Lucrècia Borja, la filla del Papa, Sal·lus Herrero

(Article publicat a 

La col·lecció “L’Eclèctica, de l’Editorial Bromera, acaba de publicar la novel·la Lucrècia Borja, la filla del Papa de Dario Fo, Premi Nobel 1997, traduïda al català per Enric Colom.

És un llibre ben documentat per altres llibres d’història i de literatura, com Alexandre Dumas, Víctor Hugo, Maria Bellonci, Jacob Bruckardt al seu llibre La civiltà del Rinascimento in Italia, Ferdinand Gregorovius Lucrezia Borgia, Roberto Gervaso I Borgia, Sarah Branford Lucrezia Borgia. La storia vera, també informació de la historiadora anglesa experta en el renaixement, Marion Johson i d’altres, on s’informa que els fets atroços que se li atribueixen a la família Borja eren habituals a altres llocs d’Itàlia i d’Europa.

És un libre amè, es llig de manera agradosa, amb escenes de teatre al llarg del llibre, posem per cas, del papa Alexandre VI quan comunica als seus fills, Joan, Cesar, Lucrècia i Jofré que no és el seu oncle, com creien, sinó el seu pare i els ho pot dir, clarament i sense embuts, perquè serà nomenat Papa. Conta l’ascensió d’Alfons Borja, dins la cort del rei Alfons d’Aragó, que, de bisbe de València, marxa a Roma i, molt ràpidament, esdevindrà Calixte III; després quan arriba el seu nebot més estimat Roderic, acompanyat de més familiars valencians que l’ajudaran en el govern del Vaticà en ple renaixement; narra els estudis de dret de Roderic i com destaca, aviat, com a líder universitari, de les tavernes i bordells, és un gran seductor que atreu les dones com l’imant al ferro i, ràpidament, es converteix en cardenal i mà dreta de Sa Santedat , el seu oncle.

Hi ha escenes del papa Alexandre parlant en català amb el seu fill Cèsar, “Valentino”, a qui Nicolàs Maquiavel li dedica el seu tractat de política El Príncep, pensant que després de la conquesta de la Romanya podria completar la reunificació dels estat italians dispersos. Hi ha els assassinats entre els uns i els altres per mantenir o consolidar el poder polític i econòmic. Hi ha escenes del Papa amb la seua filla, per matrimoniar-la amb diferents homes, en funció dels interessos de poder d’Alexandre VI i les intrigues del seu fill Cèsar, sense importar-los els sentiments d’una dona tractada com un mitjà per obtenir aliances i poder polític, com es solia fer al renaixement, abans dels borja, amb el papa Innocenci VIII i després dels Borja amb Juli II i d’altres que es comportaven com papes guerrers, reis, prínceps i emperadors.

^{Portada del llibre.}

Sobretot hi ha la vida de Lucrècia, el fil conductor de la novel·la, tractant de destriar les llegendes dels fets històrics documentats, com els rumors de les relacions incestuoses amb el seu germà Cèsar, les afirmacions falses que havia sigut amant de Francesco de Gonzaga, malalt de sífilis, del tot impossible perquè si haguera tingut relacions amb ell no hauria pogut tenir fills sans després, com va passar. Dario Fo ens descobreix les virtuds de Lucrècia, sense reduccionismes ni llegendes fosques; conta l’estima que es tenien ella i el poeta Pietro Bembo, el seu dolor espantós quan l’obligaren a separar-se del seu primer marit, Giovanni Sforza, més encara quan li mataren el seu segon marit, Alfons d’Aragó, també quan va haver d’abandonar el seu fill per poder casar-se amb Alfons D’Este.

Dario Fo remarca els diferents testimonis que asseguren que, per sobre de les llegendes i falsedats, Lucrècia era una dona culta, dolça, bella i generosa que es preocupava pels més pobres i lluitava per la justícia, enmig d’un entorn ple de crueltat, matances i inhumanitat.

Dario Fo ens presenta la millor Lucrècia i, segurament, la que més s’acosta a la realitat d’aquesta família d’origen valencià, catalanoparlant, que influïren en l’esdevenir de l’Europa i del món del Renaixement. Si més no, pel que fa a Lucrècia, Dario Fo qüestiona i contradiu una llegenda fosca que la maltractava i la ubicava com una dona perversa, àvida de sexe i de poder, encara que en realitat fou una víctima més de les intrigues del poder del Vaticà, del seu pare i del seu germà. I tanmateix, aquestes lluites de poder, com se’ns documenta pels estudiosos de la història del renaixement, eren constants i habituals en aquella època, igual que els papes i cardenals tingueren amants, filles i fills o que guerrejaren com a prínceps i emperadors. Malgrat tot, Lucrècia apareix com una joia enmig dels excrements del seu temps que, com tots els temps, porta les seues misèries i les seues delícies. Lucrècia fou una bella flor que va lluitar, molt sovint, perquè es fera justícia a favor dels més pobres i desnonats. És impossible traspassar les fronteres del temps, però, hui dia, segurament, si Lucrècia visquera, com féu al seu temps, estaria en primera línia del cooperativisme social, en entitats bancàries ètiques sense ànim de lucre, de la lluita pel dret al sostre, perquè els més pobres tinguen garantits el dret a satisfer les necessitats més bàsiques, perquè la justícia no siga arbitrària i condemne els innocents... La Lucrècia de Dario Fo és una dona que lluita per la justícia enmig de moltes adversitats, desgràcies i desficacis. Un temps difícil, com tots els temps de la història de la humanitat. 

  
Membre de la Plataforma Pel Dret a Decidir