El trenet de Moncada (Joan Llopis)

Per si te servix com a comentari del teu melancòlic article, t'envie estes notes i estes fotos extretes d'Internet. JOAN LLOPIS PASTOR.

El trenet de Moncada podem dir que ha sigut testimoni de diverses generacions d’estudiants que han passat pel Seminari d’esta població de l’Horta de València. La seua imatge ha sigut central en els anys que ha durat la carrera de cada estudiant. Les finestres de moltes habitacions donaven a la via i la visió del trenet era un element més de les vesprades d’estudi i de molts moments dels caps de setmana, veient passar trenet a munt i trenet avall a cada poc de temps (el trenet finalitzava el trajecte en l'estació de Bétera). Me vénen a la memòria aquells versos de Machado: “Una tarde parda y fría de invierno. Los colegiales estudian. Monotonía de lluvia tras los cristales”

En les vesprades dels dies de festa i de cap de setmana el véiem passar amb joves que anaven a València de parranda. Nosaltres estàvem mentalitzats que això no era per a nosaltres. I ens sorprenia que algú s’estranyara de què en  els nostres dies de joventut ho acceptàrem de grat. Recorde que es va incorporar al curs un xicot ja major (uns 15 o 16 anys), de Cocentaina, que es feia creus quan veia passar el trenet de gom a gom dissabtes i diumenges i ens deia: “Però no vegeu el tren carregat de xicones i xicons de festa i nosaltres ací, en les nostres habitacions,  llegint o estudiant? Açò no se pot aguantar” I ¡clar! ni tan sols va acabar el curs.

Era també un signe de alliberació i festa: en el trenet  anàvem a València si necessitàvem anar al dentista, a l’oculista ... que de vegades era una excusa per a eixir. Hi havia algú que trencava a postes els vidres de les ulleres per tal que el deixaren anar.  I en celebracions o excursions col·lectives a València també usàvem el trenet, on féiem tota classe de barrabassades pròpies de xiquets o joves per molt de sotaneta i beca que vestírem, fent exclamar a alguns viatgers o, millor, viatgeres: “Arreglada va l’església amb este personal”.

Com en tantes altres coses,  podem dir amb malenconia: “quin temps aquell que ha passat com un somni”

IMÁTGES

NOTA del Coordinador .- Crec que l'anterior article excedix els límits d'un comentari, tant per la seua extensió com pel seu contingut, que - al meu entendre - mereix la seua publicació com a "Entrada". E.H.M.