L'últim maulet. . (De Cèsar Martí)

No sé com ni per què este relat ha aparegut en el meu correu; m'ha paregut interessant o, si més no, curiós. 

L'autor diu

"L'últim maulet, el meu darrer relat. Què té de real? Què té de ficció? Decideix-ho tu".

Regne de València, primavera de l'any 1707 de Nostre Senyor. Unes hordes de soldats sota la comandància del Duc de Berwick, coneguts com els botiflers, i fidels al rei de Castella, Felip V de Borbó, van aconseguir d'anihilar les tropes aliades, els maulets, en la que es coneixeria, a posteriori, com “la Batalla d'Almansa”. La victòria de l'exèrcit borbònic va donar el tret d'eixida a tot un seguit d'esdeveniments i lluites que acabarien amb l'annexió dels valencians al Regne de Castella per ple dret de conquesta, la pèrdua de l'autogovern valencià i la consolidació de l'actual Regne d'Espanya. Açò és el que conta la història. Però quines van estar les veritables raons d'esta conquesta?

Alhora que els rebels supervivents s'enretiraven del camp de batalla, al Monestir de Santa Clara de Xàtiva, un frare franciscà i un jove de cabells esvalotats, aparentment aliens al que ocorria a les portes del regne, conreaven un xicotet hort.

―Veieu, jove Màrius? Veieu com aguanten les canyes que vam tallar amb lluna vella per a asprar les tomaqueres?

―Sí, mestre ―va contestar Màrius amb humilitat i respecte.

―A la natura, el més ínfim detall pot canviar el curs del futur ―va afegir el frare.

―Entenc, mestre.

 Antic Convent de Sant Francesc ide Xàtiva

Màrius va estar trobat a les portes del monestir essent un nadó, embolicat amb un pedaç brut i estripat, juntament amb una nota que deia: “Procureu-li sort”. D'aleshores ençà, fra Agustí Bella, l'abat del monestir, se'n va fer càrrec. El xiquet abandonat va estar batejat com a Màrius atenent al santoral i al dia que va estar trobat, un dènou de gener.

Malgrat que Màrius havia crescut immers en un ambient franciscà, no seguia les seues regles de vida ni acomplia les hores canòniques. Cada dia s'aixecava en acabar les matutinae laudes i ajudava a qui el necessitara en els seus quefers: al reboster proveint de menjar la cuina, a l'apotecari per a tindre cura de la salut de la resta, al bibliotecari ordenant llibres i escrits i, fins i tot, a l'hebdomadari quan este no es trobava amb forces per a pujar a tocar les campanes. Màrius no era frare ni pretenia ser-ho mai. Des de ben menut, Fra Agustí li havia deixat clar que podria viure allí per a sempre si així ho desitjava i que mai s'havia de sentir obligat a seguir la devoció ni els costums dels frares, tan sols a respectar-los. I així era.

―Quan una vida albira la seua fi tan sols manca resar ―va continuar fra Agustí mentre se senyava en veure un cogombre excessivament tou.

―Que Déu omnipotent s'apiade d'este pobre cogombre, li perdone els pecats i se'l duga a la vida eterna ―va dir Màrius esbossant un somrís.

Tots dos van esclatar en una riallada.

―Jove Màrius, els vostres gestos i posats són responsables que caigueu bé a tothom. Mantingueu-vos sempre bo i dret.

―Així ho faré, mestre.

―Ja està bé de fer feina per hui. Ben mirat, és tard. Plauríeu a este vell escanyolit acompanyant-lo fins a la biblioteca? ―var dir l'abat mentre agafava per la virolla el seu bastó.

―Per descomptat!

Mentre ambdós tornaven a endinsar-se en les dependències del monestir i en el silenci sepulcral que el caracteritzava, Màrius va recordar la seua infantesa. Va estar educat una mica entre tots, d'una manera més prompte estricta. Va aprendre ben d'hora a llegir i escriure. Sabia matemàtiques, ciències i els noms de tots els arbres del monestir.

―Ceratonia síliqua, conegut correntment com a garrofer ―recordava Màrius.

Malgrat la rectitud de la seua educació, quan era xiquet allò que veritablement li encisava fer era jugar, més que més quan els frares se'l duien a passejar per la rodalia del mur i, amb sort, es trobava amb altres xiquets de Xàtiva.

―Fra Agustí, Màrius... un emissari ―fra Bertomeu va interrompre els pensaments del jove de cabells esvalotats.

Ullprés, fra Agustí va agafar-li un sobre lacrat que duia a les mans.

―Gràcies per l'esmerçat servei, germà.

―Sembla el segell de l'arquebisbe Antoni Folch ―va afirmar fra Bertomeu.

―Ho sé, fra Bertomeu. Podeu tornar als vostres afers ―va respondre l'abat sense treure-li els ulls al sobre.

―Amb el vostre vistiplau, germà.

Fra Agustí tenia una intel·ligència feixuga i sabia que aquella carta li portava un patir. Va ataüllar l'horitzó i no pogué estar-se'n de demanar-li al món que s'aturara un pèl per a deixar-lo rumiar. No se'n sabia avenir, vivia esperançat que aquella carta mai no arribaria.

―Ens presteu la vostra navalla, Màrius? ―va preguntar fra Agustí.

Amb un moviment sec de monyica va obrir el sobre amb la navalla que Màrius feia servir per a collir i en va treure un paper aparentment vuitcentista. Contagiat per la cara de preocupació del franciscà, Màrius va preguntar:

―Què és esta carta?

Com que no rebia resposta, va insistir:

―Mestre?

Fra Agustí romania pàl·lid mentre llegia la carta, paralitzat com si haguera sofert un encanteri. Màrius va tornar a insistir:

―Agustí?

Amb estoica perplexitat, ja que Màrius mai abans l'havia anomenat pel seu nom de pila, fra Agustí va tornar a la realitat.

―Seiem, jove Màrius, esta inesperada i ingesta suma d'ensurts, m'ha marejat.

El convent de Santa Clara de Xàtiva.El cenobi va ser clausurat en 2001 i les seues pertinences traslladades a Canals

Tots dos van seure a un banc del claustre, el mateix on Màrius jeia a migdia els dies assolellats i s'adormia escoltant els ocells. Era un claustre acollidor, amb un jardí a vessar de margarides i unes arcuacions que descansaven en columnes geminades.

―La carta, mestre? ―va preguntar Màrius en veure que fra Agustí feia uns minuts que callava.

―Sí, Màrius, sí... Són cinquanta-sis versos del nostre benvolgut Ausiàs March, barrejats, sense cap tipus de lògica aparentment. Tanmateix, si et fixes bé, esta carta és un acròstic.

―No entenc.

―Un acròstic significa que amb les lletres inicials, en este cas dels versos, es forma una frase.

―I què diu eixa frase, mestre?

―Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit ―va murmurar.

El jove Màrius sabia llatí, o això creia ell abans d'escoltar eixa frase.

―Però, què significa...

―Seguiu-me, Màrius!

Fra Agustí no va deixar que Màrius acabara la pregunta i es va aixecar sobtadament, en un dir Jesús, del banc. Amb pas ferm i ràpid, com si el dimoni mateix l'estiguera perseguint, va començar a caminar tot revifat.

―On anem, mestre?

―A l'església, no vos atureu!

L'església tenia una porta que donava als afores dels murs del monestir perquè els vilatans hi pogueren accedir els diumenges. També hi havia una altra, més menuda, lateral, per entrar-hi els frares des del claustre. Màrius va estranyar-se en passar de llarg esta porta. Obeint les paraules del seu mestre, no va aturar-se ni va dir ni piu. Van passar la sala capitular, la biblioteca, els dormitoris i, a la fi, van entrar a les quadres. Els cavalls tenien captivat Màrius de sempre i no s'hi va poder resistir d'acaronar el seu preferit, Rellamp.

―Entreu, ràpid! ―va etzibar fra Agustí mentre obria la porta del fons de les quadres.

Aquella porta no es feia servir gaire ―de fet, Màrius no recordava haver-la usat mai― i servia per a accedir a una capella situada al costat de l'altar de l'església, una capella amb la imatge de Santa Clara i on també es podia accedir des de dins l'església mateixa.

―Què fem ací, mestre? Per què hem donat tants tombs per a entrar-hi? ―va preguntar Màrius nerviós mentre fra Agustí i ell s'agenollaven als peus de la imatge de Santa Clara i se senyaven.

―No feu preguntes i moguem la taula.

Antiguo jardín conventual de santa Clara

Cada volta fra Agustí semblava més nerviós. Màrius no entenia com el vell abat tenia tanta força com per a moure la pesada taula de marbre que presidia la capella. El frare va alçar una rajola solta que hi havia davall de la taula que acabaven de moure i en va treure una capsa de fusta polsegosa tancada amb un cadenat de bronze. Després de torcar-la pulcrament, la va deixar damunt la taula. Amb una respiració força sorollosa va assegurar-se que ningú era a l'església. Va tancar amb clau la porta que donava a les quadres, va mirar Màrius, va agafar alé d'una manera abismal i va mamprendre a parlar:

―Estimat Màrius... heus ací, en esta capella, la capsa, vós i jo. Presteu molta atenció perquè el que vos contaré pot canviar el rumb de la història. Esta capsa duu al monestir quasi tres segles, des de temps del rei Alfons el Magnànim. Abat rere abat, l'hem salvaguardada. No vos puc dir què conté i per Déu i per l'estima que ens processem no tracteu d'estirar-me de la llengua. Únicament vos diré que ha de tornar a la catedral de València; si es queda ací, tots correm un greu perill. Amic Màrius, vos he de demanar un gran favor: que sigueu vós qui li duga la capsa a l'arquebisbe Antoni. Hui mateix, a la matinada, quan tothom dorma al monestir, agafareu unes alforges i les omplireu de tot el menjar que hi càpiga. Agafareu també roba per a abrigar-se i una flassada de llana per si el fred referma. Amb tot això, ensellareu Rellamp i partireu. Digueu-li a l'arquebisbe que hi aneu de part meua, jo estic vell per a peripècies. Entregueu-li-la i torneu. Vos pregue... vos implore que, a tota esdevinença, no feu menció d'esta capsa a ningú, ni durant este periple ni mai. He estat meridianament clar?

―Sí, mestre ―va respondre aquell jove alhora que unes llàgrimes de desassossec li brollaven d'uns ulls ara trèmuls.

―Porteu-vos també estes monedes ―va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll―. Sort i que Jesús ressuscitat vos guarde.

―No poseu a Nostre Senyor pel mig.

Poc després de la desfeta d'Almansa, el general Galway, comandant en cap de la resistència, juntament amb els supervivents de la batalla, va passar per Xàtiva. Encara que Galway va decidir marxar a Catalunya, molts maulets s'hi van quedar. Mentrestant, les tropes invasores van avançar, sense ja oposició, cap al Regne de València separant-se en dos braços. Un d'ells, comandat pel general francés Claude François Bidal d'Asfeld, tenia entre d'altres l'objectiu d'assetjar i prendre Xàtiva.

Deu dies i deu nits des que Màrius va marxar del monestir, i després d'haver-se perdut innumerables cops, es trobava a tan sols una jornada de viatge. En una frondosa pineda, i encara sense haver perdut de vista l'Albufera, el jove es desdejunava al caliu de les restes de la foguera que havia fet la nit passada. El dematí es va aixecar gèlid, els udols d'un vent gairebé glacial el tenien fet un cabdell amb la flassada que bonament el seu mestre li havia recomanat d'agafar. Va decidir avivar el foc i no reprendre el seu viatge fins que entrara en calor de nou, però s'hi va atansar tant que una espurna li va saltar. D'un bot, es va posar dempeus i, donant-se unes palmellades a sobre acompanyades d'uns estranys moviments de maluc, va sufocar la ignició del seu teixit de llana que ara tenia una botana.

―Bon dia jove ―una veu femenina va parlar―. Tan prompte com acabeu amb el vostre còmic ball, vos faria res compartir el foc amb mi?

Màrius va trigar uns segons a reaccionar, eixa mena de segons que semblen més llargs i que la ment d'un mateix processa massa informació... Era una xica jove de cabells obscurs i de bona planta, tot i que duia la roba feta malbé i les cames esgarrinxades. Una bena li embolicava el bíceps esquerre.

―Per descomptat bella dama. Abans, però, tindríeu l'amabilitat de dir-me el vostre nom i on vos dirigiu? ―va replicar Màrius amb aplom.

―Sóc Aina, filla de Lleonor. Vaig de camí cap al cap i casal. El meu cavall i jo necessitem descans i escalfor. Ah! I vos podeu estalviar anomenar-me “dama”, perquè no ho sóc.

―Excuseu-me la mordacitat, Aina, filla de Lleonor, no pretenia ofendre-vos. Quins menesters vos porten a València?

―Els meus menesters no són assumpte vostre... M'heu dit el vostre nom i on aneu vós i el vostre cavall?

―Sóc Màrius, del monestir de Santa Clara de Xàtiva. També vaig cap a la mare del regne amb uns menesters que no cal que em pregunteu perquè no són de la vostra incumbència ―va replicar Màrius.

―Perdoneu-me la gosadia, però no teniu aspecte de frare. Què sou? ―va preguntar Aina agosaradament.

―Sóc gambaire, manxaire, pilotaire, trabucaire, xarraire, xirimaire, peraire, drapaire, llançaire, guixaire, tragitaire, colombaire... Sóc tot això i no sóc res alhora ―va respostejar Màrius sentint-se engrescat―. Ara, jove Aina, si no vos fa res, prosseguiré el meu camí sol.

Màrius, després de tindre-se-les amb Aina i intercanviar-hi retrets, es va aixecar amb intenció de recollir les seues pertinences, però es va veure sorprés per un coltell a la seua gola que la jove brandava amb vigor a la mà.

―Ara, Màrius l'Abandonat ―va començar a dir la jove mentre Màrius se sorprenia en apercebre que Aina coneixia el seu malnom― m'escoltareu amb atenció. M'adone que acabem de tindre certes tibantors, creieu-me que no ho havia planificat així. Ma mare és Lleonor Basset, germana del general Joan Baptista Basset, figura cabdal dels maulets i ara empresonat. Fa no res, hem perdut un gran nombre d'efectius a Almansa. Done gràcies a Déu per tan sols haver estat ferida a un braç. No vos podeu imaginar la contundència de l'exercit castellà, tractant a les persones com si foren bestiar. Molts dels supervivents que no van ésser captivats van marxar corrents a Xàtiva. Les línies enemigues ja han avançat cap a dins del regne distribuint-se en diversos pobles i ciutats. De fet, Xàtiva està assetjada per l'enemic des de fa uns pocs dies, així que oblideu-vos de tornar-hi en molt de temps i de veure al vostre mestre fra Agustí. Xàtiva caurà, prest o tard, i tot qui gose oposar-se als borbònics perirà, perquè ells són molts més, tenen més armament i estan més preparats. I tot açò, preguntareu vós, per què?

Els ulls de Màrius ja estaven oberts de bat a bat, com els d'un mussol una nit d'estiu, mentre escoltava les paraules de la jove maulet. Res comparat amb la seua cara d'estupefacció quan Aina va continuar:

―L'enemic vol certa capsa que obra en el vostre poder, Màrius. Desconec el seu contingut, però imagine que ha d'ésser quelcom realment valuós i portentós perquè el meu oncle Joan Baptista va estar empresonat per saber què té a dins. Posats a imaginar, imagine que, si més no, tindrà joies encastades ben grosses. Tan sols això explicaria la dèria dels botiflers per a tenir-la.

Un soldat borbònic va aparéixer del no-res, armat i amb clares intencions de gresca. Aina va llançar-li el coltell tan ràpidament que Màrius ni havia parpellejat quan el soldat ja jeia mort.

―No heu de passar pena, perquè no he vingut ací per a robar-vos ni per a ferir-vos ―va dir mentre recollia el coltell―, les meues ordres són ajudar-vos i protegir-vos fins que entregueu la capsa a l'arquebisbe Antoni. M'ho consentireu?

I per a acabar d'arrodonir l'angúnia de Màrius, hi va afegir:

―Sang de maulet corre per les seues venes, jove Màrius, sou el fill bastard del meu oncle, qui vos va deixar en mans de fra Agustí per la gran amistança que els uneix a ambdós. Per esta raó el general és sabedor de la capsa. Així que si se vos ocorre desitjar-me, heu de saber que som cosins i que el fet de tan sols pensar-ho seria incest i hi aniríeu de cap a l'avern.

Màrius tan sols va poder aclamar-se a Ausiàs March:

“Qui ama poc no deu ser desitjant”.

Sense temps de digerir-ho del tot. Màrius i Aina van partir veloçment cap a València i hi van anar a l'encontre de l'arquebisbe sense complaences. Els cosins es van quedar atònits amb la majestuositat de la catedral de València i de com els distints estils convivien en una perfecta simbiosi: gòtic, romànic, renaixement, barroc, neoclàssic... Les portes, el Miquelet, les capelles, els finestrals, els retaules, l'altar Major, les pintures, la sagristia... tot en una magistral harmonia. Màrius es va quedar sota la girola, il·luminat com un àngel, mentre l'arquebisbe eixia de la sagristia. Allí, va veure de reüll, a l'esquerra de la porta de l'Almoina, la tomba d'Ausiàs March. Haguera volgut gaudir més d'eixe moment, però havia d'assolir la seua comesa.

―Arquebisbe... Em dic Màrius, sóc deixeble de fra Agustí Bella. Ella és Aina, filla de Lleonor. Venim a portar-li la capsa ―va dir amb un genoll a terra oferint-li-la.

―N'estic molt agraït i alleujat ―va dir l'arquebisbe mentre obria la capsa amb una clau que va treure's de sota els hàbits.

Una vella copa es va desdibuixar a l'interior de la capsa.

―Esta capsa conté ―va continuar― el Sant Greal, el calze emprat per Jesucrist a l'Últim Sopar i on Sant Josep d'Arimatea va recollir la seua sang en la crucifixió. Si el calze caiguera en mans dels borbònics o de qualsevol altre exèrcit, el cristianisme trontollaria al món sencer. La vida, tal com la coneixem, s'esfondraria. Apreciat Màrius, heu demostrat valor i una conducta lleial. Estàveu destinat a portar-lo i això és un pensament esperançador. Tanmateix, la vostra missió encara no ha conclòs. Temps convulsos ens esperen i cal protegir el calze. Amagueu-lo, jove Màrius, amagueu el calze de Nostre Senyor on ni jo ni hom altre puga trobar-lo, no reveleu mai, ni sota tortura, el seu parador i que ahí romanga pels segles dels segles.

Xàtiva va caure, com també ho van fer altres indrets del regne seguint falses pistes sobre la localització del Sant Greal. Temps després, i obsedits per aconseguir-lo, també Catalunya i el Regne de Mallorca van sucumbir a la invasió borbònica. Durant els següents anys, més d'una trentena de ciutats arreu de la Corona d'Aragó van estar incendiades per l'exèrcit botifler en represàlia per no tenir un rastre clar d'on estava ocult el calze. Màrius i Aina van lluitar en la revolta antiborbònica del 1710 a la ciutat de València on ambdós van perdre la vida. Mal que hui en dia a la Catedral de València hi ha una rèplica del Sant Greal per al beneplàcit dels visitants, l'únic i vertader calze descansa i descansarà allà on Màrius l'Abandonat, el jove de cabells esvalotats de Xàtiva, el va entaforar: dins mateix de la tomba de l'il·lustre poeta valencià, Ausiàs March.

Tomba d'Ausiàs March a la Catedral de València