El final de l’autarquia (43).Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover
24 maig 2022

Desprès de 20 anys d’haver guanyat Franco la guerra; d’haver torturat, afusellat, empresonat i desterrat milers i milers de ciutadanes i ciutadans republicans, no deixava de ser una titella a nivell internacional. Com els gàngsters de Chicago, el punt d'inflexió o declivi del franquisme fou el seu sistema econòmic. No és tractava d’impostos com aquells, però estava relacionat també amb els doblers que diuen els catalans de Mallorca. Era el sistema econòmic autàrquic, que el franquisme havia adoptat per qüestió ideològica el que no va poder aguantar. Això és un dir, perquè en realitat el franquisme va sobreviure a Franco; però, el nivell de polític estadista, bonhomia i estratega, va quedar més que dubtós al món. Això és el tema que hui intentaré raonar amb alguna pinzellada ironica.

El 1939 és va encetar un règim feixista amb el suport militar per descomptat; però, també amb la ajuda inestimable d’un sistema econòmic autàrquic que el complementava. Sembla que li va anar prou bé fins el final de la gran guerra. Després, li va ser molt difícil mantindre la seva personal dictadura al mig de l’aïllament, econòmic i el menyspreu polític internacional. La gran potencia dels EE. UU. el 1946 va condemnar la dictadura de Franco; va vetar l’entrada a l’ONU i també va recomanar als amics la retirada d'ambaixadors d’Espanya.

 

 

En arribar el 1950 és quan el sistema autàrquic va començar a clevillar-se. De cap manera podia anar tot sol. Però, l’aparició providencial de la guerra freda li va donar a Franco la possibilitat de continuar airós. Els nord-americans necessitaven uns terrenys al sud d’Europa i Espanya era el que més condicions reunia. Per mantenir la dictadura a canvi de diners, va haver de cedir una part del feu que havia guanyat a la guerra per instal·lar bases militars. Va arribar a fer un pacte amb la mateixa potencia que li havia fet la guitza feia pocs anys. Ara, l’Eisenhower i Franco podien donar-se la llengüeta.

S’havien fet amics en carn i ungla coincidint tots dos en ser enemics del comunisme. Ningú en Europa millor que Espanya estava en condicions de rebre en els braços oberts el goteig de 660 milions de dòlars entre 1952 i 1958. Ningú millor que Espanya dic, per la seva desesperada situació econòmica.

Els dòlars americans salvaren el franquisme i garantiren la seva permanència en el poder; va donar l’oportunitat d’emparellar algunes xiques en soldats yanquis; les botigues es beneficiaren del que compraven els militars; a més, gaudirem de «la protecció» militar del tio Sam. Tot i que ens va fer conviure uns anys entre autèntics polvorins.

Tot i així, açò solament fou l’inici, perquè l’economia i l’endarreriment estava fet malbé. Quan Europa estava superant la crisi de la seva gran guerra, Espanya no podia anar per si mateix i «el corralito» el vam tindre a la porta. La injecció econòmica per la militarització d’Espanya al servei dels americans no va aprofitar més que per tapar forats. El forat principal fou aconseguir el vist-i-plau nord-americà a la irregular política franquista, però no era tot. L’economia global d’aquell moment estava en mans dels que havien derrotat el nazisme i feixisme, i no casava amb l’estil autàrquic d’Espanya.

 

Per la qual cosa, a partir de 1959, el narcisisme i xovinisme nacionalista que havia mantingut Franco en el poder, no va poder aguantar més. La pèrdua de independència depositada als americans i la venda de «parcel·les», no fou suficient per superar les dificultats de la política econòmica franquista. Fou el món financer, addicte o no al «Movimiento», el que va dir: «ja n’hi ha prou». Sabem que el poder financer no l’interessa cap ideologia concreta més que aquella que li permet augmentar beneficis i poder, per guanyar més beneficis i més poder. Jo no ho se; però, en aquesta situació de tanta precarietat econòmica les entitats financeres globals, que estan sempre al lloro, podien haver vist un pastisset molt apetitós pels seus interessos. Així que, pels seus propis interessos, van oferir al règim franquista la manera d’alliberar l’economia sense que repercutira, substancialment, amb l’aparell de la dictadura i el seu cap d’estat. Aleshores, es va obrir l’etapa del «desarrollismo». Això si; hi havia una condició que s’havia de complir inqüestionablement: l’avinguda de la «vespa», la del «sis-cents», i la del miracle econòmic de la industrialització i desenvolupament, s’havia d’atribuir al general Franco. Havia de quedar ben clar que era l’únic que tenia una especial superabilitat per traure Espanya de la ignomínia roja i de fer-la créixer. Naturalment unes condicions que les entitats financeres podien acceptar-les de bon gust. Mai no va estar convençut el general que no hi havia altre sistema econòmic més correcte que l’autàrquic. Segurament el convenceren que tindria més poder i més prestigi. La falta de llibertats, de partits polítics i sindicats lliures... tot això al món financer i al règim no els importava gens ni mica.

 

 

Per finalitzar, encara falta el més gros: un nou govern de tecnòcrates que posara en ordre l’economia. Un equip de tècnics van obrir el camí al liberalisme econòmic. A més, el Fondo Monetari facilitaria els diners que calien perquè es produïra el miracle. Una volta l'economia dominada pels tecnòcrates, posaren en marxa tot l’aparell sense que necessàriament fora precís reconvertir el règim franquista en democràcia. No feia falta. Això si, algun reconeixement va haver de fer el regim de bell nou al sector més conservador de l’Església: l’Opus. Altra volta la santa Església; la política autoritària de Franco; el Cap d’Estat per la Gràcia de Déu... es cloïen com un puny.

Sembla que açò s’apropa a la realitat, diem-ho com vulgueu; però, la conclusió és la mateixa. Si hagués que destacar alguna cosa d’aquella situació, és l’hipòcrita confabulació de financers; polítics internacionals; Església, amb el seu Concordat; els incondicionals de les dictadures; etc., qui tots plegats atribuïren a Franco el miracle. (Podem veure la publicació al BOE)

Un altre aspecte de l’acumulació de mentides i tergiversacions que venim comentant en aquests escrits.

Francesc Jover

.