RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

divendres, 31 de maig del 2024

Antonio Vidal Micó, fill de l’Olleria i rector de Patraix (1). Per Bartolomé Sanz Albiñana

 
A la dreta, la Casa Roja, on vivia Antonio Vidal Micó
(Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla)





Recordem una vegada més quin era el context els primers dies després del 18 de juliol de 1936. Hi havia esquerrans atrapats a la zona rebel i dretans a la republicana que de la nit al dia es converteixen automàticament en sospitosos, i que passen a estar en el punt de mira dels contraris. Hi havia també els “leales geográficos”, soldats que van romandre fidels a la zona en la qual lluitaven -en el cas de la Vall d’Albaida, lleials a la República-, de la mateixa manera que hi va haver soldats que, per les seues idees, se’n van passar al bàndol contrari i ho van pagar amb la mort: això ho veurem amb els soldats del poble que eren militants de la Dreta Regional Valenciana, partit del qual faré un esbós en el pròxim article.


L’odi caïnita en versió espanyola que tan bé va pintar Goya en Duelo a garrotazos (Museo del Prado de Madrid) entre liberals i absolutistes, entre progressistes i moderats, és extensible a la lluita fratricida en la guerra d’Espanya, i, ben mirat, gosaria dir que arriba fins al present.

Així, com deia, els esquerrans són assenyalats a la zona rebel; els dretans ho són allà on no s’ha parat el colp militar, suspectes de donar-li suport. I tothom pot entendre perfectament la pressió que es pateix quan es juga un partit de futbol fora de casa, és a dir, en camp contrari, on el terreny és desconegut.

Eixe era l’escenari inicial d’una Espanya dividida en dos blocs. Els rebels (els colpistes) han triomfat als territoris africans, a Galícia, a Castella la Vella, a Andalusia occidental, a Càceres, a Mallorca i Eivissa. El govern legítim (el de la República) domina la cornisa cantàbrica, les meitats orientals de Càceres i Badajoz, la costa mediterrània fins a Màlaga i Andalusia oriental. Espanya té aleshores uns vint-i-quatre milions d’habitants. Pam amunt pam avall, els habitants de les àrees dominades pels colpistes són deu milions, i els republicans catorze.

Els pobles de la Vall d’Albaida pertanyen a la zona republicana, la  zona del govern legítim. Un incís: quan Hitler va decidir d’ajudar Franco amb els avions que li va demanar, el ministre nazi de Propaganda, Goebbels, va donar instruccions a la premsa: “A partir d’ara els espanyols que han donat el colp ja no es diran ‘rebels’, sinó nacionalistes”. La paraula “nacionalista” devia fer-se massa llarga, dic jo, així que finalment es van quedar en “nacionals” els qui duien la camiseta blava.

Dibuixat aquest marc referencial per tal de poder entendre millor la situació, només ens queda aclarir, grosso modo, els components dels equips contrincants. En l’equip revoltat s’alineen: els tradicionalistes (requetés), l’Església i congregacions religioses, la Dreta Regional Valenciana, carlins, falangistes, membres d’Acció Catòlica, etc. En l’equip dels esquerrans (els rojos, per a entendre’ns): els anarquistes, els comunistes, la CNT, UGT, ER, PC, FAI, socialistes, membres d’ateneus, cercles, cases del poble, els separatistes catalans i bascos, etc.

La paraula “requeté” em transporta una vegada més a la infància. Els requetés eren enemics del marxisme i defensors del catolicisme; vestien camises de color caqui i duien boines roges. No recorde exactament en quin moment cantàvem l’himne tradicionalista, però el cantàvem. Bona prova d’això és que encara ara el puc cantussejar:

Por Dios, por la Patria y el Rey,

pelearon nuestros padres.

Por Dios, por la Patria y el Rey,

lucharemos nosotros también.

Los cruzados en campaña

Lucharemos en unión,

defendiendo la bandera

de la Santa Tradición.

Ningú em va explicar que eixe rei no era Alfons XIII, sinó el pretendent carlista, és a dir, l’altra branca de la família desposseïda del tron feia cent anys. Bé, com deia, en l’equip dels dretans trobem els capellans i hui toca conéixer què li va passar a un d’ells, a un fill del nostre poble.

Els seus cognoms el delaten com a ollerià. L’hagiògraf Dr. Zahonero Vivó fa una breu semblança d’ell en el llibre que recull les 340 morts de preveres seculars de l’arxidiòcesi valentina i al qual ja m’he referit en altres ocasions. Per cert, en eixe llibre es diu que la seua mort va ser “en la cima del Puerto de Ollería”. Imagine que eixa dada la devia facilitar el rector següent amb la informació oral rebuda en el moment de fer-se càrrec de la parròquia. Una altra qüestió a què no m’havia referit encara és que el nombre de monges i preveres regulars morts fou molt més elevat que no es creu, i no sé per quin motiu no se’n parla habitualment, sobretot si tenim en compte que qui ordena l’hagiografia és l’arquebisbe Olaechea, un salesià. A veure si ho puc esbrinar al llarg d’aquesta xicoteta investigació o algú em dóna alguna pista.

Abans de començar amb la informació que s’aporta sobre ell en la Causa General, traduïsc un fragment de què escriu José Zahonero Vivó en el seu llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939).

«Antonio Vidal Micó va nàixer a l’Olleria el dia 13 de novembre de 1893. Va cursar els estudis al Seminari Conciliar de València i es va ordenar prevere l’any 1918. Va ser nomenat coadjutor de Vilafermosa (Castelló), d’on, cl cap de díhuit mesos, el van traslladar a Catarroja, i més tard, també com a coadjutor, a Patraix. En eixa població, a més de la labor pastoral, dugué a terme les obres següents: campanar de l’església i fosa de dues campanes noves beneïdes per l’excel·lentíssim cardenal Benlloch; imatge i altar de Maria Immaculada; altar i capella del reservat; capella, altar i imatge del Sagrat Cor de Jesús; imatge de Sant Josep, altar i imatge de Sant Antoni de Pàdua. Hi va renovar i daurar el Tabernacle i manà llavorar la imatge de l’Assumpció.

Va fundar la Congregació de les Filles de Maria, l’Associació del Sagrat Cor de Jesús i dels Josefins.

Posteriorment, va organitzar l’Acció Catòlica i va fundar una escola parroquial. Fou exemplar en tota la seua vida i model de treball i ardor pastoral.

A l’inici de la revolució se’n va anar a l’Olleria, a casa de sa mare, d’on en van traure els esbirros para donar-li gloriosa mort al cim del Port de l’Olleria. El cadàver el van soterrar al cementeri d’ací.»

Segons les paraules anteriors era un home molt actiu. Si entrem ja en la documentació de la Causa General, és la sisena persona que apareix en l’estat número 1 del ram de l’Olleria. Hi consta amb la següent informació: 39 anys, rector de Patraix. No s’hi cita la data de la mort, però sí que va ser, com moltes altres, al port de Càrcer, al terme municipal de la Llosa de Ranes. Va morir a conseqüència de ferides d’armes de foc. El decés consta inscrit en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en l’assassinat.

Amb eixa informació, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que verifiquen noms, cognoms i domicili de parents puguen aportar informació de la mort. Després de tres mesos llargs (27 de març de 1941), el fiscal ho  reclama. I ho torna a fer el 20 de juny del mateix any.

El 25 d’agost, el batle de l’Olleria remet al fiscal una relació de familiars de tots els assassinats al terme sense distingir si pertanyen a l’estat 1 o 2. En total hi ha familiars i adreces de 14 morts. Hi trobem els familiars d’Antonio Vidal Micó. Sa mare és Isabel Micó Belda. Té dues germanes: Isabel i Maria, domiciliades al carrer de Calvo Sotelo, núm. 32. Eixe carrer és, si no recorde malament, l’actual carrer de l’Església. Un parèntesi: algú hauria d’escriure sobre l’evolució dels noms dels carrers del poble. Jo, per exemple, vaig nàixer al carrer de l’Escultor Benlliure, antigament conegut com el carrer dels Forns. Continuem.

En la carta-ordre de 10 de setembre de 1941 al jutjat municipal de l’Olleria, el fiscal Castro mana que declaren la mare i una germana de l’assassinat (documents 20 i 54).

El 13 de setembre de 1941, el jutge municipal Francisco Cháfer Albiñana informa que Isabel Vidal Micó (la germana) li va demanar que no interrogara la mare per la seua avançada edat i per estar malalta,  ja que això podria agreujar el seu estat de salut “al recordarle los hechos del asesinato de su hijo”.

En la compareixença, la germana, major d’edat, domiciliada al carrer Calvo Sotelo, número 34 (observaran la diferència de número), declara que Antonio Vidal es trobava a Patraix a l’inici de la guerra, poble on feia de rector i que el 20 de juliol, com que veu perillar la seua vida, es va traslladar a l’Olleria i es va refugiar en el domicili esmentat. Diu que no el van molestar a excepció d’una visita d’uns enviats del comité local que van preguntar si es trobava allà, fins que el 27 d’agost “se presentaron varios elementos izquierdistas de Patraix a las cuatro de la madrugada aproximadamente acompañados de un miembro del comité de esta población llamado Isidro García Berenguer, ajusticiado ya en la actualidad, llevándoselo y lo asesinaron en el puerto de Cárcer, término de Llosa de Ranes”. Afirma que la defunció està inscrita, que el cadàver està soterrat al cementeri de l’Olleria, i que d’entre els que es van endur el seu germà sols en va reconéixer dos: un de malnom el Roig, ja difunt, i un altre de cognom Roca, domiciliat a Patraix, al carrer de Conca, amb una cicatriu a la cara. Afig que segons alguns rumors un dels desplaçats des de Patraix era Ismael Ramón Bondia, domiciliat al carrer En Proyecto, i que va denunciar els fets a la Jefatura de Falange de l’Olleria i a la Delegació de Falange del Districte de l’Hospital que es trobava a la plaça del Pilar de València (document 57).

 



dilluns, 20 de maig del 2024

L’OBRA DEL SEMINARI DE MONCADA. Joan Llopis.


 

 

L’obra faraònica del Seminari, vista amb ulls de hui, no seria acceptable. Però en aquell ambient eufòric de nacionalcatolicisme va ser una gran gesta  del arquebisbe “edificant” Olaechea, i nosaltres, al meu parer, hem sigut beneficiaris. Olaechea també va promoure construccions de cases per a obrers  (ell deia que sentia la brusa d’obrer sota el seu pectoral – era fill d’obrer metal.lúrgic, però no va deixar de ser adicte al Règim feixista i participar de la seua ideologia, encara que inicialment va tindre les seues reticències-). Buscant Marcelino l’admiració de Roma, com la visita del cardenal Cicognani, també va buscar el recolzament de Franco, a qui va convèncer per a la visita pertinent i  la consegüent “pasta”, imagine. Esta visita  comptà amb la seua anècdota que m’han referit: arribat el Caudillo i anant  en la sala d’actes per la catifa roja, al final d’esta va entropessar lleugerament i el bo de Luís, el concerge major, va fer el gest d’intentar socórrer-lo quan els guardes de seguretat se van llançar contra ell.

 

Malgrat tot i que estèticament l’arquitectura  fóra millorable, no podem negar que era un obra digna d‘admiració, amb unes instal.lacions fantàstiques que a nosaltres ens van vindre bé. La majoria dels que vàrem passar per allí difícilment haguérem pogut tindre semblants instal.lacions: piscines olímpiques, grans patis interiors ajardinats, elegants corredors de xops, pinades, camps d’esport de tota classe, gimnàs, biblioteca, majestuosa esglèsia amb mobiliari i orgue nous, ...

 


Quant a la convivència, pel que a mi respecta, el balanç  és positiu: alguns bons professors i educadors i acceptable ambient cultural (exposicions de pintura, cinema, teatre, lectura estimulada...) La novel.la del company Pepe Chambó,  “Els fills de Lot”, fa referència a eixe ambient cultural en parlar de les vivències d’un grup d’amics del Seminari que comparteixen inquietuds i ideals al llarg d’eixos anys de formació.

 

 

 En l’àmbit religiós, la litúrgia no s’assemblava gens a la dolenta beateria que se vivia en parròquies i en altres seminaris, i inclús en col.leges, no teníem  ni processons, ni novenes, ni “mes de Mayo o del Corazón de Jesús” , i el rosari, en certs cursos, lliure, ... I en eixe àmbit religiós jo destacaria moments que me pareixen positius: la Setmana Santa, la meditació diària (de vegades continuacó de la son), els retirs mensuals en un matí de diumenge (xiquets com érem vestits de sotana) i els exercicis espirituals anuals, entre el quals destacaria els de Teodor Úbeda (posteriorment bisbe de Mallorca), que ens tenia bocabadats amb els contes de Rabindranath Tagore, i els exercicis dirigits per José Luís Gutiérrez, un home amb gran carisma i que també ens entusiasmava. Ens diuen d’ell que havia sigut superior i que destinava la sua paga a comprar instruments de música per als alumnes, amb una dedicació total, sent capaç de donar ell tot sol la major part d’assignatures si era necessari. I com a exercicis desastrosos els de Gonzalo Gironés que, malgrat la seua fama d’integrista, volia fer uns exercicis diferents a base de diapositives de quadres religiosos famosos però que a nosaltres ens relliscaven i no paràvem de xarrar. Cal també assenyalar uns dels últims exercicis, ja completament postconciliars, i que tenien un caire político-pastoral, el director no era diocesà.

 

Quant a la Setmana Santa, era d’una gran resplendor, els càntics se preparaven amb mesos d’antelació i la intervenció de l’Schola Cantorum era magnífica, com magnífics eren els cantors que intervenien en solitari. Recorde especialment el cant de l’Angélica per part de Nàcher i de Paco Muñoz.

 

L’ambient, en general i per a l’època, era avançat, particularment pel que fa als esports, a les arts, al cinema, i per les noves idees que aportaven professors que provenien d’universitats estrangeres.  I això gràcies al rector Rodilla que, malgrat el seu integrisme, confiava en els experts en els diferents àmbits, no deixava de ser un home intel.ligent que buscava el major prestigi per al centre que dirigia. Posterior a Rodilla, ha hagut un retrocés, particulament amb el sinistre Reig Pla, de funesta memòria allí per on ha passat.

 

En els esports, i per a escàndol d’altres seminaris, ens vàrem començar a banyar en la piscina sense camiseta, hi havia un impuls per a la pràctica de l’esport, de vegades excessiu en idolatrar als que destacaven i menyspreant als poc agraciats. Se van organitzar competicions olímpiques (Castellote al front), amb altaveus exteriors, ornamentació de carrers, exhibició hípica (amazones incloses). El pillo del capità Victor Fe, que ens dirigia la gimnàstica, feia ressaltar en eixes exhibicions la intervenció de les amazones.

 

Pel que fa al cine, se passaven pel.lícules prohibides per al gran públic, com el Acorazado Potemkin, d’Einsenstein, o d’heterodoxos directors, com els films d’Ingmar Bergan. A este respecte, va haver una denúncia a l’Arquebisbe per part del rector de la Universitat que va estar a punt de provocar l’expusió del responsable de la programació de pel.lícules, eixent el Rector en la seua defensa.

 

Un aspecte negatiu, un de tants, era la marginació del valencià per instruccions directes del Rector, més que marginació era agressió. Una excusa per esta decisió podria ser la preocupació perquè aprenguérem a parlar correctament i correntment en castellà, ja que la majoria veníem de pobles valencinoparlants i no dominàvem massa bé el castellà. Recorde en el menjador un xiquet que cridava al del carro del menjar: “Oye, si sobran mandonguillas, llevas”. En anys posteriors eixe mateix Rector celebraria alguna missa en valencià en Alfara del Patriarca per influència de Molins. També és de veres que s’haguera pogut compaginar l’aprenentatge i domini de les dues llengües si hi hagués consciència de la importància d’usar i conservar la llengua del poble, la nostra llengua, i de dignificar-la. No obstant, entre nosaltres continuàvem usant el valencià en les converses particulars, inclús tenint una actitud discriminatòria respecte als castellanoparlants als que, un poc despectivament, cridàvem “xurros”, encara que molts d’ells acabaven parlant-lo, alguns, inclús, provinents d’altres regions.

 

Com a prova del bon nivell del Seminari dels nostres temps, d’allí han eixit prestigiosos professors d’Universitat, famosos autors teatrals, polítics de rellevància (consellers de la Generalitat i directors generals), escriptors (com els nostres companys d’Algemesí),un  director de l’Institut Cervantes en l’estranger, .... I del nostre curs, per a bé o per a mal, ha hagut canonges, bisbes i, inclús, un cardenal.

 

Per tant, un reconeixement al Seminari pels béns rebuts , admetent encerts i fracassos que altres podeu assenyalar.




 

València, 15 de maig de 2024, huitanté aniversari de la col.locació de la primera pedra del Seminari de Moncada.

 

Joan Llopis.

  


divendres, 17 de maig del 2024

La legalització del Partit Comunista, en la mili (1). Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Legalització del PCE 1977. (Fotografia: Manuel Barriopedro-EFE)


Per Bartolomé Sanz Albiñana

La meua mili va ser prou normal. Això significa, entre més coses, que durant aquella temporada podia sentir diàlegs nocturns pareguts als que es troben cap al final del capítol cinqué del llibre Recuento (1973) de Luis Goytisolo, inclòs en Antagonía (Barcelona: Anagrama), i que no em resistisc a transcriure. I això que l’escriptor, Premio Nacional de las Letras Españolas el 2013, i també acadèmic de la llengua castellana, feia milícies universitàries, un espai on se suposava que els soldats eren més sofisticats, però no lliure d’argot propi de la caserna.

Trae la foto, tú. A ver si aún me la pelo.

Apaga y déjame dormir, coño.

Joder, ya empieza con la tos.

Estás follado, coño, estás tísico.

Es la humedad, tú; qué quieres que haga.

Pues aguantarte.

Al primero que ronque se la corto.

Callaos, coño.

Tócate los cojones.

Y tú, chúpate el pirulo.

Qué más quisiera yo, tú.

¿Habéis aflojado los vientos?

No seas chorra.

A mi rai, tú, con envolverme en el plástico…

Ojalá llueva y no vayamos a tiro.

Calla, maricón.

Calla tú, que roncas.

Pues te jodes.

Y una mierda.

No oblidem que em vaig prendre la mili com una missió lexicogràfica secreta i hi vaig poder recollir moltes perles argòtiques que no havia sentit mai i que no hauria pogut aprendre en cap alta banda. Uns exemples: bragas (passamuntanyes), brujo (metge), blanca (cartilla militar), Corte Inglés (cantina), emparrado (soldat nouvingut i un poc desorientat), follarse la rubia (novatada consistent fer que un soldat novell es refregue els genitals amb una pesseta), golondrino (soldat desertor), porrero (soldat que obri una desfilada i fa figures en l’aire amb una porra), sota de espadas (alferes), vagina (“fagina”: toc per a anar a menjar). I no seguisc, però la majoria tenien connotació sexual. Miren vostés si jo era innocent que va ser a Uad Ras on vaig saber que chocolate tenia l’accepció d’haixix. Però el que més m’agradava era presenciar situacions que agafaven desprevinguts als qui ens donaven explicacions, ordres i instruccions. Per exemple:

Sergent:  “El taconazo es un golpe fuerte y seco que se da con el talón derecho sobre el izquierdo”.

Soldat: “¿Y si soy zurdo?”

Sergent: “Ya empezamos a tocar los cojones”.

(A les casernes, quan jo ja havia acabat la mili, encara es van haver de pegar molts “taconazos” al crit de “rompan filas” fins que els últims soldats de lleva es llicenciaren, quan el president José M. Aznar firmà el 25 de novembre de 2001 el reial decret pel qual deixava de fer-se el sorteig de quintos i les mares i les promeses ja no havien de plorar perquè a un ésser estimat li havia tocat de fer la mili a Ceuta, Melilla, Jaca, Alcalá de Henares o Cerro Muriano).

1 d’abril de 1977. El president Suárez es concedeix la facultat de suprimir els organismes del Movimiento amb funcions o activitats de caràcter polític: Organización Sindical, Tribunal de Orden Público, Consejo Nacional i Secretaría General del Movimiento. Ha començat el desmantellament del règim franquista sense necessitat de cap colp d’estat.

6 d’abril de 1977. Després de greixar els punts pertinents del carro de combat arrossegant-me per terra com una serp, m’ha mamprés el sergent Vidal i m’ha ensenyat a moure el canó a esquerra i a dreta, amunt i avall.

Després de la revisió setmanal de carros hem tingut l’examen. No ha estat difícil, sobretot si s’han atés les explicacions. Les notes més dolentes les han tretes els veterans. Els analfabets estan exempts de fer exàmens: en eixe temps van al “Programa de extensión cultural”un eufemisme per a dir que van a ensenyar-se a llegir i escriure i a estudiar les taules de multiplicar. 

Quina mania tenen ací de fer-ho tot a “paso ligero”, com si el temps s’acabara. El fem amb armes i sense armes. Amb armes, posem el fusell en diagonal sobre el pit. A vegades, eixe pas l’acompanyem amb cançons casernàries molt peculiars, a alguna de les quals em referiré en un altre moment. Personalment, preferisc el pas ordinari o els pas de maniobra. Per sort, el nostre exèrcit no ha adoptat el pas de l’oca, d’estil prussià, que consisteix a alçar les cames estirades, tan amunt com siga possible. Quan ens queixem del “paso ligero” ens recorden la modalitat del de l’oca, per si la volem practicar.

Han llegit els serveis: tinc reforç dissabte i diumenge, i alguna patrulla nocturna. Que excitant és tot açò!

Un veterà valencià que té previst d’anar-se’n a casa de permís em demana si puc fer-li la quarta imaginària. Li he dit que sí. Ja se sap: hui per tu, demà per mi. En dir-li que no tinc cartutxera m’ha contestat que ell en té dos. Vaja!

7 d’abril, Dijous Sant. Ahir vaig telefonar a Pepito Ballester a veure si em trau d’ací. Diu que escriurà una carta al Cap d’Estat Major. La telefonada em va costar 120 pessetes. Total, que me’n queden menys de mil, perquè de les dues mil que tenia li n’he deixat mil a Enrique Romero, un amic sevillà que estudia econòmiques i amb qui isc alguna vesprada a pegar una volteta.

8 d’abril de 1977, Divendres Sant. Horari de dia festiu. He acabat el servei que tenia: “retén saliente”. A les 10.30 he eixit de la caserna. He anat al Jardín Botánico, però estava tancat. També el Museo del Prado. Finalment, me n’he anat al Parque del Retiro, però no donava gust pel vent gelat que feia. He anat a la Puerta de Alcalá, he vist la Cibeles, i d’allà a la Plaza de Oriente on he vist el Palacio Real i Nuestra Señora de la Almudena. Passejant he aplegat a la Plaza Mayor on m’he menjat un parell d’entrepans amb una cervesa (més un entrepà per a després, total 75 pessetes). M’he comprat dues revistes: Ozono i El Viejo Topo d’aquest mes (135 pessetes). M’he acostumat a apuntar-me quants diners em gaste: quan m’encante ja no em queda ni un cèntim. Després me n’he anat a veure las Cortes en la Carrera de San Jerónimo. Estic cansadíssim, però reconec que l’única forma de conéixer Madrid és anar sol.

 

divendres, 10 de maig del 2024

José M. Llácer Ferrando, rector de l’Olleria. Per Bartolomé Sanz Albiñana








José M. Llácer Ferrando. Fotografia del llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939), de José Zahonero Vivó

Per Bartolomé Sanz Albiñana

José M. Llácer Ferrando és la cinquena persona que apareix en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria. Les dades que en dóna són: 53 anys, prevere, rector de l’Olleria, mort el 18 de juliol de 1936 al terme municipal de Xiva (la data deu ser un error de transcripció com veurem més avant); la defunció consta inscrita en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en el crim. Mort amb ferides d’arma de foc.

José Zahonero Vivó, en el llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939) [1951:171-2] aporta informació del seu itinerari vital. Nascut a Xest l’any 1888, va estudiar al Seminari Conciliar de València, i s’ordenà l’any 1911. Després d’estar destinat a Benifairó de les Valls (Camp de Morvedre) va passar a l’Olleria on el va sorprendre “la revolución”. Hi romangué, a la casa abadia, fins al 2 d’agost, quan el comité local el va obligar a desallotjar-la i a anar-se’n del poble (com es pot observar, aquesta data no casa amb la de defunció que consta en l’estat número 1). Se’n va tornar a Xest, on el comité local el va autoritzar a instal·lar-se en casa d’un germà sempre que no eixira al carrer. Segons la narració de Zahonero, el 17 d’agost, a les tres de la matinada, se’l van endur amb el  germà i els van empresonar amb més veïns de Xest. A les dues de la matinada del dia 18 li van notificar que el treien per a morir, i el van afusellar a la carretera de Xiva. Fins ací les paraules de l’hagiògraf. Vegem a continuació què diuen els documents de la Causa General.

El 7 de desembre de 1940, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que esbrinen noms, cognoms i domicili de parents que puguen declarar i aportar informació de l’assassinat.

Aquestes ordres es van recordar a la batlia de l’Olleria a finals de 1940 i a primeries de 1941. Finalment, el 25 d’agost de 1941, el batle Boluda remet una relació de catorze noms de cadàvers trobats al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. Entre ells es troba José M. Llácer Ferrando.

Tot seguit (document 20, de 10 de setembre de 1941) el jutge Castro dirigeix una carta-ordre al jutjat de Xest perquè es cride a declarar Josefina i Patrocinio Llácer Roselló, nebodes del finat.

Josefina Llácer Roselló, veïna de Xest, de 21 anys, soltera, diu en la declaració (document 26) que el seu oncle fou assassinat el 18 d’agost de 1936, en el quilòmetre 328 de la carretera de Madrid, al terme de Xiva. Que eixe dia ell era a casa quan es van presentar José Marín Verduch, de malnom Catalán, i José Verduch Cortés, de malnom Eusebio, “los cuales ya han sido ejecutados”, el van detindre i el van tancar en la presó d’aquesta localitat, on va romandre fins al dia 18, i que en eixa matinada se’l van emportar en un cotxe per a afusellar-lo. Diu que no sap qui el va traure de la presó ni qui l’executà, i que el cadàver fou soterrat a Xiva. Afirma que el 5 de juliol de 1939, les despulles foren traslladades al cementeri de Xest i que es va practicar la inscripció de la defunció en el registre civil.

L’altra neboda, Patrocinio Llácer Roselló, de 16 anys, soltera, natural de Xest, confirma tot el que ha declarat la germana.

En la segona quinzena de setembre de 1941, el fiscal envia una carta-ordre al jutjat municipal de Xest perquè informe de la residència o parador de José Marín Verduch i José Verduch Cortés. I en el document 30, el batle accidental informa que “fueron ejecutados”. 

En els documents 67 i 81, el fiscal instructor demana al jutjat de Xest certificació de l’acta de defunció José M. Llácer, veí de l’Olleria, la qual cosa compleix el jutge l’endemà, 2 de desembre de 1941. L’acta de defunció diu que José M. Llácer Ferrando, “hijo de Ruperto y Josefa, de profesión sacerdote, falleció en el término de Cheste el 18 de agosto de 1936, vilmente asesinado [p]or las hordas rojas”.

Amb la certificació de l’acta de defunció s’acaba la informació que tenim d’aquest rector de l’Olleria. En aquest cas, la concisa informació aportada pel Dr. Zahonero la completen els documents que trobem en la Causa General-ram de l’Olleria. Per sort, l’hagiògraf aporta en la curta biografia del sacerdot una fotografia, la qual cosa és d’agrair.

 

BATALLETES 4. (LES M E D I C I N ES ). Enrique Herrero



La medicina de la meua infància era molt diferent de l'actual. Ara el metge normalment prescriu medicaments que venen prefabricats, envasats i*emparats* per una marca.

Vaig emmalaltir del que, vulgarment, dèiem bilis i el metge(Dr. Nácher, pare (crec que natural de Xiva), em va receptar una *Fórmula magistral*, que van desenvolupar en l'antiga farmàcia Escolano, del Passeig de Ruzafa, cantonada al carrer *Mossén Femades*.

- "Una cullerada cada huit hores".

 

Antiga *Farmacia Escolano*


Però la ment d'un xiquet, per a bé o per a mal, està sempre activa, més encara si roman tot el dia al llit.

I per què esperar tant?

Vaig aprofitar que m'havia quedat *només a casa* per a empinar el colze i acabar-me tot el xarop, amb el propòsit que la curació fora immediata. Va haver-hi presses i corregudes per a consultar si aquella acció anava a provocar alguna catàstrofe, però jo no recorde que es prenguera cap mesura extra.

- Les medicines ni curen ni maten.

Aixó deia el meu germà menut, basant-se en els anys de convivència amb el nostre pare, qui suggeria als metges quins medicaments havien de receptar-li.

diumenge, 21 d’abril del 2024

PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI I EDICION PREMIS ARR (ANTONIO ROIG ROSELLÓ) ORÍGEN

 En octubre de 2019 coincidiendo con el año del 80 aniversario de Antonio Roig Roselló, nacido en Ibiza el 22 de junio de 1934 y coincidiendo con la reedición por parte de la Ed. Egales de su obra “Todos los parques no son un paraíso” le invitamos a visitar Pitiusas y le hicimos entrega del Premi Sa clau de s’armari (Eivissa) y le nombramos Socio de Honor (Formentera) Desde ese momento el contacto y las visitas mutuas han sido asiduas, hace cinco años expresamos la voluntad de entregar unos galardones con su nombre, objetivo que cumpliremos en el año de su 85 aniversario tras diferentes vaivenes y coincidiendo con el año que nuestra entidad celebra su X aniversario desde que tomó el nombre con el que se nos conoce ahora aunque hace más de dos décadas ya estábamos en nuestra sede en la Plataforma Socio-Sanitaria de las Pitiusas. Antonio ha seguido vinculado a Ibiza y el 17 de mayo de 2021 fue invitado a inaugurar el monolito que se encuentra en la placeta del nº 22 de la C/ de la Virgen en recuerdo de las personas lgtbi+ que sufrieron la persecución durante los años de la dictadura y la transición democrática junto a autoridades municipales, insulares y del Govern Balear. Eivissa fue el primer municipio de les Illes Balears que cumplió con el compromiso tomado en plenario del Consell d’Lgtbi de les Illes Balears pidiendo a los municipios y autoridades que atendieran a la reparación de las victimas lgtbi a través de memoriales de este tipo. Antonio nos visitó también el pasado septiembre acompañado al autor menorquín Nel Martí en la presentación de “Dèu sense armaris. Confesions de dos capellans” obra en la que colabora junto al sacerdote mallorquín Jaume Santandreu. ¿Por qué Formentera? Al ser la I edición por agradecimiento a la isla de Formentera hemos decidido realizar la gala en ese lugar el 1 de junio de 2024 porque en el conjunto de les Illes Balears la implicación en diversidad y temas lgtbi ha sido la mayor considerando las dimensiones y presupuesto de la isla y no queremos ser triplemente discriminadores cuando nuestro principal objetivo es denunciar y evitar todo tipo de discriminación. Nuestro corazón es pitiuso, nos debemos a ambas islas. ¿Quién es Antonio Roig Roselló? Antonio Roig Roselló, nació en Ibiza el 22 de junio de 1939, es un sacerdote carmelia ibicenco, maestro de novicios en Valencia: escritor valiente y controvertido, conocido por su obra “Todos los parques no son un paraíso”. Fue un sacerdote, pero su vida dio un giro inesperado cuando publicó su libro mencionado anteriormente. Su obra literaria se caracteriza por abordar temas tabú y cuestionar las normas sociales y religiosas. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI En 1977, publicó “Todos los parques no son un paraíso”, una novela que exploraba la relación entre la Iglesia y la sexualidad. Esta audaz obra lo llevó a enfrentarse a consecuencias significativas. Esta obra, publicada en un momento en que España aún estaba bajo el régimen de Franco, provocó un gran revuelo. Esta novela es el testimonio valiente de un hombre atrapado por dos amores: su vocación religiosa y su amor a los hombres. Antonio, el protagonista, sacerdote, narra con coraje su huida a Londres para reflexionar y asumir sus propias pulsiones emotivas. La obra fue finalista del Premio Planeta en 1976 y se publicó en 1977. A raíz de su publicación, Antonio Roig Roselló fue expulsado de la orden de los Carmelitas Descalzos. La historia, aunque ficcional, refleja la experiencia vital del autor y su lucha interna con la fe y la sexualidad. El libro aborda tesis subliminales y desafía las normas establecidas, lo que lo convirtió en un acto de valentía y confrontación. Otras obras importantes aparte de las que han contado con su coautoría y las inéditas (La casa de las escaleras) que aquí no podemos ni desgranar ni desentrañar aunque conozcamos de ellas, son: “Variaciones sobre un tema de Orestes”: En esta obra, Roig Roselló explora temas profundos y personales. Aunque menos conocida que su primera novela, sigue siendo una parte significativa de su legado literario. “Vidente en rebeldía”: Otro trabajo del autor, aunque menos mencionado, es esta novela que también merece atención. En esta obra Antonio revela la importancia de la verdad y la evidencia en su fe a prueba a cada momento por las obrad de las personas, algunas de ellas religiosas de vida consagrada. El apego a la verdad de Antonio no merma su fe en un Dios Salvador y Misericordioso. La valentía de Antonio Roig Roselló al abordar temas tabú y su lucha por reconciliar su fe y su identidad personal han dejado una huella en la literatura y en la historia. Sus obras siguen siendo relevantes y provocadoras hasta el día de hoy. Es por esto y todo más que le debemos rendir tributo en su tierra para demostrar que ahora sí puede visitarnos tranquilamente “Sent com és” y sin avergonzarse y clamar como lo hizo su hermana en los últimos días pasando junto a él camino a su casa, al pasar frente a la Iglesia de Santa Cruz como en un acto de rebeldía, reparación, perdón fraternal y misericordioso pensando en los avatares por los que había pasado el pequeño de sus hermanos: “Visca n’Antonio Roig, Visca n’Antonio Roig” PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI OBJETIVO FUNDACIONAL DE LOS PREMIOS ARR El reconocimiento y la visibilidad de las personas lesbianas, gays, bisexuales, trans e intersexuales y + (LGBT+I) ha ido en aumento. A medida que la sociedad ha avanzado hacia una mayor inclusión y aceptación, es de suma importancia realzarlo con premios y reconocimientos para destacar y honrar los logros y contribuciones de las personas LGBTI en diversos ámbitos. En la lucha por la igualdad y los derechos de la comunidad LGTBI, es importante reconocer el trabajo y el compromiso de aquellas personalidades que han dejado un impacto significativo en este ámbito. A lo largo de los años, se han creado diferentes premios y reconocimientos para honrar su labor y destacar su contribución a la causa Desde los reconocimientos a activistas y defensores de los derechos LGBTI, hasta los premios que destacan el talento y la creatividad de artistas y creadores LGBTI. Así Sa clau de s’armari d’Eivissa y Formentera quiere dar a conocer su labor en la sociedad pitiusa contribuyendo a la visibilidad y normalización de la diversidad sexual y de género e impulsando el avance de los derechos y la igualdad para las persona LGBTI no sólo a nivel local sino internacional mostrando a la comunidad nuestros referentes otorgando estos Premios. Este galardón reconoce y celebra la valentía y el compromiso de aquellos que luchan por la igualdad y la justicia de las personas LGTBI. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI SA CLAU DE S’ARMARI PETITA HISTÒRIA I OBJECTIUS Sa Clau de s’Armari és un col·lectiu LGTBI+ actiu a les illes d’Eivissa i Formentera. Treballem en àrees com l’educació, la cultura, els drets, migrants, discriminaciò laboral, la gent gran, Joventut, famílies, infàncies trans, adolescents, la salut i l’esport. Formem part de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals Intergènere i + (FELGTBI+) i de l’Associació Internacional de Lesbianes i Gais (ILGA). El nostre objectiu és fomentar el desenvolupament lliure de les persones en harmonia amb la seva orientació sexual i identitat de gènere, eliminant qualsevol obstacle social o discriminació cap a les persones gais, lesbianes, bisexuals, transgènere, intergènere, etc. També coordinem, estudiem i orientem sobre polítiques d’igualtat, transformació social i educació en el respecte a la diversitat sexual, familiar i afectiva. També formant part del Consell d’Lgtbi de les Illes Balears. A més, promovem valors de respecte cap a la diversitat d’orientació sexual i identitat de gènere, i sensibilitzem sobre la realitat social de lesbianes, gais, bisexuals i transgènere a través de la cultura i els mitjans de comunicació Si vols unir-te a Sa Clau de s’Armari, només costa 20 euros a l’any i això ens permet posar en marxa la nostra maquinària2 . Si tens alguna altra pregunta o vols contactar-nos, pots trucar al 971 192 421 - 620158642 o enviar un correu electrònic a lallavedelarmario@gmail.com. També ens pots trobar al Carrer Madrid nº52, baixos, 07800, Eivissa. - SA CLAU DE S'ARMARI PEQUEÑA HISTORIA Y OBJETIVOS Sa Clau de s'Armari es un colectivo LGTBI+ activo en las islas de Ibiza y Formentera. Trabajamos en áreas como la educación, la cultura, los derechos, migrantes, discriminaciòn laboral, las personas mayores, Juventud, familias, infancias trans, adolescentes, la salud y el deporte. Formamos parte de la Federación Estatal de Lesbianas, Gays, Trans, Bisexuales Intergénero y + (FELGTBI+) y de la Asociación Internacional de Lesbianas y Gays (ILGA). Nuestro objetivo es fomentar el desarrollo libre de las personas en armonía con su orientación sexual e identidad de género, eliminando cualquier obstáculo social o discriminación hacia las personas gays, lesbianas, bisexuales, transgénero, intergénero, etc. También coordinamos, estudiamos y orientamos sobre políticas de igualdad, transformación social y educación en el respeto a la diversidad sexual, familiar y afectiva. También formando parte del Consejo de Lgtbi de las Islas Baleares. Además, promovemos valores de respeto hacia la diversidad sexual, familiar y afectiva. También formando parte del Consejo de Lgtbi de las Islas Baleares. Además, promovemos valores de respeto hacia la diversidad de orientación sexual e identidad de género, y sensibilizamos sobre la realidad social de lesbianas, gays, bisexuales y transgénero a través de la cultura y los medios de comunicación Si quieres unirte a Sa Clau de s'Armari, solo cuesta 20 euros al año y eso nos permite poner en marcha nuestra maquinaria. Si tienes alguna otra pregunta o quieres contactarnos, puedes llamar al 971 192 421 - 620158642 o enviar un correo electrónico a lallavedelarmario@gmail.com. También nos puedes encontrar en la Calle Madrid nº52, bajos, 07800, Ibiza. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI MODELO DE COLABORACIÓN CON EMPRESAS La organización de los Premios ARR cuenta con la colaboración y participación activa del Consell Insular de Formentera desde su área de Igualdad i Lgtbi+, aportando parte de la financiación para el transporte y alojamiento de los premiados y cediendo la Casa de Colònies gestionada por el Govern Balear el fin de semana del 31 de mayo al 2 de junio a la organización y parte de los premiados que lleguen antes y no puedan regresar a su destino la noche del 1 de junio, también nos cede la Sala de Cultura (Cinema) y cubre los gastos técnicos de la gala y un pequeño refrigerio posterior. Los presentadores de la gala lo hacen de forma totalmente gratuita y serán Vanessa Parellada, consellera de Igualdad, LgtbI y Juventud en anteriores legislaturas y Toni Martí presidente-coordinador de Sa clau de s’armari. Una performance poética Drama vs Sensibilidad, realizada por Chuck el Sensible de forma totalmente gratuita amenizará la gala. Chuck BeCaire, de origen mexicano, reside en Ibiza desde hace cuatro años, en un pueblo del interior, se trata de un artista multidisplinar que aparte de su obra poética recientemente publicó junto a otro autor mexicano Felipe Reyes la novela a cuatro manos “BARRO templado”. Barro Templado es una novela que cuenta la historia de un chico en busca de su verdadera identidad. Todo comienza cuando su novio le propone mudarse a otro país. Mientras se prepara para la mudanza, el protagonista se tropieza con su antiguo diario de preparatoria, desencadenando una ola de recuerdos relacionados con un amor del pasado. Ambas tramas se entrelazan, revelando la dualidad entre la perspectiva de un adolescente y la de un adulto, cada uno enfrentándose a decisiones cruciales que determinarán sus destinos. La narrativa confronta al personaje adulto con su yo más joven, desafiándolo a sumergirse en la introspección y redescubrir su auténtico ser. El resto de gastos los cubre nuestra entidad con las cuotas de nuestros socios, con donativos, con parte de la subvención de Fundación Gullem Cifre de Caixa Colonya y con la colaboración de empresas a las cuáles les ofrecemos intercambio a través de logo en cartelería y etiquetado y agradecimiento en rrss lo que a bien puedan ofrecernos para cubrir gastos de lona de photocall, merchandising, promoción, publicidad, desplazamientos de aeropuerto a Ibiza, de Ibiza a Formentera, en Formentera, dietas de manutención de los premiados, sufragar gastos de los premios y menciones y gastos que nos ayuden a mantener la gala y el resto de acciones que realizamos durante el año. Contacta con nosotros para asociarte. Además nuestro número de cuenta corriente es: ES96 2056 0015 6210 0180 6320 CAIXA COLONIA L’ESTALVI ÉTIC PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI traductora, su constancia y compromiso con nuestra entidad cada vez que la requerimos a a NORA ALBERT alter ego de NORA ALBERT Nora Albert era filóloga, ensayista, poeta y traductora, trabajo en el cual recibió diferentes premios, pero sobre todo dinamizadora cultural. En Eivissa, donde residió buena parte de su vida, era conocida por estar siempre inmersa en diferentes proyectos culturales, como recitales, exposiciones o 'performances'. Era catedrática de Lengua y literatura catalanas y trabajó en el Institut Verdaguer de Barcelona y en la Universitat de les Illes Balears. Con estudios de Bellas artes, hizo incursiones en el mundode la imagen y de las artes plásticas, y colaboró con diferentes artistas, como Vicent Ferrer Guasch y Carles Guasch, además de su hija, Laia Moreto Alvarado, autora de las fotografías del libro ‘Punta Galera’ Como poeta ganó varios premios literarios, entre los cuales destacan el premio Lambda (‘Mots i brases’, 2004) y el premio Baladre, 2007 (‘Tentacles de cel’, 2007. Institut d´Estudis Eivissencs), así como el premio Vall de Sóller, 2012 (‘Punta Galera’), el Vila de Benissa, 2014 (‘Fràgils Naufragis’) y el II Premi Ciutat d´Eivissa 2014 (‘Lletra menuda’). Sus poemas aparecen en diversas antologías, como la de escritores de las islas ‘La flor més primerenca’, en la del ‘Port Mediterrani del Llibre II’, o en ‘Poetes de les Pitiüses’, entre otras. También fueron musicados por diferentes artistas como Projecte Mut, Marcela Friederichs, Joan Murenu, Eduardo Rincón, Ramon Mayol o Júlia. Además colaboró con diferentes medios de comunicación, como Diario de Ibiza o IB3 y publicó artículos, prólogos, cursos, conferencias y comunicaciones. Pertenecía a l’AILC, a l’AISC, a l’Anglo-Catalan Society, a l’AELC y al PEN, asociaciones de escritores con los cuales ha colaborado bien sea con comunicaciones y/o artículos o con conferencias o recitales. Desde el año 2011 era vocal de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en Eivissa y Formentera. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI Falleció a mediados del pasado diciembre en Eivissa a los 76 años. Dones progressistes la concedérselo siempre decía que había otras mujeres delante de ella y que ya daría tiempo, Este ya habrá tiempo es una característica de ella como activista feminista ya que siempre consideraba que era el momento de muchas otras. Este premio fue decidido en septiembre de 2023 pero finalmente se le da a título póstumo. Recogerá el premio en su nombre su hija Laia Alvarado. POR SU CONSTANCIA Y SU TESÓN EN DEFENSA DE LOS DERECHOS LGTBI+ PREMIO ARR AL ACTIVISMO LGTBI+ A , actual Presidenta de FELGTBI+ por su empeño en buscar el NEXO DE UNIÓN entre todos los movimientos LGTBI+ para conseguir la aprobación de la Ley Trans y de igualdad Lgtbi y por demostrar que desde la periferia insular como es Tenerife se puede estar al frente de una plataforma estatal, invirtiendo tiempo de descanso y de convivencia familiar sin remuneración económica alguna con la única compensación de nuestro reconocimiento y la satisfacción del trabajo bien hecho. Le agradecemos su labor desde sus inicios en el activismo localhasta nuestros días. UGE SANGIL Eugenia Sangil Sánchez (La Palma, 1968), más conocida como Uge Sangil Uge Sangil es la presidenta de la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans, Bisexuales, Intersexuales y más (FELGTBI+), una ONG estatal de carácter laico, laicista, feminista, apartidista y asindicalista que agrupa a unas 55 entidades LGTBI de todo el territorio español. Además, es educadora social y trabaja en un centro para personas con discapacidad física y psíquica. En el activismo LGBTI+, participó en 2005 en la fundación de la asociación LGTBI+ Algarabía en Tenerife, y la presidió hasta 2011. Su participación en la FELGTBI+ empezó como coordinara y luego vocal de Educación, siendo responsable de los temas relacionados con Educación y Laboral. En 2018 fue elegida presidenta de la FELGTB, en un congreso sin oposición, sustituyendo aJesús Generelo. Fue reelegida en octubre de 2021 y ha jugado un papel clave en el desbloqueo de las negociaciones de la Ley Trans y LGTBI+ aprobada en febrero de 2023. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI POR SU LABOR como técnica de Igualdad en el CONSELL DE FORMENTERA, en el impulso y desarrollo de eventos lúdicos y culturales en defesnsa de los Derechos Lgtbi+ PREMIO ARR “ALIADA” a AZUCENA CARRASCO “nuestra Azu” Azu llegó un día a Formentera de vacaciones, se enamoró de la isla y estableció su residencia en ella, encontró plaza en el Consell Insular de Formentera trabajando en el área de bienestar social en primer lugar y ya posteriormente en Igualdad i Lgtbi+, hasta nuestros días, a pesar de que un ictus la apartó durante un tiempo de su labor y de la isla, regresó al puesto con ganas y fuerzas hasta ahora que en estos días llega el momento de su jubilación, Formentera es una isla más diversa, más feminista, más igualitaria, más respetuosa con nuestros derechos y más libre gracias al esfuerzo y tenacidad de personas como ella. POR SU CONTRIBUCIÓN A LA DIFUSIÓN DE LOS DERECHOS LGTBI DESDE LOS 90 PREMIO ARR MEMÒRIA LGTBI+ a FRANÇOIS ARROSERES “COCÓ” , llegó a Ibiza a mediados de los 70 FRANÇOIS ARROSERES. “Todo lo que sea para aliviar las dudas y las familias en su fe con su reencuentro con su iglesia es de amar “ Cocó “Aquí en donde vivo hay un centro de jesuitas que da cobijo a familias y según mis posibilidades aporto cosas y ellos conocen mi opinión sobre las religiones. Pero estoy seguro que todos los pensamientos y creencias son buenas para aliviar los sufrimientos de los perseguidos , los cuerpos y la mentes son el dolor del ser , y estoy convencido que cuando la fe alivia el dolor se merece toda la nobleza y el respeto de la humanidad...” Francés de origen español, sus abuelos huyeron por las revueltas en Asturias con sus trece hijos emigrando a Francia donde nació su madre. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI Educado en una familia laica su juventud pasó entre estudio y arte de los pueblos participando en novelas anticlericales. Previo a la llegada a Ibiza vivía en las Palmas de gran Canaria como encargado de una galería de,arte africano, trabajando con la Feria Atlántico , obtuvo una ayuda de Costa de Marfil a través del Consulado Francés e hizo una tesis sobre etnología, con este título tuvo permiso de trabajo como extranjero en 1969. Vivía con la dueña de la Galería La rosa de marfil. Dejó a su pareja y marchó a París a casa de un amigo que le ofrecio un trabajo de vendedor en su tienda de Ibiza. Estuvo 3 años trabajando y abrió su propia tienda de ropa en el 74 en Figueretas , los ano 80 , y 90, tuvo varias tienda en el puerto pero muy endeudado con el bajón de los anos 2000, tuve que cerrar , pagar deudas y abrír un bazar Lgtbi, Tardó en aceptar su homosexualidad, ya que vivió casi siempre con mujeres pero ellas sabía de sus aventuras. Fue en ibiza que su sexualidad se declaró y vivía a gusto totalmente en la comunidad Lgtbi. “Ahora decir que me expatrié para desarrollar mi sexualidad. Pues no. Llegué a la isla porque este amigo mío compró un local para abrir una tienda de ropa en la calle Garijo del puerto con el nombre de Bananas.” Decir también que la isla me permitió conocerme mejor. No lo creo tampoco. Llegué a la isla a los 30 anos , con fracaso total en mis parejas con mujer . Mi entorno en ibiza puerto se hizo en la comunidad gay y estaba a gusto , creo que mi aventura de la vida empezó en ibiza, Intento juntar los hilos de como 3 personas sin amistad particular a parte de encuentros con copas en bares del puerto llegaron a dibujar un proyecto de asociación lgtbi en ibiza Había que crear un colectivo como instrumento de cohesión de una parte de la realidad ibicenca en revendicaciones frente a una ignorancia total de la autoridades de la isla hacia nuestro colectivo Al principio , la idea era de hacer un grupo de negocios del puerto, y de la calle la virgen, pero poco a poco se centro en la defensa de los derechos lgtbi Durante la gay pride de Madrid, hubo intento de decorar el puerto mal recibido por los municipales Fue en mi local frente al bar 22 , que junto Vicente luigi y yo. Buscamos como hacer un colectivo para agrupar todas las voces de nuestra comunidad. Llegamos a la idea (de sin un duro) pedir consejo a una abogada como empresarios los 3 . PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI Era obligatorio hacer unos estatutos y registrarlos en Palma y con este registro pedir reconocimiento en el ayuntamiento de ibiza y el consell. “Me encargué de eso con tiempo y ayuda con una abogada amiga (…) poco a poco el tema de un colectivo se hacía famoso en las habladurías de invierno.” Todas las infos reunidas por luigi. Vicente y Cocó fueron agrupadas en 10 páginas dentro del protocolo para unos estatutos de un colectivo en defensa y reconocimiento de los derechos lgtbi+. Se hizo con un ordenador de viaje y se imprimió en la tienda del 37 de la calle de la Virgen. “Luigi, adorable gigante de casi 190 de alto. De verbo dulce y mirada de amor. Era un gusto tener su amistad tanto por su poco hablar como sus silencios. Sus ojos de gatos gris eran un abrigo en la calma del bar 22 .” del que en esos años era propietario, “italiano amigo de todos y en este periodo de vacio tenía que animar los pocos clientes a charlar sobre el tema del tiempo , los cierres de bares y comercios gays del puerto.” Cruzamos dedos para obtener número de registro de entrada de Palma. Conseguido este número se hizo depósito de los estatutos en el ayuntamiento y en el Consell, ya que el número de registro era la garantía de unos estatutos conforme a la ley.. Vicente era el presidente, Luigi el tesorero y Cocó el secretario, con un turno automático cada x años . Conseguimos despacho en la plataformasocio-sanitaria en C/ Madrid (en el que continua Sa clau de S’armari), amigas periodistas de los diarios hicieron correr la voz. Había que conseguir un mínimo de socios y hacer una tarjeta , cada uno pusimos unos cuantos duros para abrir una cuenta en la Caixa. Era importante no cobrar para ser socio y consiguió unos 50 socios rápido pero los ibicencos no querían aún dar la cara. Con el despacho , empezó a trabajar 3 mañanas por semana , y el resto forma parte de la historia ya que de todo los proyectos se hacían 3 copias. . Después de un año de vida, se realizó un gay pride y fue un éxito tremendo. Todo la gente de ibiza , familias con niños vinieron y los periódicos de la isla nos dieron páginas enteras , hasta el telediario felicitó este acontecimiento . El Festival del Mar vino a través de Vicente, yo no era partidario de mezclar un negocio con una asociación para defender los derechos lgtbi+, pero acepté conocer los directivos y me PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI convencieron.El Festival del Mar era dirigido por el periodista menorquín José Luis Benejam (alcalde de Alaior desde la pasada legislatura) y su pareja el artista Frieder Maximiliam Egermann, Toni Martí actual presidente de Sa clau de s’armari, colaboró primero siendo Director de Radio Balear en Ibiza y luego como voluntario en la organización y parte de la comunicación y asistencia a invitadosen las últimas ediciones de este evento coordinando el voluntariado juntoa Francisco Villar y entre los que se encontraba la autora ibicenca residente en los Pirineos Neus Giménez Tur, nieta de los primeros propietarios del Restaurante Formentera, (sito en Ibiza). Cocó no quiere dejar de mencionar a la canaria Monique, conocida cmo Dj Monique69 con la que nosotres también tenemos estrechos lazos de amistad propietaria junto a su pareja de un bar lésbico en la calle de La Virgen donde actualmente se encuentra el Sunrise, formó parte de la Directiva y aunque ya no está en Ibiza es justo reconocer todo lo que hizo y sigue haciendo ahora en su isla natal Vicente Momal viajó a Madrid pagándose todos los gastos para integrar el CLGT en la FELGTB, Luigi cada domingo iba con la presidenta de la Plataforma Socio-Sanitaria acompañando a personas con discapacidad a divertirse. Se hicieron un montón de proyectos, se consiguió dinero y se inundaron los bares y discos de campañas de prevención con reparto de preservativos. Con los años acordaron dejar el colectivo en manos del propietario de un bar muy popular pensando que el futuro del colectivo debía estar en mano de personas de la isla de nacionalidad española. La sociedad ibicenca ayudó mucho a nuestra comunidad y el éxito de las gay pride de entonces ha sido gracias a los ibicencos ya que los isleños tienen una simpatía hacia la causa lgtbi, Por diversos vaivenes de los acontecimientos en un momento dado sólo quedó una persona, Xose Agulla, en la Plataforma Socio-sanitaria ayudando a las personas lgtbi durante unos años intentando revitalizar la entidad se pasó a la refundación el 25 de octubre de 2014 con el nuevo nombre de La llave del armario-Sa clau de s’armari. PREMIO ARR…. SE HARÁ PÚBLICO DURANTE LA GALA PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI MENCIONES DE HONOR ARR FAMILIA DIVERSA: TEO ASENSIO NAVARRO Y SUS HIJOS, HIJAS, E HIJES por demostrar y hacer visible en FORMENTERA que todo tipo de familias diversas es posible. VISIBILIDAD LGTBI DEPORTIVA: MIRYAM ALARCÓN TORRES (tiro con arco) por colaborar con nosotres cuando se le ha pedido y visibilizar su realidad. ACCIÓN CULTURAL: ELE de “ES ROCO”, nombre completo: ELE POLLÁN GONZÁLEZ del rocódromo por su labor de organización y difusión de eventos CULTURALES Y DEPORTIVOS por la diversidad , en el 2023 organizó el Primer encuentro de Escaladores Lgtbi en Formentera y se encuentra inmerse en los preparativos de la II edición. ALIADA: VANESSA PARELLADA, ocupó la Conselleria de igualdad, juventud y participación ciudadana del 2015 al 2021 en el Consell Insular de Formentera. Durante ese tiempo junto a ella y Azu iniciamos un compromiso de igualdad y diversidad que esperamos continuar en el futuro. REFERENTE: LENA CASTELLS por su labor personal desde el activismo privado y su labor funcionarial al frente del Servei Lgtbi y como secretaria del Consell d’Lgtbi de les Illes Balears desempeñando sus funciones desde la cercanía y la empatía. LABOR SOCIAL: GRUP DE TEATRE DE LA UIB dirigido por JUANJO BERMUDEZ DE CASTRO por su iniciativa de cultural de Teatro social destinando el importe íntegro de la venta de localidades a diferentes y diversas entidades sin ánimo de lucrode les Illes Balears. MEMÓRIA HISTÓRICA: NEL MARTÍ por su contribución en la defensa de la memoria histórica lgtbi de nuestras islas. VIOLETA: Equipo de JARA STUDIOS por el corto músical “SÓC MARICÓ” porque al reapropiarnos del insulto nos sentimos orgullosos de SER. Contacto Toni Martí lallavedelarmario@gmail.com 620168642 PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI PREMIS A

divendres, 19 d’abril del 2024

José Úbeda Blasco, jornaler i organitzador de la Falange Española. Per Bartolomé Sanz Albiñana

Carrer de la Mare de Déu del Carme de l’Olleria, on tenia domicili José Úbeda Blasco. Imatge dels anys 1910. 
Arxiu Col·lectiu l’Olla


 José Úbeda Blasco és el quart nom del llistat de l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria. Hi diu que té 26 anys, és jornaler, organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”; que va morir el 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, en terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. La defunció consta inscrita en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en el crim.

Com en els tres casos anteriors, el fiscal instructor ordena al batle i al secretari de l’Ajuntament de l’Olleria, el 7 de desembre de 1940,  que esbrinen noms, cognoms i domicili de parents que puguen declarar i aportar informació sobre els assassins de José Úbeda i dels altres huit morts i “si tales asesinatos ha sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”.

Com que el 27 de març de 1941 l’ordre del fiscal encara no s’havia atés, el secretari ho comunica el 19 de juny de 1941 al fiscal. El 20 de juny es recorda al batle aquests antecedents. Finalment, el 25 d’agost de 1941, el batle Boluda envia al fiscal una relació de catorze noms dels cadàvers trobats al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. En el cas de José Úbeda, els familiars són de l’Olleria. És fill de José Úbeda Vidal i de Teresa Blasco Cháfer, domiciliats al carrer de la Mare de Déu del Carme, núm. 7.

El document 20/21 (10 de setembre de 1941), una providència del fiscal Castro, ordena que el jutjat municipal de l’Olleria prenga declaració als pares de José Úbeda. El Palau de Justícia de València, Causa General (documents 54/55, de 9 de setembre de 1941), també ho demana.

El 15 de setembre de 1941 compareixen tots dos. El pare declara que “al estallar el Movimiento su mentado hijo se hallaba en casa. Que el día siete de agosto de mil novecientos treinta y seis se personaron en su domicilio los elementos izquierdistas de esta localidad: Vicente Albiñana Martí, Federico Gras Micó, Bautista Mompó Doménech, Antonio Martínez Martínez, Samuel Mompó Andaní, Bautista Morrió Bru, todos armados y a la una de la madrugada buscando a su mentado hijo hasta por los tejados, lugar donde lo cogieron”. El pare afig que es van emportar el fill a diversos llocs, l’amenaçaren, el maltractaren bàrbarament i li pegaren. També assegurà que el van deixar en llibertat a les deu del matí sota l’amenaça que presentara una pistola o el matarien; i que a la una del migdia d’eixe dia van tornar i l’obligaren a esborrar amb calç unes inscripcions amb aclamacions a la Falange. En acabar, digué, el van empresonar al poble huit o nou dies, després dels quals el van deixar en llibertat.

El 18 d’agost, al voltant de les deu del matí, es van presentar armats en sa casa Joaquín Mompó Boluda i Ramón Cháfer Mateu, de l’Olleria, i li van indicar que s’havia de presentar en el Comité per tal de “verificar unas declaraciones”. El pare, en fer-se l’hora de dinar i no haver tornat, va anar al Comité a preguntar per ell, on el van informar que estava empresonat a la caserna de Xàtiva. La matinada de l’endemà el traslladaren al port de Cácer “juntamente con los otros Mártires de esta población donde fue asesinado”. En la declaració, el pare afegí que no sabia qui eren els autors directes d’eixe fet; que el cadàver fou soterrat al cementeri de la Llosa de Ranes i que en el jutjat d’eixa població es va inscriure la defunció; i que en aquell moment, després d’haver-se traslladat les restes del fill, es troben al cementeri de l’Olleria. El pare manifestà que, acabada la guerra, va formular la denúncia davant la Jefatura Local de FET i de las JONS.

La mare, Teresa Blasco Cháfer, va explicar que desconeixia moltes circumstàncies del fet per no haver eixit de casa aquells dies, que era el marit qui sabia més coses de tot el que havia passat. Afirmà que només podia dir que el 7 d’agost de 1936 li escorcollaren casa i s’emportaren el fill maltractant-lo i amenaçant-lo. Que el mateix dia el van empresonar al poble huit o nou dies; que en posar-lo en llibertat dies anaven cada dia a sa casa a fer-lo firmar per tal de comprovar que hi era. També digué que el 18 d’agost acudiren dos enviats del Comité que li comunicaren que el cridaven perquè verificara unes declaracions; que el mateix dia se l’emportaren a Xàtiva i a la matinada de l’endemà el traslladaren al port de Càrcer on fou assassinat; que el soterraren a la Llosa de Ranes, localitat on figura la inscripció de defunció. Les restes del seu fill, digué, es trobaven al cementeri de l’Olleria. La declaració, com es pot veure, coincideix amb la del marit.

En data del primer de desembre de 1941, el fiscal instructor sol·licita al jutjat de la Llosa de Ranes una certificació de l’acta de defunció de José Úbeda, i l’endemà el jutge d’eixa població remet un certificat on consta que José Úbeda Blasco, nascut a l’Olleria, de 24 anys, solter, va morir en el terme de la Llosa de Ranes el 19 d’agost de 1936. Hi ha una nota al marge: “Caído gloriosamente por Dios y por España”.

En qüestió d’un mes, el nostre país es va trobar immers en una espiral de violència que havia començat quan van matar el tinent d’assalt José Castillo a Madrid, al cantó d’Augusto Figueroa amb Fuencarral, a plena llum del dia, la vesprada del diumenge 12 de juliol de 1936; i eixa mateixa nit, en un acte de revenja, el diputat dretà José Calvo Sotelo. El “delicte” del tinent Castillo era ser republicà i socialista; el de Calvo Sotelo, a qui van traure de casa policies uniformats que l’executaren d’un tret en la nuca en el cotxe oficial on el portaven detingut, era ser catòlic i monàrquic.

Per a arribar a aquest punt calgué una escalada d’odi que anava preparant-se entre les dues Espanyes. La matança bèl·lica entre espanyols va durar tres anys.

Uns militars i uns falangistes revoltats van ser els responsables d’un colp d’estat que es va allargar més del previst. I mentre el Regne Unit i França miraven a una altra banda quan el govern legítim republicà demanava ajuda, Alemanya i Itàlia ajudaven els sollevats amb armament i soldats. No, Franco no tenia un pèl de tonto i va saber tocar ben tocades les tecles del piano colpista i, a continuació, dissenyar una dictadura de quaranta anys “con la astucia necesaria para navegar con paso corto i vista larga”. Un incompetent no ho hauria sabut fer! A més, Franco va tenir la immensa sort que els diversos partits dretans consensuaren que la guerra “exigia” un comandament únic dels militars; això unit al fet que els falangistes i carlins, sense lideratge propi, es van veure obligats a cedir tot el poder polític a l’exèrcit.

Quaranta anys de dictadura donen per a molt. No resulta estrany que al principi els “nacionals” seguiren el model de la Itàlia mussoliniana i de l’Alemanya hitleriana: “Una Pàtria, un Cabdill, un Estat”, inclòs el culte a la seua personalitat. Ara bé, quan Hitler i Mussolini van caure en desgràcia, la salutació feixista del braç en alt perdé l’oficialitat i a poc a poc deixà de ser obligatòria. D’altra banda, calia congraciar-se amb els aliats per tal de poder eixir de l’aïllament a què la política autàrquica franquista ens havia conduït.