JOSÉ ALCÁNTARA IN MEMORIAM;Paco Gramage.

Els anys 70, no recorde l’any exacte, n’érem un equip de capellans que es plantejàrem constituir-se en un grup de capellans obrers. Inicialment el constituirem Vicent Amargós, Ximo Adell, Josep Maria Blasco, Gabriel Calabuig i Paco Gramage. Eren moments conciliars que es vivien experiències renovadores i una d’elles era aquesta. La peculiaritat no era sols el treball –això ja ho feien també altres-, sinó la de ser una experiència pionera de referència i de reflexió. L’únic reconeixement “motivador” que rebíem del bisbe Jesús Plà, en referir-se al nostre grup era: “tots aquests que es dediquen a el social acabaran anant-se’n”. Una bona manera de “motivar”. Està clar que aquestes iniciatives molestaven i a més, el perill que el social-obrerisme produïra contagis. Ja al Seminari aquest tema era tabú, tot i que eren realitats pastorals en altres diòcesis importants: Barcelona, Madrid, País Basc.

La incorporació de Pepe Alcantara a l’equip fou tard, no participà des del principi i coincidí amb altres col·laboracions posteriors: Pepe Fornés, Josep A. Comes, Antoni Signes. Tots ells moguts per la mateixa sensibilitat de compromís amb la classe treballadora, amb una església compromesa i en ajudar al ser humà a sobreviure quan més humà possible; altra manera de concebir i expressar el compromís cristià, tot en consonància amb el Concili Vaticà II.

Recorde l’impacte de la seua presència, silenciosa, seriosa, com era Pepe. En aqueixos moments ens trobàvem molt sensibilitzats per temes de “la consciència de classe obrera”. Recorde que férem algún curset de socialisme i qüestions de marxisme. Pepe Alcantara participava i evidenciava una competència que no li venia de les teoritzacions que s’hi exposaven, sinó de les seues experiències personals i pastorals que tenien un gran contingut; no li calia teoritzar per a arribar al compromís amb la classe obrera, i posava de manifest la força i prioritat del compromís concret amb els marginats. Pepe havia estat a l’Argentina, no per a fer “turisme clerical”; havia estat també a Xàtiva on va tindre compromisos amb la gent més necessitada.

D’aquesta sensibilitat i estil de vida és el compromís que tingué a Xàtiva amb un grup de famílies que vivien en barraques o habitacions d’una sola cambra on s’amuntonaven pares i fills per dormir. Per tal de resoldre aquest problema es va comprometre amb la iniciativa de la construcció del grup de vivendes Casenoves, en la falda nord de la serra Vernissa, conformat per dos pavellons edificats amb 24 modestes casetes.

“En 1960 un jove rector arribà a la parròquia de los Santos Juanes, era D. José Alcantara. De ben prompte s’endevina que no és un rector com els que estaven acostumats a veure a les esglésies de la nostra ciutat. Aquest s’arromanga la sotana per posar-se mans a l’obra, de salvar ànimes però també els respectes necessaris per a poder viure dignament aplicant allò de “hechos son amores y no buenas razones”.

A aquest gran rector en el seu temps i millor persona de sempre, li deuen un bon grapat de famílies el fet d’haver pogut disposar d’una vivenda digna on poder viure, quan estaven subsistint en llocs insalubres.

En aquest punt arreplegue unes paraules que algunes d’aquestes persones han pronunciat a Xàtiva, com a memorial i homenatge a la seua presència a Xàtiva i que apareixen aquests dies en els carrers del barri De les “Cases del Rector”: “Unes paraules en memòria de D. José Alcantara per tot allò que ha fet per les 24 famílies i proclamar la immensa solidaritat que tingué, el seu coratge de començar una història fonamental per aquestes famílies en la seua vida posterior.”

Al final de la seua intensa vida, viscuda des d’un profund compromís cristià amb els més dèbils, des d’una seriosa i silenciosa decisió, encara pogué viure la riquesa de cuidar “les flors del seu propi jardí”, en secularitzar-se i viure de ple la personal vida familiar a la seua Xàtiva.

Paco Gramage.