EL TUNEL DEL TEMPS… (Enrique Herrero)

 

Invite els lectors a un viatge pel "túnel del temps" per a afegir alguns complements als articles de Bartolomé Sanz.

Per favor, acompanyeu-me.

El meu túnel del temps aplicat al Seminari de Moncada només té capacitat de retrocedir fins a l'any 1949, any en què vaig arribar allí com "pipiol".

El Seminari de Moncada va començar a funcionar amb un pavelló compost de semisoterrani, entresol i tres pisos i altres dos pavellons auxiliars. “En octubre de 1948…se trasladaron a ellos los seminaristas”. (HISTORIA DEL SEMINARIO METROPOLITANO DE VALENCIA, pag.92).

El curs de José Mª Belarte y Luis F. Marco Benlloch va ser el primer que va iniciar els seus estudis en aquelles noves construccions. Amb açò intente dir que el recorregut del companys Belarte i Marco va ser molt més extens del que ens compten Bartolomé i Joan.

Per qué companys? Perquè, com ja he dit, entre els que van arribar a aquells paratges el curs següent estava jo (per a servir Déu i a vosté) predestinat

·   a testificar ara, des de la nebulosa del record, que Belarte no es va conformar amb els estudis curriculars, sinó que va atendre altres inquietuds i col·laborà i inclús crec recordar que va dirigir algunes activitats culturals de grup.                                                   

·   A documentar las clases de Marco:

 “Los dos últimos cursos de Teología fue profesor de latín y griego del curso prefilosófico con alumnos que ingresaban habiendo terminado el bachiller o alguna carrera”.

“[desde] 1960 y hasta 1964 profesor de latín en Humanidades”.

(Solapa anterior del llibre D.Dico, cura de barrio)

Com a curiositat afegiré que, ja en teologia, l’altre Belarte - el oncle del nostre company -  ens va fer classe d'Apologètica, ja no recorde si en llatí, però, per descomptat, segons els esquemes i models escolàstics.

 

D. Emilio Aparicio en el primer curs ens va ensenyar llatí d'una forma que pot considerar-se prou pedagògica o didàctica, si tenim en compte   dues  coses: que fa més de setanta anys i que l'objectiu que es pretenia era "empollar" aquelles primeres bases de declinacions, conjugacions i la resta.

La classe estava dividida en dos equips rivals (que no enemics) que en compte d'usar com a munició pedres per a fer arca es llançaven preguntes de llatí i puntuaven segons el resultat de les respostes. Si bé no em recorde de tots els detalls d'aquell joc, no ho he oblidat totalment perquè vaig ser capità d'un equip i perquè en primer aquesta classe durava tota la vesprada.

També vaig conéixer a Moisés Sánchez, però en aquest cas escoltant les seues explicacions de Matemàtiques en aquells primers cursos de la "Facultat" de Llatí (= Batxillerat) En època d'estudiant em vaig tornar a trobar amb D. Moisés com a antic col·legial de la Presentació i St. Tomàs de Vilanova.

Cas semblant va ser el de D.Carlos Pelegrí, com a professor de Ciències naturals. Ens tenia bocabadats, anomenant-nos plantes i animals pels seus noms científics i tractant de amagarmos, de no cridar l'atenció, tractant d'evitar que ens  preguntara

I sobre D. Jaime Marco, a qui no vaig tindre com a professor, només puc dir que ja el veia jo llavors pels corredors per a acudir a les seues classes en aquells primers anys del Seminari de Moncada.

I no podia tancar l'apartat dedicat a les persones sense trobar... D. Manuel Guillén, a qui vaig respondre "Ad Deum qui letificat juventutem meam" i altres per a ajudar-lo a missa en l'"asilo"(col·legi) de les mongetes abans d'entrar en el seminari, i vaig tindre de professor de Química i posteriorment de superior.

Lamentablement hauran quedat en l'oblit altres persones, però segur que la mostra obtinguda en aquest viatge pel "túnel del temps" és més que suficient per a mostrar-nos que valia la pena i que les històries venien ja de molt arrere.

Els altaveus del menjador.

 

·       Sacerdotes mártires (José Zahonero Vivó

• · El año cristiano ( Fray Justo Pérez de Urbel)

• · El periòdic del dia anterior (degudament retallat i censurat)

Aquestes són les lectures fonamentals que jo recorde haver escoltat pels altaveus, mostra de com eren al principi i punt de referència per a percebre quelcom de la seua evolució.

¡¡¡Y DI-JO MOW-GLI!!! (EL LIBRO DE LA SELVA)

Així amb la veu més alta possible i sil·labejant -inclús exageradament- havíem de llegir els lectors d'emergència, quan faltava el subministrament elèctric i no podia utilitzar-se la cabina.

Calia fer-se sentir en un entorn d'aproximadament tres-cents comensals manejant els coberts, instruments essencials en aquell entorn educatiu. Normalment s'arribava a una espècie de "pacte": lectura de viva veu fins a meitat dinar i dispensa per a parlar fins al final.

ESPORTS 

Tots haureu vist la curiosa foto d'un porter de futbol, vestit de sotana, volant cap a l'angle de la porteria per a rebutjar a córner un baló. Aquesta foto no és tan antiga com pot paréixer. En els principis del nou Seminari véiem jugar a futbol els teòlegs vestits amb sotana, La qual cosa no era obstacle perquè alguns jugaren al nivell dels professionals de Primera Divisió.

I per a banyar-nos en la piscina la roba reglamentària consistia, en els primers temps, en pantaló d'esport i camiseta tipus sport, encara que prompte va ser suprimida la peça superior. Els vestuaris no necessitaven portes, perquè els barandats estaven combinats de manera que des de fora no es veia res de l'interior. Compta's que va haver-hi els seus més i els seus menys amb l'arquebisbe D. Marcelino, perquè els vestuaris no eren tancats.

GRATUÏTAT.

D. José Richart, vicerector d'aquella època, em cridava a l'orde tots els fins de curs i no perquè haguera comés alguna falta disciplinària, sinó perquè "aquí no ha arribat res de la pensió" i ja se sabia que o pagaves o no t'examinaves. No entraré en més detalls; només vull deixar constància que els estudis del Seminari eren de pagament, vingueren els diners d'on vingueren.

 

.