Torna algun exiliat a casa (40). Escrit per Francesc Jover

Torró-Valls

       Escrit per Francesc Jover          6 maig 2022

Arribem als anys seixanta i el franquisme mostra un altra cara. Diria millor, que és la societat qui ha perdut totes aquelles pretensions de llibertat i mira el franquisme amb actitud sotmesa. Agafem-ho com vulguem, però, era un poble vençut. Milers de valencians anaven i venien de diferents països d’Europa a buscar-se la vida. Al mateix temps ajudaven a reconstruir l’economia europea que havia quedat espatllada després de la gran guerra. Aquell fet d’anar-se’n a refer un altre país, quan el nostre estava molt pitjor, ens definix. Damunt, els emigrants saben la burla que han hagut de suportar dels companys de treball indígenes referent a les pallassades franquistes.

S’intentava normalitzar la vida en base a que tot quedara oblidat. Potser aleshores no ho veiem com ara. Per fi ens hem adonat; no pot normalitzar-se cap situació si no reconeixem el que ha passat i ho reparem. Estic dient-ho des del primer dia, hem d’anar fent-ho sense cap rancor a ningú. La nostra dialèctica és i serà sempre contra el sistema intolerant i dictatorial, mai contra les persones. És per això que el nostre treball és investigar els fets que han estat amagats o distorsionats per divulgar-los i reparar-los.

 

Hui comentaré les dificultats que tingueren els exiliats per tornar a casa a finals de la dècada dels anys 60. Però abans he de mencionar la peculiaritat d’un exiliat que es va veure obligat a fer-ho en 1941 per haver caigut malalt de tuberculosis. Es tracta de José Torró Valls que es va exiliar amb l’Africa Trader amb la seva muller embarassada. Sabem que aquest vaixell va estar en quarantena sense poder desembarcar i en condicions infrahumanes. Pepito gojava de plena salut i en veure l’Stanbrook que atracava al port, no va poder esperar i va saltar a l’aigua per assegurar-se que venien els companys que esperava. De l’Stanbrook li van tirar una corda per pujar-lo a coberta davant l’expectació d’un i altre vaixell que bocabadats ho veien. Va poder abraçar als, germans Martí.

Sembla que, per les males condicions de treball, va contraure una malaltia i el setembre de 41 envia a la família aquesta carta (1 i 2). Com estaria de malament que una setmana desprès n’escriu un altra (1 i 2). El mateix dia d’arribar a casa va anar per ell un falangista i la guàrdia civil. Fou el propi metge qui va demanar humanitat perquè el deixaren morir en pau. Al cap d’onze dies moria.

Un altre exiliat Batista Martí (1893-1971), de l’Stanbrook, va quedar a Orà i 12 anys desprès va aconseguir reclamar la muller que es va desplaçar amb el fill més jove per refer la família en el possible. Els altres tres fills eren independents o casats. Als anys 60, ja major, volia tornar a casa. Els fills gestionaven amb l’alcalde de Cocentaina la repatriació. Heus la contestació de Seguretat que fan a l’alcalde, malgrat tindre un germà i un fill frares franciscans. Sempre trobaven proves d’un «dolent» historial que ho impedia. Supose la frustració dels parents frares en no poder fer res. L’Església, que tot ho havia donat pel franquisme, fins la....

 

Batista, 1949

Batista fou jutjat en rebel·lia, junt al seu germà Salvador i dos paisans més. Ho demostra el fragment documental del sumari núm. 10.306 que fou arxivat el 1943 mentrestant el capturaven. No va poder tornat fins a 1969 i amb llibertats limitades, perquè, en presentar-se a la guàrdia civil li aconsellaren que no es deixara veure molt pel poble. Desprès de 30 anys d’exili va tornar a Cocentaina encara humiliat, vivint pràcticament d’amagatotis. Morí a 84 anys el 1971, estimat per la família, però envoltat d’indiferència social i institucional. No va arribar mai a tindre la satisfacció de rebre cap gest públic de reconeixement. De qualsevol manera, company Batista, allà on estigues, pots estar segur que vas morir amb tota la dignitat que mereixies; no sempre el gènere humà reconeix els mèrits i sacrificis de cadascú.

Un altre personatge que va tastar l’exili fou Juan Garcia Pla (1900-1987). Va ser company de Batista a Cocentaina, membre també del CDR local. Va sortir d’Alacant el 19 de març de 1939 cap a Orà en «l’Africa Trader». Té unes memòries inèdites que havíem de publicar-les, on diu els patiments que passaren els primers anys. Després de la gran guerra, entenent que la situació internacional canviaria, el 1947, va iniciar els tràmits perquè la família anara, des de Cocentaina, a viure a Alger. Els fills ja eren grans, però la muller arribava a Orà en febrer de 1950 per viure definitivament junts. S’acabaven onze llargs anys de soledat i impotència. El 1953 va tindre la visita de la seva filla que no la veia del 1939.

Juan García

Finalment, tenien moltes ganes de tornar i conèixer a nets, familiars i amics. El 1967 comencen una sèrie de tràmits i peticions d’expatriació. La fitxa de la guàrdia civil no era gens favorable. El dia següent, la mateixa guàrdia civil de Cocentaina fa un informe més actualitzat però mantenint el llenguatge anacrònic de «los malos instintos». La cosa no pintava gens bé. El dia 22 del mateix mes de març, l’alcalde de Cocentaina contestant al Fiscal de Barcelona millora molt els informes i sembla que és el punt d’inflexió. En el mes de maig del 67 Juan Garcia encara rep una carta del Consolat Espanyol en Alger amb un informe de la direcció general de seguretat on sembla que res s’ha mogut. Malgrat tot, i basant-se en promeses verbals que l’alcalde local fa al fills, per Nadal de 1967 Juan i Dolores es planten a Cocentaina. Quasi trenta anys després d’haver-se exiliat, tornava de visita al seu poble. Portava intenció de quedar-se i va anar a la caserna de guàrdia civil i digueren que podia fer-ho, però residint a Alcoi, no a Cocentaina. Juan García, amb quasi setanta anys en veure que no podia estar amb la seva família, no ho va acceptar.

Després de festes, ja en 1968, molt decebut, va tornar a Orà. Però, els fills insistiren en l’alcalde que era advocat i aquest va acabar de gestionar amb decisió la tornada definitiva amb èxit. En fer 31 any que havia arribat a Orà, el març de 1970, és va donar de baixa definitivament en el registre d’espanyols al consolat d’Alger. A més, amb l’autorització de fixar definitivament la residència a Cocentaina. Vaig tindre l’ocasió de veure’l per ací molts anys i tindre algun contacte en ell escoltant-li manifestacions i converses molt assenyades.

Aquest escrit vol ser un homenatge a totes i tots els exiliats que els arrancaren a la força del seus pobles, de les seves famílies i del treball que estaven fent per millorar la societat. Fou una situació traumàtica on cadascú i cadascuna hem d'assumir la nostra responsabilitat en reconciliar-nos. Però, s’ha de conèixer la història i admetre el que hem pogut fer malament.

Acabe dient, que inclòs durant el tard franquisme les autoritats civils i veïnat local tenien més poder de decisió que les fitxes de la guàrdia civil i les pantomimes judicials. La mateixa situació que hi havia a la postguerra immediata, és ratifica que va arribar fins al final.

Francesc Jover

.