Francesc Jover. Enviat a LA VEU el 17 de març de 2021
Tots els anys pel mes de març les
xarxes socials ens mostren una sèrie de
dones que han fet història. Jo diria que les dones organitzades volen
confirmar, any rere any, que és possible acabar amb el masclisme. El 8 de Març
d’enguany tornaren a recordar-nos que algunes dones van estar a punt
d’aconseguir-ho a l’etapa de la II República Espanyola. Els intolerants de
sempre ho impediren en una època on van haver-hi més llibertats per a la
ciutadania i especialment per a les dones que en tota la història. Em sembla
que enguany s’ha batut el record en vídeos i reportatges de dones que van fer
un gran paper en el seu dia. Dones que destacaren ocupant espais públics que
mai no havien tingut. Això demostra dues coses: que actualment ha crescut la
sensibilitat feminista en la societat i que comença obertament a detectar-se el
buit de cert perfil de dona en els fils claus i estratègics que mouen el món.
El març d’enguany hem conegut moltes
dones noves que mai no havíem sentit parlar d’elles, i estic ben convençut que
encara no han eixit totes i que poc a poc anirem coneixent. Al temps. Tal com
va creixent el feminisme, intuïsc que durant el segle XXI es posarà la dona al
lloc que correspon. Tant de bo fora amb la traça d’aquelles dones¡
Hui concretament vull parlar d’una
extraordinària dona que, tot i que sabíem moltes coses d’ella, durant aquesta
setmana ens hem assabentat de moltes més. Es referim a Margarita Nelken Mansberger (1898-1966). Era d’una família jueva benestant de procedència
alemanya que va tindre una acurada formació intel·lectual que la feu en una
etapa on aquella societat estava digerint l’enfonsament imperial de l’Espanya
colonial. Al començament del segle XX va haver-hi entre la classe burgesa més preparada
certa dualitat d’actituds per fer front a com s’anava a resoldre’s la nova
situació social política i econòmica. Margarita Nelken sens cap dubte, formava
part d’aquells que es van inclinar per abordar el nou món que s’havia obert
basant-se fonamentalment en aquell clàssic lema francés: llibertat, igualtat i
fraternitat.
Margarita, després d’estudiar música i pintura, ho
va deixar per dedicar-se com a crítica
d’art al periodisme d’opinió i a l’activisme polític. Persona extremadament
culta -parlava perfectament el francés i l’alemany- es va dedicar
entusiàsticament al sector més vulnerable com era la classe treballadora i
especialment les dones.
Fou líder de l’esquerra socialista del PSOE i en
aquestes files fou elegida el 1931 diputada per Badajoz al parlament de Madrid.
També ho fou als parlaments de 1933 i en el Front Popular pel febrer de 1936.
Crec que va ser l’única dona que va mantenir l’escó en les tres eleccions
generals republicanes. En el debat que hi hagué sobre el vot de la dona, fou partidària
de no donar-lo fins que no estigués més preparada. Aquesta actitud responia al
perill que hi havia de que es deixaren aconsellar pel confesor. No opinava, com
van fer altres polítics -dones i homes-, que aquest dret podria formar part de
que la dona agafara consciencia per si mateix. De qualsevol manera són opinions
que sempre s’han de resoldre democràticament.
En produir-se el Colp d’Estat militar, va
considerar que l’actitud del PSOE no va ser suficientment contundent i se’n va
passar al Partit Comunista. Una actitud que fou molt polemitzada durant el
franquisme i transició, però sobretot retreta pel sector de historiadors
revisionistes amb al·lusions i acusacions personals a la lider política.
Tanmateix, crec que la seva actitud personal, crítica i independent fou
demostrada el 1942 quan per divergències en l’aparell del partit va ser
expulsada del PCE. Pocs anys després, el 1945, en una sessió del Parlament
Republicà Espanyol a l’exili en Mèxic, encara va actuar Margarita com a
diputada independent.
Aprofite aquest punt per comentar la competència
que hi havia després del triomf de Front Popular entre l’UGT i CNT en liderar
l’hegemonia de la classe obrera. En aquell moment, una i altra entitat no feien
més que fer actes públics per captar afiliats. Ací vull mencionar una anècdota
que potser he citat en alguna ocasió però és molt apropiada per situar-nos en
allò que era i significava la Nelken. En el començament de l’estiu de 1936 es
creuaren unes cartes entre el partit socialista de Cocentaina i l’Executiva
Central d’aquest partit. Els socialistes demanaven que vingués Margarita Nelken
a Cocentaina a participar en un acte public per el 30 d’agost. A més,
puntualitzaven que fora «la Nelken o
algun altre membre de la seua vàlua». En aquell moment l’Agrupació de Cocentaina es
declara marxista leninista, i això que encara no havia arribat la cresta de la
radicalització.
La contestació de Madrid va ser que si volien que
anara Margarita havien de demanar-ho a ella; cosa que no va agradar gens ni
mica als socialistes cocentainers. Els contestaren dient que si no eren capaços
de fer eixa gestió per a una agrupació, per a què estava l’executiva del
partit? I en un altre paràgraf del text afigen «o es que en verdad no aceptáis a nadie que no piense como vosotros y
por eso no queréis hablar con dicha compañera?».
He volgut citar aquesta anècdota
perquè vegem el perfil i el que significava la figura de Margarita Nelken.
No cal dir que l’acte del 30
d’agost que havien de fer els socialistes a Cocentaina amb la presencia de
Margarita Nelken no es va realitzar per la sublevació militar.
Fou el 19 de juliol, després de
la sublevació militar, quan el Front Popular va adoptar mesures extremadament
radicals que en l’actualitat encara no s’acaben d’interpretar i digerir.
Per acabar, em sembla que
difícilment serà efectiva la recuperació de la memòria històrica i democràtica
perquè hi haja una autèntica reconciliació de la societat, si no aprofundim,
coneixem, entenem i valorem el paper que van desenvolupar aquestes dones en la
República.
Francesc Jover.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada