LEVANTE en valencià, Josep Miquel Bausset

Article publicat dilluns, 2.5.2016 00h00, a La Veu del País Valenciä

Com va manifestar el President de l’AVL, l’edició digital del diari Levante en valencià que començà a publicar-se ahir dia 1, és una bona notícia. És tracta d’ampliar el mercat editorial en la nostra llengua i alhora, fer normal allò que a la societat valenciana, a excepció de l’Església (i de l’Exèrcit), és normal.

És veritat que tant l’Estatut d’Autonomia com la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià demanen una protecció de la nostra llengua degut, encara, a la seua debilitat. Una llengua present, tant en paper com en format digital, en publicacions com El Temps, Saó, Cresol, Buris-ana, Barcella, Mètode, Vilaweb, La Veu del País Valencià, Camacuc i moltes altres.

Segons els entesos, l’índex de lectura sempre ha estat baix al País Valencià. I més encara en la nostra llengua, degut en bona part a l’analfabetisme que el franquisme va propiciar en els valencians, prohibint l’ensenyament del valencià, una llengua que ha estat durant molts anys prohibida i després, només tolerada, des de la marginació.

Va ser en la Transició quan la nostra llengua va eixir amb força del gueto on l’havien posat el dictador i els seus acòlits provincials, l’Església i la burgesia valenciana. De fet, el poble, i d’una manera particular a les comarques, des dels Ports a la Marina i des de la Vall d’Albaida a la Costera, la Safor o el Maestrat, el Camp de Túria, l’Horta o la Plana, la majoria de la gent mai no havia abandonat el valencià, que això sí, quedava circumscrit a la llar, i al carrer i a les relacions del veïnat, i sobretot als trinquets, on el valencià sempre ha estat una llengua viva. I també va ser reivindicada pels grups més sensibilitzats amb la nostra cultura, com els jóvens universitaris o Lo Rat Penat, amb Carles Salvador o Francesc Ferrer Pastor, que van posar a l’abast dels qui volien aprendre la nostra llengua, l’ensenyament del valencià.

_{Bausset va ser dels primers en escriure en valencià a Levante}

Alguns hui poden creure inversemblant que durant els anys quaranta, i més i tot, parlar valencià fóra vist com a propi de “patanes”, com li digué a mon pare un guàrdia civil. O que fóra obligat en temps de postguerra a “hablar en cristiano”. Per tot això i per la coentor de la burgesia del Cap i Casal, que va renegar de la nostra llengua, el valencià era cosa de poble. De la gent dels pobles. L’excel·lent cançó “Tio Canya”, dels amics d’Al Tall explicita ben clarament la marginació del valencià. Una marginació que va quedar palesa, només fa uns mesos (no en ple franquisme) amb les declaracions de la Sra. Carolina Punset, deCiudadanos, que es va permetre el ridícul de qualificar de “aldeanos”, aquells que volem per al valencià el mateix que per al castellà: Que siga una llengua normal al nostre País. Una marginació, la de la nostra llengua, que ha vingut també del PP en aquests últims anys, que amb la seua política ha acabat despòticament amb RTVV, ha clausurat els repetidors de TV3 i de Catalunya Ràdio, ha perseguit amb multes abusives ACPV, ha tancat línies en valencià a moltes escoles o ha atacat l’AVL.

_{Bausset, cronista de la Pilota}

Per això l’edició en valencià del diari LEVANTE, és una bona notícia per a tots els qui estem compromesos en el redreçament nacional del País Valencià i en la normalització de la nostra llengua. Va ser mon pare un dels qui va començar a escriure en valencià al diari LEVANTE, sobretot les seus cròniques de Pilota, la seua columna: “Impressions d’un aficionat”. D’ací que m’alegra i molt, que aquest diari, que també acull els meus articles, sempre en valencià, aposte ara per una versió en la nostra llengua.

No fa massa anys, mon pare es mostrava pessimista pel que feia a la llengua i a la Pilota. I per això deia que el valencià, com la Pilota, desapareixeria en dues generacions. Amb el temps va canviar d’opinió, en vore l’èxit de les Trobades de les Escoles en Valencià i el compromís dels mestres per la nostra llengua o les noves fornades de jugadors de Pilota. L’edició en valencià del diari LEVANTE confirma l’optimisme de mon pare: un País que mai no hem fet, sí, però també un País que ja anem fent. També des de la premsa. Per això la meua enhorabona a tots els qui treballen a LEVANTE per l’aposta que han fet pel valencià.