El treball del Dr. José Zahonero Vivó. Escrit per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Per a fer realitat les paraules de Joan Pau II sobre la necessitat que l’Església no perda els testimonis dels sacerdots màrtirs, i que reculla tota la documentació necessària per a impedir-ho, calen dues coses: la primera, que algú escolte eixes paraules i les faça seues, i, en segon lloc, que siga plenament conscient de l’esforç que això implica.

L’arquebisbe Olaechea va intuir el missatge molt abans que el pronunciara el papa polonés. Acabada la guerra d’Espanya, entenc que l’arquebisbe es va haver d’assessorar molt bé per a veure en mans de qui posava el projecte hagiogràfic de víctimes religioses per tal que arribara a bon port.

L’escollit per a eixa complexa labor, que implicava milers d’hores dedicades a la tasca de “búsqueda, hallazgo, allegamiento, comparación y crítica de documentos, audiencias, consultas, redacción y logro de ensamblamiento (…)”, va ser el Dr. José Zahonero Vivó. Literàriament, Zahonero Vivó devia destacar en aquell moment al si de l’església valentina.

 Quan llegim algunes de les biografies que va escriure dels sacerdots morts violentament després del colp d’estat del 18 de juliol, captem sensibilitat i tacte: redacta amb paraules molt mesurades, com no podia ser d’altra manera. El treball defuig les polèmiques i evita referir-se a antecedents, plans, motius, mòbils, etc. que pogueren explicar o contextualitzar els actes violents.

Zahonero Vivó no perd de vista que l’objectiu del seu treball és “preservar de l’oblit els noms dels capellans que van donar la vida pels seus ideals”. Per a ell, ser “màrtir” significa “morir per no revelar el sigil sacramental, morir por no blasfemar, per no renegar de la fe (…)”. Recalca que són morts in odium fidei.

Molta informació inclosa en les biografies procedeix dels mateixos “enemics” i fins i tot dels autors o acusats de crims. Les dades recollides són d’origen divers: familiars, dirigits espiritualment, feligresos, amics, enemics, etc., revisades quasi sempre per sacerdots que han supervisat les aportacions.

L’autor diu en la introducció: “No hubo en las recensiones o en los testimonios resabio alguno de odio, de revancha, de pasión contraria. (…) hemos suprimido juicios, motejamintos, conceptos políticos o sociales; no calificamos, despectiva o injuriosamente, a los causantes materiales o morales de estas muertes”. Els textos respiren la “pietat” i l'”oblit” a la manera d’aquella jerarquia eclesiàstica, i “memoria perenne del crimen para evitarlo de nuevo, imitando la santidad de nuestros hermanos sacrificados. Como ellos perdonaron, así perdonamos nosotros, para que el Señor a todos nos perdone”.

Especifica que es vol recordar també els seglars assassinats al Saler, a Paterna, la Pedrera de Gandia, el port de Càrcer, el port de l’Olleria, el del Genovés, la Creu de Paterna…, i en tàpies de cementeris i cunetes d’algunes carreteres. Llocs que foren testimonis muts i tràgics escenaris de tantes morts inútils. Ah! Una altra qüestió que em crida l’atenció: en aquest martirologi només té cabuda el clero secular, és a dir, els clergues o sacerdots que viuen en el món; no se’n diu una paraula del clero regular: supose que tenen el seu martirologi particular, però no ho sé.

Com he dit més amunt, el prelat Olaechea va encomanar al Dr. Zahonero la tasca d’escriure el martirologi dels capellans de la diòcesi de València, i ell demanà ajuda als preveres per a poder dur a terme eixa gran empresa. Era molt conscient que el pas del temps diluïa els esdeveniments, desapareixien els familiars i amics dels difunts, canviaven les destinacions dels capellans, etc., de manera que no es podia perdre més temps. En primer lloc, va demanar als preveres que esbrinaren totes les dades possibles i “autèntiques” dels morts de manera violenta en cada parròquia i les remeteren a l’oficina corresponent del palau arquebisbal. El termini era “la Octava de Pascua de Resurrección” (Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de València. 1950: p.68).

La fitxa completa que el Dr. Zahonero va remetre als preveres de la diòcesi demanava:

· Dades personals del biografiat (naturalesa, filiació, edat, baptisme, confirmació, estudis, ordenació, etc.).

· Càrrecs o ministeris exercits amb anterioritat a la mort (amb els detalls dignes de menció pel que fa a l’apostolat, zel, caritat, ciència, obres, etc.).

· Càrrec o ministeri en l’època de la mort (ídem, ídem).

· Vicissituds o història, tan detalladament com fóra possible, de detenció, empresonament, maltractaments, frases i accions relacionats amb la detenció, mort, etc.

· Lloc i data de la mort i del soterrament.

· Informació sobre les despulles.

· Inclusió, si era possible, d’alguna fotografia digna de la víctima. També, si n’hi havia, del lloc de la mort o de la creu que el recordara o d’algun monument religiós de la població on exercia quan va morir (les fotografies han de ser de mida postal, si és possible).

Una nota indicava que es farien càrrec de les despeses.

Amb anterioritat, el butlletí de l’arquebisbat havia publicat en el número 2.264 del primer de gener de 1940 la “Relación de los reverendos señores sacerdotes asesinados durante la dominación roja”, i en el del 18 de febrer la següent inscripció en llatí:

“Als sacerdots de la diòcesi valentina que, havent vessat la sang, per la terrible persecució dels malvats comunistes, van donar testimoni preclar a Déu Totpoderós. Testimonis del Senyor Crist, glòria per a l’estimada diòcesi, exemple per als germans clericals, de valuós comentari eclesiàstic valentí. Els sacerdots supervivents els desitgen glòria al cel i a la terra i honor etern”.

Coincidiran amb mi que recollir els noms i explicar breument la vida dels capellans assassinats en els vint-i-cinc arxiprestats de la diòcesi és una tasca ingent, una faenassa, i més si tenim en compte que no hi havia els mitjans de comunicació d’ara. Si no s’haguera escrit aquest llibre, hauria quedat un buit en la història de l’Església, particularment la valentina. Evidentment, les biografies varien molt d’unes a altres: n’hi ha de molt completes, i de molt pobres per la parquedat de dades que s’hi aporten.