IN MEMORIAM Luis Francisco Marco Belloch, Enrique Herrero

 

…"Amb tot el cor et dedique el que he escrit per aclarirme”.

Així em va dedicar Lluís Marco el seu llibre "Don Dico, Cura de Barrio: LA IGLESIA DE LOS POBRES”. A més, en la solapa anterior del llibre hi ha un apunt biogràfic. Una bona memòria de Marco serà rellegir aquest llibre sense oblidar que Elll va ser el primer en contestar a la nostra proposta d'explicar: "por que nos salimos", com diu Antonio Signes en el WhatsApp. La resposta en la pàgina 151 del llibre ¿Por qué nos salimos? Los secularizados.

Marco estigué sempre pròxim a nosaltres. Com a anècdota recorde que l'any 2010 en una reunió de Cosarese que vam fer en un bar del carrer Cadis, regentat per un secularitzat (del nom del qual sí que voldria recordar-me), va preguntar - segons em van comptar - si jo estava malalt, perquè m'havia vist molt tremolós. Contrastos de la vida: hui em trobe recordant-li, perquè acaba d'anar-se'n d'aquest món.

En eixa reunió va nàixer el butlletí Nihil Obstat en el que Luis va col·laborar algunes vegades amb articles de substància i, per excepció, amb un que -a món paréixer- és novel·lesc i en el que va deixar volar la imaginació. El títol Mi primer pecado mortal, virtual y múltiple ja deixa entreveure perquè va rebre la reprimenda de Ramón Gascó.(El article en el nº 36 de Nihil Obstat)

Acabaré recordant que, quan el nostre amic va començar a estar malalt d'alguna serietat i ja no accedia a l'ordinador o als altres mitjans actuals de comunicació, vam anar nosaltres diverses vegades a Marines, lloc de la seua residència, a esmorzar amb ell en bona harmonia.

Desgraciadament fa molt de temps que no repetíem l'excursió. 

De Luis Francisco Marco Benlloch guarde molt bon record.

Curs 1963-64 (i 4), Bartolomé Sanz Albiñana

 

A finals del primer curs ja coneixia la intricada geografia interna i els límits del recinte per on havia de discórrer la meua vida durant sis cursos: des de la porteria amb don Miguel, sempre vigilant, fins al camp de futbol de filòsofs i teòlegs per on podíem fer una escapada al barranc del Carraixet, només a l’hora de berenar, únic moment en què no estàvem ‘controlats’. A més dels superiors-educadors i dels professors, també coneixia els càrrecs administratius: secretari, majordom, administrador, i on eren les seues oficines. Prompte, a la força, vaig aprendre a ser autònom, és a dir, a apanyar-me-les soles. No em quedava més remei que afrontar aquell món tancat sense ajudes externes. El temps d’arraulir-me a la falda de ma mare i de les seues moixaines s’havia acabat.

Els primers anys de la meua formació secundària, no només acadèmica, van ser fonamentals. A poc a poc, amb pindoletes diàries i sense adonar-nos-en, els superiors —dits ‘prefectes’ en els documents oficials—, estaven les vint-i-quatre hores del dia al nostre abast i anaven educant-nos. I també els reverends, que s’encarregaven del treball brut de la formació: repartir alguna galtada o pegar algun calbot de tant en tant, però sense passar-se’n. Amb un pas hui i un altre demà, avançàvem en tots els sentits i en tots els nivells de la formació.

Allò que ara rep el nom d’activitats extraescolars, ja en teníem aquell temps, però amb el nom d’‘actividades formativas’: cinema, teatre, música, piano, esports, excursions, eixides, exposicions, xarrades, etc. El superior don José M. Monzó (de Requena) era un expert en cinema i s’entusiasmava quan ens n’explicava conceptes bàsics, com ara escena, plànol, seqüència, … Fins i tot havia fet un estudi sobre Luis Buñuel que dec tindre per algun lloc. Teníem sessió de cinema en una sala d’actes molt digna cada quinze dies, els diumenges a la vesprada.

Alumnes un poc més grans, com el més tard dramaturg Manuel Molins (de Montcada), ja escrivien obres teatrals com Arlequines sin eco, algunes escenes de la qual encara em ronden el cap. Els cursos més avançats assajaven i dirigien les representacions dels més menuts. Segur que vostés han escoltat el proverbi africà segons el qual per a educar un xiquet cal la tribu sencera: la tribu en el nostre cas eren tretze comunitats.

Cada quinze dies, el diumenge de matí teníem concert de música clàssica. Jo vaig escoltar per primera vegada ‘El retablo de maese Pedro’ de Falla, ‘La consagració de la primavera’ d’Stravinski i ‘En un mercat persa’ de Ketelbey, per exemple, en les butaques d’eixa sala d’actes. I quan escolte uns compassos d’eixes peces, el meu cervell vola a aquell temps de la meua adolescència. La Schola Cantorum, a la qual ja m’he referit en un altre moment, i on jo cantava de tiple, era un descobriment per a mi: veure com el director, el bon don Santiago Sansaloni Alcocer (València, 1923-2008), ajuntava quatre veus, se m’entoixava un miracle de la naturalesa. També m’adelitava de veure el moviment ondulant i sui generis de la mà dreta del director musical quan cantàvem, de tant en tant, una peça gregoriana en alguna missa amb ocasió d’alguna festivitat especial, com la Immaculada, patrona del Seminari. Desgraciadament, no vaig aplegar a tenir lliçons de cant gregorià amb notació quadrada medieval, sobre tetragrama i sense compassos, una assignatura que només tenien els més grans. Crec que al professor li deien don José Estellés.

En la tardor del primer semestre vam anar al campament d’Alboraig per Tots Sants. Era un alberg de la xarxa de l’OJE o del Frente de Juventudes d’aquell temps. Jo tenia il·lusió de dormir en una tenda de campanya, però el dia que li tocava al meu curs va ploure i vam haver de dormir en lliteres les tres nits. Hi havia una piscina plena de fulles i un poc bruta, però no ens importava: hi vam nadar sense protestar. Hui no ho faria ningú.

També recorde una eixida a València on vam visitar el Micalet i el Col·legi del Patriarca i el dragó de la paret, al carrer de la Nau, enfront de l’antiga Universitat Literària on, per cert, em vaig examinar de ‘las Pruebas de madurez del curso preuniversitario’ a principis dels anys setanta. Després de la visita al Col·legi del Patriarca, el company Jesús Marcial Conill Sancho, un xiquet-home de món del meu curs, ens va portar a la llavors plaça del Caudillo, i vam anotar el nom de tots els carrers que hi confluïen.

Un internat no es pot entendre sense la pràctica de molts esports. El meu favorit era el frontó a pala llarga que jugava amb Ferrer Corbín (de Setaigües), entre més. Els xiquets necessiten activitat física cada dia. Hi havia cinc camps de futbol, a més del de filòsofs i teòlegs (on no podíem anar), tres d’handbol i dos de bàsquet. Per eixos anys encara es parlava molt de Pepe Claramunt (de Puçol), que havia deixat el seminari feia uns anys per a fer-se futbolista professional. Al meu curs hi havia seixanta-sis xiquets, que dividits per onze, feien sis equips de futbol. Eixos sis equips feien una lliga, així que jugàvem al futbol pràcticament a diari. Quan no teníem futbol teníem bàsquet o handbol. Tenint en compte que hi havia sis cursos de batxiller, ja es poden imaginar que feia falta algú que s’ocupara de la gestió dels espais esportius per a tanta gent. No recorde qui era eixa persona però tots els qui vam anar a Montcada li hem d’estar agraïts: jo no em vaig quedar mai amb els braços plegats sense jugar un partit perquè no hi haguera un camp lliure. Com tot en aquesta vida, hi havia gent que destacava en els esports i altres que eren totalment negats. Recorde que Carmelo Chisbert Hernández (de Burjassot) s’encarregava que els balons estigueren unflats i greixats. Gràcies, Carmelo. Dels esports, en general, i del futbol en particular, vaig aprendre la metàfora de la vida: des del meu lloc de porter observava els moviments i les posicions dels jugadors contraris i donava instruccions als meus per reforçar la defensa i per contrarestar les ofensives.

Vaig retrobar Carmelo Chisbert a Burjassot els anys en què m’hostejava en la Residència Universitària Juan XXIII, ja que ell treballava en el Patronato de Promoción Humana y Social Juan XXIII que dirigia el sacerdot del meu poble don José Lluch Vidal. En veure’l vaig recordar com em va ensenyar a botar els filferros de punxes per anar a recollir no sols els balons que se n’eixien accidentalment del camp, sinó també quan, a l’hora de berenar, anàvem a tastar taronges dels camps que fitaven amb el recinte del seminari. Amb Chisbert es feien realitat els versicles de l’Eclesiastés (3:1-8): hi havia un temps per a desaprendre les bones maneres que havíem aprés al menjador del semisoterrani el primer semestre, com ara menjar taronges com ho havíem fet tota la vida, amb les mans. Però hi havia un detall important: mentre el grupet acompanyant ens en menjàvem una cadascú, ell se’n menjava tres o quatre!

Ja he mencionat que no teníem una tenda per a poder comprar productes bàsics per a fer-se la toaleta, però sí una tenda de material escolar i llibres que hi havia al corredor que unia els tres pavellons per on véiem passar els professors dels alumnes filòsofs i teòlegs. Mentre féiem cua a la tenda, algun alumne deia ‘Eixe és el tramvia’, referint-se a un determinat professor dels alumnes grans que venia. ‘Aquell que ve per allà és el manco’, deia un altre. La tenda la portaven alumnes dels cursos de filosofia. Els alumnes filòsofs i teòlegs devien tindre la seua tenda o un horari diferent, ja que no coincidíem mai amb ells. No eixíem del recinte ni per a tallar-nos els cabells: algun alumne gran, fill de barber, havia aprés els rudiments de la professió i es guanyava algunes pessetes posant decent el bescoll als qui gosàvem de deixar-nos en les seues mans.

Quan ens féiem malalts ens quedàvem al llit i venia l’infermer del curs —un company que tenia encomanada eixa tasca: tots en teníem assignades, de tasques— i ens donava el termòmetre perquè ens el posarem davall del braç. Si no teníem temperatura ens feia alçar immediatament. Si en teníem, ens quedàvem al llit esperant la visita del metge al llarg del matí. Si el cas no era molt seriós, et podies quedar un dia allitat i t’hi portaven menjar especial de la infermeria i jugaves al mecano. Si la malaltia era greu, t’enviaven a la infermeria, hi quedaves aïllat i una monja-infermera et cuidava. Si et trobaves malament, un metge de Montcada o d’Alfara tenia consulta cada dia a l’hora del berenar: tingueres què tingueres, sempre et donava una aspirina. Si la cosa era molt més greu, t’enviaven a casa, com li va passar al company Emilio Esteve Tomás (del Genovés), que va perdre un curs per malaltia i quan es va posar bo es va incorporar al curs de darrere. Els primers dies de cada curs ens posaven la banderilla o vaccí contra el tifus. Sempre hi havia algú a qui li feia reacció i es desmaiava, així que eixe dia sempre estàvem molt atents a què poguera passar. Jo em quedava groc cada vegada que em treien sang: no ho he pogut suportar mai.

Que allò anava de debò —per evocar el famós poema de Jaime Gil de Biedma—, ho vaig començar a comprendre el dia en què durant el període d’exàmens orals el fred desembre de 1963 el superior del meu curs li va soltar una galtada tan antològica a un company que no ho he oblidat encara. Recorde el seu nom i cognoms i el poble d’on era. No recorde el motiu pel qual li va girar la cara, però sí les paraules que van seguir a continuació: ‘He dejado de ser tu superior’. Aquella nit no vaig poder tancar els ulls en tota la nit només pensant que eixe xiquet de l’Horta Sud s’havia quedat sense pare ni mare per a la resta de curs. Què faria orfe els sis mesos que ens quedaven al davant?

Repassant les qualificacions que vaig traure aquell primer curs, supose que no vaig defraudar aquells qui van confiar en mi i em van enviar a Montcada aquell diumenge primer de setembre de 1963, a dotze anys acabats de fer, edat aproximada en què hui en dia els xiquets comencen l’ESO. Si haguera de resumir amb poques paraules l’experiència dels primers cursos a Montcada, diria, sense dubtar, que van ser uns anys profitosos i plens, de vivències inoblidables, i que els tornaria a repetir sense pensar-m’ho.

                             Bartolomé Sanz Albiñana

El castellà, llengua oculta, Bartolomé Sanz Albiñana

 

A l´Església valentina, del llatí, una llengua que marcava distàncies i resultava misteriosa a la litúrgia, es va passar al castellà amb el Concili Vaticà II, però no al valencià, perquè el castellà era la llengua de l'imperi amb la qual vam conquerir Amèrica i estava ben arrelada per tot arreu. A Franco, a més a més, per tal de tindre´ns ben controlats, li agradava que tots parlàrem castellà en tots els àmbits: administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc., és a dir, la llengua amb què Espanya es va donar a conéixer arreu del món i amb la qual es va evangelitzar els infidels. Qui no recorda aquell temps en què Estat i Església anaven agafats de la mà? Qui no recorda aquell temps en què Franco també proposava a Roma una terna per al nomenament de bisbes, i els sacerdots interioritzaven en silenci la situació favorable en què, acabada la guerra, el país s´havia instal.lat. Ara resulta que, segons Mario Vargas Llosa (El País, diumenge 6 de desembre de 2020), l’espanyol és “una lengua disminuida, silenciada, preterida ante lenguas locales que son habladas por minorías”. Doncs sí que estem apanyats! Fins ara jo tenia entés que la llengua minoritzada era el valencià, la llengua que em va ensenyar la meua mare i que la meua generació només va poder fer servir a l’àmbit familiar i al carrer fins que Franco va morir.

Ja a la Facultat de Filosofia i Lletres a mitjans dels anys setanta, veia don Manuel Sanchis Guarner —reconec la meua ignorància i ceguesa— com un element esotèric i pintoresc quan ens explicava el seu llibre La llengua dels valencians en un dels dos cursets que havíem de fer a la llicenciatura de Filologia Moderna. El franquisme havia fet el seu treball. Era tal la nostra desorientació que la majoria ens preguntàvem a qui podria interessar allò quan la majoria de nosaltres havíem de ser professors de llengües (anglés o francés, sobretot), de la qual cosa també es reia el professor Manuel Ángel Conejero Tomás, recent doctorat, com si volguera incitar-nos a mirar més enllà de les muntanyes que s´alçaven davant dels nostres ulls. “Study English: you´ll have your bread and butter”, ens deia un dia i un altre, o “¡Qué triste ser profesor de idiomas!”. De qualsevol manera, la dimensió dels departments de llengües modernes (dada prou significativa) no era més gran que una conillera, amb perdó, i això que ja érem a l´avinguda del Mar, en aquell edifici nou i tan modern. En un corredoret per on no cabien dues persones teníem per aquest ordre els departaments-conillera d´italià, francés, alemany, i al fons, valencià. Anglés, en una altra planta, tenia dos seminaris. El castellà, amb l´únic catedràtic de les filologies modernes, don Ángel Raimundo Fernández y González, arribat a mitjan curs 1973-74, era el més privilegiat: tenia diversos despatxos.

Ara, quan ja han passat tants anys i pràcticament ha passat la vida, m´alegre de saber que gent como Antoni Ferrando Francés (de Benicolet i de la mateixa edat que l´actual arquebisbe), que encara estudiaria la llicenciatura al carrer la Nau, tot i haver estudiat la mateixa carrera que jo amb pràcticament el mateix professorat, tinguera una visió tan avançada i capdavantera d´una banda i, d´altra, tan ferma i dignificadora, com el temps i la seua llarga trajectòria de recerca acadèmica han demostrat.

Però l´Església sempre ha fet el seu camí, i els aspirants a preveres no xafen les Facultats de Filologia sinó les de Teologia i la línia marcada des de després de la guerra continua exactament igual de recta fins al present, i aquell qui gossa qüestionar-la és “decapitat”, defenestrat o fet fora del sistema. També s´observa que el valencià tampoc ha entrat en el jutjtats, notaries o registres de la propietat; que li ho pregunten a la consellera de Justícia Gabriela Bravo, nascuda a Rafol de Salem, poble d´una comarca valencianoparlant.

Sembla que, tot i que la situació ha canviat molt des de finals dels anys setanta, parlar castellà continua sent signe de distinció i de distànciament; parlar valencià, de poble i de segona divisió. He dit finals dels anys setanta perquè a l´institut d´Albaida (València), on jo era professor aleshores, veia com venien professors de la Safor a fer cursets de valencià. La Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada a primeries dels anys vuitanta no pareix que haja afectat l´Església, la Conselleria de Jústicia i altres àmbits; i així, tot el que s´avança en una etapa queda paralitzat en la següent o s´aparca per a quan vinguen millors temps i s'aclarisquen sobre quin valencià hem de fer servir. Al final, la Batalla de València continua vigent i la ferida no acaba de cicatritzar.

                                           

                                            Bartolomé Sanz Albiñana

 

Curs 1963-64 (3); Bartolomé Sanz Albiñana

El primer semestre, els alumnes de primer curs teníem el menjador en el semisoterrani del primer pavelló, construït entre 1944 i 1948. No recorde bé si era perquè no hi havia lloc en el menjador on vam anar a partir del segon semestre —un dels dos pavellons transversals de planta única, habilitats per a menjadors, construïts abans que el segon i el tercer pavellons principals—, o per si volien apartar-nos un poc del contacte amb els alumnes del segon curs per tal d’evitar això que ara en diuen bullying. O potser perquè ens volien ensenyar les maneres a la taula que els nostres pares no havien tingut temps de fer o tal vegada ni els havia passat pel cap, com ara menjar-nos un ou fregit sense sucar-lo amb el pa (com havíem aprés a casa), la pràctica de l’ús civilitzat dels coberts, l’ús adequat del tovalló, no mossegar el pa, portar la cullera del plat a la boca mantenint el cos dret i arrimat al respatler de la cadira (‘la cuchara va a la boca y no la boca a la cuchara), beure a glopets com pardalets, mastegar sense obrir la boca, etc. Tot açò sempre sota la mirada atenta i vigilant de don Miguel Payá i els reverends de curs. Beneïts siguen per sempre, amén!

El segon semestre ja compartíem menjador amb els de segon curs, els nostres fustigadors oficials, però en taules diferents; ja se sap: ‘juntos pero no revueltos’. En cada taula rectangular de marbre blanc séiem sis xiquets. Davall les taules hi havia un compartiment on guardàvem el tovalló, el pot de Cola Cao i el de llet condensada La Lechera, si és que encara no ens els havíem acabat. Aquests dos productes no ens els proporcionava el seminari sinó les nostres mares, que ens els enviaven dins les bosses de roba neta que cada quinze dies rebíem perquè, evidentment, la roba no ens la llavaven les monges terciàries caputxines del seminari, que ja prou tenien amb la cuina que estava en les seues mans des del 1931, quan el seminari es va traslladar al Colegio de Vocaciones Eclesiásticas de San José al carrer d’Alboraia, núm. 52 de València. El Seminari, o algunes parts, sempre han anat dansant d’una banda a una altra, tal com el poble de l’antic d’Israel.

Ara que ho pense amb calma, quants viatges que degué fer ma mare a ca l’ordinari i l’agència de transports del Ros a recollir la bossa de roba bruta que jo enviava, per a llavar-la i després tornar-me-la a enviar neta! Pel que fa als productes alimentaris addicionals esmentats, no els enviaven perquè patirem fam, sinó per altres qüestions, com ara en el meu cas, que no he pogut mai amb el color blanc de la llet: sempre he necessitat algun additiu colorant, una mena d’engany. A més a més, tots coneixem l’instint maternal.

Eixes bosses de roba tenien brodades dues adreces: la d’enviament a casa amb la roba bruta per una part, i la de tornada al seminari amb la roba neta per l’altra. Fins a l’últim detall estava pensat. Recorde que a l’hora de berenar, quan esperàvem la bossa de roba neta, anàvem a una sala en un altre semisoterrani a veure si havia arribat. Les bosses les deixaven damunt d’uns pallets de fusta perquè no estigueren en contacte amb terra. Rebre la bossa de roba neta significava, sobretot, descobrir les sorpreses que les nostres mares havien embolicat entre els llençols i les tovalloles: unes barretes de xocolate, un tros de sobrassada o xoriço i algun tros de coca en llanda! I també unes lletres de mon pare, de ma mare, de la meua germana i de l’àvia Teresa que sempre deien el mateix: ‘Aprofita el temps! Ens agradaria veure’t per un foradet’.

Com que al seminari no hi havia cap tenda per a comprar xampú, sabó, pasta de dents i altres productes de neteja personal, i no ens deixaven eixir del recinte a comprar res perquè no ens ‘contaminàrem’ per fora —dic jo—, les bosses de roba neta també incloïen algun d’eixos productes.

Al menjador, cada setmana, dues o tres taules d’alumnes servien el menjar a la comunitat. No era qüestió que les monges de la cuina a més de fer-nos el menjar també ens el serviren. Així que uns carros amb les plàteres de cada menjada accedien al menjador a través d’un muntacàrregues que s’accionava des de la cuina del semisoterrani fins a la planta on hi havia el menjador. Acabada una menjada, a poc a poc els carros amb les plàteres buides, plats i coberts bruts i restes de menjar feien el trajecte contrari.

De la neteja de les taules i de terra no s’encarregaven els qui estaven de setmana sinó les xurres, unes xiques que també treballaven a la cuina i ajudaven les monges, en mans de les quals estava la nostra salut alimentària. Qui sap des de quant de temps estaven batejades aquestes xiques amb eixe nom, no massa caritatiu, tot s’ha de dir. La veritat és que, a mesura que ens féiem grans, cada dia prestàvem més atenció a aquestes xicones que pujaven de la cuina quan abandonàvem el menjador perquè no hi haguera cap mena de contacte pecaminós via mirada o paraula.

Els alumnes que servien els menjars cada setmana menjaven mitja hora abans, que era la mitja hora que la resta d’alumnes tenia d’esplai després de l’última classe del matí. Així que si a les 12.30 acabava l’última classe matinal, els qui tenien ‘menjador de setmana’ se n’anaven a dinar corrent, ja que a les 13.00 hi apareixia la resta. Érem prou responsables en aquesta i altres tasques. Cal tindre responsabilitats des de menut; a poc a poc més importants.

Abans d’entrar al menjador, la comunitat dels cursos 1r i 2n, cadascun format al pati en dues files per curs que s’encaraven, resàvem l’Àngelus. Angelus Domini nuntiavit Mariae!, deia el superior, i nosaltres contestàvem Et concepit de Spiritu Sancto! I tots junts Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum: benedicta tu in mulieribus,… Després pujàvem l’escala de quatre o cinc escalons i entràvem ordenadament al corredor que duia al menjador. Acostumat com estava en el meu poble a tocar els tres tocs manuals de campanes de l’àngelus al migdia en punt dels dissabtes quan era acòlit, em cridava l’atenció la flexibilitat del seminari per a fer-ho a les 13.00. Al cap de dos dies ho vaig comprendre sense que ningú m’ho explicara: necessitats organitzatives de la comunitat. I punt.

Les comunitats, per fer servir una paraula que s’entenga i que ja he usat unes quantes vegades, la formaven dos cursos; per exemple, 1r i 2n. Compartíem menjador, capella, competicions esportives, actes culturals, excursions, etc. Però eren independents l’un de l’altre: superiors diferents, reverends diferents, aules diferents, dormitoris diferents, etc. Sols es mesclaven al pati i en algunes competicions, com quan la selecció de futbol, bàsquet, etc., d’un curs jugava contra l’altre. Exactament igual que als col·legis interns anglesos, l’esperit competitiu era una capa més de la nostra epidermis, un vaccí sense xeringa que ens havien inoculat lentament.

En la comunitat a què jo pertanya, els de segon curs eren cruels amb nosaltres i ens deien ‘pipis’, i a la mínima ocasió ens cantaven una cançoneta que no he oblidat: ‘Un pipi en el seminario, en la cama se meó. Tan grande fue la meada que allí un barco naufragó…’. Eixa cançó la repetiríem nosaltres el curs següent amb els alumnes nouvinguts. Era molt fàcil d’identificar un ‘pipi’, sobretot als camps d’esports. Cada curs vestia una camiseta de color diferent. L’hora de l’esport era una eclosió de colors, com pardalets pel camp. El color del meu curs era el gris. Tinc moltes fotos d’eixa època, però són en blanc i negre. I recorde molt bé els colors de les camisetes dels alumnes dels cursos anteriors. El pantaló era blau per a tots. Quan feia fred, damunt de les camisetes ens posàvem un xandall, només uns minuts fins que entràvem en calor. Després, tots els xandalls anaven per terra de manera que a l’hora de recollir-los en acabar el partit tots anàvem buscant les inicials brodades o el número —el meu era el 562— per veure quin era de cadascú.

L’última setmana de juny del 1963 hi havia tingut lloc l’examen d’ingrés (‘examina ad ingressum’) que es feia abans del primer curs, així que ja coneixia un poc el lloc, sobretot les aules on rebria els ensenyaments durant els tres primers cursos. I també havia fet un primer assaig del llarg desplaçament que m’esperava els anys següents: autobús fins a Xàtiva, tren de carbonissa fins a València, tramvia amb campana fins a l’estació de trenets elèctrics que anaven a Bétera i a la platja de la Malva-rosa. Eixe trenet elèctric amb vagons de fusta, molt bàsic, després l’agafaria moltes vegades més perquè els primers anys de carrera, en la dècada dels setanta, em quedava en una residència de Burjassot juntament amb la meua germana, més paisans meus més o menys de la meua edat com Salvador Mompó, Pepe Albiñana Pérez Frascuelo, Jorge Paula Moroto, Emilio Paula Moroto, Àngel el dels Grandes, etc., i més estudiants d’altres pobles valencians.

Eixa residència mixta universitària la dirigia el sacerdot natural de l’Olleria don José Lluch Vidal (1966-†1975). En aquells temps sentíem rumors que en el futur les facultats de ciències s’ubicarien per la zona. Abans de ser destinat a Burjassot, don José havia estat rector a Alboraia des del 1956, i alguna vegada hi vam anar a prendre orxata amb fartons. Don José era molt bona persona; no el vaig veure mai enfadat quan féiem alguna iseta pròpia de l’edat. La llavor de promoció humana i cristiana a través de l’educació que havia començat a Alboraia, la va continuar després a Burjassot en el Patronato Juan XXIII, primer amb ensenyaments d’EGB, i a continuació amb els de BUP, filials de l’Institut Luís Vives i de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València.

                      Bartolomé Sanz Albiñana

Aparta de mi aquest calze (Bartolomé Sanz Albiñana)

 

Amb l’arribada del periode democràtic, a l’Església valentina li va costar molt d’entendre, i encara li costa, que valencià i català són una mateixa llengua. Diguem-ho d’una altra manera: en l’actualitat l’Església valentina es nega a reconéixer eixa realitat filològica. Però deixant a una banda l’assumpte filològic, el fons de la qüestió no és si valencià és català o no, sinó si l’Església valentina mostra voluntat de ser fidel a la llengua del país. Fins hui, li ha donat l’esquena i ha preferit adoptar el castellà en un exemple evident d’autoodi.

EL TUNEL DEL TEMPS… (Enrique Herrero)

 

Invite els lectors a un viatge pel "túnel del temps" per a afegir alguns complements als articles de Bartolomé Sanz.

Per favor, acompanyeu-me.

El meu túnel del temps aplicat al Seminari de Moncada només té capacitat de retrocedir fins a l'any 1949, any en què vaig arribar allí com "pipiol".

El Seminari de Moncada va començar a funcionar amb un pavelló compost de semisoterrani, entresol i tres pisos i altres dos pavellons auxiliars. “En octubre de 1948…se trasladaron a ellos los seminaristas”. (HISTORIA DEL SEMINARIO METROPOLITANO DE VALENCIA, pag.92).

Dones que han fet història (Francesc Jover).

 

Francesc Jover. Enviat a LA VEU el 17 de març de 2021

 

Tots els anys pel mes de març les xarxes socials ens mostren  una sèrie de dones que han fet història. Jo diria que les dones organitzades volen confirmar, any rere any, que és possible acabar amb el masclisme. El 8 de Març d’enguany tornaren a recordar-nos que algunes dones van estar a punt d’aconseguir-ho a l’etapa de la II República Espanyola. Els intolerants de sempre ho impediren en una època on van haver-hi més llibertats per a la ciutadania i especialment per a les dones que en tota la història. Em sembla que enguany s’ha batut el record en vídeos i reportatges de dones que van fer un gran paper en el seu dia. Dones que destacaren ocupant espais públics que mai no havien tingut. Això demostra dues coses: que actualment ha crescut la sensibilitat feminista en la societat i que comença obertament a detectar-se el buit de cert perfil de dona en els fils claus i estratègics que mouen el món.

Curs 1963-1964 (2), Bartolomé Sanz Albiñana

Quan vaig arribar al seminari de Montcada, n’hi havia construïts dos pavellons. Les excavacions per al tercer estaven acabades de fer i a punt de posar els fonaments. Les obres per a la construcció van durar exactament tres cursos. Ho recorde molt bé perquè quan vam començar quart de batxiller —allí déiem de llatí— i el vam estrenar vam passar a tindre habitació individual amb armaris encastats, pila i espill, però sense calefacció; cadascú portava l’estufa de casa així com el flexo amb bombeta blava. Era una habitació senzilla amb un llit, una taula, una cadira i una paperera. Cada setmana la netejàvem nosaltres mateix amb una granera, i deixàvem la brutícia al corredor. Les dones encarregades de la neteja diària d’aules, corredors, dutxes i vàters la recollien i ho deixaven tot com una patena.

Comentari als articles de Bartolomé Sanz (Joan Llopis)

He llegit els articles de Bartolomé Sanz apareguts en el Nihil Obstat, com també la majoria dels publicats per ell en les pàgines de Vilaweb d’Ontinyent, i m’han encantat tots ells, tant per la manera amena, plana i culta, com pels continguts, particularment interessants per a mi els referits als anys d’infància i adolescència, encara que també són d’interés els altres escrits referits a temes històrics o d’actualitat.