A catorze anys (1): recordant don Carlos Pelegrí Román. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Els fonaments educatius dels meus primers anys a Montcada estaven ben assentats i segurs, de la mateixa manera que ho estaven els del tercer pavelló ja pràcticament acabat a finals del curs 1965-1966. No estic segur, però, que el meu esforç de preservar aquell món i aquell temps queden suficientment reflectits en les ratlles que escric. Ni tampoc que aquestes línies transmeten la solidesa de l’educació de què ens vam beneficiar qui hi érem la dècada dels seixanta.

Per al tercer curs, el rector Rodilla ens va assignar com a superior-educador don Salvador García Diaz, de Caudete de las Fuentes. Com tots els superiors-educadors que vaig tindre, era un home molt preparat: no debades havia tret vuit matrícules d’honor en 4t de Teologia el curs anterior. Tot un crac! Segurament era el cap més privilegiat del seu curs i que em perdonen la resta, ja que n’hi havia molts més. Pel que fa a la relació amb els alumnes, tal com jo el recorde, era molt pròxim.

Un matí, en sonar el timbre per a alçar-nos, es va permetre la llibertat de despertar a coixinades els qui s’havien quedat adormits. Quan es va adonar, ja tenia mig dormitori perseguint-lo també a coixinades, de manera que se’n va haver de tornar corrent a la seua habitació i tancar-se per dins. Que conste que no eren gens habituals aquesta mena d’efusions i llibertats entre superiors i alumnes. Es guardaven les distàncies i tothom, sense haver rebut plàtiques extraordinàries al respecte, sabia perfectament quin era el lloc de cadascú.

Uns anys abans de jubilar-me, el vaig retrobar a l’institut Josep Segrelles d’Albaida, amb motiu del 50é aniversari de la creació d’eixe primer institut de la comarca. Ens vam fer un café, i no sé per quin motiu recorde que va eixir a col·lació el llibre Erasmo y España de Marcel Bataillon, que tots dos havíem llegit; també ens acompanyava aquell dia el professor de Matemàtiques Joan Olivares, d’Otos, que a més de novel·lista consolidat és un geni dels rellotges solars.

També recorde amb molta estima el reverend don Juan José Blanco Oliver (de Carcaixent, † 1999, a 55 anys), que aquell curs feia 2n de Teologia. Era molt bona persona i també molt pròxim. Conserve, tant d’ell com de don Salvador, les cartes que ens escrivíem durant les vacances: eren persones en qui es podia confiar, fins i tot fora del seminari. Recorde que un dia li vaig demanar al reverend Blanco una cosa molt mundana i natural a aquelles edats, i que em va aconseguir: la lletra de la cançó ‘Comprensión’ del grup català Lone Star. ‘Oye, quiero decirte niña: / si alguna vez en algo te ofendí, etc…’, una cançó que aquell curs mussitàvem mentre ens canviàvem de roba a l’hora de l’esport després de dinar. Era la versió espanyola del ‘Don’t Let Me Misunderstood’ de The Animals. En aquell temps, els adolescents ens acontentàvem amb poca cosa. Quan el clergue ollerià don José Lluch Vidal es va morir, ell va seguir la seua tasca humana i social al front del Patronato Juan XXIII de Burjassot, de 1975 a 1981.

La majoria de professors d’eixe curs 1965-66 ja els havíem tingut en cursos anteriors, però vull rescatar-ne tres de l’oblit, dos dels quals teníem per primera vegada aquell any: don Carlos Pelegrí Román (professor de Ciències Naturals des del 1953), don Jaime Marco Baidal (professor de Geografía i Història des del 1953), i don José Aguilar Sanfeliu (professor de Llatí des del 1962).

Don Carlos Pelegrí (de Dénia, 1917-2013) feia classes de Ciències Naturals. Era prim i xuplat, amb unes ulleres redones de muntura negra inconfusibles. Vivia a Burjassot o Godella, i venia a Montcada, que estava a un pas, en el trenet de la línia València-Bétera. En entrar a l’aula llançava la cartera damunt la taula amb tal aire que un dia se’n va eixir per la finestra. ‘Hoy les he traido un preparado protozoos: paramecios y vorticelas’, i es fregava les mans com si anàrem a menjar-nos una ració de sépia a la planxa i de calamars a la romana. Col·locava el microscopi damunt la seua taula, sobre una tarima, i d’un en un anàvem passant a veure els protozoos. De tant en tant algú deia ‘Aquí no se ve nada’, que significava que s’havia desplaçat el portaobjectes de la mostra, o el que fóra. I ja tenies a don Carlos enfocant de nou el microscopi. No he vist cap professor d’eixa matèria més entusiasta que ell. Si un professor no està il·lusionat i immergit en la matèria que imparteix, mala barraca!: serà incapaç de transmetre cap inquietud als alumnes. Igual un dia ens portava una caixa de minerals perquè distingírem la pirita de la malaquita, que un altre dia ens apareixia amb una calavera real o el ‘tio Pepe’ sencer. El ‘tio Pepe’ era un esquelet autèntic, res d’imitacions en plàstic. I allà estàvem tota la vesprada assenyalant l’estern, les clavícules, les vèrtebres i tots els ossos de la mà. Un dia va aparéixer amb una sorpresa: ‘hoy les traigo un regalo’. Va desembolicar el paper d’estrassa damunt la taula i va aparéixer el cor d’un corder. Eixe dia ens va explicar les aurícules, els ventricles i el funcionament del cor.

Una de les coses que més agrada als estudiants de totes les èpoques és que quan fan un examen els el donen corregit amb la nota, no al cap d’un mes, sinó l’endemà. Don Carlos portava els exàmens corregits i puntuats fins a les centèsimes en cadascun dels seus apartats l’endemà. Quan jo feia tercer ja havia aprés a distingir un professor ric d’un de pobre, simplement pel vestuari: la sotana de don Moisés Sánchez (professor des del 1945) no era de la mateixa qualitat ni estava en el mateix estat de conservació que la de don Carlos Pelegrí. Que Déu el tinga en el si d’Abraham (Lc 16:22)!

             Bartolomé Sanz Albiñana