RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimarts, 14 de gener del 2014

Y del Papa ¿qué? (II)


Ovidio Fuentes anuncia como asunto: comentario sobre el Papa e incluye como  adjunto

El teólogo de la liberación Rubén Dri opina sobre el papa Francisco I  
Diego M. Vidal .

Hemos buscado el texto original que podéis encontrar en el siguiente enlace 


La entrevista que ya tiene algún tiempo ( 28 de julio de 2013) fué publicada en 

  y aporta una visión distinta, por crítica, sobre el Papa Francisco.

dilluns, 13 de gener del 2014

Los secularizados fueron ignorados. (Ovidio Fuentes)

Ovidi0 Fuentes, delegado de COSARESE en Valencia, ha publicado en ATRIO el artículo


Fascismos



Si bien el artículo habla en general de los ignorados en y por la iglesia católica, dedica tres párrafos  a que  Los secularizados fueron ignorados.



Desde este blog, promovido por un Colectivo de secularizados (), remitimos a su lectura. 

diumenge, 12 de gener del 2014

Lo que PEPE GARCIA RICHART diu sobre "El canonge Josep Espasa" (josep miquel bausset)

Extracte de l'article publicat en


josep miquel bausset


…Com m’ha comentat l’amic 
Josep Garcia Richart,  l’eixida del canonge Espasa de Sant Tomàs, “el va afectar molt, no tant pel cessament, com per la manera com es va produir”. ……………………………………………………………………


Josep Espasa es va retirar primer, a un pis a València, “on anàvem a visitar-lo Ventura i jo, i després a la seua caseta de la Pedrera”. En tot aquest temps, com diu Garcia Richart, el canonge Espasa “mai no va perdre la serenitat ni va manifestar públicament el seu patiment, ni cap rebuig irat contra ningú”.

Com m’ha comentat Josep Garcia Richart, bon amic del “pare Espasa”, com Fuster i ell mateix l’anomenaven, Josep Espasa era “un capellà postconciliar, abans del Vaticà II, home discret, tremendament raonable, catòlic anticonvencional, amb un alt concepte del sacerdoci, capellà de poble, amb una fe impertèrrita, evangèlica i ortodoxa”. Garcia Richart defineix mossèn Espasa com “un mestre (mai no en va pretendre ser-ho) radiant”, un home que “irradiava serenitat, humanitat, tolerància i una caritat mai “exhibida” que no mai no podia molestar o ferir ningú”.

Josep Garcia Richart recorda Fuster i les “discussions iròniques que tenia amb el P. Espasa, de les bromes voltairianes, i fusterianes també”. El P. Espasa tenia “un sa sentit de l’humor, que es manifestava sobretot, amb els amics. No era el capellà sever i rígid. Li agradaven els humils i petits plaers de la vida, com ara aquells esmorçarets amb els amics, o sol, a la caseta”.

Com recorda Garcia Richart, “el dia de la seua mort, Ventura em va recollir i vam passar per Sueca a recollir Fuster. No va voler venir i vam comprendre perquè. Fuster estava realment afectat i, donat el seu caràcter, no volia exterioritzar els seus sentiments, com hauria fet, de venir a Dénia. L’enterrament va tenir, per dir-ho així, dues parts: primer, a muscle dels amics, el Pare Espasa va ser traslladat des de la caseta, a una petita ermita que hi havia al Pedrera, on li vam retre una emocionada despedida. Després, ja a Dénia, , es va fer la cerimònia fúnebre “oficial”. Ventura i jo es quedàrem fora de l’església. Una actitud infantil, si vols, però va ser així. Després, tot acabat, sols, restàrem els dos una bona estona vora la tomba dels nostre amic. Sabíem el que havíem perdut”.

L’amic Garcia Richart, m’enviava, a més dels seus records sobre el Pare Espasa, el que ell anomena, una “petita elegia” sobre el canonge, escrita el 23 de març de 1980, on tractava “de rememorar una persona i el seu ambient”:

 Tot és vençut: la pell grisa de l’alba,
la carn, la llum dels solc i un gust salobre.
Ets aquí, repassant en pau la vida
i aquí ens tens, de cos present.
Aquí restem com som, pobre i pocs,
amb el sol testimoni d’una llàgrima.
Anem a passejar. Els ametllers
han regalat la flor.
Adéu, mirada
clara, llebeigs vesprals, matins de calma.
I el març, calç i llum de la cisterna.
Ara plou, amic meu, i el vespre mulla
 el pit sonor de la merla.
T’has endut, i els teus ulls, l’alè de l’aigua
I una tempesta. Sí morir-me tots,
plats i castells, memòries, notaris
i turistes. Les runes, sense amor,
 amaguen un bri verd. I olor de menta.
I tu, passat el temps, comptes els dies
de la flor que ens durà la primavera-

divendres, 10 de gener del 2014

Josep Espasa Signes va nàixer fa 100 anys (Josep Miquel Bausset)

Centenario de su nacimiento

El canónigo Josep Espasa

"Un hombre liberal, abierto, objetivo y ecuménico"


(Josep Miquel Bausset).- Josep Espasa i Signes nació en Dénia el 9 de enero de 1914, hoy hace 100 años. El 1925 ingresó en el Seminario de València y posteriormente estudió en la Universidad Gregoriana de Roma, donde el 1937 obtuvo el doctorado en Teología.

Mosén Espasa"No hay más que una Iglesia
y hace falta reformarla desde dentro"
El 1939 fue nombrado profesor del Seminario de València y del 1945 al 1970, fue Rector del Colegio de Santo Tomás de Villanueva, de la capital del País Valenciano. Fue delegado de Ecumenismo de la diócesis y fundador del Centro Ecuménico Interconfesional. Escribió los libros, Falseamientos y verdades cristianas y Que hace falta creer.

El canónigo Josep Espasa fue el promotor de la apertura de la Iglesia valenciana, y por eso, alrededor suyo como Rector del colegio de Santo Tomás de Villanueva, salieron una serie de sacerdotes que destacaron por su espíritu innovador. Además, apoyó el uso del valenciano en la liturgia.

Como destaca Ramir Reig, en el libro "Feixistes, rojos i capellans", Josep Espasa hizo del Colegio de Santo Tomás, "un espacio abierto a la amistad y a la búsqueda en común". Y sus alumnos, "se transformaron en elementos críticos por amor a la verdad", con el deseo que "la Iglesia se liberara de hipocresía y de hipotecas, y llevara el Evangelio al Pueblo". Esos discípulos, fueron con el tiempo, presbíteros que destacaron por su espíritu innovador. Entre ellos cabe destacar a Emili Marín, fundador de la revista Saó.

Josep Espasa concebía un cristianismo antidogmático, siendo un firme seguidor del camino abierto por Mounier. Entre sus elementos pedagógicos, destaca su capacidad para organizar encuentros y charlas sobre el momento político de entonces.

Como dice Nel•lo Pellicer, Espasa era "un mediterráneo apasionado por la verdad, que él veía sintetizada en el Evangelio". El canónigo Espasa, "un hombre de fe luminosa", no fue nunca ni un contestatario, ni un radical. Pero sí que estaba dispuesto a "abrir cualquier puerta, sin temores, ni prejudicios". Su carácter abierto, hizo que acogiese en el Colegio de Santo Tomás, a sus amigos, Joan Fuster y Vicent Ventura, dos de los mejores intelectuales del País Valenciano. También invitó a Llorenç Gomis, para que predicara los ejercicios espirituales a los seminaristas.

El 1970, una vez expulsado del Colegio de Santo Tomás por su ideología progresista, el canónigo Espasa volvió a Dénia, donde desplegó su magisterio, de la misma manera como antes lo había hecho en València,. En Dénia se hizo cargo de la ermita de la Pedrera. Fue en Dénia, el 1963, cuando el canónigo Espasa, siempre hospitalario, acogió en su casa a su amigo Vicent Ventura, confinado allí, en un exilio forzoso, por el hecho que el periodista valenciano había participado en el Contubernio de Múnic. En Dénia, en casa del buen canónigo Espasa, acompañé a mi padre, a visitar al amigo Ventura.

El canónigo Josep Espasa murió el 1980, y tres años más tarde fue nombrado Hijo Predilecto de Dénia. Su biblioteca, con importantes obras de teología, pastoral y filosofía, el 1983 pasó a formar parte de la Biblioteca Valenciana.

El 2005, en el 25 aniversario de la muerte del canónigo Espasa, el Ayuntamiento de Dénia puso una placa a la ermita de la Pedrera, que nos recuerda a este sacerdote represaliado por sus ideas progresistas y por su compromiso con la lengua del País Valenciano. En aquel acto, su sobrino, Antoni declaraba que el canónigo Espasa fue "un ferviente amante de la vida en la Pedrera, donde todos eran amigos suyos".

Como ha escrito Vicent Cremades en el libro, "L'Església en la Transició", el canónigo Espasa fue "un hombre liberal, abierto, objectivo y ecuménico" y también un sacerdote abierto a las tendencias más modernas de su tiempo. En su amor por la Iglesia, el canónigo Espasa decía: "No hay más que una Iglesia y hace falta reformarla desde dentro".

En el centenario del nacimiento del canónigo Josep Espasa, tanto el arzobispado de València como el de Oriola-Alacant y el Ayuntamiento de Dénia, habrían de rendir un acto de homenaje al sacerdote Josep Espasa, un hombre bueno, libre y amigo de todos.



Josep Espasa: “Només hi ha una Església i cal reformar-la des de dins”



(Josep Miquel Bausset –CR) Josep Espasa Signes va nàixer a Dénia el 9 de gener de 1914, aquest dijous farà 100 anys. El 1925 ingressà al Seminari de València i posteriorment estudià a la Universitat Gregoriana de Roma, on el 1937 obtingué el doctorat en teologia.

El 1939 Espasa va ser nomenat professor del Seminari de València i el 1945, l’arquebisbe de València Prudencio Melo el nomenà Rector del Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, del Cap i Casal, on s’hi estigué fins el 1970 que va ser apartat. Va ser delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional. Escrigué els llibres Falsejaments i veritats cristianesi Què cal creure.

El canonge Josep Espasa va ser un promotor de l’obertura de l’Església valenciana, i per això, al voltant d’ell, com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va recolzar l’ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre la major part del clergat valencià.

Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs, “un espai obert a l’amistat i a la recerca en comú”. I els seus alumnes “esdevingueren elements crítics per amor a la veritat”, amb el desig que “l’Església s’alliberés d’hipocresia i d’hipoteques, i portés l’Evangeli al Poble”.

Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic, i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d’aleshores.

Com diu Nel·lo Pellicer, Espasa era “un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l’Evangeli”. El canonge Espasa, “un home de fe lluminosa”, no va ser mai ni un contestatari, ni un radical. Però sí que estava disposat a “obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis”. El seu caràcter obert va fer que acollís l’assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Venturaal col·legi de Sant Tomàs, com a bons amics seus. També portà Llorenç Gomis, perquè prediqués els exercicis espirituals als seminaristes. Home obert a les tendències més modernes, va tenir problemes amb les autoritats eclesiàstiques.

Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador, com el cas d’Emili Marín, fundador i director durant molts anys de la revista Saó. De fet, amb el canonge Espasa, el Col·legi Sant Tomàs va ser un far progressista. Josep Espasa es caracteritzava pel seu menyspreu del poder eclesiàstic i per la seva passió per la veritat.

Fill predilecte de Dénia

El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seva ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri, de la mateixa manera com abans ho havia fet a València, i on es va fer càrrec de l’ermita de la Pedrera. Allí a Dénia, el 1963, el canonge Espasa va acollir a sa casa Vicent Ventura, confinat allí, per l’exili forçós, després que el periodista valencià participés al Contuberni de Munic. A Dénia, a casa del bon canonge Espasa, vaig visitar amb el meu pare l’amic Ventura.

El canonge Josep Espasa va morir el 1980, i tres anys més tard va ser nomenat fill predilecte de Dénia. La seua biblioteca, amb importants llibres de teologia, pastoral i filosofia, el 1983 va passar a formar part de la Biblioteca Valenciana.

El 2005, en el 25è aniversari de la mort del canonge Espasa, l’ajuntament de Dénia posà una placa a l’ermita de la Pedrera, que ens recorda el capellà represaliat per les seves idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni declarava que el canonge va ser “un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus”.

Com ha escrit Vicent Cremades al llibre L’Església en la Transició, el canonge Espasa va ser “un home liberal, obert, objectiu i ecumènic”, que cal recordar.

En el centenari del naixement del canonge Espasa, tant l’arquebisbat de València com el d’Oriola-Alacant i l’Ajuntament de Dénia, haurien d’homenatjar el bon capellà Josep Espasa, un home bo i lliure, i amic de tots!

Josep Espasa va ser un prevere humanista, il·lustrat i alhora, nacionalista, que exhortava als seus seminaristes a treballar per la unitat: “No hi ha més que una Església i cal reformar-la des de dins”. Josep Espasa va ser “un home de Déu, un cristià de Dénia i un mossèn nacionalista”, com la definit Vicent Cremades.

dijous, 9 de gener del 2014

Y del Papa ¿qué? (I)

Este nuevo gesto del Papa Francisco, que podemos ver en el vídeo del enlace, nos da ocasión de recuperar dos textos pendientes de publicar

[VIDEO] El Papa Francisco identifica a un amigo entre la multitud y lo invita al papamóvil

TEXTO 1

Ovidio Fuentes es el "eslabón" (de la cadena de reenvios) que nos hizo llegar este

"INTERESANTE comentario, ideario, que publica El País del Papa al visitar al otro Papa":

divendres, 27 de desembre del 2013

Recensions sobre el llibre L'ESGLÉSIA EN LA TRANSICIÓ...de Vicent Cremades.



Vicent Cremades ens ha informat sobre dues referències al seu llibre 




15 de desembre

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/256132

En la nostra llista de BLOGS figura aquest de forma permanent i mostra el fragment inicial de l'últim publicat pel seu autor (Ángel Canet Catalá) . Així va ocórrer també el dia 15 de desembre en què - a manera de titular - les primeres paraules de la nova entrada anunciaven la recensió del llibre.


19 de desembre

http://blogs.laveupv.com/particiveu/blog/3330/lesglesia-en-la-transicio-de-vicent-cremades


Ens ha paregut que aquesta segona referència és més que això. L'autora (Sal·lus Herrero) no sols enumera i resumeix els continguts del llibre, sinó que subratlla el que li interessa, assenyala omissions, discrepa en apreciacions sobre persones...

En resum, pareix que aporta prou de la seua collita personal.

dimarts, 17 de desembre del 2013

pequeña FELIZ NAVIDAD

Como no sabemos decirlo mejor, 
Asumimos y compartimos con todos vosotros
la felicitación que nos han enviado Carmelina, Verónica y Deme:


“PEQUEÑECES”

                        “Mucha gente pequeña,
                  en lugares pequeños,
                  haciendo cosas pequeñas, 
                  puede cambiar el mundo”
                                   (Eduardo Galeano)

No hay pequeñez pequeña.
Tu poco, mi poco, nuestros pocos…
son muchos los pocos que cambian el mundo.
El mundo se cambia poco a poco.

El océano son gotas.
No hay pequeñez pequeña
si se une con otras.
No hay gente pequeña.
La gente con gente es grande.

El mundo se cambia poco a poco,
cada beso, cada abrazo,
cada grito, cada paso,
cada hombro que empuja la historia.

Una fe pequeña que cambia el mundo.                                   
Creer lo que somos,
creer nuestros sueños,
creer lo que hacemos.                                     
                     
Una fe pequeña como un grano de mostaza
o como un niño,
un pequeño gran niño,
un mundo nuevo.

Una fe pequeña
y una gran esperanza.


Carmelina, Verónica y Deme os deseamos FELIZ NAVIDAD y que no nos falte esperanza hoy, ni mañana ni nunca. Esperanza para cambiar el mundo empezando por ser felices hoy y transmitiendo felicidad.
Navidad 2013 y 2014 con esperanza.



dilluns, 16 de desembre del 2013

Respuestas al MONOGRÁFICO Francisco Asensi (nº 53 de NIHIL OBSTAT)


Para acceder al monográfico pincha sobre el siguiente enlace

https://drive.google.com/file/d/0Bz4zUvm0w5RXcEFQRzJucFRXdzA/edit?usp=sharing


RESPUESTAS de AGRADECIMIENTO

carmencita


... agradezco mucho ese numero monográfico dedicado a Paco. Ya veo como lo queríais, también, como sabéis, el os quería a vosotros, y de alguna manera sé que nos sigue queriendo y guiando en ese lugar en donde ahora está, donde puede respirar un delicioso aire purismo,sin necesidad de llevar su mochila.


He llorado más ahora que en todos los días anteriores porque veo lo bueno que era ( para mi en presente ES) y siento un vacío tan grande en el fondo de mi alma o de mis entrañas que no se como lo voy a llenar...Por el momento me encuentro muy acompañada con mis hijos y mi nietecito Maël, también pensando en mis hijos de Valencia y mi nietecita Eider, que llaman todos los días para ver si como,duermo o cualquier otra cosa.


Nuevamente gracias y un abrazo muy fuerte para todos!!!


Agustín Andreu


...: Enhorabuena por lo que habéis preparado para Paco, y gracias. Paco consiguió la mirada transparente y segura con que se nos fue. Esa mirada clara y consciente, abierta y de sonrisa amable es fruto de un trabajo de conciencia que se extiende a lo largo de toda su vida. Está trabajando ahora en un lugar del Universo donde agradecerán su resolución de declarar que lo bueno es bueno y que lo torpe es torpe. Su recuerdo nos ayuda. Él se acuerda de nosotros. AA

Joaquín Adell Ventura


Moltes gràcies, ---. Ho llegiré amb l'atenció que mereix el propi Asensi, tan estimat, tan savi i tan bona persona.

Una abraçada.


José Luis Porcar


Querido Enrique:
Desde que el día 13, Santa Lucía, (El día de santa Lucía, la noche mengua y crece el día), en que entregáronme un ejemplar del MONOGRÁFICO Francisco Asensi,  te he enviado correos de gratitud (ex toto corde).
Ahora los materializo en este teclado obediente: Enrique, reconozco tu esfuerzo, tu eficacia, tu solera, tu sorna, tu minuciosa tarea, tu empatía... bueno, al remate eso que se llama respuesta generosa.
Tu artículo me encanta, esas expresiones en un contexto pertinente y con esa sonrisa picarona o cómplice que te caracteriza y también a Paco.
Gracias pues y me llega un denominador común de todos los artículos, largos y pequeños, relatos y poemas, comentarios y anécdotas: la presencia afectuosa de Paco en nuestra memoria y que tú has mostrado en esa selección de fotografías.
Mi más sencilla y cordial enhorabuena Enrique. Y gracias.

Un abrazo Joséluis.

Andreu López

...muchas gracias por la realización de la "despedida y recuerdo" (acomiadament) de Paco Asensi. Emociona su lectura y nos ayuda a todos.

José M. Saurí Montalt

Hola ...
[He] leido las colaboraciones del monográfico dedicado a Paco, cada una con diferentes aspectos, pero todas ellas interesantes.




dilluns, 2 de desembre del 2013

Presentació del llibre "EL TRACTAT D’ALMISRÀ" contada pel coordinador Antoni Signes

                                                    

En el Forum de debats de la Universitat La Nau de València, amb data 28 de Novembre, hem presentat el llibre editat per la Diputació de València EL TRACTAT D’ALMISRÀ, del qual és autor Agustí Ventura. Aquesta presentació es circumscriu dintre del cicle: La historia dels nostres pobles .




En l’acte participaren:

    - Mateo Rodrigo Lizondo, profesor d’història medieval de la Universitat de València
   - Romà Francés Berbegal, president del Patronat de la representació del Tractat
    - Agustí Ventura, cronista de Xàtiva. Autor del llibre
    - Antoni Signes, presentador, coordinador.

Encetà el parlament el presentador recordant els objectius d’aquest cicle sobre la historia: Relatar i analitzar els fets, episodis i períodes que han esdevingut importants per a la constitució de la nostra identitat com a poble. Aquesta tasca l’estem portant avant en una doble vertent. En primer lloc, donant a conéixer els llibres publicats sobre la historia d’un poble concret. En segon lloc presentant aquells llibres que abarquen la nostra identitat com a País.

La presentació del Tractat d’Almisrà podríem dir que pertany als dos grups. Per una part afecta al Camp de Mirra, donant-li el sentit de la seua existencia. Per l’altra, esdevé un dels fets que ens atany a tots els valencians com a membres d’un antic regne que el Rei Jaume I va conquistant i ha d’anar pactant per tal de marcar les línies frontereres . En Aquest Tractat de 1244 el Rei en Jaume va haver de reunir-se amb els castellans per tal d’establir les delimitacions de les seues conquestes. Després d’àrdues negociacions, van acordar marcar la frontera en la famosa línia Biar-Bussot, entre d’altres disposicions. Més enllà d’aquesta línia restaría de domini castellà i Jaume I hauría de dedicar el seu objectiu a organitzar l’administració dels pobles ja conquistats. El pacte amb els castellans va ser difícil perque el princep Alfons ( el que més tard anomenaríen el Savi ) abusant del seu parentiu com a gendre del Rei  en Jaume exigía el Castell de Xàtiva per a poder signar el Tractat. Tanmateix el Rei Jaume, que ja havía dit que “el Castell de Xàtiva era el pus bell del món”, no estava disposat a regalar-lo ni com a dot de la seua filla Violant. Quan el princep Alfons es va assabentar de que el seu sogre no entregaría el Castell de Xàtiva a no ser que passaren les seues tropes per damunt del seu cadáver, aleshores va signar. Aquella frontera va ser respectada durant tota la vida de Jaume I, fins  al regnat del seu net Jaume II, qui amb noves incursions allunyà la frontera més cap al sur.

Al ponderar la figura del Rei en Jaume I hem d’assenyalar  com una de les característiques principals la capacitat de  negociació que tenía en la seua tasca conquistadora. Així ho va demostrar en les rendicions de les places de Burriana, València, Cullera, Alzira, Xàtiva, etc. Abans d’emprar les armes i perdre vides ell prefería negociar, pactar les condicions. Si no eren acceptades, tornava a intentar-ho amb altres propostes fins que foren acceptades . Per això la historia l’ha considerat , més que com un gran guerrer, com un gran jurista, promulgador i codificador de lleis (els Furs)…




El professor Mateo Rodrigo ens explicà minuciosament els arguments emprats en la negociació, recalant en la situació geopolítica de Castella i València i llurs interesos, per tal de comprendre millor el ressò del Tractat.

Romà Francés, com a president del Patronat ens mostrà la festa, fins i tot mitjantsant un video que resumeix les principals escenes de la representació en el Camp de Mirra, que tots els anys es celebra el 25 d’agost.

Finalment  l’autor, Agustí Ventura, com a bon cronista  ens va esbrinar totes les parts del llibre fent el seguiment de la Crònica de Jaume I . Es d’apreciar la investigació exhaustiva  que l’autor ha realitzat per tal de fer coincidir les dates i els fets.

El llibre que té un formato de 34X24 conté moltes pàgines ilustrades per fotografíes a colors de la festa i dels pobles afectats pel Tractat.

                                                                                                            Antoni  Signes