El territori de la memòria i dels records és un terreny pantanós on els adults ens movem de manera desigual. Uns recordem fàcilment episodis inconnexos de la infància, mentre que uns altres ens en sortim millor per l’etapa de l’adolescència. Jo pertany al segon grup segurament per l’impacte del canvi que va suposar arrancar-me de l’entorn natural del meu poble i trasplantar-me a un espai desconegut on tots érem nous. Sempre m’he meravellat de la meua capacitat d’adaptar-me ràpidament a situacions noves. De qualsevol forma, la vida no és allò que u va viure, sinó allò que u recorda i com la recorda per a explicar-la, segons paraules de Gabriel García Márquez. O si ho prefereixen, en paraules de Valle-Inclán: “Les coses no són com les veiem, sinó com les recordem”. I, la veritat siga dita, ningú no pot veure les coses exactament igual als catorze que cap als setanta. Al capdavall, les nostres vides són relats en zig-zag de tot allò que recordem i contem. Cadascun té la seua pròpia història. Espere que el relat de la meua no desvirtue gaire el dels qui hi van viure circumstàncies semblants.
El Dr. Jaime Marco Baidal (Benissa, 1903-València, 1979) era ja un home vell i patia d’asma; massa ben preparat per a nosaltres: doctor en Dret Civil (1950) i doctor en Filosofia i Lletres, secció Història (1959), firmava totes les paperetes amb la signatura ben llegible Dr Marco. Ja ens havia ensenyat Geografia en primer i segon, però aquell curs ens va explicar Geografia i Història. Si em pare en ell és perquè em cridava l’atenció que ens fera la classe sense cap ajuda d’apunts ni llibres. Dictava i preníem apunts. Eixe curs no teníem llibre en l’assignatura, així que va començar pel Paleolític i va acabar pels moviments socials moderns (democràcia, constitucions, doctrines comunistes, associacions cooperatives, el proletariat, el capitalisme, Proudhon i ‘La propiedad es un robo’, el moviment per la concessió del sufragi a les classes treballadores, l’anarquisme, el socialisme i el comunisme). He trobat el quadern d’apunts, un dels meus mementos. Hi llig part de l’última lliçó (31/5/1966), corresponent a mitjans del segle XX: ‘Se tiene como más perfecto el Estado que gobierna lo menos posible (…), pero pronto se inicia una reacción en favor de la intervención del Estado’.
Llegint totes aquestes notes cinquanta-quatre anys després, no sé si jo devia entendre molt del que deia el Dr. Marco Baidal. Els apunts acaben en la pàgina 58 amb una definició de sindicat: ‘Es una organización de productores que rigen sus propios asuntos, federándose entre sí, recurriendo a la huelga general y al sabotaje’. Quasi res diu el paperet, i més en temps de Franco!
Quan s’acabava la classe, el Dr. Marco em demanava la llibreta, perquè els meus apunts li servien per a repetir-la idènticament a la secció B. Sobre els meus apunts feia correccions i ampliacions. Un detall: no he trobat ni una sola falta d’ortografia en els apunts que prenia sobre la marxa. Això, la meua generació ho tenia molt clar a l’hora de fer l’examen d’ingrés a onze anys. La qualificació final va ser ‘Notable con 8’, que era la millor nota que vaig traure amb ell, sobretot si tenim en compte que el Dr. Marco era molt justet a l’hora de posar notes. Es va llicenciar en Dret l’any 1944 i era de la mateixa promoció que don Enrique Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993), batle d’Alcoi (1954-1962) i governador civil de diverses províncies, entre les quals València (1973-1976), quan va deixar el càrrec en començar l’anomenada Batalla de València.
Don José Aguilar Sanfeliu Risetes, a més de ser vise-secretari, ens ensenyava llatí. Els seus dos nomenaments eren de l’any 1962. Crec que era d’Alboraia. Ens va reforçar de tal manera la morfologia del llatí (declinacions i conjugacions) que havíem aprés els dos cursos anteriors, que encara continua ben arrelada al meu cervell. Sense una bona base morfològica en qualsevol de les llengües clàssiques, no podíem entendre cap concepte posterior de sintaxi i, per tant, tampoc podíem endinsar-nos en la selva de la traducció del ‘Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, …’ —començament del primer llibre de la Guerra de les Gàl·lies, de Juli Cèsar, amb què tots els principiants de llatí s’aventuren en el món apassionant de la traducció.
Don José Aguilar feia cada dia semicercle a l’aula amb tots els alumnes i començava a preguntar pel primer: ‘Genitivo del plural de hic-haec-hoc’. Si contestaves bé et quedaves al lloc; si no, passava al següent fins a qui ho endevinara, que passava davant de qui no ho havia sabut. ‘Tercera persona del plural del pretérito pluscuamperfecto de subjuntivo del verbo duco en pasiva’.
Els assegure que mitja hora amb aquesta metodologia implicava estar molt atent, ja que si el professor t’agafava parlant o despistat mirant el sexe de les mosques, que feien acte de presència a la primavera avançada quan obríem les finestres, aleshores et feia una pregunta més difícil, i si no contestaves te n’anaves al final. Quan s’acabava el temps treia el quadern de notes. A qui s’havia quedat el primer li posava un 10, al següent un 9, i així successivament. Als últims, ja es poden imaginar la qualificació que els posava, com també es poden imaginar per què li déiem Risetes. Ara bé, quan es posava seriós, tots sabíem com actuar. Hi vaig aprendre molt llatí amb ell. D’ell vaig aprendre també la paraula ‘bolonio’, que pel tò amb què ens la deia no era necessari buscar-la al diccionari. Jo també l’he feta servir més d’una vegada amb més d’un alumne al llarg de la meua carrera docent.
Bartolomé Sanz Albiñana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada