He llegit els articles de Bartolomé Sanz apareguts en el Nihil Obstat, com també la majoria dels publicats per ell en les pàgines de Vilaweb d’Ontinyent, i m’han encantat tots ells, tant per la manera amena, plana i culta, com pels continguts, particularment interessants per a mi els referits als anys d’infància i adolescència, encara que també són d’interés els altres escrits referits a temes històrics o d’actualitat.
I són del meu particular interés els dedicats a la seua infància i adolescència perquè també jo he viscut de xiquet en un poble aleshores menut, Calp, i també he passat pel Seminari de Montcada, encara que set cursos per davant,
Seminari inacabat en els anys 50 i 60 i posteriorment ja acabat
i he viscut algunes de les circumstàncies que descriu, havent tingut en Batxillerat alguns dels professors que cita, professors admirables com Jaime Marco, José Maria Belarte, Carlos Pelegrí, Fernando Cubells, i altres que jo he tingut i ell no, com José Esteve, Manuel Gonzàlez o José Miguel Sustaeta. De superiors, no hem coincidit, però conec els que cita i pense que és lògic que ell guarde un bon record per la qualitat humana de tots ells. Miguel Payà el vaig tindre de reverend i també el considere un home extraordinari que no entenc com no l’han promocionat a bisbe quan no se pot comparar a alguns altres que han aplegat a eixe grau, l’esperit sant no sé en què estaria pensant.
Una classe de segon curs (1957-1958)
Agraïsc estes memòries perquè, en el moment de la vida en què me trobe, el record d’aquells anys m’és del tot agradós. I les descripcions minucioses que fa Bartolomé, demostrant una gran memòria, m’han atret en gran manera. Ja m’agradaria vore unes memòries semblants pel que fa als cursos superiors de Filosofia i Teologia. Encara que, a este respecte, un company que ha passat per eixes etapes, Josep Chambó, les ha descrites en part en format d’una novel.la, “Els fills de Lot”, un llibre del tot interessant que tracta de les vivències d’un grup d’amics que comparteixen inquietuds i ideals al llarg d’eixos anys de formació .
També, per a conèixer plàsticament la vida i condicions d’aquella època en el Seminari, existeix una pel.lícula de finals dels anys 50 o primeries dels 60 que se va fer com a reclam de vocacions i que té un gran interés com a testimoni històric i des del punt de vista cinematogràfic.
Quant als professors citats afegiria a les notes tan completes de Sanz alguna cosa més:
D. José Maria Belarte estava bolcat en la nostra formació literària, sense escatimar hores ens dirigia la representació d’obres teatrals de grans autors, recorde especialment el Julio César de Shakespeare, perquè també jo participava, i on intervenien el finat Vicent Estrems i els que després serien bisbes Vilaplana i Ureña.
D. Jaime Marco (Benissa) i D.Carlos Pelegrí (Dénia), dos figures d’una gran senzillesa, però de gran saviesa, el primer reconeguda (tenia una llicenciatura i un doctorat), el segon sense titulació civil però no per això menys “sabut”. D. Jaime Marco ens ensenyava Geografia d’Espanya i, com diu Sanz, ho feia d’una manera pràctica, viva, amb les vivències dels seus viatges per terres i ciutats d’Espanya. No vàrem obrir el llibre de text, així que potser tenim dèficit en la part memorística, però el coneixement del programa va ser gran. Com a anècdota, en l’examen oral me va preguntar que li explicara el procés de les salines del meu poble, era fidel a la consigna que dels alumnes cal esbrinar més el que saben que el que ignoren. Externament semblava un llaurador amb sotana, duia boina, no el típic sombrero clerical, i una bufanda que li servia per a tapar-se la boca (nosaltres, per fotre, els dies de més fred o vent, obríem les finestres de bat a bat perquè ell, amb gestos des de fora de l’aula, ens indicara que tancàrem). Al final d’este escrit incloc unes notes biogràfiques de D. Jaime extretes del Diccionari Biogràfic de la Diputació d’Alacant.
D. Carlos Pelegrí, que impartia Ciències Naturals, se distingia també per la seua senzillesa i amabilitat, portava unes típiques ulleres de savi despistat que contínuament es pujava cap amunt del nas i vestia una pobra sotana. Un dia d’hivern, amb el fred típic (la calefacció allí no s’estilava), baixant de la tarima va caure i, encara en terra, se va arromangar la mànega per si tenia ferida i notàrem que no portava cap peça d’abric a més de la sotana. Ja acabats jo els estudis me’l vaig trobar i me va dir que se veia obligat a traure el títol de mestre i estava fent la carrera, segur que ell sabria igual o més que alguns professors que l’examinaven. També els seus recursos pedagògics eren originals, per exemple, un dia de tants ens portava el cor encara sanguinolent d’una cabra perquè veiérem un cor al natural.
En alguns aspectes aquella època preconciliar tenia clares diferències de l’època que descriu Sanz, havia algunes connotacions diguem-ne monacals o de convent, per exemple, en els dos quadrimestres en que se dividia el curs (setembre-desembre i febrer-juny) no podíem anar a casa per a res, en els primers anys ni en Pasqua, i els que, com jo, eren de lluny ni visites solíem tindre. No obstant, com a contrapartida,
Esglèsia del Seminari on se desnvolupava la Setmana Santa
fruíem d’una Setmana Santa que no pot imaginar-se la grandiositat qui no l’haja viscuda com nosaltres, la Schola Cantorum preparava els càntics durant moltes setmanes, els Oficis eren esplèndids amb les lectures cantades per les millors veus, encara recorde el cant de l’Angèlica del Dissabte de Glòria cantat per Paco Muños, o anteriorment per Nácher, també una gran veu. Diàriament tots, del més gran al més xicotet, anàvem a missa amb sotana, mantell, beca i medalla, com també anàvem així quan havíem d’anar a València, que si era en grup portàvem bonet, i els diumenges i festius amb “sobrepelliz” (espècie de roquet amb mànigues obertes). Possiblement la disciplina fóra més dura, amb algun que altre “carxot”. Malgrat això i els problemes típics d’un internat, van ser uns anys molt fecunds i de grata memòria perquè, tant les instal.lacions com els educadors, eren de primer ordre, i no faltava el cinema, el teatre, competicions esportives i gimnàstiques, inclús exhibicions hípiques.
Seminaristes acudint en València a algun acte religiós
Així doncs, agraïment a Bartolomé Sanz per haver despertat les ganes de recordar uns temps tan llunyans però tan presents en la tardor de la nostra vida.
Joan Llopis
Dades biogràfiques de D. Jaime Marco extretes del
Diccionari biogràfic editat per la
Diputació d’Alacant:
MARCOS y BAIDAL, Jaime. Eclesiástico. Profesor. Escritor.
Benissa, 1903 - València, 1979Nació en la villa de Benissa el día 30 de mayo de 1903. De vocación religiosa, cursó estudios eclesiásticos, siendo Ordenado Sacerdote -1926- en el Seminario de Valencia. Su labor pastoral la desempeñó en varias parroquias de la Región Valenciana, destacando su presencia en La Nucía -1929/1935-; posteriormente fue Arcipreste de la Parroquia de San Pablo, de Valencia.
Con gran dedicación al estudio en todo momento, obtuvo el título de
Maestro Nacional, y, tras llevar a cabo estudios superiores, se Doctoró en Derecho por la Universidad de Madrid, así como en Filosofía y Letras por la Universidad Valentina; también llevó a cabo estudios socio-geográficos de ámbito general, especialmente de la región valenciana, colaborando en este aspecto en varias revistas especializadas.
Obtenidos los títulos universitarios se dedicó a la enseñanza en el Seminario
Metropolitano de Valencia. Como escritor e investigador publicó algunas monografías y diversas obras de carácter sociológico e histórico, así como espiritual. Falleció en la capital del Turia, donde residía, avenida de Pérez Galdós, 92, a los setenta y seis años de edad, el día 7 de septiembre de 1979; su cadáver fue inhumado en el Cementerio General de la ciudad.
OBRA DESTACADA
-"El río Turia y el hombre ribereño" -Valencia, 1960- (dos ediciones)
-"Las migraciones humanas y su dimensión histórica y geográfica" (separata) Valencia, 1961-
-"Síntesis Geográfica de la Región Valenciana" -Valencia, 1963-
-"Moncada y la huerta valenciana" (monografía) -Valencia, 1967-
-"Regiones y comarcas tradicionales de España" (monografía) -Valencia, 1967-
-"Reflexiones Eucarísticas" -Valencia, 1976-
Joan Llopis, de Calp, feia T4 quan jo feia B5 el curs 1967-68.
ResponEliminaHi ha moltes diferències entre huit cursos, prova evident que el Seminari de Montcada anava evolucionant amb el temps i no era comunitat anclada al passat.
En aquest exercici d’evocació que només puc fer amb silenci, van eixint detalls als quals també contribuixen lectors com ara Llopis Pastor. Moltes gràcies. Entre tots, en aquest diàleg, reconstruïm un passat que potser només resulta significatiu per a un nombre de persones: els qui vam passar per aquell lloc.
I a eixa reconstrucció contribueixen fotos com les que hi porta: com la de 2n curs de 1957-58, que és exactament la mateixa aula on jo vaig seure el curs 1964-65 amb Andreu López Blasco de superior.
També hi apareixen professors. Jo no vaig tindre Salvador Castellote, però tinc una fotografia amb ell, de la qual parlaré en arribar al curs 1968-69. I no precisament perquè parlara amb ell de Francisco Suárez. A dèset anys jo tenia altres coses al cap. L’edat!
En aquest diàleg sempre esbrinem detalls que no sabíem, com que Miquel Payá fóra reverend en algun curs de la promoció 1956-68.
No conec el llibre de Josep Chambó “Els fills de Lot”, però el llegiré en poder, tot i que jo acabaré el meu relat de records el dia en què don Rafael Sanus em va expulsar —segurament era la seua primera expulsió en prendre possessió de Rector el curs 1969-70— i per tant no hi vaig cursar ni filosofia ni teologia. De fet no crec que més de cinc del meu curs es vam ordenar el 1975.
Conec l’existència de la pel·lícula que menciones “Seminario”, però només he vist un petit fragment.
A Belarte només el vaig tindre de professor el 1968-69 i potser ell ja tenia altres preocupacions per eixa època. Però molta gent em parla de la seua afició al teatre. Dedicaré un article al tema del teatre al Seminari. Hi havia un plantell de bons “actors belartians” com els qui nomenes i que jo també hi vaig conéixer.
Recorde la bufanda i la boina de don Jaime Marco que quan jo el vaig tindre podia ser ja el meu avi. Un company del meu curs solia cremar mistos de cera durant la seua clase perquè sabia que a ell li fotia molt això, ja que patia d’asma. Xiquets!
I també recorde molt bé els examens orals durant els tres primers cursos, però no en 4t.
Don Carlos Pelegrí era una tota una institució i el seu record romandrà viu en el cor i el cervell dels qui el vam conéixer.
La meua promoció tampoc podia eixir del Seminari a Pasqua, ni podíem rebre visites familiars durant el curs (almenys els del meu poble, l’Olleria). Jo, per pertànyer a la Schola Cantorum vaig gaudir de la grandiositat d’aquelles Setmanes Santes i recorde haver cantat a la Catedral. Com a premi podia anar al poble per Pasqua! Les eixides al meu curs (una vegada al mes) van començar en 5é (curs 1967-68).
CANVIS: El meu curs ja no es va posar sotana, ni mantell, ni beca... mai en el seminari menor. Sí que recorde que el teòlegs i filòsofs aasistíen a la missa del diumenge amb eixes prendes. El menuts assistíem als actes litúrgics de paisà. Una vegada al poble sí que ens posavem sotana i sobrepellís per a les misses.
Els “carxots” eren normals aquells anys en els primers cursos, sobretot per part dels reverends però no en recorde cap per part de professors. Vaig ser testic, això sí, d’una de les galtades més professionals de la meua vida, quan feia primer, per part del superior de torn a un company, seguida de les paraules: “He dejado de ser tu superior”. Era prop de nadal del 1963 i segur que el company va entrar en calor: és una d’eixes coses que no oblides.
En resum: personalment considere una sort i un privilegi haver passat aquells anys en aquell lloc. I ara que entrem en la tardor de les nosotres vides potser busquem una pau en els records del temps passat.