 |
| A la dreta, la Casa Roja, on vivia Antonio Vidal Micó (Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla) |
Recordem una vegada més quin era el context els primers dies després del 18 de juliol de 1936. Hi havia esquerrans atrapats a la zona rebel i dretans a la republicana que de la nit al dia es converteixen automàticament en sospitosos, i que passen a estar en el punt de mira dels contraris. Hi havia també els “leales geográficos”, soldats que van romandre fidels a la zona en la qual lluitaven -en el cas de la Vall d’Albaida, lleials a la República-, de la mateixa manera que hi va haver soldats que, per les seues idees, se’n van passar al bàndol contrari i ho van pagar amb la mort: això ho veurem amb els soldats del poble que eren militants de la Dreta Regional Valenciana, partit del qual faré un esbós en el pròxim article.L’odi caïnita en versió espanyola que tan bé va pintar Goya en Duelo a garrotazos (Museo del Prado de Madrid) entre liberals i absolutistes, entre progressistes i moderats, és extensible a la lluita fratricida en la guerra d’Espanya, i, ben mirat, gosaria dir que arriba fins al present.
Així, com deia, els esquerrans són assenyalats a la zona rebel; els dretans ho són allà on no s’ha parat el colp militar, suspectes de donar-li suport. I tothom pot entendre perfectament la pressió que es pateix quan es juga un partit de futbol fora de casa, és a dir, en camp contrari, on el terreny és desconegut.
Eixe era l’escenari inicial d’una Espanya dividida en dos blocs. Els rebels (els colpistes) han triomfat als territoris africans, a Galícia, a Castella la Vella, a Andalusia occidental, a Càceres, a Mallorca i Eivissa. El govern legítim (el de la República) domina la cornisa cantàbrica, les meitats orientals de Càceres i Badajoz, la costa mediterrània fins a Màlaga i Andalusia oriental. Espanya té aleshores uns vint-i-quatre milions d’habitants. Pam amunt pam avall, els habitants de les àrees dominades pels colpistes són deu milions, i els republicans catorze.
Els pobles de la Vall d’Albaida pertanyen a la zona republicana, la zona del govern legítim. Un incís: quan Hitler va decidir d’ajudar Franco amb els avions que li va demanar, el ministre nazi de Propaganda, Goebbels, va donar instruccions a la premsa: “A partir d’ara els espanyols que han donat el colp ja no es diran ‘rebels’, sinó nacionalistes”. La paraula “nacionalista” devia fer-se massa llarga, dic jo, així que finalment es van quedar en “nacionals” els qui duien la camiseta blava.
Dibuixat aquest marc referencial per tal de poder entendre millor la situació, només ens queda aclarir, grosso modo, els components dels equips contrincants. En l’equip revoltat s’alineen: els tradicionalistes (requetés), l’Església i congregacions religioses, la Dreta Regional Valenciana, carlins, falangistes, membres d’Acció Catòlica, etc. En l’equip dels esquerrans (els rojos, per a entendre’ns): els anarquistes, els comunistes, la CNT, UGT, ER, PC, FAI, socialistes, membres d’ateneus, cercles, cases del poble, els separatistes catalans i bascos, etc.
La paraula “requeté” em transporta una vegada més a la infància. Els requetés eren enemics del marxisme i defensors del catolicisme; vestien camises de color caqui i duien boines roges. No recorde exactament en quin moment cantàvem l’himne tradicionalista, però el cantàvem. Bona prova d’això és que encara ara el puc cantussejar:
Por Dios, por la Patria y el Rey,
pelearon nuestros padres.
Por Dios, por la Patria y el Rey,
lucharemos nosotros también.
Los cruzados en campaña
Lucharemos en unión,
defendiendo la bandera
de la Santa Tradición.
Ningú em va explicar que eixe rei no era Alfons XIII, sinó el pretendent carlista, és a dir, l’altra branca de la família desposseïda del tron feia cent anys. Bé, com deia, en l’equip dels dretans trobem els capellans i hui toca conéixer què li va passar a un d’ells, a un fill del nostre poble.
Els seus cognoms el delaten com a ollerià. L’hagiògraf Dr. Zahonero Vivó fa una breu semblança d’ell en el llibre que recull les 340 morts de preveres seculars de l’arxidiòcesi valentina i al qual ja m’he referit en altres ocasions. Per cert, en eixe llibre es diu que la seua mort va ser “en la cima del Puerto de Ollería”. Imagine que eixa dada la devia facilitar el rector següent amb la informació oral rebuda en el moment de fer-se càrrec de la parròquia. Una altra qüestió a què no m’havia referit encara és que el nombre de monges i preveres regulars morts fou molt més elevat que no es creu, i no sé per quin motiu no se’n parla habitualment, sobretot si tenim en compte que qui ordena l’hagiografia és l’arquebisbe Olaechea, un salesià. A veure si ho puc esbrinar al llarg d’aquesta xicoteta investigació o algú em dóna alguna pista.
Abans de començar amb la informació que s’aporta sobre ell en la Causa General, traduïsc un fragment de què escriu José Zahonero Vivó en el seu llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939).
«Antonio Vidal Micó va nàixer a l’Olleria el dia 13 de novembre de 1893. Va cursar els estudis al Seminari Conciliar de València i es va ordenar prevere l’any 1918. Va ser nomenat coadjutor de Vilafermosa (Castelló), d’on, cl cap de díhuit mesos, el van traslladar a Catarroja, i més tard, també com a coadjutor, a Patraix. En eixa població, a més de la labor pastoral, dugué a terme les obres següents: campanar de l’església i fosa de dues campanes noves beneïdes per l’excel·lentíssim cardenal Benlloch; imatge i altar de Maria Immaculada; altar i capella del reservat; capella, altar i imatge del Sagrat Cor de Jesús; imatge de Sant Josep, altar i imatge de Sant Antoni de Pàdua. Hi va renovar i daurar el Tabernacle i manà llavorar la imatge de l’Assumpció.
Va fundar la Congregació de les Filles de Maria, l’Associació del Sagrat Cor de Jesús i dels Josefins.
Posteriorment, va organitzar l’Acció Catòlica i va fundar una escola parroquial. Fou exemplar en tota la seua vida i model de treball i ardor pastoral.
A l’inici de la revolució se’n va anar a l’Olleria, a casa de sa mare, d’on en van traure els esbirros para donar-li gloriosa mort al cim del Port de l’Olleria. El cadàver el van soterrar al cementeri d’ací.»
Segons les paraules anteriors era un home molt actiu. Si entrem ja en la documentació de la Causa General, és la sisena persona que apareix en l’estat número 1 del ram de l’Olleria. Hi consta amb la següent informació: 39 anys, rector de Patraix. No s’hi cita la data de la mort, però sí que va ser, com moltes altres, al port de Càrcer, al terme municipal de la Llosa de Ranes. Va morir a conseqüència de ferides d’armes de foc. El decés consta inscrit en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en l’assassinat.
Amb eixa informació, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que verifiquen noms, cognoms i domicili de parents puguen aportar informació de la mort. Després de tres mesos llargs (27 de març de 1941), el fiscal ho reclama. I ho torna a fer el 20 de juny del mateix any.
El 25 d’agost, el batle de l’Olleria remet al fiscal una relació de familiars de tots els assassinats al terme sense distingir si pertanyen a l’estat 1 o 2. En total hi ha familiars i adreces de 14 morts. Hi trobem els familiars d’Antonio Vidal Micó. Sa mare és Isabel Micó Belda. Té dues germanes: Isabel i Maria, domiciliades al carrer de Calvo Sotelo, núm. 32. Eixe carrer és, si no recorde malament, l’actual carrer de l’Església. Un parèntesi: algú hauria d’escriure sobre l’evolució dels noms dels carrers del poble. Jo, per exemple, vaig nàixer al carrer de l’Escultor Benlliure, antigament conegut com el carrer dels Forns. Continuem.
En la carta-ordre de 10 de setembre de 1941 al jutjat municipal de l’Olleria, el fiscal Castro mana que declaren la mare i una germana de l’assassinat (documents 20 i 54).
El 13 de setembre de 1941, el jutge municipal Francisco Cháfer Albiñana informa que Isabel Vidal Micó (la germana) li va demanar que no interrogara la mare per la seua avançada edat i per estar malalta, ja que això podria agreujar el seu estat de salut “al recordarle los hechos del asesinato de su hijo”.
En la compareixença, la germana, major d’edat, domiciliada al carrer Calvo Sotelo, número 34 (observaran la diferència de número), declara que Antonio Vidal es trobava a Patraix a l’inici de la guerra, poble on feia de rector i que el 20 de juliol, com que veu perillar la seua vida, es va traslladar a l’Olleria i es va refugiar en el domicili esmentat. Diu que no el van molestar a excepció d’una visita d’uns enviats del comité local que van preguntar si es trobava allà, fins que el 27 d’agost “se presentaron varios elementos izquierdistas de Patraix a las cuatro de la madrugada aproximadamente acompañados de un miembro del comité de esta población llamado Isidro García Berenguer, ajusticiado ya en la actualidad, llevándoselo y lo asesinaron en el puerto de Cárcer, término de Llosa de Ranes”. Afirma que la defunció està inscrita, que el cadàver està soterrat al cementeri de l’Olleria, i que d’entre els que es van endur el seu germà sols en va reconéixer dos: un de malnom el Roig, ja difunt, i un altre de cognom Roca, domiciliat a Patraix, al carrer de Conca, amb una cicatriu a la cara. Afig que segons alguns rumors un dels desplaçats des de Patraix era Ismael Ramón Bondia, domiciliat al carrer En Proyecto, i que va denunciar els fets a la Jefatura de Falange de l’Olleria i a la Delegació de Falange del Districte de l’Hospital que es trobava a la plaça del Pilar de València (document 57).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada