Els Albero Garcia en la Memòria. Escrit per Francesc Jover

Restituto Albero

Escrit per Francesc Jover
12 gener 2024

 

La història general del món no seria res sense mini-histories concretes, no solament de cada un dels racons del planeta, si no de cada un dels pobles del món. Però a més, dins dels pobles, encara en tenim de més concretes si ens posem a escorcollar diferents persones i famílies. Famílies que han format part anònima de la història general, tot i que mai figuraran a les grans enciclopèdies.

Els germans Albero Garcia formaren part d’una singular família a Cocentaina. Eren cinc germans i dues germanes i els coneixien amb el sobrenom d’espardenyers perquè tenia la família un obrador de fer espardenyes, si no recorde mal a la plaça del Mercat.

Tots els germans estaven al voltant de l’anarquisme sindical, però quatre d’ells van haver de patir diferents represalies pel franquisme «por auxilio a la rebelión». Especialment els dos majors Restituto (1906-1997), i Juan (1908-1973) foren jutjats per un tribunal militar d’Alacant i els van assignar 12 anys i un dia de presó a cadascú. El Joan va estar per diferents presons durant 1.380 dies, abans de donar-li la llibertat condicional. Però, fou desterrat a més de 200 quilòmetres del seu poble, a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat). També sabem de Juan que va fer uns cursos a l’Escola Popular de Guerra i fou nombrat tinent el 25/08/37 segons el Diari Oficial del Ministeri de la Guerra núm. 204 pag. 457.

Restituto va estar empresonat durant 1.500 dies, obtenint la llibertat condicional a menys de 200 quilòmetres, i va elegir Burjassot (Horta Nord) on vivia una germana, per la qual cosa va quedar més prop de casa. En aquest cas vaig tindre ocasió de visitar-lo en sa casa de Burjassot a primeries dels anys 90, prou abans d’haver-me jubilat.

En els cassos de desterrament, prenien molt protagonisme les autoritats locals, tot i que en aquest cas no tinc cap prova que ho confirme. Però, si he pogut comprovar-ho amb moltíssims altres casos. Quan el director de la presó rebia la condicional del presoner, consultava les autoritats del poble dient-los més o menys: que fem en aquest individu? Moltes voltes la resposta depenia de les amistats (o desamistats) que tenia, dels avals que es feien càrrec de la seva conducta, o de les simpaties personals. Puc demostrar documentalment un cas de Cocentaina que el director de la presó d’Elx demana informes d’una persona i les autoritats locals no contestaren. En un telegrama següent torna a dir-los el director (més o menys): «si en quinze dies no contesteu el soltaré». Pels diferents documents d’aquest tema que he vist he pogut observar que hi havien tres possibles respostes del feixisme local: 1, que podia tornar al poble; 2, ser desterrat a menys de 200 quilòmetres; i 3, desterrat a més de 200 quilòmetres. Aleshores cadascú ja es buscava la vida, tot i que -on estaven- s’havien de presentar periòdicament a un control militar. Dos condeixebles meus, molt estimats del Grup Escolar, Manolo Briva i Eloy Montava, hagueren d’anar-se’n a viure a València en ser desterrat el pare. Calcule que seria l’any 1942. Una època que les presons estaven superpoblades i no tenien més remei que donar condicionals. Els altres dos germans Albero més joves; l’Ismael (1914-1990) durant la guerra va quedar presoner de l’exercit nacional, on el desposseïren de les poques pertinences que tenia, i el tancaren desprès a Burgos a un camp de Concentració.

Juan Albero de Tinent

                                                                          

El que fa quatre Enrique (1920-2020) fou de la quinta del biberó, pràcticament adolescents. En assabentar-se que anaven a mobilitzar-lo el seu germà Juan, que era tinent de l’exercit republicà, el va reclamar oficialment a l’Ajuntament de Cocentaina per tindre’l al seu costat al front d’Extremadura on estava.

Nomenament de Tinent

El cas d’Enrique és particular per a mi perquè els anys 50 el veia passar tots els dies des de la foneria on treballava a la Carretera Nova (hui Avinguda del País Valencià). Faltaven poc minuts per a les 9 del mati i caminava de pressa esmorzant cap a la fabrica de sabates on treballava. Ja venia de fer hores extres d’un altre lloc i anava repartint alegria i conversa amb tots els que es creuava. Com tots els que nasqueren a l’any 20, després d’haver estat a la guerra durant molt poc de temps, tingué que sotmetre's a un batalló de treballadors per desafecte i desprès fer la mili. Va formar part d’eixa generació que no van tindre pràcticament joventut. En qualsevol cas, una joventut molt molt estranya per als xics i xiques de hui. Treballant en diferents ocupacions, perquè a les vesprades-nits també feia de barber al carrer de la Creu, la barberia on anava jo.

Enrique a Toledo

Però, si em sobren coses que destacar d’aquesta família, tenim a la mare, la tia Teresa, que fou tot un símbol de dona anònima d’aquella època. Ben prompte va quedar viuda amb 5 fills i 2 filles que va haver de fer front a tota aquella situació tota sola, sense marit. Una on es vivia una situació especialment complicada i dramàtica en molts moments. Teresa Garcia forma part d’eixa generació de dones anònimes que mai apareixeran als mitjans d’informació ni als llibres d’història, però tingueren un gran protagonisme discret, callat que ningú mai ha admirat. Era d’aquells mares que eren conscients que a la presó o a camps de concentració no es donaven prou de menjar i passaven fam. D’aquelles dones que havien d’anar almenys una volta al més a dur-los alguna cosa. Això si estaven presoners a Alacant. Si estaven més lluny, el patiment era doble. A més, el fill que fa cinc Antonio, nascut el 1917, va haver d’emigrar al Brasil i això é el mateix de dolorós per una mare. Aquelles dones que foren suficientment fortes per sobreviure de la manera que fora. L’amargor que pot sentir una mare en aquestes circumstàncies és prou fàcil d’entendre per poca sensibilitat que hi haja.

Teresa García amb el seu fill Joan

Mai no depositarem tantes flors a la seva memòria com mereixen aquestes mares. El seu patiment hi havia de ser compensat d’alguna manera que fos vistós i impactant. Almenys, que fera entendre a la societat de hui que fou un sofriment honorable i dignificador, com tots els que fan les mares, provocat per la intolerància. Potser les millors flors que podem oferir, siga el rebuig total als dogmatismes destrellatats d’aquella època (i d’aquesta) que encara no han estat generalment reconeguts perquè continuen fent-se.