Sant Miquel, antiga festa de Russafa, per Francesc Jover

Francesc Jover, per al Nihil Obstat enviat el 19 de setembre de 2017

A finals del segle passat, el Casal Jaume I de Russafa, l’Associació Cultural El Camí i l’Associació la Brúixola [Punxa damunt del nom en roig = enllaç] , totes tres de València ciutat, intentaven recuperar algunes de les tradicionals i populars festes valencianes. Fa uns anys que no visc habitualment al Cap i Casal i m’he desvinculat d’aquestes associacions. Això si, mantinc vincles molt afectius, a més dels paisatges urbans, amb molts amics i amb la família que, tots plegats, m’acaronen i em fan sentir-me segur i satisfet.

Ignore si el projecte d’aquelles entitats va seguir avant i si va arribar a deixar continuïtat. Això si, recorde unes hores de goig que passarem en aquells actes convocats per celebrar les festes de Sant Miquel de Russafa. Foren uns anys -que no podria ara precisar- que estigueren en dansa. Pel que sembla, la festa de Sant Miquel, dedicada al príncep dels àngels, venia de lluny i no era d’estranyar que prenguera cos a un dels llocs valencians tan farcits d’història com és Russafa.

Russafa fou un del llocs o Jaume I va assentar les seves tropes per fer el setge a la ciutat de València. Diuen que allí va rebre un emissari del rei àrab per negociar la rendició de la ciutat. Era justament la vigília de sant Miquel, 28 de setembre de 1238, quan van acordar que la reial senyera de la Corona d’Aragó onejara a la torre d’Alí Bufat com a mostra que les portes de la ciutat quedaven obertes a la cultura occidental.

 Placa sobre Jaume I en la paret del Convent dels Àngels a Russafa 

Tan de bo associacions culturals i cíviques com aquelles continuaren projectant actes commemoratius per recuperar velles tradicions que ens ajudara a reafirmar la nostra identitat. Els actes en aquella ocasió que recorde be van durar dos dies i consistien en una ofrena floral al mural ceràmic de Sant Miquel al só de tabalet i dolçaina. A més a més, albaes, xerrada d’Enric Tàrrega, un emotiu recital del cantautor Carles Enguix, etc. Sense que faltaren els sopars de germanor; un a la plaça del metge Landete (antiga plaça de la Creu), i un altre al Casal Jaume I.

Durant la nit d’albaes, vam tindre ocasió de trobar taula parada al portal d’algunes cases, sobre tot, la de Pepa Garcia que ens va donar a tastar dolços casolans i mistela: com en els millors temps. Recorde amb plaer que portàvem bones cantadores, Marisé de Mont-olivet i la seva companya, a més del versador Paco de Sant Isidre, que anava improvisant les lletres. Cal destacar també els comentaris que durant el passeig nocturn anava fent l’investigador dels carrers de València, Rafael Sena, sobre l’evolució (o involució) que ha anat patint la ciutat en aquell indret. [Punxa damunt del nom en roig= enllaç]

Cal recordar que al segle XIX, Russafa encara tenia ajuntament propi i per un acord de la Diputació el 19 de desembre de 1877, va quedar Russafa annexionada a la ciutat València. La primitiva església parroquial és de 1239, construïda on havia estat la mesquita, va ser destruïda en un incendi el 1415. Les obres de l’actual església van començar el 1636 i va ser inaugurada el 1740, any de l’acabament del campanar.

Pel seu ample terme municipal hi havia escampades onze ermites on també feien d’escola. A un i altre costat del camí que anava a València, fa cent cinquanta anys estava plantat d’una renglera d’arbres. A l’hora de l’annexió a la ciutat, tenia Russafa una població, entre aglomerada i dispersa, de 13.000 habitants. Hi havia a més, sis molins hidràulics a les séquies i filloles que creuaven el seu terme. No cal dir que l'existència de tants molins era simpatoma de riquesa, encara que no per a tots.

Entre les llegendes que han quedat de l’antic poblat, podem adonar-se que hi han xicotetes mostres de cert patriotisme local, com aquella tan popular que deien de Russafa la terra del ganxo.  No està massa clar d’on li ve per haver-hi diferents versions. Una diu, que són molt simpàtics i tenen molt de ganxo. Altra, que hi havien veïns que es guanyaven la vida peixcant en un ganxo algun tronc dels que baixaven riu avall fent camí al moll. El folklorista mossèn Martí Gadea que va estar molts anys de rector a Mislata, té un altra versió que diu que el Sant Crist del Grau, al aparèixer a la mar, els russefins el van agafar en un ganxo i se’l van dur a la seva església. El Crist no volia estar en Russafa i per la nit abandonava l’església de Russafa per què preferia el Grau. Martí Gadea acaba la seva historieta en els següents versets:

Terra ó poble dels ganjos

á Ruçafa tots digueren,

perquè de la mar al Cristo

en ganjos diu qu’el tragueren [sic].

Un poble amb tant de terme; amb tants molins hidràulics; amb tantes séquies i filloles, barraques, alqueries i ermites, etc., ha d’haver sigut un poble viu forçosament ple de llegendes i d’històries que formen part de la nostra identitat valenciana. A més a més, sembla que fou on el solsoní Gaietà Ripoll, última víctima de la Inquisició, va exercir de mestre i potser quede alguna micro forma d’aquell insigne lliurepensador -visible o invisible- surant per l’aire. No oblidem que l’horta ha estat sempre plena de llegendes i misteris.

Si Sant Miquel és causa de fer festa, laica o confessional, i es motiu d’agermanar-nos, d’incitar-nos a celebrar i exercitar les nostres tradicions valencianes, beneït siga.

Francesc Jover