EL VALENCIÀ EN EL SEMINARI DE MONTCADA, Joan Llopis

 

(Comentari a l’article de Bartolomé Sanz “APARTA DE MI AQUEST CALZE”)

 

La frase “Aparta de mi aquest calze” se completa amb “però no es faça la meua voluntat sinó la teua”... la voluntat del Pare, però quina és eixa voluntat respecte a l’ús del valencià en l’església valentina, com també en el Seminari els anys de la nostra formació? Sembla que és la voluntat del Padre Dios castellano, se veu que  el Déu valencià és de menor categoria. I no és perquè al País Valencià envien bisbes castellans, els bisbes valencianoparlants, com el d’Alacant, nascut i criat en l’Horta de València, seguix la mateixa política de marginació del valencià. I els bisbes valencians que pul.lulen per tot el territori espanyol, abans de ser bisbes i que  estaven ací ocupant càrrecs importants, tampoc han fet res pel valencià. És un problema de convicció. Únicament els que han estat destinats a diòcesis catalanes s’han hagut d’adaptar forçosament a la llengua del poble. Sí que han hagut exemples d’estima per la nostra llengua, com  per exemple Pont i Gol en Castelló o a l’última hora el bisbe Sanus en València. I fora d’ací està el cas del missioner Alexandre Alapont, de l’Alcúdia, que ha traduït la Bíblia al nambya, en Zimbàbwe. I fora d’este temps i d’esta església tenim al religiós Luter traduint la Bíblia a l’alemà i contribuint a la creació i estima  d’eixa llengua pròpia. 

 

I no és que se marginara el valencià en el Seminari, és que havia una actitud agressiva front a eixa llengua, podien castigar-te si t’oïen parlar en valencià. Com me contava un company de l’esmorzar, trobant-se el rector Rodilla (o era rodillo?) amb un grupet que parlaven valencià els va dir que, si els pillava alguna altra vegada parlant en valencià, els expulsaria. En honor a la veritat, en anys posteriors eixe mateix rector celebraria alguna missa en valencià en Alfara del Patriarca (la seua primera destinació va ser Castalla, poble valencianoparlant). En honor a la veritat és que eren unes amenaces que no passaven a majors,  hauríem de  parlar d’una lleugera persecució que podem entendre ser fruit de la preocupació dels dirigents perquè aprenguérem a parlar correctament i correntment el castellà, ja que la majoria veníem de pobles valencinoparlants i no dominàvem massa bé el castellà. Recorde en el menjador un xiquet que cridava al del carro del menjar: “Oye, si sobran mandonguillas, llevas”. També és de veres que s’haguera pogut compaginar l’aprenentatge i domini de les dues llengües si hi hagués consciència de la importància d’usar i conservar la llengua del poble i de dignificar-la. I com a prova que no era tan ferotge el lleó com el pinten, jo mateix, no recorde a instàncies de qui, estant allí vaig seguir un curs de valencià per correspondència de Lo Rat Penat, quan esta entitat no era secessionista (teníem com a text la Gramàtica de Carles Salvador), i a mi ningú mai me va cridar a l’ordre. I entre nosaltres continuàvem usant el valencià en les converses particulars, inclús tenint una actitud discriminatòria respecte als catellanoparlants als que denominàvem un poc despectivament “xurros”. Per cert pense que s’acoblaven més a parlar en valencià alguns que venien d’altres regions que els de les comarques castellanes del País Valencià.

 

El que no entenc és com no va haver ningú, entre els centenars d’alumnes (700 o 800 en aquells anys) i les desenes de professors i superiors que han hagut, que cap alçara la veu o fera algun intent. Recorde com a excepció la d’Alfons Roig, que de vegades fora de classe parlava en valencià, amb la reprimenda  del rector si estava a prop (“en castellano, D. Alfonso”) i Ramón Robles (alias “el Pellero”) parlant-nos amb estima i fora del programa, d’autors valencians com Isabel de Villena o Vicent Ferrer.

 

Tampoc s’entén com no ha repercutit  en la formació dels aspirants al clergat valencià les grans figures eclesiàstiques especialistes i estudiosos en la llengua específica dels valencians, enamorats, promotors i divulgadors d’eixa llengua en el segle XX com són el Pare Fullana, Mossén Sorribes, Pere Riutort....

 

El Pare Fullana, de Benimarfull (no ha tingut continuadors entre ilustres oriünds d’allí), va dedicar pràctiment la seua vida a l’estudi i divulgació del Valencià, aplegant a ser membre de la Reial Acadèmia de la Llengua.

 

Mossén Sorribes, avançant-se al Vaticà II, el 1951 publicava  el seu “Eucologi Valencià, recull de pregàries litúrgiques, Missal Romà i  Ritual de la Diòcesi en Llengua Valenciana”, amb un pròleg de l’arquebisbe Marcel·lí Olaechea en el qual expressava la seua “benedicció i aplaudiment més afectuosos per a l’estimat Senyor Rector de Rocafort, Mossén Vicent Sorribes Gramatge, autor d’este Eucologi, que tant i tant de bé ha de fer entre els fidels de València”, i també pel fet que “esta Obra posa a mans dels nostres amadíssims fills, i escrit en la dolça llengua valenciana, un compendi molt encertat de les oracions del cristià i un extret del millor de tots els llibres de pietat: el Missal”. !!Quina diferència amb els actuals bisbes¡¡¡  En 1973 se crearia la Comissió Interdiocesana per a aplicar el Valencià a la litúrgia, Comissió de la qual formava part Mossén Sorribes i presidida pel també gran especialista i entusiasta el Pare Pere Riutort,  publicant-se el Llibre del Poble de Déu, però sense fortuna de posar-se mai en pràctica. I sense cap repercussió en el pla d’estudis ni en la litúrgia del Seminari.

De tota manera, a l’igual que allò manifestat en els articles de Sanz,  m’és grat recordar aquells anys, però no podem deixar de reconéixer també aspectes negatius, com el que se referix al valencià, i altres, per exemple en el cas dels meus primers cursos, com el clar distanciament dels superiors respecte a la majoria dels subordinats, un comportament poc afectiu (estem parlant de xiquets d’onze o dotze anys apartats de la família), amb unes preferències ostentoses respecte als que destacaven per exemple en futbol, en notes o en simpatia, distanciament en part comprensible pel nombre tan gran de col.legials per cada superior, però podia haver sigut evitable amb una correcta actitud  pedagògica o psicològica; posteriorment sembla que la situació ha anat canviant a millor, afortunadament. No obstant, al capdavall considere que la balança entre la part positiva i la negativa s’inclina, sense equiparació, a la part positiva, coincidint en això amb Bartolomé Sanz, que mostra al detall, amb una memòria prodigiosa,  fets i persones de la vida del Seminari.

 

En eixa part positiva jo destacaria també el fet que no s’haguera produït cap cas de pederàstia, almenys pel que a mi i a molts ens consta, en un ambient que podria ser propici. És clar que el rector Rodilla haguera sigut implacable. Cal reconéixer en ell una cabal rectitud i, malgrat el seu tarannà conservador i autoritari, era un personatge savi, il.lustrat, un gran intel.lectual que acceptava totes les manifestacions artístiques, sense renunciar, és clar, als seus principis, però totalment coherent.

 

Joan Llopis.