José Úbeda Blasco, jornaler i organitzador de la Falange Española. Per Bartolomé Sanz Albiñana

Carrer de la Mare de Déu del Carme de l’Olleria, on tenia domicili José Úbeda Blasco. Imatge dels anys 1910. 
Arxiu Col·lectiu l’Olla

 José Úbeda Blasco és el quart nom del llistat de l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria. Hi diu que té 26 anys, és jornaler, organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”; que va morir el 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, en terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. La defunció consta inscrita en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en el crim.

Com en els tres casos anteriors, el fiscal instructor ordena al batle i al secretari de l’Ajuntament de l’Olleria, el 7 de desembre de 1940,  que esbrinen noms, cognoms i domicili de parents que puguen declarar i aportar informació sobre els assassins de José Úbeda i dels altres huit morts i “si tales asesinatos ha sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”.

Com que el 27 de març de 1941 l’ordre del fiscal encara no s’havia atés, el secretari ho comunica el 19 de juny de 1941 al fiscal. El 20 de juny es recorda al batle aquests antecedents. Finalment, el 25 d’agost de 1941, el batle Boluda envia al fiscal una relació de catorze noms dels cadàvers trobats al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. En el cas de José Úbeda, els familiars són de l’Olleria. És fill de José Úbeda Vidal i de Teresa Blasco Cháfer, domiciliats al carrer de la Mare de Déu del Carme, núm. 7.

El document 20/21 (10 de setembre de 1941), una providència del fiscal Castro, ordena que el jutjat municipal de l’Olleria prenga declaració als pares de José Úbeda. El Palau de Justícia de València, Causa General (documents 54/55, de 9 de setembre de 1941), també ho demana.

El 15 de setembre de 1941 compareixen tots dos. El pare declara que “al estallar el Movimiento su mentado hijo se hallaba en casa. Que el día siete de agosto de mil novecientos treinta y seis se personaron en su domicilio los elementos izquierdistas de esta localidad: Vicente Albiñana Martí, Federico Gras Micó, Bautista Mompó Doménech, Antonio Martínez Martínez, Samuel Mompó Andaní, Bautista Morrió Bru, todos armados y a la una de la madrugada buscando a su mentado hijo hasta por los tejados, lugar donde lo cogieron”. El pare afig que es van emportar el fill a diversos llocs, l’amenaçaren, el maltractaren bàrbarament i li pegaren. També assegurà que el van deixar en llibertat a les deu del matí sota l’amenaça que presentara una pistola o el matarien; i que a la una del migdia d’eixe dia van tornar i l’obligaren a esborrar amb calç unes inscripcions amb aclamacions a la Falange. En acabar, digué, el van empresonar al poble huit o nou dies, després dels quals el van deixar en llibertat.

El 18 d’agost, al voltant de les deu del matí, es van presentar armats en sa casa Joaquín Mompó Boluda i Ramón Cháfer Mateu, de l’Olleria, i li van indicar que s’havia de presentar en el Comité per tal de “verificar unas declaraciones”. El pare, en fer-se l’hora de dinar i no haver tornat, va anar al Comité a preguntar per ell, on el van informar que estava empresonat a la caserna de Xàtiva. La matinada de l’endemà el traslladaren al port de Cácer “juntamente con los otros Mártires de esta población donde fue asesinado”. En la declaració, el pare afegí que no sabia qui eren els autors directes d’eixe fet; que el cadàver fou soterrat al cementeri de la Llosa de Ranes i que en el jutjat d’eixa població es va inscriure la defunció; i que en aquell moment, després d’haver-se traslladat les restes del fill, es troben al cementeri de l’Olleria. El pare manifestà que, acabada la guerra, va formular la denúncia davant la Jefatura Local de FET i de las JONS.

La mare, Teresa Blasco Cháfer, va explicar que desconeixia moltes circumstàncies del fet per no haver eixit de casa aquells dies, que era el marit qui sabia més coses de tot el que havia passat. Afirmà que només podia dir que el 7 d’agost de 1936 li escorcollaren casa i s’emportaren el fill maltractant-lo i amenaçant-lo. Que el mateix dia el van empresonar al poble huit o nou dies; que en posar-lo en llibertat dies anaven cada dia a sa casa a fer-lo firmar per tal de comprovar que hi era. També digué que el 18 d’agost acudiren dos enviats del Comité que li comunicaren que el cridaven perquè verificara unes declaracions; que el mateix dia se l’emportaren a Xàtiva i a la matinada de l’endemà el traslladaren al port de Càrcer on fou assassinat; que el soterraren a la Llosa de Ranes, localitat on figura la inscripció de defunció. Les restes del seu fill, digué, es trobaven al cementeri de l’Olleria. La declaració, com es pot veure, coincideix amb la del marit.

En data del primer de desembre de 1941, el fiscal instructor sol·licita al jutjat de la Llosa de Ranes una certificació de l’acta de defunció de José Úbeda, i l’endemà el jutge d’eixa població remet un certificat on consta que José Úbeda Blasco, nascut a l’Olleria, de 24 anys, solter, va morir en el terme de la Llosa de Ranes el 19 d’agost de 1936. Hi ha una nota al marge: “Caído gloriosamente por Dios y por España”.

En qüestió d’un mes, el nostre país es va trobar immers en una espiral de violència que havia començat quan van matar el tinent d’assalt José Castillo a Madrid, al cantó d’Augusto Figueroa amb Fuencarral, a plena llum del dia, la vesprada del diumenge 12 de juliol de 1936; i eixa mateixa nit, en un acte de revenja, el diputat dretà José Calvo Sotelo. El “delicte” del tinent Castillo era ser republicà i socialista; el de Calvo Sotelo, a qui van traure de casa policies uniformats que l’executaren d’un tret en la nuca en el cotxe oficial on el portaven detingut, era ser catòlic i monàrquic.

Per a arribar a aquest punt calgué una escalada d’odi que anava preparant-se entre les dues Espanyes. La matança bèl·lica entre espanyols va durar tres anys.

Uns militars i uns falangistes revoltats van ser els responsables d’un colp d’estat que es va allargar més del previst. I mentre el Regne Unit i França miraven a una altra banda quan el govern legítim republicà demanava ajuda, Alemanya i Itàlia ajudaven els sollevats amb armament i soldats. No, Franco no tenia un pèl de tonto i va saber tocar ben tocades les tecles del piano colpista i, a continuació, dissenyar una dictadura de quaranta anys “con la astucia necesaria para navegar con paso corto i vista larga”. Un incompetent no ho hauria sabut fer! A més, Franco va tenir la immensa sort que els diversos partits dretans consensuaren que la guerra “exigia” un comandament únic dels militars; això unit al fet que els falangistes i carlins, sense lideratge propi, es van veure obligats a cedir tot el poder polític a l’exèrcit.

Quaranta anys de dictadura donen per a molt. No resulta estrany que al principi els “nacionals” seguiren el model de la Itàlia mussoliniana i de l’Alemanya hitleriana: “Una Pàtria, un Cabdill, un Estat”, inclòs el culte a la seua personalitat. Ara bé, quan Hitler i Mussolini van caure en desgràcia, la salutació feixista del braç en alt perdé l’oficialitat i a poc a poc deixà de ser obligatòria. D’altra banda, calia congraciar-se amb els aliats per tal de poder eixir de l’aïllament a què la política autàrquica franquista ens havia conduït.