona tan fresca com aquell any en què els hippies havien aparegut en les nostres vides amb l’estiu de l’amor.

El grup de rock The Turtles

Si el curs anterior ja havíem pogut anar a casa un cap de setmana al mes, ara una circular establia que havia de ser el segon cap de setmana, ja que el primer era de “Retiro Espiritual” i ningú no en podia abandonar aquell lloc. Anar a casa era una nova forma d’obertura al món. En la circular de data 26 de setembre de 1967, firmada per don Miguel Payá (superior-prefecte per tercera vegada), es podia llegir: “[…] es deseo de la Iglesia, manifestado por el Concilio, que los seminaristas no dejen de relacionarse con sus familias durante su estancia en el Seminario, […]”. És a dir, que gràcies al Concili Vaticà II podíem anar a casa una vegada al mes. Beneït siga per sempre el papa Joan XXIII, ara sant: sense aquell concili, encara continuaríem tancats entre quatre parets per a goig i gaubança del senyor Rector Rodilla Zanón. La missiva del prefecte continuava dient que eixa eixida era convenient per tal que els seminaristes “continúen recibiendo la beneficiosa influencia de sus padres”. Doncs sí que estàvem ben apanyats! El que jo volia a eixa edat era eixir del colomer i volar lliurement, però no al niu dels meus pares, que ja coneixia, sinó a altres de desconeguts. És clar, no? Total, que teníem permís de vol des de dissabte després de dinar fins diumenge a les nou de la nit, a l’hora de sopar. Evidentment, aquells dies no era el mateix anar-se’n de cap de setmana a Alfara del Patriarca que a l’Olleria, que era el meu cas.

Aquells anys, aprofitant que l’Església començava a reconéixer la bondat del món, també el Seminari Major mostrava voluntat de traslladar-se a la capital, declarava insatisfacció pel currículum (“el conspectus”), volia llibertat d’assistència a classe, no estava d’acord que la tenda-llibreria Sinapis s’haguera de compartir amb el Seminari Menor, demanava millora de la sala d’actes i també dels camps d’esports i manteniment en general. Mirat des de la distància i sense entrar en detalls: els habitants del Seminari Major s’havien tornat bojos rematats i perduts. Anar-se’n a València després de la inversió feta en els tres pavellons, menjadors, capella major, infraestructures esportives, etc.? A qui se li ocorria de fer eixe plantejament tan destrellatat i desbaratat?

En poques paraules, de l’obediència submisa i cega es passava, de la nit al dia, a la rebel·lia declarada amb totes les síl·labes. Qualsevol resident d’aquell temps, que es pose en la pell d’aquell Rector Rodilla (amb setanta-un anys i vint-i-nou cursos en el càrrec), entendrà perfectament que no dormira bé a la nit veient com aquell vaixell tan ben pilotat fins aleshores anava a la deriva entre aigües turbulentes sense poder controlar-lo ja.

                Bartolomé Sanz Albiñana

ALFONS ROIG: UNA CONTRIBUCIÓ A L’ESPAI PÚBLIC Paco Gramage

 

Ha hagut molts reconeixements a la figura afable i discreta de D. Alfons Roig, un mestre excepcional, però de primer, cal resaltar la contribuició a l’espai públic, en la disposició personal que feu d’otorgar tot el seu legat a la Diputació, aleshores socialista. Una decisió que causà estranyesa en la seua estimada Església, si tenim en compte les declaracions que, arran d’aquesta decisió, tot seguit, realitzà Monsenyor Vicente Cárcel, historiador oficial de l’Església valenciana, una veu autoritzada, on valorava l’itinerari sacerdotal i intel·lectual de D.Alfons Roig. Vicente Cárcel definia la seua trajectòria en termes de “un progresivo alejamiento de la vida diocesana y un acercamiento a las autoridades socialistas, como consecuencia de una profunda crisis”. Allò que Vicente Cárcel denomina "alejamiento" por una profunda crisis, és el que jo considere la culminació de la major lucidesa i significat de la seua vida sacerdotal i intel·lectual. Crec que aquesta definició sobre la seua persona sona com a profanació de la seua vida.

L’expressió “una profunda crisis lo llevó al inexplicable alejamiento personal de la vida diocesana”, té una intencionalitat clara de definir negativament el seu camí, com si es tractara d’alguna patologia sofrida en un determinat moment. Els qui coneguérem a D. Alfons Roig sempre el veguérem com a un sacerdot, sens dubte, però poc clerical i no massa arrelat a la vida diocesana. Fou D. Antonio Rodilla, qui li oferí el refugi del seminari que compaginava amb una altra activitat centrada, fonamentalment, en l’art i el món dels artistes.

Al mateix temps, si tenim en compte que la seua principal tasca com a docent, es desenvolupa als anys 60 fins al 75, foren aquests anys en què s’afermà el Concili Vaticà II. D. Alfons en la seua vida coincideix amb les intuïcions que el Concili desenvoluparia: ecumenisme, autonomia del món, apertura a la societat, diàleg. A desgrat que el mateix rector del Seminari manifestava clara discrepància del Concili, en declarar que: “Las dos colosales peripecias que ha sufrido la Iglesia en los últimos años han sido Juan XXIII y el Concilio Vaticano II”. D’aquesta manera, D. Alfons, en sintonia amb aquest albor que el Concili recull, era una llum i referent per a molts professors, formadors i seminaristes amb inquietuds. Realment un estrany en pròpia casa.

També és veritat que aquesta animació la visquè com un acte de “resistència” davant d’una església caracteritzada pel tradicionalisme i el nacional-catolicisme. Com a exemple podem dir que els capellans que acudien a consultar-li, com expert reconegut, alguna reforma o fins i tot la construcció d’una nova església, ho feien a títol molt personal, perquè D. Alfons no tenia cap responsabilitat diocesana en les àrees en les quals tothom sabia de les seues competències. Un estrany en pròpia casa.

Respecte a l’inexplicable allunyament de l'Església, al mateix temps que un apropament als socialistes, crec que queda clar, que D. Alfons sempre va mantindre una gran llibertat i fidelitat a la cultura del seu poble. Vicente Cárcel diu: “hubiera sido más lógico y coherente que hubiese dejado su legado a la diócesis, que había sufragado los gastos de sus estudios o al seminario que lo acogió, en vez de dejarlo a la Diputación que governaban los socialistas”. Hi ha dues maneres d’entendre l’acció de l’església: la primera, és endògena i organicista, que pensa principalment en si mateix com a institució i d’acord amb aquesta és lògic pensar que els beneficiaris d’un clergue vagen a parar a una institució que, a tot dir, compta amb una poderosa estructura econòmica. D’aquesta manera D. Alfons hauria de deixar-ho tot a l’església o al seminari. En aquesta mateixa direcció, alguns clergues deixen els seus béns a l’Església , altres als nebots o nebodes.

Tanmateix hi ha una diferent manera d’entendre la presència de l’església al món, que no parla des de fora, sinó que participa de la vida i preocupacions de l’home i de la societat. D. Alfons participava d’aquesta manera d’entendre la presència en deixar el seu legat al poble i a les institucions que democràticament el representen. Aquest poble és el poble de Déu. En un món dominat per la pobresa i la desigualtat, ell feu un testimoni en passar del particular i privat a allò públic. Aquesta desamortització voluntària del seu legat al poble, reflecteix l’essència de la seua trajectòria de vida. A partir d’aquest decisió, D. Alfons un estrany en pròpia casa.

No ve mal recordar a aquest respecte que, en aquell moment, les institucions eren governades pels socialistes, però després ho han estat pel partit popular. És el govern del poble. En el reconeixement d'aquest legat i memòria s'instituiren els Premis "Alfons Roig".

 

                                      Paco Gramage

 

S’obrin més conflictes (12) escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover19 octubre 2021

Si aquell passat 14 d’abril de 1931 va ser un diada històrica per a les classes de centre-esquerra, el triomf del Front Popular no ho fou menys. Aquella decisió d’unir-se totes les forces contra el feixisme en un front únic fou tot un èxit. Tot i que cal mantindre’s i afirmar que no fou un front purament revolucionari, però l’ideal per fer les reformes oportunes que necessitàvem en aquell moment. Eren les persones adequades i la força política adequada per fer el que la República tenia pendent. Jo diria que fou un moment esperançador i una gran festa democràtica, no solament pels resultats, si no per la situació soci política d’Espanya i Europa.

Si l’any 31 la voluntat del poble feu possible la proclamació de la República; hui reafirmava el seu desig de canviar el rumb de la societat amb una major representació política de les classes més desfavorides. Possiblement pensaven aleshores els guanyadors que ja n’hi havia prou de ser l’últim pet de l’orgue. Desprès del període republicà involucionista, tornaren a demostrar les urnes que volien un canvi. Ara és veia més seguretat d’agafar el tren que els portaria a un nou paradís on tots en igualtat de condicions serien protagonistes del futur.

Aquella possibilitat idealista que feia uns anys havien arribat els republicans amb el Pacte de Donostiarra, sembla que ara al tercer intent, ho havia entès tothom (o quasi tots) pels resultats obtinguts. Pareixia clar que un altra societat més justa, més moderna, més igualitària, era possible. L'experiència del període anterior, 1933-1936, i el renovat programa per construir eixa nova societat amb el vist-i-plau de les urnes, ho confirmava. Els sectors més espatllats de la societat entraven ara a formar part de les institucions governamentals que ho farien arribar democràticament, pacíficament.

Fou l’Estat Espanyol el primer lloc on va triomfar aquella tesi atrevida, valenta d’unir-se els pàries de la terra democràticament per combatre el feixisme i un món que havia caducat, almenys el nostre. Però, precisament ara fou quan començaren moltes més i serioses dificultats. Potser ara és quan els il·lusos treballadors del camp, de la industria i del comerç, se n’adonaren de la vertadera impenetrabilitat d’un món, d’un espai de poder desconegut que un sector de la societat el guardava exclusivament per a ell. És quan l’extrema treta començà a utilitzar el penúltim dels seus recursos: la provocadora «dialèctica de les pistoles». El que no havien aconseguit per les urnes ara ho faria els assassinats pel carrer; un sistema que tampoc era nou en la història.

La primera sessió de les Cors, en el simple i rutinari fet de nombrar formalment la Mesa de més edat, es va produir un incident que seria una mostra del que anava a ser la tercera legislatura de la República. És un cas per guardar-lo en l'anecdotari històric que aneu a permetre’m comentar. L’he pogut veure’l en l’hemeroteca.

El que sempre havia sigut un acte intranscendent d’encetar la legislatura a les Corts amb l’assistència escassa d’un parell de dotzenes de diputats, en aquesta ocasió hi havia quasi la totalitat de diputats electes. La majoria eren, clar està, del Front Popular i això es notava, diu el cronista, per la indumentària. L’encarregat d’obrir la sessió va ser el diputat de més edat, Ramon de Carranza. En preguntar el senyor Carranza als diputats si els pareixia be que l’endemà s’iniciaren les sessions a les 4 de la vesprada; unànimement van contestar que sí. Tot seguit, va anunciar l’orde del dia: “Eleccion de la Mesa Provisional. Se levanta la sesión”. Aleshores, una bona part de diputats va demanar que fera un Viva la República i Carranza va respondre: “No me da la gana”. La resposta immediata de la majoria de la Cambra va ser posar-se en peus i entonar puny en alt l’Internacional. Carranza va fer mutis «por la mampara de la Derecha [...] Romanones sonreía, puesto en pié. Suárez de Tangil, Lamamié de Clairac y otros conspicuos de las lizas borbónicas miraban con ojos absortos el espectáculo. Don Julian Besteiro llevaba el compás del cántico con los nudillos sobre el brazo de su escaño, y el rostro pálido y anguloso de la Pasionaria se transfiguró en místico arrebato, mientras de su boca se escapaban las notas ardidas del himno. (Pedro Massa en Crónica, periòdic de Madrid)

Està clar que els partits conservadors no anaven a amagar el rebuig dels resultats electorals. Falange no va traure cap diputat en cap circumscripció electoral de l’Estat, i es va dedicar a fer activitats terroristes pel fet de desestabilitzar i desprestigiar el que havia sorgit de les urnes. La República va haver d’il·legalitzar el feixisme i empresonar alguns dels seus dirigents. Per altra banda, el triomf del Front Popular va envalentir a sindicats, partits d'esquerra i també a simples persones independents que començaren a fer malifetes, coses que no serien capaç de fer-ho en un altre context històric. Podem pensar que les classes populars, per la seva suposada ingenuïtat, podien entendre que no respectar la voluntat popular era un delicte. Per altra banda, la dreta, concretament Falange i Acció Popular, van quedar sense representació parlamentària i això podria haver-los desequilibrat. Potser estic fent especulacions de què el menysprear com es va fer els resultats electorals podia haver sigut motiu de bandejar tothom el sentit comú.

De qualsevol manera, haver arribat a eixos extrems violents no hi poden haver més que dues explicacions: tindre alguna patologia mental, o trobar-se molt espatllats i no ser capaços d’optar per alternatives correctes dintre del camp democràtic. Els interrogants que em faig d’aquella etapa la deixe als científics dedicats a l’estudi del cervell humà.

El cert és que, com tantes voltes ha passat a traves de la història, va remoure de bell nou l’anticlericalisme assaltant i destruint esglésies, culpant obertament a l’aparell eclesial (entès com a poder fàctic pels desemparats) i en disposició de cometre agressions greus contra persones i patrimoni religiós de la qual no pot haver-hi cap justificació.

Utilitzar accions terroristes com excusa política és una falta d’ètica, un baix nivell cultural i una manca d’humanisme i és un greu error històric que portem tots a l’esquena. A més a més, son errors que podíem encaixar hui com a alta pedagogia de conducta social i política. Des d’ací, o des de qualsevol lloc, sempre denunciaré les agressions a persones o obres d’art independentment del que representen. Encara considere doble falta d’ètica quan algun grup o persona utilitza el terrorisme i ho culpa a altres per a traure-li rendiment polític. Mai negaré que es feren actes criminals motivats per idees polítiques. I més encara, si es fan d'amagatotis i es culpabilitza al rival polític, com aquell cas que diu Orientació Social de Benilloba que es feu un simulacre de foc en l’Església sense haver forçat cap porta ni finestra, com van poder comprovar desprès perits especialistes.

Hem pogut arribar a la conclusió que moltes de les malifetes que ens han dit, que se’n feren moltes, no totes foren pels «rojos» com se’ls ha acusat; moltes voltes els propis membres de partits ultradretans (o simplement dretans) amagaven diferents imatges i desprès botaven foc culpabilitzant a anarquistes o pistolers pagats per la República. La història contemporània està plena de fets malintencionats d’aquest tipus per culpabilitzar a l’altre. Això se’ns ha amagat, però ara s’ha pogut descobrir i confirmar que ha passat en diferents pobles i ciutats.

No obstant això, tant de bo s’hagués acabat ací el terrorisme com anirem veient.

Francesc Jover