La legalització del Partit Comunista, en la mili (1). Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Legalització del PCE 1977. (Fotografia: Manuel Barriopedro-EFE)

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La meua mili va ser prou normal. Això significa, entre més coses, que durant aquella temporada podia sentir diàlegs nocturns pareguts als que es troben cap al final del capítol cinqué del llibre Recuento (1973) de Luis Goytisolo, inclòs en Antagonía (Barcelona: Anagrama), i que no em resistisc a transcriure. I això que l’escriptor, Premio Nacional de las Letras Españolas el 2013, i també acadèmic de la llengua castellana, feia milícies universitàries, un espai on se suposava que els soldats eren més sofisticats, però no lliure d’argot propi de la caserna.

Trae la foto, tú. A ver si aún me la pelo.

Apaga y déjame dormir, coño.

Joder, ya empieza con la tos.

Estás follado, coño, estás tísico.

Es la humedad, tú; qué quieres que haga.

Pues aguantarte.

Al primero que ronque se la corto.

Callaos, coño.

Tócate los cojones.

Y tú, chúpate el pirulo.

Qué más quisiera yo, tú.

¿Habéis aflojado los vientos?

No seas chorra.

A mi rai, tú, con envolverme en el plástico…

Ojalá llueva y no vayamos a tiro.

Calla, maricón.

Calla tú, que roncas.

Pues te jodes.

Y una mierda.

No oblidem que em vaig prendre la mili com una missió lexicogràfica secreta i hi vaig poder recollir moltes perles argòtiques que no havia sentit mai i que no hauria pogut aprendre en cap alta banda. Uns exemples: bragas (passamuntanyes), brujo (metge), blanca (cartilla militar), Corte Inglés (cantina), emparrado (soldat nouvingut i un poc desorientat), follarse la rubia (novatada consistent fer que un soldat novell es refregue els genitals amb una pesseta), golondrino (soldat desertor), porrero (soldat que obri una desfilada i fa figures en l’aire amb una porra), sota de espadas (alferes), vagina (“fagina”: toc per a anar a menjar). I no seguisc, però la majoria tenien connotació sexual. Miren vostés si jo era innocent que va ser a Uad Ras on vaig saber que chocolate tenia l’accepció d’haixix. Però el que més m’agradava era presenciar situacions que agafaven desprevinguts als qui ens donaven explicacions, ordres i instruccions. Per exemple:

Sergent:  “El taconazo es un golpe fuerte y seco que se da con el talón derecho sobre el izquierdo”.

Soldat: “¿Y si soy zurdo?”

Sergent: “Ya empezamos a tocar los cojones”.

(A les casernes, quan jo ja havia acabat la mili, encara es van haver de pegar molts “taconazos” al crit de “rompan filas” fins que els últims soldats de lleva es llicenciaren, quan el president José M. Aznar firmà el 25 de novembre de 2001 el reial decret pel qual deixava de fer-se el sorteig de quintos i les mares i les promeses ja no havien de plorar perquè a un ésser estimat li havia tocat de fer la mili a Ceuta, Melilla, Jaca, Alcalá de Henares o Cerro Muriano).

1 d’abril de 1977. El president Suárez es concedeix la facultat de suprimir els organismes del Movimiento amb funcions o activitats de caràcter polític: Organización Sindical, Tribunal de Orden Público, Consejo Nacional i Secretaría General del Movimiento. Ha començat el desmantellament del règim franquista sense necessitat de cap colp d’estat.

6 d’abril de 1977. Després de greixar els punts pertinents del carro de combat arrossegant-me per terra com una serp, m’ha mamprés el sergent Vidal i m’ha ensenyat a moure el canó a esquerra i a dreta, amunt i avall.

Després de la revisió setmanal de carros hem tingut l’examen. No ha estat difícil, sobretot si s’han atés les explicacions. Les notes més dolentes les han tretes els veterans. Els analfabets estan exempts de fer exàmens: en eixe temps van al “Programa de extensión cultural”, un eufemisme per a dir que van a ensenyar-se a llegir i escriure i a estudiar les taules de multiplicar. 

Quina mania tenen ací de fer-ho tot a “paso ligero”, com si el temps s’acabara. El fem amb armes i sense armes. Amb armes, posem el fusell en diagonal sobre el pit. A vegades, eixe pas l’acompanyem amb cançons casernàries molt peculiars, a alguna de les quals em referiré en un altre moment. Personalment, preferisc el pas ordinari o els pas de maniobra. Per sort, el nostre exèrcit no ha adoptat el pas de l’oca, d’estil prussià, que consisteix a alçar les cames estirades, tan amunt com siga possible. Quan ens queixem del “paso ligero” ens recorden la modalitat del de l’oca, per si la volem practicar.

Han llegit els serveis: tinc reforç dissabte i diumenge, i alguna patrulla nocturna. Que excitant és tot açò!

Un veterà valencià que té previst d’anar-se’n a casa de permís em demana si puc fer-li la quarta imaginària. Li he dit que sí. Ja se sap: hui per tu, demà per mi. En dir-li que no tinc cartutxera m’ha contestat que ell en té dos. Vaja!

7 d’abril, Dijous Sant. Ahir vaig telefonar a Pepito Ballester a veure si em trau d’ací. Diu que escriurà una carta al Cap d’Estat Major. La telefonada em va costar 120 pessetes. Total, que me’n queden menys de mil, perquè de les dues mil que tenia li n’he deixat mil a Enrique Romero, un amic sevillà que estudia econòmiques i amb qui isc alguna vesprada a pegar una volteta.

8 d’abril de 1977, Divendres Sant. Horari de dia festiu. He acabat el servei que tenia: “retén saliente”. A les 10.30 he eixit de la caserna. He anat al Jardín Botánico, però estava tancat. També el Museo del Prado. Finalment, me n’he anat al Parque del Retiro, però no donava gust pel vent gelat que feia. He anat a la Puerta de Alcalá, he vist la Cibeles, i d’allà a la Plaza de Oriente on he vist el Palacio Real i Nuestra Señora de la Almudena. Passejant he aplegat a la Plaza Mayor on m’he menjat un parell d’entrepans amb una cervesa (més un entrepà per a després, total 75 pessetes). M’he comprat dues revistes: Ozono i El Viejo Topo d’aquest mes (135 pessetes). M’he acostumat a apuntar-me quants diners em gaste: quan m’encante ja no em queda ni un cèntim. Després me n’he anat a veure las Cortes en la Carrera de San Jerónimo. Estic cansadíssim, però reconec que l’única forma de conéixer Madrid és anar sol.