[Aquest article ha estat publicat per de ferents mitjants digitals]
El confinament al que estem sotmesos per la maleïda pandèmia ens dona temps a fer coses noves que mai havíem fet. Sobretot ens dona temps a pensar, potser més que ho havíem fet fins ara. Sense necessitat de tragar-me el bombardeig mediàtic, estic convençut que la cosa és greu, potser més greu del que diuen i volen. No o dic solament pels milers d’essers humans que han perdut la vida, doncs solament per això ja ens lleva la són. Ho dic pel que ens espera després. A tothora sentim dir, una i altra volta, que al eixir d’esta res no serà igual. Això no cal que ens ho juren.
Potser que l'excés de temps que estem confinats ens ha fet desficiosos i ens faça elucubrar coses rares. Però tot i així, m’aventure a pensar i dir que es trobem envoltats globalment per tres sectors socials que convivim junts: un que no es deixa veure però que està sempre omnipresent; és a dir, l’alt poder financer. L’altre és l’administració política que són gestors al servei dels primers. La resta som tots nosaltres. Podria dir-se d’una manera més fina i culta, però aproximadament s’arribaria al mateix lloc. Deixeu-me fer un parèntesi. (He dit això dels polítics sense renunciar allò que deia Fuster: «si no feu vosaltres política us la faran», però ací afegiria, «la política que us deixen fer» i em roda pel cap que Joan Fuster ho acceptaria).
També podem adonar-nos que durant la història hi han hagut tres tipus de catàstrofes: les guerres, les crisis del sistema capitalista i les causes naturals (pandèmies, tsunamis, etc.) Potser les causes que creiem naturals, almenys algunes d’elles, podíem classificar-les com produïdes per l’activitat humana. De fet, sembla que he llegit en algun lloc que des de l’època medieval les epidèmies han sigut causades per la contaminació humana.
El fet és que després de cada catàstrofe, de les tantes que han hagut a traves del temps, la societat es transforma. La micro economia canvia de mans i la macroeconomia fa un reajust i augmenta el seu poder. El que mai no ha canviat, i tampoc ara ho farà, és que els perdedors sempre són els mateixos, els més desgraciats, les classes més vulnerables. Això ho veu fins i tot el que destaca per no ser molt espavilat.
Curiosament quan la classe preponderant que mou els fils se’ls escapa de les mans una situació, s'afanyen per demostrar solidaritat i intenten reajustar el desequilibri, les conseqüències i les responsabilitats. A més, ho intenten justificar amb raonaments paternals, tirant mà del sistema caritatiu com «els Plans Marshall».
Quan l’origen de la catàstrofe és natural (en el cas que aquesta pandèmia siga natural) pot canviar alguna cosa i en un gran esforç de solidaritat tots es declararen coresponsables. Però, amigues i amics, sóc de l'opinió que en el fons res no canvia. A les còleres del segle XIX, on globalment hi hagueren deu milions de morts, les classes benestants podien anar-se’n a la segona residencia per aïllar-se de la malaltia, però els afectats que n’eren molts, se’ls confinava en «Lazaretos». Si escarbem una miqueta trobarem per tots els pobles i ciutats llocs que han servit de «Lazaretos».
Actualment, quan hem arribat a la cresta d’avanços tecnològics, es trobem en la mateixa situació. No hi ha res de nou; com sempre, l’equitat ètica, la racionalitat distributiva on tots els essers humans havien de tenir garantits les seves necessitats, no les tenim assegurades.
És de veres i hem d’acceptar-ho, que tots hem pogut ser responsables proporcionalment de l’actual situació, tot i que he de destacar que tots i cadascú a la seva justa mida. No més. Però, si hem de pagar factura d’aquesta pandèmia hem de esforçar-nos tots tres sectors plegats perquè hi haja una proporcionalitat equitativa i ètica. A més a més, quan dic proporcionalitat equitativa i ètica vull dir que els més impotents de tots són el tercer sector que és majoritari. Això no vol dir de cap de manera que hem de quedar-nos amb una actitud victimista de voler ser tractats amb caritat. Ens declarem plenament segurs de tindre el mateix nivell de capacitat i mereixement, si més no, del que ens pertoca. Per la qual cosa exigim com a mínim que el poder financer s’humanitze, que és mostre civilitzat al màxim i que siga el primer que s’aprete la corretja; que l’administració política prenga una actitud plenament ètica i que nosaltres, els més vulnerables, adoptem un estil de vida responsable, conscient, clàssic si voleu per eixir al carrer, de dir no a la manca de sensibilitat i desproposit, i de fer valdre sempre amb seguretat la nostra majoria i raó.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada