Conéixer obertament els plans que tenia la República per construir una societat moderna, pot resultar-nos apassionant. Especialment si descobrim que la voluntat republicana era construir una nova societat que en pocs anys haguera estat desconeguda, com deia aquell.
Hui citaré com el franquisme va abordar el tractament dels espais de llibertat que la República va obrir a les joves i dones que més ho patien. La rebel·lió militar no solament va deixar frustrats aquells plans, si no a més, es va dedicar a desmuntar-los. Per fer-ho, va crear dins de la Falange un apartat de dones que deien Secció Femenina. És la que es va encarregar de desmuntar peça a peça el perfil d’aquella nova dona que la República havia creat. És d’aquest aparell del que faré algun comentari.
La secció femenina de la Falange va ser creada -no sense certes contradiccions- l’estiu de 1934, quan el període dretà de la República, conegut també pel bienni negre. He de dir que totes les fraccions que formaven la Falange en aquest període de fundació, inclosa la secció femenina, havien sigut extraparlamentàries. Mai no havien tingut el suport de les urnes. Precisament fou un període amb un alt nivell de conflictes socials, repressius i dramàtics; on els poders fàctics d’aquell moment no reparaven en tota classe de mitjans -no sempre legals- per combatre l’Estat de Dret.
La Falange es va possessionar com un front de xoc contra la República, col·locant la secció de dones a un nivell de combat adaptada al seu gènere. Una volta acabada la guerra i afincada la dictadura militar per tot l’estat, se’ls va obrir un ample camp d’acció dins la Falange. Es va posar en marxa una forta organització femenina perfectament dotada, disposada a reconduir de bell nou les xiquetes, joves i dones adultes, mitjançant una fèrria disciplina al vell sistema patriarcal. No fou cap novetat; era el mateix que havia fet, o que faria, reconduint l’escola laica i el nou estil laïcista republicà a la nova societat feixista. Calia eliminar tot el que fera olor a democràcia i llibertat.
Tot i així, les residències de la Secció Femenina que hi havien a les ciutats, estaven plenes de filles d’alcaldes i regidors de tots els pobles valencians. En vaig conéixer una pels anys 60 prop de ma casa que estava al carrer Jeroni Monsoniu de València. Eren famílies, amb un especie de bagatge per ser addictes, que els permetia tindre les filles internes per fer el batxillerat, o fins on arribaren. A més, podien haver-hi llistes d’espera.
De qualsevol manera, recents estudis com el de Carme Agulló, ens mostren les contradiccions que la ideologia de la Falange Femenina impartia a les dones i el poc impacte que va deixar en la societat. Poc impacte en relació a altres adoctrinaments franquistes que encara cuegen. Crec, pel que he arribat a conéixer, que les dones que formaven els «mandos» dirigents tenien una certa imatge masculinitzada i mai, o en rares ocasions, els he conegut parella. Almenys, no era el model de dona que els joves d'ambdós sexes ens atreia.
Tot i això, la Secció Femenina no va inventar res, o molt poques coses, perquè el perfil tradicional com a parella i mare estaven molt arrelats a l’estil de família patriarcal. La dictadura franquista va fer nombroses lleis per protegir i premiar la institució familiar tradicional. Mentrestant, continuava privant la independència a les dones negant la seva condició de individues i ciutadanes. En aquest fet col·laborava tant l’Església catòlica com la Secció Femenina, que foren les que imposaven constantment el model de gènere tradicional.
De qualsevol manera vull deixar constància de la meva visió particular sobre els espais públics que oferia el franquisme per cobrir l’espai d’oci de la societat. Estava l’espai d’oci que oferia la Falange i la que oferien els patronats de l’Església com espai d’oci. Afirmar primer de res, que aquella societat; tant de joves com adults d’un i altre sexe, tenien molt poc de temps lliure per dedicar a l’oci i formació pròpia. Hi havien llargues jornades de treball i pluriocupació, especialment en joves i homes, que no hi havia temps per relacionar-se i cultivar-se. Les xiquetes s’ocupaven de cuidar nadons en aquell ofici de «passejant-tes», mentre les mares anaven a treballar a les fàbriques. Era curiós veure a mitjan matí i mitjan vesprada com les xiquetes portaven els nadons a les fàbriques perquè les mares donaren de mamar. Entre Falange i Patronats, hi havia una certa rivalitat, diria que els llocs d’oci dels patronats, tant de dones com d’homes, eren més concorreguts que el de Falange.
Així i tot, tants en uns com en altres, s’inicià una carrera imparable en la construcció d’un nou clima, necessàriament catòlic, cap a una societat nacionalista apropada al franquisme.
Francesc Jover
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada