Si vols penjar el meu article de hui sobre les “CAMPANES I ANTICLERICALISME”, tens permís (encara que està plé de faltes d’ortografia i de mecanografia) [1 de febrer de 2017, 21:20]
El nostre ajuntament de València prohibeix les campanes de Sant Nicolau, el temple ara considerat més bonic i de fa molt de temps, més popular. I, amb l´emmudiment forçat del santuari d´un protector de la infància i de les dones, també han obligat a callar les veus de bronze de Sant Joan del Mercat i de l´Escola Pia, l´únic fet sublim en un barri tan degradat per la brutesa, les màfies de la droga i de la prostitució, exercida per dones esclavitzades en espais indecents.
«Suspensión inmediata de su funcionamiento», ordena i mana, amb formes imperfectament democràtiques i gens dialogants, la funcionaria en cap del Servici del Servei de Contaminació Acústica, amb el requeriment en quinze dies de «la adopción de las medidas correctoras oportunas». Signat el 18 de gener de 2017, festa de sant Volusià i santa Prisca i vespra de sant Audifax i sant Canut, patró d´Almudaina.
Tot surrealista i al·lucinant i, com no, en el monolingüisme imperialista, marginador i anihilador del valencià, de l´antic «consistorio» (només de l´antic?). I, damunt confonent el cognom valencianíssim del rector Corbí per un eslavitzant «Crobi».
 |
| Església de sant Nicolau de València, campanar |
Ara resulta que les campanes fan «ruido» (com el de la cridanera xaranga destartalada i desentonada d´una falla que passa per casa mentre escric, tocant i cantant el tan horrorós «mariconelquenobote»). I resulta que en la ment burocràtica s´han de prendre les «medidas correctoras» per a que les campanes «causantes de las molestias» arriben a l´«efectiva corrección de las deficiencias». I, ara, ja no sé si els funcionaris de l´ajuntament del cap i casal, o el regidor/a que els impulsa saben què és una campana. «Corregir» una campana serà forrar-la de buata, o de cotó-en-pèl? O substituir el batall de ferro per un picot de plàstic mòrbid?
Una experiència ben commovedora és anar a la plaça de l´Hipòdrom de l´antiga Constantinoble (la tan nostra del nostre Tirant lo Blanc) i front a la Mesquita Blava escoltar la veu dels muetzins dels voltants, a la mateixa hora i coordinats, cridant a l´oració. És una crida confessional en una societat cada vegada més islamista. No he trobat a cap cristià que li moleste, malgrat els elevats decibels, ni tampoc a cap musulmà. Al contrari, a pesar de la insistència en pregar , una imposició tan clerical, els assistents ho prenen com un fet cultural.
Doncs, bé, a València, les campanes són «molestias» amb «deficiencias».
El proppassat 15 d´agost, dia de gran festa nacional valenciana, vaig sentir una persona de cert pes dient: «Estic de les campanes fins el nas. Visc junt al Micalet i em molesten molt». Un interlocutor també pròxim als que ara manen va contestar textualment: «En tancar totes les esglésies arreglat». Ja hem arribat. Un anticlericalisme del XIX totalment fora de temps i de lloc, fora de la realitat!
Recorde que el meu avi, anticlerical i alcalde republicà, es va jugar la vida per les campanes del poble, en plena guerra civil, quan vingueren d´Alcoi a emportar-se-les per a fer bales; el que no el va lliurar de la dura repressió franquista. Recorde a mon pare, republicà, militar voluntari de l´exèrcit roig, anticlerical i vençut i represaliat, portant-me a escoltar els voltejos perquè anunciaven la festa, el goig. I dient als rectors: «Per favor no deixen de tocar les campanes, que, quan callen, un poble deixar de ser-ho, i passa a ser una masia».
Si, les campanes són elements de construcció cohesió de les comunitats, fan poble. Humanitzen la ciutat. No és cap bovada que el genocida Felipe V, manara en 1714 trossejar la campana Honorata de la Seu de Barcelona per que assenyalava les hora i convocava al poble. A causa del botxins borbònics no és casual que en la major part de campanar valencians les campanes no siguen anterior a 1707.
I, a més són cultura. Ho diu la mateixa Generalitat Valenciana en el seu decret 111/2013, de 2 d´agost pel qual es declara bens d´interès cultural immaterial determinats tocs de campanes: «Els tocs de campanes formen part del paisatge sonor i cultural dels valencians... les veus de les campanes han constituït, al llarg dels segles, la veu de la comunitat, el mitjà d´expressió i de comunicació més immediat i eficaç al servei de tots, la referència sonora que servia per a informar i coordinar tota una comunitat». Han regulat la vida religiosa i civil (els tocs de les campanes no són únicament religiosos) de la ciutat de València, d´acord amb decisions del Consell municipal i per mitjà d´inapreciables partitures, valuoses consuetes i preadíssims coneixements transmesos pels campaners de pares a fills.
La campana és un instrument musical de percussió i un idiòfon d´entretoc, és a dir, per la seua forma de copa invertida i estufada ressona acústicament i es posa tot en vibració en ser colpejat. Per això, les campanes es fan seguint formules exactes, calculant per les dimensiones, espessor i diàmetres, la seua nota musical, o de to. S´afinen curosament per tal de produir una nota precisa, mitjançant diapasons i afinadors estroboscòpics. Així, les campanes del Miquelet, unes tenen de tiples, altres donen el fa, o el sol, o el si o el tercer to sobre l´octava més alta. Un volteig és un concert.
La campana ha estat portadora d´un llenguatge universal que ha estat vigent fins els nostres dies. Últimament, el canvi de costums i també la prudència de molts rectors han fet que alguns tocs es canviaren d´hora o es suprimiren; per exemple, ja ningú fa el toc de l´alba, a les sis del matí, a solis ortu, una salutació al trenc, a l´eixida de l´astre rei, ara comencen a tocar a partir de les nou o les deu i en dies festius (vivint al costat, no he sentit les campanes de Sant Nicolau abans de les 10 del matí); també s´han anat perdent els tocs del migjorn, en la plenitud del sol, o el de vespres, en la posta.
És cert que poden haver anticlericals que troben el seu so lligat a l´Església, que pot haver persones a les quals el seu laïcisme els faja desitjar l´emmudiment dels campanars. Però, les campanes valencianes, no sols han anunciat fets religiosos, sobre tot han estat al servei del poder civil, mesurant el temps, competència dels poders públics i donant tota classe d´avisos: hores laboral i d´oci, foc, auxili contra lladres, inundacions, tempestes, el dol, l´alegria del naixement o del casament... A més, cal dir que el cristianisme no va adoptar la campana fins al segle V i que ja portaven uns dos mil anys de presència en la cultura, en la història, en l´antropologia. Són uns tres mil anys d´acompanyament, des de l´Edat del Bronze, un pas de gegant de la civilització nostra. El bronze va adquirir sentit sagrat poder la seua duresa, resistència, perdurabilitat i immortalitat, per la seua impenetrabilitat també fou símbol de la justícia rigorosa. I, clar el seu so, també va ser associat als déus li va donar sentit sagrat, màgic, capaç d´allunyar de la col·lectivitat tot tipus de mal. És la raó per las qual es voltegen les campanes abans de la festa, per a foragitar els mals esperits que podrien destorbar el goig del poble.
Les campanes no són el problema de València i molt menys de la Ciutat Vella. Ni tan sols de la contaminació acústica (volen que en parlem?). Les campanes i els seus tocs, dialogant, cal regular-los, no prescindir. Són bens d´interès cultural immaterial del nostre poble, del poble, no dels rectors. Tancant la boca a les campanes perdem cultura. I no guanyem una ben desitjable societat laica. Que la construcció i consolidació d´un país plenament laic i d´una societat plural, oberta i multirreligiosa no ens faja caure en la cristianofòbia (en parlarem) i la multiconfessionalitat del relativisme, que és un multiclericalisme.
