País Valencià: maleïda denominació . Francesc Jover.

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihl Obstat el 8 de maig de 2010

[aquest article s’ha publicat a "Nosaltres la Veu"]

    Des dels anys seixanta del segle passat, tots els grups que lluitaven contra el franquisme, dels més moderats als més capdavanters, tots plegats denominaven el nostre territori sense cap complex: País Valencià. Inclòs no va ser qüestionat a partir de 1975 per alguns col·lectius de juntes i platajuntes. Hi havien lluites dialèctiques per altres coses, però no em consta que aquest tema entrara a debat. Cadascun feia plans per l’enderrocament del franquisme i per una futura i inqüestionable democràcia. També hi havia certa homogeneïtat entre tots els que lluitaven contra la dictadura de que el País Valencià seria lliure i socialista. Sense que allò de socialista estiguera sempre necessàriament relacionat amb el PSOE. El futur govern autònom, el que fou frustrat als anys 30 pel Colp d’Estat feixista, seria denominat Consell del País Valencià. 

   Seguidament va aparèixer la dualitat entre País o Regne, atribuint-s’ho les esquerres i les dretes respectivament. Finalment, les forces majoritàries d’aquell moment, algunes d’elles renunciant al que havien defensat abans, ho van substituir salomónicament per l’eufemisme «Comunitat». Denominació que va promoure acalorades polèmiques que arribaren a la cresta en l’anomenada «Batalla de València», quant també es va qüestionar ­afegint més femta- la unitat de la llengua. I per arrodonir-ho, també fou incorporat a la polèmica els símbols identitaris de les quatre barres. Tot aquest embolic formà part de condicions irrenunciables de la dreta, sense que l’esquerra que havia arribat a les institucions aconseguira posar cap proposta. Per descomptat, aquella esquerra tampoc sembla que va considerar molt important allò que va cedir o renunciar.

     Després del temps que ha passat podem afirmar que el que cediren fou més important del que pensaven. El cedir qüestions de llibertats mai és bona cosa. Aquelles polèmiques potser foren insalvables, però ara s’han convertit pràcticament en una retallada a la llibertat d’expressió. 

        Hui, ben entrat el segle XXI i institucionalment haver acceptat la unitat de la llengua i d’haver-se estabilitzat l’acceptació de la bandera, encara hem de preguntar-nos, que passa amb la denominació de País Valencià? ¿Podríem encara considerar una intitulació maleïda, menyspreada i subtilment prohibida? Una pregunta sobradament oportuna i adequada que molts valencians es fem i que voldríem saber si correspon a algun pacte que no ens han dit. Perquè aquesta innocent i per a mi correcta denominació de País Valencià ha desaparegut de la boca dels polítics i dels mitjans de publicació valencians. Dic correcta perquè fins i tot la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua no ho nega segons podem veure en una de les entrades de PAÍS: «es una nación, una región o un territorio». O aquesta altra entrada que diu: «Territorio, con características geográficas y culturales propias, que puede constituir una entidad política dentro de un Estado». També he consultat el diccionari del SALT on hi han entrades on s’especifica que el mot PAÍS és: «Unitat fisiogràfica o paisatgística. La Ribera Baixa és un país humit. Contrada, terra. Un país de tarongers. Lloc del qual es parla». Finalment, el diccionari de l’AVL diu que PAÍS és: «Territori limitat de forma natural o artificial, que constituïx una unitat geogràfica, política o històrica. Li agrada viatjar a països llunyans».

        Malgrat aquestes indicacions dels tècnics lingüístics; dels tira i arronsa que patiren les denominacions de places i carrers, etc. continua hui estant vetat el nom de PAÍS VALENCIÀ a la ràdio i TV pública valenciana. A mes a més, fins i tot algunes institucions de l’administració que publiquen llibres han vetat País Valencià per Poble Valencià. Aneu a permetre’m que no cite casos concrets d’amics i coneguts que han hagut d’admetre el canvi o no publicar-ho. He de dir en honor a la veritat que a mi mai m’ho han vetat. Tot i que tampoc ho haguera permés.

       De cap de manera podem acceptar la justificació que fan alguns dient que és un mot polititzat que no ens beneficia ni perjudica en res. Val, poden els polítics no esmentar-ho mai si no volen i si creuen que no han de fer-ho. Però, que ho veten als mitjans de comunicació, a més d’entrebancar la llibertat d’expressió, em sembla denigrant i brut. Democràticament parlant ningú pot negar-vos el dret de continuar dient «Comunitat» si creeu que heu de fer-ho. Però deixeu que altres denominen la casa nostra com vulguen. Fa uns dies s’ha celebrat el Dia Mundial de Llibertat de Premsa i alguns polítics valencians ho han citat sense immutar-se, celebrant-ho sense cap de vergonya. 

         La denominació PAÍS VALENCIÀ tant si està polititzada com si no, m’importa poc; però no sentir-ho dir mai en els mitjans audiovisuals valencians m'ompli de tristesa. Vull acabar amb el cas més denigrant que conec. He sabut que el digital informatiu valencianista «La veu del País Valencià» va haver de canviar la capçalera pel de «Diari la veu» si volia entrar en el circuit de  publicitat de l’Administració.

     Aquestes subtileses socials i polítiques tant farisaiques no fan cap de be a la classe política, a la llibertat d’expressió, i al mateix PAÍS VALENCIÀ.  
Francesc Jover

LA JERARQUIA DE LA IGLESIA DA LA ESPALDA AL PUEBLO

Estamos en una situación de emergencia a consecuencia de la pandemia, de tal calibre que ha alcanzado hasta el espacio de lo sagrado. Y en nuestra sociedad, donde la religión y lo sagrado han tenido un protagonismo tan categórico en todos los momentos decisivos de nuestra historia, cuando esta situación se la está calificando de catástrofe histórica,  la Institución de la Jerarquía Católica, como representantes de la religión católica, también ha sido puesta a prueba, pudiéndose constatar, en una gran parte de nuestra sociedad, un sentimiento de decepción, en atención a que se esperaba otra colaboración por parte de la Institución.

En suma el virus ha traído debajo del brazo el secularismo social y se observa en nuestra sociedad -representamos el mayor índice de secularización de Europa en los diez últimos años- ; y se confirma al  ver cómo ahora más que nunca, la gente ha confiado en sus médicos y personal sanitario y bastante menos en la magia de curanderos, curas y chamanes. Sin tener intención, las restricciones del confinamiento que han provocado el cierre de templos, procesiones prohibidas, Semana Santa imposible, los curas en sus casas, han estado al lado del secularismo y lo han visibilizado enteramente. Con todo, a cuenta y riesgo particular i contraviniendo las ordenanzas, algunos curas han salido paseando la Custodia como pavos, en unas manifestaciones medievales que han visibilizado, aún más si cabe,  una religión que no entra en contacto con la realidad de una sociedad solidaria.

En este mismo momento, los obispos han perdido la oportunidad de hacerse presente y estar a la altura de las circunstancias y no aislarse en un submundo en forma de gueto; no hace mucho, a renglón seguido los obispos salieron uno a uno en TV, amparados en las pantallas para solidarizarse con todos los españoles y proclamar que la tabla de salvación está en el Señor como espíritu puro, un ideal que nos viene de arriba, del cielo al que debemos dirigirnos. ¿Qué se puede hacer por los demás? ¿Consuelo, aceptación, más fe, más esperanza? Una confirmación de esta elección son las palabras del obispo Reig al exigir abrir las puertas de la iglesias para asistir a las eucaristías porque son el Cielo en la Tierra, antes que entender la Eucaristía que tiene como fundamento y significado el acto supremo de compartir el pan.

¿Causas de la pandemia según el Arzobispo? El laicismo, el paganismo, el deterioro moral, explicaciones animistas propias de quien desconoce la condición biológica y la del virus al que no cabe atribuirle intencionalidad alguna. Una explicación de un fenómeno natural explicado una vez más, en pleno siglo XXI, como un castigo de los dioses o sus conductas desviadas. Sorprende que ninguno de los tres prelados haya condenado al becerro de oro, el capitalismo desregulado que provoca que se acrecienten las desigualdades sociales de grupos, clases.

El obispo valenciano Reig dice:”la pandemia ha puesto en evidencia la precariedad humana y ha desenmascarado la mentira del individualismo humano”, estamos de acuerdo con el obispo, pero lo que no dice es cómo hay que superar este individualismo. Pues bien, ¿Donde se esconde especialmente el individualismo sino en ciertos estamentos , jerarquías o grupos que solo se creen en el derecho de proclamar desde la verdad y ser escuchados, pero no en escuchar y compartir? ¡Qué singular y revelador que el mismo obispo sea el protagonista del mayor funeral de la historia de la Democracia por los muertos del Covid-19, que se celebrará en la Catedral de Alcalá de Henares, respondiendo a iniciativas de Hazte oir y grupos afines. Esta claro que el obispo Reig se constituye, por méritos propios, como la auténtica “Vox eclesiae”.

Por su parte el arzobispo Cañizares ya  ha hecho el homenaje, de modo particular, con algunos de nuestros difuntos, si bien ha sorprendido que su memoria haya sido tan selectiva. De todos y cada uno guardaremos lo mejor de ellos sin necesidad de elevarlos a los altares, aprovechando el momento actual de incertidumbre y miedo para ocultar pasados que no deben olvidarse. En este sentido ha causado gran extrañeza y estupor que declare santo y mártir a alguien sin haber pasado por el proceso de beatificación pertinente y sí ha pasado por el juzgado con causas investigadas. De este modo declara inocente ante “la presunta condena por algo injusto” desautorizando a todo el sistema judicial que abrió diversas investigaciones de corrupción contra él, tras duras y largas instrucciones, con las garantías y derechos respetados.

Llegará el momento, pasado el confinamiento, en el que por necesidades del guión sanitario, no hemos podido despedir a tantos de los nuestros heridos de muerte por un maldito virus, que rindamos homenaje a todos por igual, hayan sido héroes o anónimos, jóvenes o ancianos. A todos y, de manera especial, a aquellos que por no morir del COVID 19, probablemente han recibido una atención médica menos intensiva o cariñosa.

Bien es verdad que en el cristianismo como movimiento existen organizaciones y creyentes a nivel individual que sí viven un compromiso, en algunos casos radical, de solidaridad y de humanismo. Es verdad que los obispos tienen ejemplos entre sus hermanos como Oscar Romero, Pedro Casaldáliga y aquí el obispo emérito Santiago Agrelo comprometidos con su pueblo, en alguno hasta el martirio, pero seria ejemplarizante que algún obispo español, entre tantos, que con palabras y hechos visibilizara el compromiso, y fuera una voz discordante con las declaraciones del presidente de la Conferencia Episcopal poniendo peros a la decisión de un gobierno progresista sobre una medida de justicia, la Renta mínima, que favorece a los que quedarán en la cuneta. Porque  el Cristianismo además de Institución es movimiento y desde este discernimiento comprobamos que en nuestra diócesis existen en animación  comunidades de base, redes cristianas, comunidades anónimas, cristianos del dissabte, Forum Cristianisme i Món, una larga historia de curas, religiosos y religiosas comprometidos con los más desfavorecidos, curas obreros, experiencias evangélicas a las que la Jerarquía difícilmente identifica como “pertenecientes” y ha procurado ignorar. Todos ellos sintiéndose fortalecidos por el edificante i heroico testimonio del Papa Francisco.

Quienes  están dando un testimonio y hacen realidad en estos tiempos el mensaje de Jesús son todos aquellos que están implicados en las tareas de ayudar a los necesitados en esta pandemia. Jesús tuvo como principal discurso las bienaventuranzas, porque de ellos es el reino: “bienaventurados los que sufren, los enfermos, los que tienen hambre, los pobres reales –no los que lo sean en sólo espíritu-“, Como ejemplo de anticipación se muestra la del alcalde de Cádiz que no sólo con palabras sino con hechos ha puesto también su patrimonio y hacienda.¡Qué inspirador del mensaje del Evangelio hubiera sido ver algunos Templos estratégicos que han estado cerrados al culto en estos días, convertidos en hospitales de apoyo para atender el cuidado  a los enfermos de la pandemia!. ¿De donde proviene el miedo a esta decisión profética? Se estaría venerando al Señor, más presente que nunca: “estuve enfermo y me curasteis, necesitado y me socorristeis”. Y no sólo templos, podrían ser algunas otras instalaciones de las muchas que posee la Iglesia.

Si lo que hoy se requiere es construir una sociedad menos desigual y más solidaria, quizás la Iglesia debería replantearse algunas cosas de sus prioridades, y un excelente signo de voluntad y compromiso evangélico, sería renunciar voluntariamente a su condición de privilegio en la que habita en este Estado nuestro, tan debilitado por estas tremendas circunstancias no pasajeras. Predicar la verdad que cree no requiere tantas propiedades, ni tantas exenciones, ni alianzas, pues el cesarismo no es buen camino en los tiempos que corren.

Firmado: Juan Pascual, Paco Gramage, Carles Bay, David Albert

Hem de fer valdre la nostra raó; Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 1 de maig de 2020
[Aquest article ha estat publicat per de ferents mitjants digitals]

El confinament al que estem sotmesos per la maleïda pandèmia ens dona temps a fer coses noves que mai havíem fet. Sobretot ens dona temps a pensar, potser més que ho havíem fet fins ara. Sense necessitat de tragar-me el bombardeig mediàtic, estic convençut que la cosa és greu, potser més greu del que diuen i volen. No o dic solament pels milers d’essers humans que han perdut la vida, doncs solament per això ja ens lleva la són. Ho dic pel que ens espera després. A tothora sentim dir, una i altra volta, que al eixir d’esta res no serà igual. Això no cal que ens ho juren.

Potser que l'excés de temps que estem confinats ens ha fet desficiosos i ens faça elucubrar coses rares. Però tot i així, m’aventure a pensar i dir que es trobem envoltats globalment per tres sectors socials que convivim junts: un que no es deixa veure però que està sempre omnipresent; és a dir, l’alt poder financer. L’altre és l’administració política que són gestors al servei dels primers. La resta som tots nosaltres. Podria dir-se d’una manera més fina i culta, però aproximadament s’arribaria al mateix lloc. Deixeu-me fer un parèntesi. (He dit això dels polítics sense renunciar allò que deia Fuster: «si no feu vosaltres política us la faran», però ací afegiria, «la política que us deixen fer» i em roda pel cap que Joan Fuster ho acceptaria).

També podem adonar-nos que durant la història hi han hagut tres tipus de catàstrofes: les guerres, les crisis del sistema capitalista i les causes naturals (pandèmies, tsunamis, etc.) Potser  les causes que creiem naturals, almenys algunes d’elles, podíem classificar-les com produïdes per l’activitat humana. De fet, sembla que he llegit en algun lloc que des de l’època medieval les epidèmies han sigut causades per la contaminació humana. 

El fet és que després de cada catàstrofe, de les tantes que han hagut a traves del temps, la societat es transforma. La micro economia canvia de mans i la macroeconomia fa un reajust i augmenta el seu poder. El que mai no ha canviat, i tampoc ara ho farà, és que els perdedors sempre són els mateixos, els més desgraciats, les classes més vulnerables. Això ho veu fins i tot el que destaca per no ser molt espavilat.

Curiosament quan la classe preponderant que mou els fils  se’ls escapa de les mans una situació, s'afanyen per demostrar solidaritat i intenten reajustar el desequilibri, les conseqüències i les responsabilitats. A més, ho intenten justificar amb raonaments paternals, tirant mà del sistema caritatiu com «els Plans Marshall».

Quan l’origen de la catàstrofe és natural (en el cas que aquesta pandèmia siga natural) pot canviar alguna cosa i en un gran esforç de solidaritat tots es declararen coresponsables. Però, amigues i amics, sóc de l'opinió que en el fons res no canvia. A les còleres del segle XIX, on globalment hi hagueren deu milions de morts, les classes benestants podien anar-se’n a la segona residencia per aïllar-se de la malaltia, però els afectats que n’eren molts, se’ls confinava en «Lazaretos». Si escarbem una miqueta trobarem per tots els pobles i ciutats llocs que han servit  de  «Lazaretos».

Actualment, quan hem arribat a la cresta d’avanços tecnològics, es trobem en la mateixa situació. No hi ha res de nou; com sempre, l’equitat ètica, la racionalitat distributiva on tots els essers humans havien de tenir garantits les seves necessitats, no les tenim assegurades.

És de veres i hem d’acceptar-ho, que tots hem pogut ser responsables proporcionalment de l’actual situació, tot i que he de destacar que tots i cadascú a la seva justa mida. No més. Però, si hem de pagar factura d’aquesta pandèmia hem de esforçar-nos tots tres sectors plegats perquè hi haja una proporcionalitat equitativa i ètica. A més a més, quan dic proporcionalitat equitativa i ètica vull dir que els més impotents de tots són el tercer sector que és majoritari. Això no vol dir de cap de manera que hem de quedar-nos amb una actitud victimista de voler ser tractats amb caritat. Ens declarem plenament segurs de tindre el mateix nivell de capacitat i mereixement, si més no, del que ens pertoca. Per la qual cosa exigim com a mínim que el poder financer s’humanitze, que és mostre civilitzat al màxim i que siga el primer que s’aprete la corretja; que l’administració política prenga una actitud plenament ètica i que nosaltres, els més vulnerables, adoptem un estil de vida responsable, conscient, clàssic si voleu per eixir al carrer, de dir no a la manca de sensibilitat i desproposit, i de fer valdre sempre amb seguretat la nostra majoria i raó. 

Francesc Jover

     

LA NOSTRA PASQUA., Francesc Juan Châfer

Per a la gent de la meua edat, acabe de complir 75 anys, estos dies han estat sempre les “Vacances de Pasqua” i mai les hem associat a la Setmana Santa. Este últim era un periòde breu, de dos dies, centrat en la litúrgia del Dijous Sant i Divendres Sant. Per el contrari la nostra Pasqua s’iniciava ja en el Dissabte Sant i este dia era el preludi de les tres dies següents en els que celebràvem, amb alegria, la resurrecció del Nostre Senyor. Els tres dies de Pasqua ens venen documentats per una cançó popular: 

             Estos tres dies de Pasqua 

      Són tres dies de “juar” 

       Xic i xica que no “juen” 

 És que volen festejar.

Per al poble valencià sembla que estos tres dies de Pasqua eren insuficients i és per això que afegiem una segona Pasqua, la de Sant Vicent Ferrer. Com esta festivitat és fixa en el calendari -dilluns posterior al Diumenge de Resurrecció- tan sols calia no deixar perdre el dia anterior, diumenge, i d’esta manera allargàvem la celebració de la Pasqua sumant-li dos dies més. Però quins records, personals i d’infantesa, guarde de la Setmana Santa i de la Pasqua d’Aielo? 

SETMANA SANTA.

1-DIUMENGE DE RAMS

El preludi de la Setmana Santa era el Diumenge de Rams dia en el que commemorem l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

El dimecres anterior, dia de mercat en la Plaça del Palau i enfront de l’almassera del marqués, l’almassera d’oli més antiga del poble i desgraciàdament derruïda, muntava la seua"paraeta" el venedor de palmes que provenien d’Elx. Les palmes grans i groguenques es reservaven per al capellà i a les autoritats municipals, eren prou cares i la gent no solia comprar-les. Els nostres pares reservaven els seues estalvis per adquirir les palmeretes dels xiquets. Estes estaven totes elles entreteixides i el seu preu depenia de la seua grandària i del treball de l’artesà en elaborar les originals filigranes obteses al entrellaçar les seues fulles. Els nostres pares, després de comprar-ne tantes com xiquets menuts hi havien en la família, els adornaven penjant d’elles caramels. Anàvem a la processó portant cada xiquet la nostra palmeta. Anàvem allò de lo més contents, satisfets, amb cara de pasqua i sense apartar la nostra mirada dels caramels, que penjats de fils, dansaven al ritme del nostre caminar. Els joves i la gent major portaven sobretot rams d’olivera o de llorer. Beneïdes les palmes i els rams s’iniciava la processó pel carrer i el retor entonava per a tots nosaltres el “pueri hebreorum” cant gregorià amb tantes versions llatines com fidels anaven en la processó. Una vegada beneïdes es recomanava que les palmes i els rams es penjaren als balcons i si no deixar-les assecar per tirar-ho tot al foc...Es considerava que era una mena de blasfèmia tirar al fem el que havia estat abans beneït. 

   2-LA SALPASSA

El Dilluns, Dimarts i Dimecres Sant eren, en el calendari escolar, dies lectius. El dimecres pel matí s’acostumava a celebrar la “salpassa”. Els mestres ens donaven solta per acompanyar al rector de la parròquia en este acte de benedicció de les cases. La colla de xiquets anunciaven als veïns la presència del retor picant les nostres macetes de fusta i cantant... ”pica la maceta/pica el macetó/vindrà el tio Pep/pel carreró.” Els acòlics anaven amb la seua sotaneta roja i el sobrepellís blanc portant sal i aigua beneïda. El rector, en primer lloc, beneïa la casa amb el seu salpasser. A continuació el capellà li entregava a la mestressa uns pessics de sal que dipositava en un plateret. En moltes cases, obertes les portes de bat a bat, s’acostumava a posar una tauleta coberta de mantellets blancs rematats amb fines randes imitant un altaret. Damunt de la tauleta alguna estampa o creueta i uns recipients per recollir l’aigua i la sal. L’ofrena de la parroquiana consistia quasi sempre en ous. Uns acolitets, previstos de cistelles, estaven encarregats d’arreplegar-los i, acuradament, sense badar-ne cap, els col·locaven en elles. Consuelito, la germana del retor, acostumava a vendre’ls als forners els quals els rebien, com pa beneit ja que els ous són un ingredient bàsic en la recepta de les mones de Pasqua. 

   3-DIJOUS SANT

Acabada la missa del matí les campanes restaven en silenci fins al Dissabte de Glòria. Per convocar als fidels als actes religiosos de la parròquia s’emprava la gran matraca que havia en el pinacle del campanar. La matraca, tota ella de fusta, tenia forma de creu i estava col·locada entre dos taulons paral·lels que anaven de banda a banda de la pared. Des de baix del campanar, estirant d’una corda, es podia fer que girara i, així , fer-la sonar. Uns martellets colpejaven la fusta igual que ho fa el boix amb la campana. Tenia un to sec, gens agradable, sense la ressonància del metal de les campanes i per açò en el llenguatge popula​r donar la matraca és sinònim de molestar. 

En aquell temps no hi havia ni un sols televisor al poble. Es tancaven els cines i sols s’autoritzava a projectar pel·lícules de temàtica religiosa com podia ser” El Judas ” o per variar “ El beso de Judas”. Els aparells de radio en moltes cases es cobrien amb un drap negre i deixàvem d’escoltar música i la veu de la locutora Amparin de “Ràdio Onteniente” oferint-nos...”discos dedicados. En este dia era normal que, algun veí o veïna, cridara l’atenció als xiquets que jugàvem al carrer i que armàvem, inconscienment, massa rebombori. Amb el gest del dit en els llavis ens manaven que calia guardar silenci per que el Nostre Senyor s’havia mort. 

En el temple parroquial s’havien tapat tots els sants dels altars amb tela de color morat deixant sense cobrir el nostre Crist de la Pobresa i la Mare de Deu dels Dolors. El Crist jacent del retaule del Cor de Jesús, el treien de la seua urna i el gitaven en un llit que, prèviament, s`havia col·locat en el lateral esquerre de la reixa de la Capellà de la Comunió. Era un llit pintat d’un color crema clar amb motius florals d’una delicada policromia que cada any els acòlits anàvem arreplegar-lo de casa Visantica la Gesinta , casa amb la façana principal recaient al carrer Major i el seu postic al de la Mestra. El patetisme de moltes imatges tradicionals de la Setmana Santa estava lluny de l’escenari preparat per esta imatge del nostre Crist jacent. Reposant Jesús en aquest llit de blancs llençols, junt a la verdor de les plantes col·locades al seu voltant i dels rams de roses , gladiols i de lliris silvestres semblava dormir, plàcidament, esperant el moment de la seua resurrecció. La Capella de la Comunió plena també de rams de flors completava el tradicional Monument de la Setmana Santa. La Primavera feia acte de presencia en este escenari de mort vaticinant la imminent Pasqua Florida. Els actes litúrgics propis d’este dia es centraven en la vesprada: ​lavatori dels peus, eucaristia i trasllat del Santíssim Sagrament al Monument​. El matí d’este dijous estava lliure d’actes religiosos i les dones del poble la aprofitaven per pastar i portar els ​pa socarrats al forn. Com escriu Francesc Martinez i Martinez en el seu llibre ​“Coses de la ​meua terra.​”(1920) i referint-se al seu poble Altea: en este dia de Dijous Sant...”​les dònes estan més ocupades que may, no tenen moment de repós: entre anar a visitar el Monument y pastar les mones se’ls en và tot el temps.” ​El mateix ocorria amb el Divendres Sant, els forns mostraven en estos dos dies de Setmana Santa una activitat inusitada: dones portant al forn este dolç típic de la Pasqua mentre altres esperaven que la pala del panader traguera els seus. Cada família pastava tant de ​pa socarrats ​com eren necessaris per al berenars d’esta gran festa, i no hi havia dona del poble que no ho sabera fer. 

   4-DIVENDRES SANT

L’acte principal del Divendres Sant era la processó de la vesprada. Continuava al llarg del dia el clima de dol i per tant de silenci com el del dia anterior. Es mantenia el costum de no encendre la ràdio i la de que els xiquets no pegarem crits pel carrer. Les campanes dormides, en silenci, esperaven el gran volteig del dia de Resurrecció. La matraca, quieta al llarg de tot l’any, no s’acaba la faena convocant als fidels als actes litúrgics de la parròquia. 

Per la vesprada d’este dia tenia lloc la processó. Les imatges que eixien en ella eren : la de la Mare de Deu dels Dolors, la del Crist de la Pobresa i la del Crist jacent amb la seua urna de cristall. Els fidels anaven en silenci, mudats de diumenge, participant en este acte religiós, i sense espectadors. Al darrera de la Mare de Deu dels Dolors anaven les seues cambreres , vestides de negre i cobert el seu cap amb la típica mantellina i ​teja. En esta època s’ havien col·locat altaveus dalt del campanar. Era una moda que s’havia estès al llarg de moltes parròquies de la diòcesis. Calia servir-se'n de les noves tecnologies i posar-les al servei d’una moderna catequesis. Els aieloners que no anaven a missa , volgueren o no volgueren, ”oian missa entera” cada diumenge. Moltes nits podíem escoltar l’himne d’acció catòlica convocant, des de els altaveus de la torre de l’esglèsia, a “las juventudes del iberico solar”. Don Juan Sanchis es va adonar que, on estava el bar de Bigot, era una mena d’agora on es reunien molts homes del poble. A més a més qualsevol aieloner que volia anar al cine sabia que allí es col·locaven també les pizarres, cuadrets i pasquins de pelicules. El cantó del bar bigot estava reservat per al cine d’Adolfo i el cantó, on es trobava abans la carnisseria de Joaquin de Porra, per al cine del retor. Bon lloc per posar ,en esta cantonada i en la pared de casa “Maricrus” un potent altaveu i regalar cada vesprada als descreguts “​el rezo del santo rosario”​. Eren els anys del nacional-catolicisme. Porte a col·lació estos comentaris per que un any i en un Divendres Sant el retor va animar la processó amb saetes andaluses. Allò em va recordar la pel·lícula de Berlanga “Bien venido mister Marsal” en la que un poble castellà es convertia en un poble andalús i la seua gent es disfressava amb vestimenta pròpia de esta regió renegant de la seua pròpia tradició per acontentar als americans. 

Torne als records de la processo del Divendres Sant , el silenci en ella, els balcons de moltes cases des de els quals penjaven cobertors​, homes, dones, portant cadascú el seu ciri i xiquets i xiquetes participant en este acte profundament religiós, sense saetes ni additius estranys, un acte senzillament... nostre! 

    LA PASQUA VALENCIANA

    1-DISSABTE DE GLÒRIA.

En la nit del Dissabte Sant es celebrava la processó del “Encontre”. El Crist ressuscitat es trobava amb Maria, la seua mare i és en esta creència on es fonamenta tota la fe dels cristians. La vida ha vençut a la mort i per tant cal celebrar este esdeveniment amb alegria...és la Pasqua. Anys més tard, a causa dels canvis en la litúrgia d’esta setmana es va traslladar esta processó al mati del Dissabte Sant. 

Per a esta processó no hi havien en la parròquia imatges específiques per commemorar el tradicional Encontre entre mare i fill ressuscitat. Crec que era la casa de Salvador Colomer la que prestava una imatge de la Immaculada i per altra banda algú ho feia també amb un Cor de Jesús. La grandària de les dos imatges no arribaven a mesurar un metro. Esta imatge de Maria es cobria tota ella amb un vel negre en senyal de dol. Els homes acompanyaven la imatge del Nostre Senyor i per altra banda les dones a la de la Mare de Deu. La imatge del Cor de Jesús que feia el paper de Crist Ressuscitat eixia del temple parroquial en direcció a la plaça l’Hostal i des d’ella carrer a munt a buscar el Carrer Major per donar volta a l’esquerre i buscar el carrer de La Mestra. Al final d’este carrer es topaven de cara les dos imatges. A la Mare de Deu li llevaven el vel negre i era este senzill gest el que anunciava, a tots els creients, que Jesús havia vençut a la mort i que havia acabat el temps de dol. Els coets de bac i de tro s’unien per uns moments a este acte de l’ Encontre . Una sola processó tornava a l’esglèsia amb les dos imatges i baixaven per el carrer la Mestra mentre sonaven les campanes. 

En el matí del Dissabte Sant, Salvoret el Regaor que a més del ofici de regador tenia el de campaner del poble, des de dalt del campanar esperava que el rellotge marcara les deu del matí per iniciar el gran volteig de campanes. Era un home amb una gran energia i força per voltejar les campanes que contrastava en un el seu cos menut. En este dia, al llarg del Carrer Major, s’apostaven els que anaven farcits en les seues butxaques dels temuts coets d’eixides. Era un tros de canya envoltada de Fil de Palomar untat amb brea i ple de pólvora la qual anava prenent-se de manera intermitent; en una banda estava la metxa i en l’altra el tro. A les deu del matí en punt començava el volteig de campanes i amb ell el permís municipal per poder llençar coets d’eixides en el Carrer Major. En ell es trobaven els forns de la tia Remediets i el de Puntxo i en el Raval el de Salvoret. Les dones que no havien aprofitat les hores mortes del Dijous i Divendres Sant ho tenien agre en este matí del Dissabte de Glòria. Creuar el Carrer Major per arreplegar els pa-socarrats del forn o per portar-ne`n, era tota una odissea. Calia mirar des de els carrers adjacents, a dreta i a esquerra , per assegurar-se de que no hi havien moros en la costa...però, sempre podia haver algú amagat en el portal d’una casa per divertir-se veient fugir d’un coet a qualsevol dona que, sense soltar la seua posteta de mones, corria esbalaïda cap al forn. 

Lluís. ALa casa L’Havanero era una tendeta situada enfront de la barberia devui en dia, el que era la tenda, ha passat a ser un garatge incorporat a la casa veïna. En ella es venia al llarg de l’any olives, cebes, pimentons i safanòries adobades així com llepolies per als xiquets. En els dies de la nostra Pasqua era l’ única tenda on es venien tota classe de coets. Era una casa molt estreta amb un balcó en la primera planta i una cambra oberta al carrer. En la cambra estaven emmagatzemades totes les caixes de coets. Un matí d’un Dissabte Sant, un dels xiquets del ti Havanero es divertia llançant al cel coets de canya des del balconet. Per mala sort un d’ells va anar a explotar dins la cambra i es va iniciar una inesperada mascletà. Des de la cambra eixien al carrer tota classe de coets i, les explosions entre quatre parets, ressonaven com un bombardeig. Els que estaven en la tenda van posar peus en polvorosa en direcció al carrer. Este succés local va donar molt que parlar entre els aieloners. 

2-ELS TRES DIES DE PASQUA

El Diumenge de Resurrecció era el nostre primer dia de Pasqua al que seguien el dilluns, també festiu, i el dimarts, dia en el que les fabriques deixaven lliure la vesprada per a que la gent del poble continuara celebrant la Pasqua. Si del llançament de coets en el matí de Dissabte de Glòria se’ns excloïa als xiquets, a causa de la seua perillositat, no ocorria així en la resta de dies de festa i acostumàvem a dedicar una part dels nostres estalvis a comprar-ne. El grup d’amics que s’ajuntàvem per anar a menjar-nos la mona ens provisionàvem de tota mena de coets: de canya, piuletes, trons de bac, masclets i quan sols ens quedava alguna perreta, mistos de traca. La nostra sorollosa cultura de la pólvora expressió sempre d’alegria ressonava en estos dies de Pasqua i els xiquets participaven plenament en ella. 

En el berenar que les nostres mares ens preparaven es barrejava el dolç i el salat: mona, xocolate, un ou dur, llonganissa de pasqua i un encisam. El esclafar l’ou dur en el cap o front d’un amic distret era tradicional a l’hora de berenar. Els llocs preferits per la gent del poble era sempre prop d’una font o a la vora del riu. Les aigües del Clariano eren, en aquell temps, transparents i els xiquets podíem capturar peixets amb les nostres mans. La nostra tècnica era descobrir els seues amagatalls que normalment es trobaven davall d’algunes grans pedres que estaven situades a la vorera del riu . Amb llimacs rodejaven la pedra deixant un forat on clavàvem la ma per traure’ls d’ací. Peró en els dies de Pasqua hi havien massa jocs per entretindres en pescar. El Molí Propet i sobretot les explanades de tap i d ́herba del pont d’ Aielo eren els dos llocs preferits. Hi havien jocs i cançons per a totes les edats. Els més menuts jugaven al xin-xi -ri-mola equivalent al castellà el coro de la patata . Este era un joc més de xiquetes i en ell es cantava:

roda la mola 

xin-xi -ri-mola 

una coca fina

i un barral de vi 

troncho maduro

que caiga de culo.

Al ritme de la cançó els menuts donant voltes agarrats tots de les mans formant un cercle i al finalitzar-la es deixaven caure per terra alçant els peus rient-se tots d’açò. 

Els xiquets preferíem el joc de xinxes i caparres . Formàvem entre tots un passadís en el que desfilava, d’un extrem a l’altre d’ell, un de nosaltres. És tractava d’apallissar al que li havia tocat pagar el qual entrava obligatòriament a anar d’un extrem a l’altre de les dos fileres. Este el podia creuar sense que ningú poguera pegar-li mentre emprava la formula de xinxes i caparres. Sols ho podíem fer quan este emprava de Sant Vicent sa cagat en l’escaleta. Sempre hi havia algú que en ganes de cascar s’anticipava i pegava quan no tocava. Esta era la manera de pagar en el joc i d’alliberar al apallissat. 

La jovenalla que començava a mostrar cert interès per el sexe contrari elegia uns jocs que ens podien classificar de corteig. Les xiques estrenaven en estos dies les acolorides espardenyes pasqueres i cada uns de nosaltres jugàvem ja a tindre novieta. En estos dies el xics podíem saltar la corda amb elles cosa que no feien la resta de l’any per ser considerat joc de xiquetes però, en estes vesprades de Pasqua, pertocava divertir-nos junts xics i xiques. La colla de xiques i xics formaven un carreró més obert que el de xinxes i caparres i al que li pertocava estar ballant en mig d’ell, saltant i amb les mans a la cintura, treia una xica a continuar la dansada, ara junts i agarrats del braç. La lletra de la cançó, en castellà, parlava dels mals d’amor del qui estava ballant, dient el seu nom i convidant-lo a traure una de les xiques amb el ... ”que salga usted... que la quiero ver bailando”. 

A la caiguda del sol les colles d’amics tornaven al poble, saltant, dansant i cantant. Les lletres de les cançons eren variades des de .. .Estes tres dies de Pasqua, La tarara, Ja ve sento de ca la novia, Amparito la filla del mestre, Les xicones de Sant Carlos ...fins i tot una cançó fruit de la passió de la nostra generació pel cine: 

Charlot, Charlot, Charlot, 

l’home de la rissa, 

Charlot, Charlot, Ccharlot

L’home del bigot.

Era una vesprada completa en la que no havia faltat de res, a més d’un bon berenar, cançons i jocs en grup. Recorde, sobre tot, la quantitat i la barreja de gent del poble junta: xiquets menuts, adolescents, joves amb parella o buscant-la, tots units, en mig del camp celebrant la Pasqua. Este era el motiu pel qual tornàvem al poble més contents que unes pasqües, feliços i com s’acostuma a dir, tot el mon amb cara de Pasqua, esperant la resta dels quatre dies pasquers que encara faltaven. 

Francesc Juan Châfer

L’ESPILL DE JAUME ROIG. Joan Llopis.

Després de la lectura del minuciós i aclaridor treball de Paco Juan  Xàfer sobre l’obra de Jaume Roig,  ‘l’Espill’, he quedat admirat pel descobriment de facetes que l’obra d’este clàssic conté. Un home pre-renaixentista, que no se conforma amb el saber propi de la seua professió, la medicina, sinó que és un gran lletraferit, un extraordinari poeta i un coneixedor dels diversos aspectes de la vida social, artesanal, paisagística, del seu món i que tant ens ajuda a coneixer-lo.

Previ  al meu comentari vaig a reproduir alguns detalls que igual coneixeu peró que no va mal recordar:

“ Seguint la tradició narrativa romànica, l'Espill consta de 16.359 versos de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos. És una obra de temàtica misògina de l'edat mitjana que rau en la tradició cristiana de Pau de Tars i Agustí d'Hipona, una llarga diatriba contra les dones, que són totes vils, tret d'Isabel Pellicer (l'esposa real de Jaume Roig) i la Mare de Déu. Com molts autors, reelabora amb maduresa i originalitat materials literaris precedents i en exagerar la misogínia cap a la sàtira, posa un mirall als lectors” (Qui vulga ampliar coneixements: https://www.sciencia.cat/temes/jaume-roig-i-el-seu-espill )

Demostra el seu domini sobre el món del comerç i del orígen del peix, dels llocs de pesca, dels estris, de la problemàtica de la venda. Sent jo de Calp, m’emociona que parle del peix de Calp i la seua superioritat sobre el peix de les costes contigües com són Altea i l’Albir (com assenyala Xàfer, és possible que Altea se referisca a un altre lloc). En l’actualitat continua tenint fama el peix de Calp , com també el de Dénia. En Altea, l’Albir i Benidorm se pesca fonamentalment la sardina, utilitzant vaixells que naveguen per la nit amb un focus de llum que atrau les sardines i aladrocs. 

També s’interessa per la relació de les malalties i els vicis capitals, que serien temes que parlaria en les tertúlies amb Isabel de Villena. Precisament estos dies rellegia jo la Vita Christi, quin gust hauria de tindre el metge en les converses amb eixa monja tan intel.ligent, tan sàbia, tan sensible.

I també coneixedor, igual per experiència pròpia, del món de les ‘fembres pecadrius’ ( i d’altres golferies) d’aquella bulliciosa ciutat, aportant les seues alertes com a metge. Eixe món que justifica, com també ho fa el frare Vicent Ferrer,

Una interessant lectura però que, he de reconéixer, també dificultosa. Ens pot ajuda les versions al català actual que estan en el mercat, la que sembla interessant la d’Antonia Carré, si no ens recomana Xàfer alguna altra.

Si més no, el treball del nostre amic ens servix com estímul per a aproximar-nos a esta obra.

Gràcies, Paco.

Joan Llopis. 

Y TRAS EL DERRIBO, QUÉ? Joséluis Porcar.

Semana Santa ‘recluida’ del año 2020.

Es más clara y contundente la reflexión sobre la vaciedad significativa de la sacramentalidad. Y sin embargo, el predominio de su permanente actuación por parte de los bautizados es una constante que resplandece en los templos, en los conventos, en las congregaciones, en los monasterios…

Hoy están presentes los protocolos y rituales a los que accedí ya hace la friolera de siete décadas. Entonces las pautas eran en latín eclesiástico veteadas de cantos en castellano de un contenido terrible o meloso y con una música lamentable casi siempre ralentizada por las mujeres que ponían su voz y a veces su entusiasmo o languidez en entonarlas. ¡Ah!, los domingos en la Misa Mayor se entonaba el registro gregoriano de la ‘Misa de Angelis’ que devenía una verdadera cantinela para echar a correr.

El rito de la Palabra con la Espistola y el Evangelio en latín. El sermón del cura encaramado en la trona estratégicamente situada hacia la mitad de la nave principal del templo, momento en que el sector de los varones adultos casi al completo abandonaba el templo para reincorporarse a su término.

Y el ‘H o c  e s t  e n i m  c o r p u s  m e u m’ y el ‘Paternoster’ y el ‘Agnus Dei qui tollis pecata mundi’ y la Comunión… Y el evangelio de San Juan: ‘In principio erat Verbum, et Verbum erat apud Deum…’ y el ‘Ite misa est’.

Todo, traducido a la lengua vernácula, sigue en pie. Apenas algún detalle que apunta a un horizonte distinto aunque ahogado por el sistema cabezón de que el Presbítero es el protagonista y única persona que realiza el recorrido tras el que caminan los feligreses quienes en un escalón inferior pierden su originalidad personal y se revisten de una actuación marcada por la pasividad, la nula iniciativa y la carencia absoluta de creatividad.

Es fácil derribar la sacramentalidad. Es un fantasma con luces de neón, frías, que deteriora, día tras día, la fe/confianza en Jesús de Nazaret, en el ágape fraterno y en la exuberante riqueza de cada unos de los seres humanos que creemos y buscamos esa fe.

Lo difícil es aventurar, imaginar cómo pasar de la intemperie aislada a una vivencia fraterna que exprese los signos humanos impregnados de, injertados en la trascendencia, en la sacralidad. A ver,… sí,… me gustaría alumbrar un camino,… quisiera participar en su construcción. Y lo largo de este miércoles santo no encuentro en mis armarios iniciativas viables. Ando perdido.

Quizá estoy un tanto escéptico y comparto mi vida con personas cuyo interés o cuya mirada al respecto no está entre sus primeras opciones. El caso es que se me presenta un desierto y una incógnita que por ahora no acierto a resolver. Llevo muchos años de espaldas a estas inquietudes y me sabe mal, a la vez que bien, el hecho de abrir esta ventana en mi interior.

El caso es que durante este periodo, en Zaragoza, he acompañado a mi amigo Ignacio a la misa de su parroquia. Las vivencias que se acumulaban en su desarrollo me confirman en la peripecia de una liturgia entubada en las raíces fósiles de la plegaria, del canto, de la palabra prefabricada y de los gestos prescritos casi inexpresivos. Todo ‘amenizado’ por canciones y ritmos, la dulzor pastelera de unas gentes ‘anónimas’ quienes ni siquiera al terminar ‘la ceremonia’ mantenían una conversación relajada en la puerta/atrio del templo. Cada quien escapaba a su quehacer tras ‘haber cumplido’ con el precepto dominical, consuelo y alimento de la fe… 

No sé. No queda registrada ni su naturaleza, ni su talante, ni su tendencia… No hay más… por lo menos en cuanto a las señales externas que la vida hace brotar espontáneamente en toda comunidad humana.

Y a propósito de señales quiero tirar del recuerdo infantil: en ‘l’esglèsia de Vilafranca del Cid’, (1951-1952), con mis seis/siete años a cuestas, al terminar una matinal de Viernes Santo con su Oficio de Tinieblas, oigo pasmado, con mirada atenta y sobrecogida, el estruendo de libros golpeando los bancos, el cortante y bronco ruido de los mismos bancos aplastando las baldosas del suelo, las carracas en furia sonora… las mismas que durante la Semana Santa sustituían a las campanas para llamar a cumplir con los rituales de misa, rosario, vísperas etc.

Y ese Apocalipsis volcánico significaba la muerte de Jesús, ‘del nostre Senyor’. Así lo entendí sin esfuerzo y permanece vivo su sabor en mi conciencia. He ahí la garantía de un signo plenamente humano que por su espontánea realización se saltaba la rúbrica. Cómo no se la va a saltar si dicha actuación hace de la expresividad un signo inmediato y directo de quienes en ese momento participábamos del hecho de la muerte ignominiosa de Jesús de Nazaret.

Y otro momento que no he olvidado pertenece al Sábado de Gloria. En la mañana, cerca de la plenitud del día, en el templo, la misa cantada, se entona el ‘Gloria’… y en arrebato bien orquestado y simultaneo irrumpen las campanas de la torre de la Iglesia, todos los carillones voltean sin cesar dentro del templo y las campanillas de los monaguillos con entusiasmo en desmesura… Sonido, sonoridad a espuertas, con desfachatez elemental, durante por lo menos cinco minutos (sin medida en nuestros corazones) que inundaba la atmósfera del templo y que atraviesa la piel de quienes abrazamos allí y ahora el gozo inmenso de sentirnos vivos alentados por Jesús a quien Dios resucita de entre los muertos.

Dos momentos sonoros. Dos momentos humanos. Dos momentos sagrados.

Imposible ocultar su significación y su trascendencia: se trata de dos signos sacramentales en una espontánea vertiente sonora que no puede atenazar ninguna ‘rúbrica’.

Pura humanidad.

Bona Pasqua a totes i a tots. (In tempore paschali additur) Aleluia.

Joséluis Porcar.

_________________

 Me cuenta Matilde, mi mujer, que en un pueblo de la Castilla profunda, este momento era aprovechado por algunos mocetes para ensartar con clavos los velos de las mujeres, a martillazos, para luego encanarse ante la sorpresa convulsiva de dichas mujeres frente al desafuero de sujeción de sus mantillas al levantarse. 

Otro gesto, ¡pillastre sí, y lleno de humanidad!