Visita guiada al "PATRIARCA"

PRECEDENTE

VÍSPERAS en el “PATRIARCA” 

¿Hemos viajado hasta una época pasada a través del túnel del tiempo? Sólo recordamos haber atravesado la puerta de una iglesia: el Patriarca.

      Multitud de personajes, vestidos “de época”, nos sugieren que  participemos  en sus historias

 Juegan con ventaja: nosotros, pobres mortales los contemplamos a pie llano;  ellos se nos imponen desde los muros.

Conocen su oficio: han soportado la cosmética de las restauraciones que les  mantiene  jóvenes (como nuevos), y - quizás traicionando su época – subrayan su protagonismo con la electricidad de las candilejas.  Educadamente, atendemos, tratamos  de captar  sus mensajes. El sonido de un teléfono móvil (obviaremos el propietario) nos devuelve al año 2001. No es la eternidad; seguimos en el tiempo. Misión imposible: no disponemos de tiempo suficiente para enterarnos de las empresas en que andan afanados los personajes de las pinturas. Además, habíamos venido a escuchar el canto gregoriano. Atendamos: salmodia, canto en latín, Magníficat: otra vez la sensación de haber vuelto atrás: ¿a nuestra infancia y juventud? Echamos de menos la ayuda del Liber Usualis  o, al menos, el auxilio de unas Prácticas Litúrgicas. (publicado en NIHIL OBSTAT [impreso], nº 4, marzo de 2001).

 PRELIMINARES

Joan Llopis, organizador de la visita, antes de encontrarnos en el almuerzo, ya nos "despierta" hoy 15 de noviembre con este whatsapp:

Espere que la visita al Patriarca siga interessant, sembla ser una de les joies de València. Vos envie unes quantes imatges.

Almuerzo 
(

         
        Sin entretenernos en contemplar ni comentar la fachada del Colegio, hemos entrado directamente a la iglesia. Parece que ya intuíamos, adivinábamos, que nos iba a faltar tiempo para la visita:

Joan Llopis: "Hem anat massa precipitats en la visita, ens ha faltat una segona visita a l'esglesia i visitar la capella del monument (la dels tapissos)" "A la próxima".

I Ovidio Fuentes: "Haurem d'anar un'altra vegada"

IGLESIA 

          Más de quince años después, hemos empezado la visita por la misma capilla cuyos muros dieron ocasión al comentario arriba reproducido. Esta vez sí que nos hemos enterado " de las empresas [algunas] en que andan afanados los personajes de las pinturas." Adela, la guía nos informa de que los frescos representan  la llegada de la reliquia de San Vicente Ferrer a Valencia en el año 1601. 

Foto enviada por Joan Llopis

Especial atención merecieron otros dos altares:

• El Altar Mayor, porque siendo la capilla del Colegio de Corpus Christi, en él se celebran frecuentes cultos al Santísimo, que a veces tienen características espectaculares.

• La capilla donde se veneran los restos mortales del fundador  San Juan de Ribera. La reliquia, que normalmente está oculta, es expuesta semanalmente a la veneración de los fieles mediante una tramoya.

(Espectacular, Tramoya, palabras que recuerdan los tiempos en que se llamaba "funciones de iglesia" a muchos actos que se celebraban en el templo).

CLAUSTRO

Foto enviada por Joan Llopis

         Abandonamos ya la iglesia, quizá la edificación más visitada,  y pasando por delante del dragón, (caimán) símbolo del silencio, salimos al claustro, cerrado por columnas de mármol y presidido en su centro por una estatua sedente del fundador esculpida por Mariano Benlliure. 

Foto de José Mª Monzó

        Como anécdota, Adela tuvo la precaución de advertirnos que la princesa de Éboli, a quien el Patriarca compró las columnas "no era la del parche en el ojo".

Sólo pretendemos dar unas pinceladas, transmitir unas impresiones de algo más de dos horas de visita guiada. Conscientes de que el Patriarca "sembla ser una de les joies de Valencia" i "Per si algú vol documentar-se.":

Real Colegio Seminario de Corpus Christi
(página web oficial)

Real Colegio Seminario del Corpus Christi Iglesia del Patriarca o del Corpus Christi - c/Nave, 1

REAL COLEGIO, IGLESIA Y MUSEO DEL CORPUS CHRISTI. EL PATRIARCA

(Para acceder a cualquiera de las TRES páginas, pincha sobre el correspondiente título)

           El principal contenido del MUSEO "pequeño pero interesante" puede conocerse consultando las páginas web. Bastará decir que "se compone de arte religioso de los siglos XVI y XVII. También dispone de una buena colección de pintura flamenca."

          Como suele ocurrir en las visitas a los museos sólo nos da tiempo poco más que a informarnos, sin que podamos llegar a contemplar y a disfrutar alguna que otra obra. Efectivamente, tendremos que volver.

         "Una imatge molt bonica en què no vos haveu fixat (excepte l'artista del grup [el pintor de Gandia, Joan Costa]). " (Whatsapp de Llopis).

Foto enviada por J.Llopis

    

ARCHIVO DE PROTOCOLOS

         El encargado de presentar esta segunda parte de la visita, nos hizo notar que hoy en día vamos al notario en ocasiones especiales (compraventas, herencias, etc.) pero que esto en la antigüedad no era así, el documento notarial equivalía entonces a un justificante de pago. Así se explica que "se conservan un total de 29.064 protocolos notariales redactados por unos 2.481 notarios valencianos entre los siglos XIV y XIX".

       Este archivo se está digitalizando, lo que evitará buena parte de los desplazamientos que se producen en busca de determinadas informaciones.

 Excepcional escalera de silleria
(permite el acceso a todas las plantas
[archivo de Protocolos y Biblioteca])
Foto enviada por Joan Llopis.

La BIBLIOTECA del SANTO

          Comprar un libro ahora es tarea fácil, nos basta ir a la librería o al kiosko y hasta no necesitamos salir de casa con estas modernidades de Internet, la compra on line y todas esas zarandajas. Vuelve a insistir nuestro segundo guía en que antes esto no era así y que la compra de libros suponía tener establecida una red de contactos por bastantes países.

"...la más importante biblioteca del Renacimiento europeo [...guarda 1.990 ejemplares...]

DESPEDIDA

       ¡Vamos a fotografiarnos para tener un recuerdo!

       ¡Aquí, aquí, a los pies de la estatua!

Las circunstancias,por lo visto, no favorecieron nuestros deseos. Eran ya las horas de mediodía y a nuestras espaldas había un exceso de luz (¿contraluz?). Así que sólo reproduciendo la foto en tamaño "extra grande" hay alguna posibilidad de identificar al los modelos que posan para la sesión de fotografía..

¡Es igual

! Ya lo remediaremos! 

¡Pensamos volver...!

Estranya situació social i política (Francesc Jover)

Autor Francesc Jover per al Nhil Obstat enviat el 8 de novembre de 2016

Politòlegs i especialistes en ciències polítiques estan intentant fer-nos entendre les circumstancies en que ha arribat el nomenament d'un nou govern després de quasi un any que es trobava pendent de fer-ho. Les dues darreres eleccions generals al parlament espanyol, les del desembre de 2015 i les de juny de 2016, van donar un resultat tan plural i nou que a tots els va agafar en bragues. I no és perquè les enquestes no ho havien dit, si no perquè no van saber com cuinar-ho. No hi ha hagut una cultura negociadora i pactista entre les forces polítiques per fer front a una situació com aquella. Especialment, les que tradicionalment hem dit d'esquerra. Aquestes mateixes formacions polítiques que totes juntes guanyaren les primeres i segones eleccions, no han tingut la suficient capacitat d'ajustar-se i entendre's a través d'un programa de mínims per formar govern. Una incomprensible actitud que més que mediocre ha sigut nefasta. La possibilitat d'un pacte de govern que desenvolupara un nou estil ètic de governar per recuperar la dignitat a la política, va estar rebutjada una i altra volta irresponsablement. Les mateixes forces polítiques que han quedat a l'oposició, aquelles que se'ls omplia la boca dient que volien rescatar persones i treballar per una societat més igualitària, se’ls ha vist la cua perquè els seus interessos sembla que de fet eren altres.

Tanmateix, les mateixes forces polítiques que ara formen l'oposició, com si s'hagueren posat d'acord, han criticat durament tots plegats el nou govern de Rajoy qualificant-lo de continuista. És a dir, més del mateix. Però, què és el que esperàveu? Ni els polítics que presumeixen d'experts per tindre quasi cent quaranta anys d'experiència, ni les joves forces amb noves idees que van emergir del popular moviment 15M, han tingut la suficient traça per dur a terme el que van dir les urnes: arraconar el partit corrupte conservador i encetar una nova etapa social i política on les classes mitges i populars pogueren recuperar la confiança perduda en la política i els polítics. Havien motius molt clars i molt greus per fer-ho, però no ho van fer faltant al manament de les urnes i donant-se uns a altres les culpes. Ara, tots pretenen fer una ferma i dura oposició que ni ells mateix s'ho creuen perquè han quedat tan debilitats que no faran moltes més coses que fer discursos més o menys “brillants”. A més a més, si no han sigut capaços d'unir-se per governar, qui garanteix que faran una oposició ferma i seriosa? Per recuperar l'ocasió que han tingut i que han rebutjat per una suposada incompatibilitat difícil de justificar, haurà de passar molt de temps  

És de veres que l'idealista partit emergent, no té un aparell fort i ben estructurat, a més, han patit uns mitjans d'informació més aïna hostils, tampoc han demostrat una mínima estratègia política que tot plegat –junt als propis errors– no han pogut fer moltes més coses. Per altra banda, el partit socialista amb el seu dur aparell i anys de volada, no ha demostrat el nivell que diuen tindre i no han sabut neutralitzar el poder fàctic de les seves pròpies files. Un poder fàctic que desmereix greument el passat històric que ostenten. El missatge de les urnes, malgrat el resultat de les segones eleccions, era diàfan: desbancar el partit més corrupte del règim de 1978.

No fent el que havien d'haver fet, ens han abandonat a Rajoy i el seu nou govern que no farà més que continuar espatlant el sentit democràtic de la política en benefici de la flor i nata de la societat. Ho farà com ho ha fet, sense enfrontar-se a la realitat, amb paraules populistes buides de contingut i posant-se al servei dels grups financers i la política de Brucel·les. A més, ara hem de suportar les crítiques d'una oposició que sonen a falsedat i que mai no podran justificar el seu permissiu comportament a que Rajoy continuara governant.

No és de veres el que ens deien la majoria de mitjans d'informació i polítics que solament hi havia dues alternatives: Rajoy o terceres eleccions. Aquesta actitud ha sigut un greu atac a la intel·ligència dels ciutadans. Han intentat tractar-nos de subnormals per amagar la seva incapacitat. La majoria de ciutadans sap que hi havia un altra alternativa: formar un govern entre totes aquelles formacions que no volien que continuara el PP. O no era de veres allò que deien? Tampoc no és de veres que el PP va guanyar les eleccions. El PSOE i Podem solament van superar als conservadors amb més d'un milió de vots. I si parlem d’escons, el PP va traure 137 i les dues formacions «d'esquerra» 156. Amb un poquet de trellat i categoria política, aquestes dues formacions guanyadores havien d'haver sigut els autèntics protagonistes de negociar una alternativa.

A més, la mencionada línea roja del dret a decidir que deien no poder traspassar, no ha sigut més que un atac i falta de respecte a la democràcia. El suposat impediment de la línea roja de trencar Espanya no era més que una excusa. El problema és que no hi ha un convenciment democràtic clar i net. Negar el dret a decidir no vol dir per a res independència. Això vindria desprès i caldria abordar-ho democràticament sense que fora necessàriament un trauma. No se a què tenen por. El més elemental principi democràtic és donar l'opció a què els pobles parlen; recordeu l'eslògan d'Adolfo Suares que no era gens sospitós de separatista: «Habla pueblo habla...».

De qualsevol manera, la llibertat de fer un comentari crític de cap manera vol dir baixar la guàrdia i entrar en depressió per causa del govern espanyol. Em sembla que el nostre vertader interès en aquest tema és el que guarda relació en el País Valencià. Ara més que mai, hem d’estar a l’aguait del govern de la Generalitat i ser extremadament crítics. Però sobretot, estar disposats a ocupar el carrer per tal d’exigir allò que els polítics no han sigut capaços de fer. Els iaio flautes, els estudiants, els sindicats i tots els sectors de la societat valenciana ha de prendre una actitud combativa. No es conformem únicament en el vot que, com hem vist, de vegades no aprofita de res.

Francesc Jover

 

    

Así piensan los indígenas americanos. (Ovidio Fuentes)

El poder religioso intenta controlar conciencias, lo más sagrado de las personas. Y eso se hace a través del dogma impuesto por la jerarquía. Qué justificación tiene?

Ovidio Fuentes

Pulvis es...(E.H.M.)

“Con la cantidad de cosas que podría hacer por los vivos. ¿Por qué a la Iglesia (ICAR)  le preocupan tanto las cenizas de los muertos?”

Este fue el comentario, que envié a mis amigos y compañeros de “whatsapp”, quizá en una reacción un tanto visceral ante el anuncio en TV de que un organismo eclesiástico ha publicado una Instrucción "...acerca de la sepultura de los difuntos y la conservación de las cenizas en caso de cremación."

A quien respondió “…quiero que vayan al Montgó…”  le pregunto:

-      ¿Hay en ese monte algún cementerio?

-      ¿O alguna iglesia (templo, ermita etc.)…?

        Si no hay ni cementerio ni templo, lamento decirle que va a tener imposible, o al menos muy difícil, cumplir su deseo:

“5. Si por razones legítimas se opta por la cremación del cadáver, las cenizas del difunto, por regla general, deben mantenerse en un lugar sagrado, es decir, en el cementerio o, si es el caso, en una iglesia o en un área especialmente dedicada a tal fin por la autoridad eclesiástica competente.” (Instrucción Ad resurgendum cum Christo.)[1]

      Algunos teólogos nos recomiendan que no tengamos miedo a pensar. Y, animado por esa arenga y creo que sin salirme tácticamente de las doctrinas de la Iglesia, me pregunto:

       ¿Por qué unos territorios son sagrados y otros no?

    ¿No dice la iglesia que todo lo creó Dios? ¿Y no decía el catecismo que Dios está en todas partes? Quizá parecerán argumentos muy simples a quienes ya se preocupan, por ejemplo, de la Neuroteologïa o de la Teología cuántica, pero parece de lógica elemental considerar que las bendiciones de la Iglesia no van a hacer ningún lugar más sagrado que la permanente intervención de Dios, proclamada por la misma Iglesia.

Otra cosa sería concienciar de que tal dispersión de las cenizas puede provocar dificultades ecológicas en la naturaleza y  aconsejar o recomendar que no se esparzan, especialmente si los envoltorios (urnas)  no son biodegradables.

         La Iglesia tolera la cremación, pero no le gusta.

      "La Iglesia sigue prefiriendo la sepultura de los cuerpos, porque con ella se demuestra un mayor aprecio por los difuntos; sin embargo, la cremación no está prohibida,..".

Por si no queda claro dónde sí está permitido depositar las cenizas de los difuntos, el documento detalla dónde o cómo no, o sea, las prohibiciones (Números 6 y 7). Puede derivar aquí la cosa , a mi parecer, hacia ciertas extravagancias: emplear una carcasa pirotécnica o, más aún, algún vehículo de tipo espacial.

Un campo que dejo a la exploración personal de posibles interesados son los argumentos sobre la mayor o menor facilidad que Dios encontrará en la resurrección de los muertos según hayan sido tratados los cadáveres o restos de los difuntos.

Y, para acabar, quiero decir que hace casi cuarenta años compré un nicho para enterrar a un familiar íntimo en el cementerio de Valencia (sería igual o parecido en cualquier otro lugar) y que. si cuando pasen 50 años, no lo vuelvo a pagar, esos restos mortales irán a parar a una fosa común ¿Esto no es “…falta de respeto y malos tratos…”:

 

        “La conservación de las cenizas en un lugar sagrado puede ayudar a reducir el riesgo de sustraer a los difuntos de la oración y el recuerdo de los familiares y de la comunidad cristiana. Así, además, se evita la posibilidad de olvido, falta de respeto y malos tratos, que pueden sobrevenir sobre todo una vez pasada la primera generación, así como prácticas inconvenientes o supersticiosas.”

Enrique Herrero

[1] Es probable que los organismos eclesiásticos hayan aprovechado la proximidad de las celebraciones de los “Fieles difuntos” y de Hallowen, para lanzar este documento, puesto que Francisco… en el 18 de marzo de 2016, ha aprobado la presente Instrucción, …y ha ordenado su publicación. Y la Congregación para la Doctrina de la Fe lo publicó 15 de agosto de 2016..

El Mole, primer periòdic en valencià

Autor: Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 26 d’octubre de 2016

No em fa gens de gràcia que algun valencià mostre algun símptoma victimista. No negaré que la història no ens ha tractat molt be i que massa voltes ens han posat difícil mantenir la nostra identitat. Tot i així, i no ho dic per consolar-nos, quin poble al món no ha estat sotmès en alguna ocasió per altres més poderosos? Quants pobles o nacionalitats han sigut massacrades a traves de la història fins fer-les desaparèixer? El nostre País Valencià es manté viu malgrat que algú o alguns no els agrade o no ho valoren suficienment.

Em sembla que cal sentir-nos orgullosos de moltes coses que són nostres i per això mateix havíem d'estimar-les. Així i tot hui vull destacar un cas històric que ha d'omplir-nos de satisfacció per ser el primer País de tot l'Estat Espanyol que va gaudir d'una premsa escrita en una llengua no castellana. Una premsa que va ser capdavantera per ser escrita en valencià. Deixe pels erudits si «El Mole» s'ha de considerar promotor de la Renaixença valenciana o no, però del que si sembla evident que en el seu moment va jugar un important paper periodístic de caràcter liberal i d'entreteniment sorneguer a mida del poble valencià. A més, va obrir camí a molts altres que vingueren desprès.

Em sembla és hora de retre homenatge, si encara no s'ha fet, al periòdic «El Mola» que fou fundat per febrer de 1837 totalment en el valencià de l'època, encara que hi havia algun escrit o paràgraf, molt pocs, en castellà. En aquella època, no hi havia normativa ortogràfica del valencià i potser tampoc l'importava massa al seu autor. El títol «El Mola» amb tota seguretat seria pronunciat amb l'ò oberta perquè significava el mot valencià «el motle» que podria ser alguna cosa així com el patró. Cal dir que el segon periòdic de l'Estat en una llengua no castellana va aparèixer a Barcelona mitja dotzena d'anys desprès, el 1843, i duia per títol «Lo Verdader Català».

El setmanari «El Mola» fou una iniciativa de Josep Mª Bonilla i Martínez (1808-1880) conegut també pel pseudònim “Nap-i-col”. Fou un agut pamfletista, polític i poeta popular a més d'un reconegut i destacat liberal com be queda demostrat a traves de la línea editorial del capdavanter periòdic. Aquest periòdic va estar al carrer de 1837 a 1870, tot i que amb llargues absències per haver estat prohibit, perseguit i reprimit per règims absolutistes. En realitat sols va estar publicant-s'hi durant nou anys, i no complets. En la presentació del periòdic deien literalment que feien: «profesió de fe que es constitusió, llibertat, independencia de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort…» Tenia un caràcter especialment satíric, desguitarrat i era un prodigi de vivacitat i burla, per la qual cosa va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l'Església catòlica. Era d'ideologia liberal capdavantera. La història ens demostra a tothora, que els governs conservadors, que a alguns els fan tanta gràcia, sempre que han tingut l'hegemonia del poder polític, han retallat llibertats. Mai no entendré perquè part de la societat accepta governs que retallen llibertats. «El Mola» era molt acceptat per la societat més vulnerable d'aleshores, i el 1840 tenia la respectable quantitat de tres mil subscriptors.

Segons diu Racó Català, Manuel Sanchis Guarner va reconèixer la seva línia patriòtica i nacional d'«El Mola», però no el va enquadrar dins la premsa de la Renaixença perquè el principal objectiu del periòdic no era l'estètica literària sinó la seva pròpia línea política.

Últim editorial d'El Mole

Durant els anys que «El Mola» va estar sortint al carrer amb una periodicitat molt desigual, van haver-hi cinc èpoques diferents amb xicotets varietats poc significatives. Vull destacar la segona etapa pels anys quaranta que, potser per tal d'evadir la censura, cada exemplar eixia al carrer amb un nom diferent: «El Verderol», «El Colomí», «El Trull», etc., encara que la línia editorial era la mateixa. Col·laboraven en el periòdic, a part del director, Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims.

Per finalitzar, permeteu-me contextualitzar l'època amb alguns dels més importants esdeveniments polítics i socials, encara que siga de manera esquemàtica. En el moment d'aparèixer «El Mola», febrer de l'any 1837, estava vigent al País Valencià des de 1833 l'estructura política i administrativa de tres províncies. Anteriorment, durant el trienni liberal (1820-1823), van haver-hi quatre províncies, una d'elles Xàtiva, que en ser restaurat l'absolutisme, va ser desestimada la de Xàtiva.

 Portada Primer número

També esdevingueren les primeres lleis de desamortització. Finalment, encara va conèixer la revolució dita «la Gloriosa», que va iniciar el sexenni democràtic (1868-1874). Fou precisament en aquesta època, 1870, quan «El Mola» va desaparèixer definitivament. Encara havia de ser nombrat rei d'Espanya, tot i que per poc de temps, Amadeu I de Savoia i  proclamar-se la República el febrer de 1873. El mateix any en arribar l'estiu, esclataria la revolució del petroli a Alcoi.

Em va fer molt de goig descobrir la iniciativa valencianista d'aquell periòdic que era per a mi desconeguda. Precisament ara que no són suficientment valorats els prodigis valencianistes tenim a les hemeroteques un periòdic que ens va obrir camí i ens ha quedat de testimoni. Els curiosos i estudiosos els tenen disponibles complets per poder-los escorcollar a la Biblioteca Valenciana Digital (bivaldi.gva.es).

 Portada Últim número

Francesc Jover

Dificultats en l’aparell de l’Església. (Autor Francesc Jover)

. Enviat a Nihil Obstat el 12 de setembre de 2016

Amic Enrique. .... Qué et sembla aquest article lleugerament diferenciat del que hui mateix publica LA VEU?

He afegit o retirat alguna cosa perquè quede (per a mi) més clara. També t'envie unes fotos.

Una abraçada

Fa uns anys, en temps de Marcelino Olaechea, l'església valenciana va preparar una projecte-escola intensiu de fer capellans i segons testimonis, era la de més alt nivell intel·lectual de l'estat espanyol. Encara hi havia algú que afegia que era una de les millors del món catòlic. No tinc perquè dubtar del que altres diuen perquè no tinc ni punyetera idea. El que m'atrevisc a dir que aquell projecte va tindre un èxit aclaparador, almenys quantitativament, si mirem el nombre de capellans que cada promoció eren distribuïts per tots els pobles de la diòcesi. En pocs anys es va cobrir el dèficit de capellans que l'anticlericalisme de bona part del segle XIX i XX arrossegàvem.

 Marcelino Olaechea

Les despeses que van haver-hi en infraestructures i equip de docents per formar tal quantitat d'adolescents que de colp i sobte sortiren amb ferma vocació de capellà, possiblement consten en algun lloc. Potser hi hagen tesis doctorals que hagen estudiat el tema, però no les conec. Si recorde que hi havia diumenges concrets on s'estimulava especialment la generositat dels parroquians per aportar en l'ofrena eucarística alguna cosa més sòlida que cèntims. És més, sembla que hi havia una espècie de competició entre els rectors en veure qui recaptava més diners al referit projecte. No puc assegurar-ho, però podria haver sigut aquest un dels temes valorats per promocionar rectors a llocs més importants de l'aparell de l'església.

Desprès de tants d'anys que han passat, no se si hi haurà algun rector, o ex rector d'aquell temps que podia estar penedit per haver usat algun xicotet raig de llum semi apocalíptic per aconseguir exprimir el veïnat al màxim. Sobretot, perquè era un temps de racionament de queviures; de llargues jornades de treball; de salaris paternalistes més que justs; de pluralitat de treballs per arribar la família al mínim necessari; etc.; en una paraula, un temps de fam generalitzada.

Tornant al macroprojecte d'escola de capellans, supose que alguna de les possibles tesis doctorals haurà de mencionar les fonts totals de com es van finançar. Estic convençut que l'aportació dels parroquians a aquell projecte fou mínima i solament tenia intenció d'infondre al veïnat complicitat més que altra cosa. Tenint en compte el maridatge de l'Església en el règim de l'època, per allò del nacionalcatolicisme, seria més versemblant que fora la caixa comuna de l'Estat el que assumira gustosament les despeses. Podria ser la compensació pel suport que li va donar a trencar un regim laic. Aquells decrets d'ajuda a «regiones devastadas» podria tindre alguna cosa a veure. Qui sap?

Per altra banda, també caldrà veure en alguna d'aquelles tesis esmentades més amunt, per què hi ha pobles, uns més que altres, que s'especialitzaren catapultat bisbes per a l’exportació. Ho dic per si tinguera açò alguna relació amb el projecte Olaechea. Particularment sempre em va copsar la casuística d'un poble concret que estic pensant de la comarca de l'Horta Nord de València. No se si fou per estar més prop de la factoria o per altres raons de casualitat. També caldria valorar, desprès de prou més de cinquanta anys, si aquell projecte ha beneficiat els interessos de l'Església. Quina?

La veritat és que el País Valencià ha exportat bisbes a tot l'estat espanyol i fins i tot més enllà. No dic si és el primer o el segon exportador, que això seran dades que podrem veure en eixes possibles i repetides tesis. Ho deixe en que València hi ha estat un bon exportador. A més, és un col·lectiu formats en aquell projecte-escola que dia si i altre també solen encapçalar noticies als mitjans d'informació. No ixen als informatius de TV precisament per intentar colonitzar la seva identitat valencianista als seus diocesans. No; rés més lluny d'això.

Per altra banda també cal dir que no tots són igual, seria injust i mereixeria el qualificatiu de bocut si ho fera. La veritat és que n'hi han de discrets que mai no han protagonitzat cap noticia relacionada en actituds dogmàtiques i fonamentalistes. Però, potser per això també estaria satisfet el Marcelino, qui sap?

Quan una empresa ha exportat material elaborat en la seva factoria, tot i portar garantia de qualitat (i per això mateix), de vegades el destinatari retorna la mercaderia per un defecte de fabricació. Això que és tan normal en l'activitat industrial, de fet també passa en l’Església referent a l’exportació de bisbes. Un bon exemple és l'Antoni Cañizares, no el de l'ungüent, si no aquell de la llarga cua que estava en la cúria romana, i que potser per no reunir les condicions adequades han retornar al remitent. Em sembla un bisbe fruit d'aquell projecte d'escola que l'Antoni Duato –el que denunciava els errors d'aquella formació de capellans, el que en algun temps fou bisbable– no s'ha privant en dir que Cañizares estaria millor callat. És una manera de dir-li bocut a l'estil fi com és Duato.

Cañizares ha sigut el primer marró valencià que han retornat al seu origen; però, podria ser que per l'efecte dominó caigueren en cadena més. Ho dic perquè també n’han retornat un altre, Xavier Salinas, bisbe de Mallorca. Però, el cas del bisbe Salinas és punt i apart si es tracta només per haver-se enamorat d’una xicota. Enamorar-se mai no pot ser delicte per molt bisbe que siga i té tot el meu respecte i beneplàcit: és a dir, el meu vist-i-plau i crec que també de tots els que com jo estem fora de les llistes d'aquesta institució corporativista. A mi em pareix que l'amor és un fet positiu inqüestionable, inclòs aquell relacionat directament amb la bragueta. Amb l’única excepció que siga plenament lliure i acceptada per tots dos. Això ho sabem be els que acceptarem el moviment cultural laic de la Generació del 68 i ho varem assumir de debò. Us demane disculpes per no inserir ací mateix els eslògans d'aquella època sobre el tema de l’amor.

 Xavier Salinas

Potser que alguns pensen que Xavier Salinas ha quedat fora d’aquell projecte d'escola de Marcelino Olaechea. Del projecte d'aquell bisbe basc que li va dir al general Franco que s'ho deixara tot lligat i ben lligat. D’aquell bisbe que se li ha obert un procés de canonització; aquell que es feia tan poca gràcia als fallers de València; aquell que estimulava els ludòpates a participar en la tómbola possiblement justificant que el projecte-escola era una causa justa; aquell que va intercedir en Franco perquè no afusellaren més republicans... Mes?

Quantes coses ens queden per descobrir d'una època fosca i que tan poca llum ens ha donat una transició cínicament alabada per presumptes i foscos interessos.

Francesc Jover

“…entender un poco de qué va esto llamado vida.”. Una amiga (A).

    

1.   Un marido (R), enfermo de cáncer, se dirige a su esposa (A).

“La muerte no es nada. No cuenta. Sólo me he ido a la habitación de al lado. Nada ha ocurrido. Todo sigue tal como estaba. Yo soy yo y tú eres tú. La vida que vivimos juntos, con tanto amor, permanece intacta, inmutable. Lo que fuimos el uno para el otro seguiremos siéndolo.

       Llámame con el nombre de siempre. Habla de mí con la naturalidad de siempre. No cambies de tono. No adoptes un aire solemne ni triste. Ríe como siempre reíamos de los chistes que nos gustaban a los dos. Juega, sonríe, piensa en mí. Reza por mí. Deja que mi nombre sea esa palabra amiga que siempre fue. Que sea pronunciado sin esfuerzo, sin que sobre él se proyecte una sombra.

       La vida significa lo mismo que siempre significó. Sigue siendo lo mismo que fue. Existe una continuidad absoluta e ininterrumpida. ¿Qué es la muerte sino un accidente insignificante? ¿Tengo que estar fuera de tu pensamiento porque esté fuera de tu vista? Sólo me he ido a esperarte, durante un intervalo a un lugar muy próximo, a la vuelta de la esquina. Todo está bien.”

(Any 2012)

Te quiero.

2.  Despidiendo a una hermana, también fallecida de cáncer.

(Texto adaptado de un artículo de Ángeles Caso)

Será porque tres de mis más queridas personas se han enfrentado inesperadamente en estos últimos años a enfermedades gravísimas. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio. Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación– de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida. 

Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad. Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera. Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan. 

Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos. Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas. A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser. 

Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor, que aunque no esté físicamente lo llevo en el corazón, y la gloriosa compañía de mis amigos y mi familia. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila. 

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piense que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.” 

(Any 2016)