La dona el 8 de març i la històrica, Francesc Jover

Autor Francesc Jover.  Enviat a Nihil Obstat el 7 de març de 2019)

 El 8 de març és un dia dedicat especialment a reivindicar, reconèixer i destacar el paper de la dona a traves del temps. Mai no hi haurà una convivència suficientment igualitària i pacífica sense unes institucions socials i polítiques conscienciades i decidides en fer desaparèixer la lacra que suposa la desigualtat de gènere. No solament associacions i administració pública, també cal una plena voluntat individual a tots els nivells de la societat: d’infants (xiquetes i xiquets); de joves (xicotes i xicots); i d’adults (dones i homes). Totes i tots hem de creure’s de debò que la igualtat de gènere és possible i hem d’aconseguir-la.  

En aquesta data tan significativa pel feminisme volem solidaritzar-nos en aquest objectiu i fer uns comentaris sobre el paper que han tingut les dones en la memòria històrica i democràtica que volem recuperar. A les actes municipals dels anys trenta a Cocentaina no hi han testimonis d'haver participat cap dona com a membre del Consell Municipal. Tampoc hem trobat en la resta de papers d’arxiu, cap llista de les que van concórrer a les eleccions d’aquells anys i per tant no sabem si alguna dona anava inclosa a les llistes. Solament hem constatat que la primera dona regidora a l’Ajuntament de Cocentaina, fou en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, que era mestra d’escola, i que tenia de nom Dolores Rodríguez Llopis, coneguda popularment com «donya Lola».

Durant l’època republicana anterior a la Guerra Civil, hem pogut comprovar que alguna dona, molt poques, ocupava llocs de responsabilitat en algun sindicat i associació cultural. A la directiva del Centre Cultural «El Despertar» del carrer Sant Cristòfol, hi havia una dona amb el càrrec de tresorera, tot i que no consta el seu nom. També hem vist altres dones per la seva signatura en un sindicat de dones treballadores de signe catòlic, «Oficios Varios» i domicili al carrer Colon, 3. Una era Amèlia Pérez Jordà, presidenta, altra Remedio Jordà, que també va signar algun document en representació d’aquell sindicat catòlic. També per documentació municipal i informacions orals, sabem que havien dones activistes i agitadores que militaven en diferents camps. Un d’ells era «l’Asociación de Mujeres Antifascistas (AMA)» perquè el 17 de febrer de 1938 en una sessió del Consell Municipal de Cocentaina demanen un lloc per reunir-se a les escoles públiques. La sol·licitud va ser desestimada pel Consell Municipal; perquè, encara que les lleis cedien espais públics a les dones, la mentalitat dels que prenien les decisions no canviaven tan de presa, inclòs la de partits i sindicats del Front Popular. Algunes d'aquelles dones, que he arribat a conèixer, em testimoniaven que no els havia fet gens de gràcia el denegar-les un lloc per reunir-se.

També per informacions orals sabem l’activitat feminista en temps de guerra formant avalots i manifestant el seu rebuig a que els joves anaren voluntaris a la guerra. Cada volta que eixia un camió de voluntaris al front es feia un aldarull de iaies, mares i novies, increpant durament a polítics, que abandonaven les activitats municipals per acomiadar-los. Aquest grup de dones posaven als polítics locals pràcticament contra les cordes acusant-los de provocar els joves d’anar al front mentre ells es quedaven a casa.

A nivell provincial van destacar moltes dones en campanyes col·lectives a favor dels soldats que estaven al front enviant mantes i queviures. Hem de destacar entre moltes altres a Manuela Luque Albalá, popularment «donya Manolita», presidenta d’Izquierda Republicana Femenina i de la Union de Muchachas. També a Lupe Cantó, propera al partit Comunista, que també ha passat a l’oblit i total anonimat. Algunes d’elles es van exiliar després i foren repetidament reclamades pels tribunals militars i jutjades sense la seva presencia.

Destacar també el paper de consciencia col·lectiva que van demostrar les dones durant la Guerra Civil oferint-se -com feien els homes- voluntàries milicianes o assistint a les escoles de formació professional per capacitar-se i ocupar els llocs de treball que havien deixat els soldats. Això ho feien tant en la industria con en l’agricultura.

La prova més evident de la participació de la dona en aquella època en la vida pública és la humiliació que patiren les que havien viscut a la zona republicana. A Cocentaina foren rapades al zero 12 o 14 dones.

       No pot veure’s una dona mes denigrada que quant és sotmesa per la força a tallar-li els cabells de forma salvatge i agressiva. Algunes d’elles a més, les administraren porgues d’oli de ricí. Tanmateix, un dels graus més alts de menyspreu i humiliació que va rebre la dona són les que va emetre verbalment el militar Gonzalo Queipo de Llano per Radio Sevilla. Són al·locucions aberrants que han estan publicades i no tenim constància que ningú haja demanat encara perdó. Potser hui estiguem més sensibilitzats en l’anul·lació de les sentències dels tribunals militars republicans que en recuperar la dignitat d’aquelles dones que foren greument vilipendiades

Hui, 8 de març, volem reivindicar de l’Administració que es faça càrrec de retornar la dignitat a les dones que tantes voltes durant la història han sigut sotmeses a menyspreu. Volem fer-ho sense acritud i sense cap esperit de venjança, però amb ferma i rotunda convicció que és una assignatura que està pendent, que havia de ser prioritària i que ha de fer l’Administració tard o prompte.

                 Francesc Jover