El llarg domini del franquisme (41). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc
Jover10 maig 2022

Pareix ser que després de l’experiència republicana, els poders fàctics no van deixar de fer la guitza per mantindre una dictadura que havia de ser efímera. El regim va ser capaç de romandre viu a base de fer randa sense boixos per poder sobreviure al dictador. Dominar les diferents forces polítiques quan encara no havien guanyat la guerra, crec que podria haver sigut un mèrit si no s’hagués basat en el patiment de tanta gent. Les diferents tendències feixistes possiblement pensaren que havien de fer un pacte de convivència per allargar-se en el poder. Almenys, crec que ho feren així. Les dictadures no poden ni deuen ser tan llargues; però, en aquest cas el pastis els pareixia tant apetitós, que arribaren a un acord per repartir-se’l proporcionalment.

 

Sóc incapaç de definir quines diferències hi havien entre carlistes, requetès, jaumistes, falangistes (d’uns i altres signes), de «beatos» ortodoxos, militars absolutistes, etc. Si que sé, almenys ho intuïsc, el que fou capaç d’unir-los: una fèrria dictadura militar i paramilitar; a més de la renuncia explícita que cap d’ells qüestionaria mai el cap.

Pareix ser que quasi tots van quedar al voltant de «Falange Española Tradicionalista i de las JONS», però podien haver-ne més que jo no se. Tots ells, els mateixos que protagonitzaren la rebel·lió, començaren a estructurar l’estat en plena guerra civil. Potser que a hores d’ara hi hagen tesis doctorals que han fet un seguiment general dels diferents moments de les forces que he citat. Haurà sigut prou fàcil enumerant els llocs que han ocupat en l’aparell del règim cada tendència en llocs importants, menys importants i poc importants. Això ho podem saber cadascú, almenys els que tenim una certa edat i hem sigut una mica observadors. Si fem un reconte de persones que han ocupat càrrecs al nostre poble, ens pot donar alguna pista. Però sempre seran coneixements parcials. Per citar no més el cas de Cocentaina; els dos primers alcaldes no eren falangistes, el tercer si. Els tres primers delegats de la CNS, eren de tres tendències diferents.

No afirme res, però imagineu-vos, el tràfic de càrrecs baix, mig i alts que han hagut en l’aparell del règim donant-se colzades per arribar al lloc. Tot açò, amb la premsa muda. A més, sense haver transcendit mai cap baralla seriosa pel lloc que es desitjava. Damunt, el cinisme del general dient: «feu com jo, no es fiqueu en política». ¿No podria haver sigut aquesta «clientela» la que ha mantingut el règim durant 40 anys? Per suposat, amb l’ajuda imprescindible de la dictadura, de botxins i torturadors.

Al mig d’aquesta lluita per parcel·les de poder, i la renúncia generalitzada d’estar en primera línia, podria haver anat solidificant-se l’aparell. Aquell que ho va posar tot potes amunt. El que va donar la volta de truita radical i absoluta. La derrota republicana per les armes fou categòrica, incondicional, com solen ser quan hi ha guerra i intransigència. Tot allò que havia sigut blanc, en aquell moment es va tornar negre, o viceversa. A més, no era la societat, ni l’individu, qui definia els colors; era el nou règim qui deia quins eren els colors de l’arc de sant Martí i els noms que tenia cadascun. A més, calia acceptar-ho si o si; del contrari t’ensenyaven targeta roja.

Caldrà fer una menció a la primera pinzellada feixista de 1937. Feia no més quatre dies de la rebel·lió militar, però tenien clar el que volien i començaren el muntatge de l’organigrama del nou estat emulant el feixisme italià. La «carta del lavoro» l’agafaren al peu de la lletra. En veure tots els suports i no intervencions, comprovaren els nacionals que tenien la guerra guanyada; aleshores elaboraren «El Fuero del Trabajo». He dit repetides voltes i encara ho diré més, que el franquisme es va especialitzar en eufemismes. Tanmateix, ací sembla que diu el que vol dir. El «fuero» retrotreu la societat a l’època medieval, on el feudalisme donava o suprimia paternalment privilegis. No podien dir constitució, ni res que fora relacionat amb la democràcia, perquè això estaven desfent-ho en bombes i canons. Havien de dir necessàriament «fuero», perquè consideraven que ningú podia confondre-ho en alguna cosa pareguda a la sobirania del poble. Ho tenien tot preparat perquè el poder de l’Estat, l’econòmic, social, polític i militar, etc., donara la imatge que volien mostrar: poder absolut. A més, havia de quedar ben clar que el període de càstig havia de ser permanent.

Desprès, el 1945, a punt d’acabar-se la gran guerra, apareixia el segon Fuero, el de «los Españoles». A mi el que em va persuadir fou el primer per aquell fals llenguat-ge que per suposat de xiquet no vaig acabar d’entendre. Si no el coneixeu us recomane donar-li una ullada. Bé, en el bagatge cultural de hui, podeu donar una ullada o dos, per simple coneixement. A mi em sembla imprescindible per entendre el sotmesos que estàvem, amb un cinisme descarat, un fariseisme vergonyós i un llenguatge de subhastador de fira. Desprès d’afirmar una serie de llibertats s’anuncien lleis complementàries menors que deixen en paper mullat els discursos. Tenim un exemple clar reconeixent el «derecho de asociación» però, «dentro del los principios que rige el Estado». Mai nomena la paraula ciutadà com a persona amb drets polítics. Si que fa repetides voltes allò «d’español» que, a més d’eufemisme, és una autèntica burla. Per acabar d’invalidar la «carta del lavoro», i per a que no quede cap dubte, “El ejercicio de estos derechos no podrá atentar contra la unidad espiritual, nacional y social de España”. Potser això de «nacional» i «español» és el més repetit de les lleis franquistes. Ara sabem qui estava mut i per què.

En segon lloc he de comentar algun detall del sindicat vertical. La base XIII del «foro» llança de manera clara i concisa com ha de ser l’organització sindical: obligació d’afiliar-se tots els productors (treballadors i empresaris) en un únic sindicat que actuarà com instrument de l’estat. El mateix sindicat nega la lluita de classes i agrupa en una mateixa entitat els participants de totes les activitats de la vida: econòmiques, socials, culturals, etc. Un únic sindicat al model feixista on seria molt complicat i difícil aglutinar les diferents tendències polítiques que ben prompte Franco va ordenar unir-se i callar-se.

Francesc Jover

.