«EL DIOS (O DIOSA) EN QUIEN CREO», Deme Orte

Artículo publicado por la revista Tiempo de Hablar, de Moceop. en su número 157 [página 17] (^), y del que se han hecho eco el portal Atrio y la web de Redes Cristianas en los enlaces que os indico.

"Por compartir y por si a alguien le vale."

Saludos. Deme

https://www.atrio.org/2019/04/el-dios-o-diosa-en-quien-creo/#more-17335

http://www.redescristianas.net/el-dios-o-diosa-en-quien-creodeme-orte/

LES "MOUNES" DE LA NOSTRA PASQUA FLORIDA, Francesc Juan Chàfer

       

En el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava conèixer bé i ens va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia faltar una gran llibreria.

     De la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta pagines i de temàtica culinària titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció la de la “fougasse “ i la de la“ mouna”, dos paraules gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a sinònim de mona com es el cas d’Elx, tal vegada, per la forma redona d’una i altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica a queviures o menjar i també el significat més concret d’obsequi o present.

       En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la paraula castellana panquemado.

      Les variades formes que en l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte, segons alguns estudiosos ,de les pastisseries. Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat són generalment animalístiques lluny de la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç ,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb amples postetes de fusta sobre el cap i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven, als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi arribat... i per això tots nosaltres, com diu el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües.

          Adjunte la fotografia que il·lustra la recepta de la “mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues ingredients varien poc de les mones d’avui en dia: farina, ous , rent ,sucre , sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que diferix dels pa-socarrats nostres. En les mones fetes per als menuts s’encrostava en la pasta un ou i es cOlorejava este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los. Els xiquets observàvem que, al trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit; preguntant quin era el motiu d’allò les nostres mares ens deien que era el forner que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci que falta als ous el coneguem com el mos del forner.

   La conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra Pasqua cristiana. Una vegada més, la gastronomia, junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser un valor d’unió entre les dos cultures. 

                                                                                     Francesc Juan Chàfer

I.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL

              INTERVENCIÓN del cardenal ISIDRO GOMÁ                BUDAPEST 28/06/1938 (Congreso Eucarístico) 

«Efectivamente, conviene que la guerra acabe. Pero no que se acabe con un compromiso, con un arreglo ni con una reconciliación. Hay que llevar las hostilidades hasta el extremo de conseguir la victoria a punta de espada. Que se rindan los rojos, puesto que han sido vencidos. No es posible otra pacificación que la de las armas. Para organizar la paz dentro de una constitución cristiana, es indispensable extirpar toda la podredumbre de la legislación laica...».​

(citado en Sueiro, Daniel; Díaz Nosty, Bernardo. Historia del franquismo (Volumen I). Madrid: Editorial Sarpe. ISBN 84-7291-982-X)

Plaques de carrers recuperades, Francesc Jover

Autor Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 16 d’abril de 2019

A Cocentaina s’han recuperat unes plaques amb els noms dels carrers del període revolucionari de la Guerra Civil. Sembla que foren guardades en algun magatzem municipal i oblidades per les corporacions franquistes següents. Sobrevisqueren unes quantes i ara s’han exposat al públic al Palau Comtal potser perquè en aquest moment el poble està més disposat a conèixer aquella etapa de la història. Tot i quedar-ne poques, és una importat mostra de com eren les altres. Son plaques de marbre amb noms de carrers que estigueren en dansa durant un període de la Segona República. Unes peces històriques que hui son molt més valorades, per haver-se salvat de la feroç actitud iconoclasta del franquisme a l’onomàstica republicana. D’aquest fet m’abellis fer algun comentari que potser no siga la primera volta que ho faig. 

Com la majoria de pobles durant el temps de la Guerra Civil, foren canviats tots els noms de carrers que feien referència al santoral romà. Corresponia a l’esperit de la Constitució republicana aprovada el 9 de desembre de 1931 on es declarava l’Estat laic i aconfessional. Recordeu aquella afirmació de Manuel Azaña dient que “España ha dejado de ser [oficialment] católica”. La República espanyola optava pel mateix sistema de convivència de l’Europa més democràtica i avançada. (PLACA)

A partir d’aprovar la Constitució van anar canviat els noms de carrers amb caràcter seglar i coherents amb el clima eufòric de llibertats. Les escoles de Cocentaina també les batejaren en aquest mateix sentit: el Grup Escolar deien Pablo Iglesias, tal com pot veure’s a una de les plaques de l’exposició. No s’han conservat les plaques de Francesc Ferrer i Guardia en que fou nomenada l’escola de monges Trinitàries, ni la de Joaquin Costa que fou denominat l’escola del convent. 

Del canvi de noms de sants i santes que va fer la República és del que hui volem parlar. Tot va començar en una sessió ordinària del Consell Municipal el 16/12/1936 en la que el regidor socialista Juan Ferrándiz va presentar un escrit de la Joventut Socialista Unificada de Cocentaina on demanava a la corporació el canvi de noms dels carrers. A més, havien proposat una llista de noms, però se la havia deixat a casa. Acordaren que la pròxima sessió la presentara per tal de veure si tots estaven d’acord. La llista va ser aprovada el 18/12/36, dos dies després de la proposta que havien fet els joves socialistes. És ben evident que l’activitat de la corporació en aquell moment era extraordinària.

Vull manifestar el meu parer dient que el nom de carrers foren modificats per una actitud ideològica més que per convicció laica. Entre altres coses ho dic perquè molts carrers amb noms populars, que res tenien a veure amb el santoral romà, també foren canviats. La prova la tenim amb els carrers Créixens, Teular, Tint, Travadell, etc. Açò ens demostra el clima de desafecció que hi havia a l’Església en aquell moment. Per cert, en la mateixa sessió es va acordar també pagar a Justo Cortés 23´50 pessetes per enderrocar les campanes del campanar.

Quant a la nova denominació de carrers triats pels joves socialistes es detecta certa tria ideològica, perquè encara que tots eren republicans, n’hi havien de diferents formacions de l’ample ventall de partits i sindicats que hi havia. També hi havien activistes, científics, músics i literats; a més d’algun país idealitzat aleshores. La qual cosa em fa pensar que va haver-hi un ample consens. Al costat dels noms com Lenin, Durruti, Passionària, etc., hi havien el de Maria Pineda, Concepcion Arenal, Fernando de los Rios, Mèxic, Rússia, etc. S’inclou un percentatge elevat de dones.

El tema dona per a molt més, però no per un article com aquest. Tanmateix però, vull acabar comentant certes particularitats d’algun nom de carrer; com per exemple el de Miguel Servet (1509-1553) substituint el carrer Santíssima Trinitat. Servet fou un científic que es va especialitzar en diferents disciplines, entre altres en teologia, tot i que extremadament crític; de tal manera que no era acceptat per catòlics ni protestants. Sempre va negar raonablement el dogma de la Trinitat i –sense afirmar res– no m’atrevisc a dir si fou per casualitat o hi va haver intencionalitat en aquest canvi de nom.

L’altre carrer que no puc reprimir-me comentar fou el d’Antonio Agulló (PLACA)que posaren als Sants de la Pedra. El motiu no és altre que és on havia viscut aquest cocentainer i encara vivia sa mare i la germana. Però, qui era aquest Agulló que va merèixer dedicar-li un carrer? Fou un activista sindical, polític i cultural. Es va casar amb Paquita “la Colma” i se’n anaren a viure a Barcelona. S’afilià al POUM i va morir a la plaça de la Universitat la nit del 19 de juliol de 1936 en un enfrontament amb els militars colpistes. Les víctimes d’aquell dia que moriren defenent la República tingueren un gran ressò en la societat catalana. En Barcelona també dedicaren a Antoni Agulló ((PLACA) el seu nom al carrer on vivia substituint el de Blasco de Garai del Poble Sec. El periòdic Avant d’aquells dies va fer una emotiva ressenya d’aquest fet incloent la placa.

El que més em va emocionar d’aquesta exposició és precisament la placa d’Antoni Agulló, perquè al acabar la guerra sa mare va anar a l’Ajuntament a demanar-la per tindre un record del seu fill. Dissortadament li va ser negada i va morir sense el conhort de tindre a les seves mans el que quedava del seu fill; mentre la placa de marbre va quedar arraconada en un lloc fosc i oblidada de tots.

Crec que les peces exposades son retalls d’història, i en sembla encertat que passen a formar part del patrimoni públic del poble. A més a més, són imprescindibles per recuperar una part de la memòria històrica i democràtica que ens ha estat per molt de temps segrestada. Al mateix temps, ens estimula a conèixer, recordar i dignificar persones i situacions que foren menyspreades i denigrades.                      

Francesc Jover

Publicat des de la Biblioteca de Senyera. E,H.M.

De la urgente necesidad de una nueva espiritualidad en el S. XXI. Juan Argudo

     En clara sintonía con estos testimonios: el tuyo Antonio y el de M. Légaut, me parece oportuno presentar el de Viktor Frankl, en “El hombre en busca de sentido”, en el que, como psiquíatra y  prisionero, narra su estremecedora experiencia en el campo de concentración. Él que todo lo había perdido, que sufrió hambre, frío y todo tipo de brutalidades, que tantas veces estuvo a punto de ser ejecutado, pudo reconocer que, pese a todo, LA VIDA es digna de ser vivida y que la libertad interior y la dignidad humana son indestructibles.

     Por supuesto, que en todas sus reflexiones siempre va más allá de la visión materialista, pues jamás olvida la dimensión espiritual del hombre; pero también va más allá de una visión puramente espiritualista, porque jamás olvida su condición de médico. Y todo ello, porque se acerca a las entrañas de las experiencias humanas, explicándolas desde su origen constitutivo: la unidad.

     Con su logoterapia, método psicoterapéutico creado por él, se centra precisamente en el sentido de la existencia y en la búsqueda de ese sentido por parte del hombre, que asume su RESPONSABILIDAD ante sí mismo, ante los demás y ante la vida. Sobre todo cuando lo que se produce es lo que él llama “el vacío existencial” (p. 134) o  la “neurosis colectiva”, tan frecuente en nuestro tiempo, y de la que, frente al nihilismo, afirma: “Como profesor de dos disciplinas, neurología y psiquiatría, soy plenamente consciente de que el hombre está sujeto a las condiciones biológicas y sociales. Pero, además de profesor en estos dos campos, soy superviviente de otros cuatro – de concentración, se entiende -, y como tal quiero testimoniar el incalculable poder del hombre para desafiar y luchar contra las peores circunstancias que pueda imaginar”.

     En la actualidad, y en este mundo global, por una parte, monopolizado por un neoliberalismo económico, totalitario y depredador, pues “todo ha sido globalizado excepto nuestro consenso” (Cf. George Monbiot) y, por otra, con la posmodernidad, una realidad fragmentada y sin objetivos compartidos, debido a la ausencia  de los paradigmas unificadores de la modernidad, necesitamos con urgencia una nueva espiritualidad “laica” (Corbin), “global” (Amelia Valcárcel), “del S. XXI , más madura, que beba del pasado, pero que reclame sin complejos su lugar en un mundo que se autolimita a lo material. La espiritualidad consiste en estar receptivo a la existencia del espíritu y no negarlo porque no se ve ni se toca…. La causa del miedo a la muerte es el pensamiento occidental: su creencia en el ego, su marasmo verbal y la incapacidad de aceptar que cada individuo es parte indisoluble del universo: que todos somos uno. Cuando todo esto se ha experimentado y vivenciado, no leído, es imposible tener miedo a la muerte porque el todo no muere nunca, sólo se transforma….Los místicos son los que desarrollan la sensibilidad espiritual, porque  consiguen el contacto directo con lo espiritual, sin necesitar a los sacerdotes”. ( L. Racionero).

     Y todo esto, no perdiendo de vista los avances científicos actuales sobre la autoconcienca, pues la nueva cosmología ha introducido a la humanidad en una nueva época, en la que le ha llevado su autoconciencia a una visión enteramente nueva del cosmos y de sí misma. “Tiempo axial” que disfrutamos como primera generación.. “Esta nueva autoconciencia sabe que no necesita  alienarse a sí misma fuera de la materia (buscando el espíritu), ni fuera de la tierra (buscando el cielo). (Cf. Encuentro Internacional de Investigación del CETR de Barcelona).

Juan Argudo

Funeral de D. Ramon Gascó i la “mare” Església, Joan Llopis Pastor

El passat 14 de març ens va deixar D. Ramon Gascó, el que va ser superior del Seminari de València durant molts anys i que ha estat una figura rellevant en la història de l'església valenciana: va ser formador (a ell no li agradava nomenar-se superior)  de  diverses generacions de  sacerdots, entre ells els actuals bisbes de València i Alacant i d’altres diòcesis, aplegant a ser vicerector del Seminari. En una etapa posterior, sent llicenciat en Teologia, va ser professor-coordinador de la formació  religiosa en els instituts Lluís Vives i Benlliure, dirigint un competent equip de capellans (en el qual participà també Blázquez, l’actual president de la Conferència Episcolpal)  i que confeccionà uns moderns textos en la línea del Concili Vaticà II.

 Però va arribar un moment de la seua vida que va voler passar a l’estat laïcal (etimològicament  “del poble”),  i això la institució eclesial-clerical no ho perdona. Va ser apartat com a professor de religió malgrat la seua competència docent i la seua condició manifesta de creient. Però D. Ramon va voler continuar sent una bona persona en el sentit que ho va proclamar el seu germà en el funeral,  no en el sentit de ser una persona que no fa el mal, sinó en el sentit de ser una  persona que  fa el bé, i ell va voler continuar fent el bé d’una altra manera, fora de la institució clerical, cosa que no està ben vista per la jerarquia catòlica, i  eixa església jeràrquica no se va fer present com a tal en l’acomiadament de D. Ramon, no va actuar de “mare” com està ufana de declarar-se.

Ell va voler continuar  la relació amb els que havien sigut els seus deixebles, acudint de grat quan se li invitava a qualsevol acte de convivència, cosa que no ha ocorregut en els altres superiors o professors del Seminari, i sempre com un de tants, amb un estil de concòrdia i amistat tant entre els que han continuat en el ministeri com entre els que s’han apartat de la carrera clerical o no la van acabar. Eixe ha estat sempre el tarannà de D. Ramon. I per tot això ha rebut diferents homenatges, destacant el llibre “Memòria i dissidència” que se li va dedicar.

Alguns artíces del llibre en págines centrals del nº 47,de NIHIL OBSTAT, MONOGRÀFIC 3.

Va ser sempre, fins a l’acabament de la seua vida, un home de fe, potser d’una fe diferent a la fe que està vigent en l’Esglèsia,  va voler ser seguidor del Jesús de Natzaret, aquell Jesùs que l’Esglèsia-institució pareix abandonar. Però igual va ser un encert que eixa  institució no se fera present com a tal i així fer constar, d’una manera palesa, la llunyania seua  respecte al Jesús aquell que diuen va ser el seu fundador, una institució que posa en l’altar a personatges com el marqués Escrivà de Balaguer i el mateix Joan Pau II i que tant li costa declarar sants a Joan XXIII  o a Óscar Romero. Eixa església de palaus, escuts , mitres i altres signes ostentosos, sempre pròxima al poder.

La litúrgia del funeral va ser una acte esmorteït, i això ens implica a tots els que vam estar presents, tot al contrari  del que s’espera d’un acomiadament  com cal, és a dir, un acte vital, de joia esperançadora i estimulant. Únicament les paraules de l’amic Paco Gramaje, reproduint reflexions i emocions de D. Ramon, i l’al.locució final del seu germà, van traure l’acte de la rutina d’un funeral a l’ús. Un funeral que per a mi requeria  la lectura, sí, d’un passatge de l’Evangeli, com haguera exigit el finat,  però també d’algun poema o text literari, alguna peça musical, algunes paraules més d’amics i familiars, ....

Amic Ramon, has sigut un home ple d’intel.ligència, joia i energia. La teua sortida d’este món ha sigut silenciosa, com silenciós vas voler que fóra el camí que finalment vas elegir, però sempre seguint l’estel del Jesús que vas conéixer de primer hora i que ens vas voler inculcar als qui hem sigut deixebles teus.

El teu record perdurarà per sempre en els que hem tingut la sort de conéixer-te. 

València, març de 2019.

Joan Llopis Pastor

Música : Represión y misterio, libro de Doroteo Diana Marqués

Título del libro :     Música : Represión y misterio

Autor : Doroteo Diana Marqués

Amazon. Edición digital

Es un relato de las muy variadas condenas y prohibiciones, que la música ha sufrido a través de los siglos. Los Santos Padres condenaron los instrumentos. En algunas ocasiones los llevaron a la hoguera. Estas prohibiciones afectaron también a sus mismos constructores, que sufrieron las pertinentes excomuniones. A la mujer se le prohibió que actuara en el teatro y la ópera. Con no menos rigor se denegó su participación en los coros de la Iglesia. El concilio de Elvira (S.IV) prohíbe el matrimonio de las mujeres cristinas con cualesquiera artistas del teatro. 

    El rey Pedro I (1351) obligó a las Barraganas a llevar sobre el vestido un prendedero de color rojo. De esta manera (así lo dice) se distinguían de las mujeres honradas. 

       Durante siglos se condenó el canto, pues se le consideraba perverso y malicioso. Santos Padres, Papas y moralistas fueron sus más tenaces perseguidores. 

      La castración fue bendecida por muchos papas y jerarcas eclesiásticos. El papa Clemente V III (1592-1605) alabó la castración y la calificó como un sacrificio muy meritorio y para gloria de Dios. 

   Los espectáculos fueron duramente perseguidos. Los consideraban como licenciosos y nocivos para la moralidad pública. El concilio Cartaginés (Año 412) prohíbe a los hijos de los clérigos la asistencia a los espectáculos. S. Clemente de Alejandría (150-215) dice: “Los espectáculos son representaciones torpes, que afeminan al hombre.“ Los actores y los artistas fueron perseguidos con saña. Eran considerados como seres diabólicos. Los Santos Padres condenan a los bufones callejeros. Les niegan la comunión, maldiciéndoles de todas las formas posibles. 

     No menos represiva ha sido la actitud de la Iglesia Católica con lo referente a la eliminación del canto Mozárabe.El autoritario papa Gregorio VII (1073-1085), “Terror de concubinarios y sacrílegos“, como le llama Menéndez y Pelayo, impuso por la fuerza el “Canto Gregoriano” y eliminó el “Canto Mozárabe.” 

     Como pequeño complemento añado en algunos capítulos el relato de mis vivencias y trabajos con relación a la música.

Els abusos sexuals a l'Església, Sal·lus Herrero i Gomar

 Hola, Enrique, t'envie un article sobre la sexualitat a l'església per ai el vols publicar a la web "Nihil Obtat".

Una abraçada,

Sal·lus Herrero i Gomar      

Tot i que jo no ho veig gens clar, ho assenyalava el catedràtic de dret penal de la UOC i la UdL, Josep Maria Tamarit en una entrevista al diari Ara, el 4 de març del 2019: "El Vaticà està fent passos per reconèixer els fets, condemnar-los i prevenir que es puguin continuar produint, però sembla que alguns d'aquests passos són tímids, excessivament prudents, amb reticència i por per afrontar plenament el problema dels abusos" [sexuals]. No obstant això, matisava i urgia a anar més enllà i que calia estudiar més com influeix el celibat en els abusos.

Encara no podem dir que aquest papat hagi assumit una responsabilitat plena sobre la qüestió, més encara quan en "La cimera del Vaticà planteja la justícia civil als abusos" (segons relat de Soraya Melguizo, el 23-F del 2019, al diari Ara), alguns bisbes deien que havien d'esmenar-se de les errades anteriors i no podien emparar un comportament criminal dels que havien de retre comptes davant les autoritats civils, tot que admetien que podia ser "complicat" quan les relacions entre l'Església i l'Estat foren antagòniques; un arquebisbe de Chicago denunciava que sovint els superiors religiosos s'han "encegat davant l'abast i el dany de l'abús sexual de menors" i va insistir que "l'Església no pot amagar els abusos per raons legals o per por a l'escàndol"... No obstant això, les intervencions més coratjoses contra l'encobriment, foren les de dues dones, el testimoni d'una dona que va denunciar haver patit abusos per part d'un sacerdot i haver-se sentit abandonada per l'Església. "Quan necessitava algú a l'Església per parlar de l'abús i de la meva soledat, tots es van amagar", va explicar. A la vesprada va ser el torn per de la professora italiana de dret canònic Linda Ghisoni, l'única dona, juntament amb la periodista Valeria Alazraki -històrica vaticanista mexicana-, que participa com a ponent en l'assemblea. Ghisoni va presentar el testimoni d'una dona víctima d'abusos de consciència, poder i sexuals per part de sacerdots als quals va definir com "llops que entren udolant a la cleda per espantar encara més el ramat". I va dir que l'actitud per tractar els abusos ha de ser "de genolls davant les víctimes i les famílies".

En aquest context de la cimera dels abusos, després de la intervenció de les dones, el papa actual Francesc, present a tota la jornada tot i que no estava prevista la seua intervenció, va voler agrair davant els jerarques convocats, (potser davant el temor a la reacció dels sectors clericals més ultres pel sol fet d'invitar alguna dona a parlar) es va sentir obligat a advertir: "Convidar a parlar una dona no és entrar en la modalitat d'un feminisme eclesiàstic, perquè al final tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilla", i va esclarir, desbarrant més encara "No es tracta de donar "més funcions" a la dona a l'Església, sinó "d'integrar-la" com a figura de l'Església en el nostre pensament" [remembrem, un pensament patriarcal]. Aquesta acusació contra el feminisme, que lluita per la igualtat de drets, en comparar-lo amb el masclisme que lluita per mantenir els privilegis dels homes i la discriminació de les dones, des d'una posició de tebiesa amb les desigualtats i injustícies, mostra l'enorme ignorància que hi ha al cim de l'Església, acostumada a maltractar les seues víctimes, en especial les dones, humiliar-les, vexar-les, excloure-les i discriminar-les sense cap respecte, pietat, consideració, misericòrdia ni compassió, en vulnerar els drets humans de les dones pel sol fet de ser-ne. Des d'un model patriarcal i masclista antihumà i anticristià; recordem que les esglésies protestants i anglicanes fa temps que tracten de reparar la discriminació de les dones i els homosexuals al si de les seues respectives organitzacions, molt més democràtiques, igualitàries i respectuoses amb la sexualitat.

Falta una posició més clara, declara Tamarit, per voler saber els riscos que la mateixa organització eclesiàstica comporta, i això és més dur d'afrontar: demana més coratge. Però hi ha hagut Esglésies locals que ho han fet, als Estats Units i a Alemanya, per exemple. Això implicaria que l'Església es plantegés qüestions com ara quina posició té davant la sexualitat, quina formació dona a les seves institucions educatives; discutir l'estat clerical, que s'enten com a funcionariat sotmés de manera incondicional a la institució clerical, aquesta figura quasi sacra que és el capellà, considerat de manera sacrosanta i jerarquitzada, com a "pastor" d'un "ramat" submís i obedient, preguntar-se si això realment comporta un risc perquè hi hagi abusos i incapacitat d'examen amb consciència i llibertat, perquè la solitud dels religiosos és un factor molt important" [que incrementa els delictes d'agressió i abús sexual]. La concepció d'obediència, carismàtica i quasi militar i cega, sense haver llegit ni integrat les valuoses lliçons de David Toureau "Sobre la desobediència", la necessitat d'oposar-se a les injustícies inclús la conveniència d'oposar-se a les regles, normes i lleis injustes o en l'esfera religiosa els missatges de Bonhoeffer, que defensava el dissentiment per consciència davant la inacció de les esglésies oficials en silenci i complicitat davant els crims nazis i en el seu llibre d'Ètica, des de l'universalisme, denunciava: "L'Església romania muda quan hauria d'haver cridat... L'Església reconeix haver sigut testimoni de l'abús de la violència brutal, del sofriment físic i psíquic de nombrosos innocents, de l'opressió, l'odi i l'homicidi, sense haver alçat la seva veu per ells, sense haver trobat els mitjans d'acudir en la seva ajuda. És culpable de les vides dels germans més febles i indefensos...". El que val davant els crims del nazisme, al meu parer, també davant els abusos sexuals contra dones i menors.

Després, continua demanant el catedràtic de dret penal, que l'Església hauria d'abandonar la banalitat, les excuses i la superficialitat davant els delictes dels abusos sexuals del seu clergat, mitjançant la reparació a les víctimes amb criteris transparents i generalitzables, sense comprar silencis, s'hauria de replantejar la noció que té del pecat i de la sexualitat, la concepció que els delictes sexuals del seu funcionariat no és un afer merament individual, quan és evident que es tracta d'una estructura eclesial que imposa càrregues molt pesades i regles impossibles de complir, per a molts dels seus membres, i facilita la coartada perquè els botxins sexuals esdevinguin depredadors fins ara amb una certa sensació d'impunitat; haurien d'assumir els jerarques les responsabilitats que no són només individuals sinó col·lectives, institucional, com a organització o multinacional religiosa que promou un comportament antinatural, recordem els "Diàlegs sobre la religió natural" de Hume, que qüestiona els sacrificis absurds i "prehistòrics", lligats a l'ofrena als déus, a la mort d'animals, a l'abstinència i a la castració sexual (propagada i publicitada, com a excel·lents "virtuts" privades es tornen perills públics), que esdevenen la causa principal que facilita els abusos, la clandestinitat del sexe,l'estafa moral, la promoció dels delictes d'abús, la pederàstia i la depravació sexual d'alguns dels seus membres amb la creença cega d'una cobertura eclesial que ha resistit el pas del temps durant més de 2019 anys protegida pel déus que li atorguen coartades terrenals i celestials, doncs s'afirma, com a paraula divina, que l'Església prevaldrà fins a la fi del temps, en una mena d'inviolabilitat i impunitat semblant a les que gaudeixen les monarquies als països democràticament subdesenvolupats.

L'Església hauria d'estudiar greument la qüestió del celibat, remarca Tamarit, "En força països s'ha demostrat que hi ha moltes més denúncies d'abusos en l'Església catòlica que en altres organitzacions religioses d'altres confessions, i és clar que un dels elements singulars del catolicisme és "el celibat obligatori" que no tenen altres confessions. Per tant, s'ha d'estudiar seriosament aquesta qüestió. Perquè segons aproximacions estadístiques, "A Irlanda el 9% dels religiosos tenien denúncies, i Espanya s'hi assemblaria, perquè un 1% deien haver patit abusos eclesiàstics el 1994: serien 400.000 casos". Als Estats Units, on entre un 4% i un 5% dels religiosos catòlics tenien denúncies creïbles d'abusos sexuals; a Austràlia era un 7% i a Irlanda arribava a un 9%. És una important part del clergat... A Espanya és un afer que no s'ha estudiat massa, "hi ha l'obligació de les institucions de conèixer què va passar, per exemple durant el franquisme. Quan hi ha haver més abusos va ser durant els anys 50, 60 i 70, i després va anat baixant perquè el nombre de menors en contacte amb els religiosos ha disminuït, com també s'ha reduït el poder de l'Església", conclou Tamarit.

Per tant, davant la doble moral, la hipocresia, la mentida, el fariseisme, l'ocultació, el secretisme i el cinisme de les altes institucions jeràrquiques de l'Església, no podem fiar-ho tot a que examinen seriosament les seues pròpies estructures i les seues regles i normes sexuals, el seu patriarcat, el masclisme, la misogínia, el foment de la gran "virtut" de la castració sexual de cara al públic i el deixar fer el abusos en privat, perquè "dels pecats del piu Déu se'n riu", de l'exigència de regles obligatòries insuportables, perverses i indignes, com el celibat, la discriminació de les dones, l'homofòbia, etcètera, per la qual cosa, no s'hauria de deixar sols en mans de l'Església aquesta obligació de "repensar-se", des de la fiscalia dels estats, s'hauria de contribuir per proposar exigències judicials clares a l'Església, que l'obligatorietat del celibat deixi d'aplicar-se al si del clergat perquè està comprovat que promou els abusos sexuals, a dones i infants i la abona la pederàstia, així com la discriminació i exclusió de les dones facilita la seua subordinació i els maltractaments, viola la dignitat i vulnera drets humans fonamentals, que no poden ser trepitjats.

No obstant això, algú pot dir, potser "legítimament", que ja s'ho faran, que és un afer "privat" de l'Església i que, els qui no som fidels ni creients, no podem immiscir-nos en la seua organització, fins i tot quan s'abonen discriminacions, perquè es tracta d'una esfera privada amb els seus procediments canònics per resoldre els seus propis afers... I tanmateix, al meu parer, a risc d'errar, quan aquestes regles sexuals discriminatòries o misògines generen delictes i abusos sexuals contrastats, i els procediments canònics s'han demostrat del tot inútils i improcedents, els poders públics han de legislar de manera adient per tractar d'impedir-ho i no facilitar els delictes; més encara quan tenen constància de la relació entre els abusos a menors o a dones a causa de les exigències celibatàries vinculades a la misogínia, l'abús sexual i una discriminació que propicia la subordinació, la vulneració de drets humans i els maltractaments de les dones.

Al meu parer, s'haurien de canviar les lleis perquè les esglésies no s'estructuren de manera que vulneren els drets humans fonamentals lligats al desenvolupament humà i inclús a la possible "felicitat" (amb la finalitat de tractar d'evitar els greus traumes que suposen els abusos sexuals a dones i menors, que sovint porten al suïcidi o a una vida amarga, ressentida i frustrant), que no puguin promocionar, joiosament, els delictes i abusos sexuals com un fàbrica de pederastes, d'abusadors de dones i generar un aparador públic, jerarquitzat, on els homosexuals, els infants i les dones són humiliades, tractades com a serventes, subordinades i discriminades completament, en trobar-se casos de servitud que s'acosten a esclavatge... Si més no, una institució que discrimina les dones, propaga la misogínia, l'homofòbia, la fòbia al sexe, etcètera i la desigualtat entre dones i homes i, tossudament i inexplicable, no remou les causes principals que promouen els abusos sexuals de menors i dones, no hauria de rebre cap subvenció pública per banda d'un estat democràtic.

Per últim, per una banda, en l'encíclica sobre ecologia, el papa Bergoglio va estar ben assessorat davant dels reptes que amenacen els ecosistemes que sostenen la vida del planeta, per l'altra, en la cimera sobre el abusos sexuals s'ha vist una jerarquia de l'Església molt deficient i maldestre per superar aquests greus problemes que la tornen una secta perillosa; la mateixa que als anys vuitanta, durant el papat de Wojtyla i Ratzinger (Joan Pau II i Benet XVI) va condemnar la teologia de l'alliberament i va excloure el teòleg ecologista brasiler Leonardo Boff que ha treballat en defensa dels drets humans, per la justícia social dels més pobres i per una ecologia transformadora davant el risc de'extinció de les societats humanes per un productivisme capitalista que soscava la biodiversitat, els ecosistemes i omple el planeta de residus; uns residus contaminants greus, com la concepció malaltissa de la sexualitat que hi ha al si de l'Església i que engendra sofriments insuportables i indignitats humanes.         

        Sal·lus Herrero

La dona el 8 de març i la històrica, Francesc Jover

Autor Francesc Jover.  Enviat a Nihil Obstat el 7 de març de 2019)

 El 8 de març és un dia dedicat especialment a reivindicar, reconèixer i destacar el paper de la dona a traves del temps. Mai no hi haurà una convivència suficientment igualitària i pacífica sense unes institucions socials i polítiques conscienciades i decidides en fer desaparèixer la lacra que suposa la desigualtat de gènere. No solament associacions i administració pública, també cal una plena voluntat individual a tots els nivells de la societat: d’infants (xiquetes i xiquets); de joves (xicotes i xicots); i d’adults (dones i homes). Totes i tots hem de creure’s de debò que la igualtat de gènere és possible i hem d’aconseguir-la.  

En aquesta data tan significativa pel feminisme volem solidaritzar-nos en aquest objectiu i fer uns comentaris sobre el paper que han tingut les dones en la memòria històrica i democràtica que volem recuperar. A les actes municipals dels anys trenta a Cocentaina no hi han testimonis d'haver participat cap dona com a membre del Consell Municipal. Tampoc hem trobat en la resta de papers d’arxiu, cap llista de les que van concórrer a les eleccions d’aquells anys i per tant no sabem si alguna dona anava inclosa a les llistes. Solament hem constatat que la primera dona regidora a l’Ajuntament de Cocentaina, fou en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, que era mestra d’escola, i que tenia de nom Dolores Rodríguez Llopis, coneguda popularment com «donya Lola».

Durant l’època republicana anterior a la Guerra Civil, hem pogut comprovar que alguna dona, molt poques, ocupava llocs de responsabilitat en algun sindicat i associació cultural. A la directiva del Centre Cultural «El Despertar» del carrer Sant Cristòfol, hi havia una dona amb el càrrec de tresorera, tot i que no consta el seu nom. També hem vist altres dones per la seva signatura en un sindicat de dones treballadores de signe catòlic, «Oficios Varios» i domicili al carrer Colon, 3. Una era Amèlia Pérez Jordà, presidenta, altra Remedio Jordà, que també va signar algun document en representació d’aquell sindicat catòlic. També per documentació municipal i informacions orals, sabem que havien dones activistes i agitadores que militaven en diferents camps. Un d’ells era «l’Asociación de Mujeres Antifascistas (AMA)» perquè el 17 de febrer de 1938 en una sessió del Consell Municipal de Cocentaina demanen un lloc per reunir-se a les escoles públiques. La sol·licitud va ser desestimada pel Consell Municipal; perquè, encara que les lleis cedien espais públics a les dones, la mentalitat dels que prenien les decisions no canviaven tan de presa, inclòs la de partits i sindicats del Front Popular. Algunes d'aquelles dones, que he arribat a conèixer, em testimoniaven que no els havia fet gens de gràcia el denegar-les un lloc per reunir-se.

També per informacions orals sabem l’activitat feminista en temps de guerra formant avalots i manifestant el seu rebuig a que els joves anaren voluntaris a la guerra. Cada volta que eixia un camió de voluntaris al front es feia un aldarull de iaies, mares i novies, increpant durament a polítics, que abandonaven les activitats municipals per acomiadar-los. Aquest grup de dones posaven als polítics locals pràcticament contra les cordes acusant-los de provocar els joves d’anar al front mentre ells es quedaven a casa.

A nivell provincial van destacar moltes dones en campanyes col·lectives a favor dels soldats que estaven al front enviant mantes i queviures. Hem de destacar entre moltes altres a Manuela Luque Albalá, popularment «donya Manolita», presidenta d’Izquierda Republicana Femenina i de la Union de Muchachas. També a Lupe Cantó, propera al partit Comunista, que també ha passat a l’oblit i total anonimat. Algunes d’elles es van exiliar després i foren repetidament reclamades pels tribunals militars i jutjades sense la seva presencia.

Destacar també el paper de consciencia col·lectiva que van demostrar les dones durant la Guerra Civil oferint-se -com feien els homes- voluntàries milicianes o assistint a les escoles de formació professional per capacitar-se i ocupar els llocs de treball que havien deixat els soldats. Això ho feien tant en la industria con en l’agricultura.

La prova més evident de la participació de la dona en aquella època en la vida pública és la humiliació que patiren les que havien viscut a la zona republicana. A Cocentaina foren rapades al zero 12 o 14 dones.

       No pot veure’s una dona mes denigrada que quant és sotmesa per la força a tallar-li els cabells de forma salvatge i agressiva. Algunes d’elles a més, les administraren porgues d’oli de ricí. Tanmateix, un dels graus més alts de menyspreu i humiliació que va rebre la dona són les que va emetre verbalment el militar Gonzalo Queipo de Llano per Radio Sevilla. Són al·locucions aberrants que han estan publicades i no tenim constància que ningú haja demanat encara perdó. Potser hui estiguem més sensibilitzats en l’anul·lació de les sentències dels tribunals militars republicans que en recuperar la dignitat d’aquelles dones que foren greument vilipendiades

Hui, 8 de març, volem reivindicar de l’Administració que es faça càrrec de retornar la dignitat a les dones que tantes voltes durant la història han sigut sotmeses a menyspreu. Volem fer-ho sense acritud i sense cap esperit de venjança, però amb ferma i rotunda convicció que és una assignatura que està pendent, que havia de ser prioritària i que ha de fer l’Administració tard o prompte.

                 Francesc Jover