Ara no vull parlar del nostre dolor, que és immens; ni tampoc del nostre disgust i la nostra impotència, que també són grandíssimes. Vull parlar del José Luís Porcar generós que mostrava sovint una bonhomia i un somriure càlid, embolcallats en una pau acollidora. D’aquell Porcar rialler, sempre curiós i amable, que transmetia una vitalitat tranquil·la i assossegada, que escoltava i preguntava, que aprenia i ensenyava.
T’agradava viatjar, però ara sols parlaré del teu últim viatge, llarg i alhora sobtat, que ha omplert de tristesa un estiu que des d’avui, 21 de juny de 2020, encara serà més insuportable i més eixut; d’aquest viatge que ha deixat les mans buides a tots aquells que compartíem parcel·les de la teua existència.
El confinament m’ha furtat el temps per acompanyar-te a teixir els murmuris de l’adéu que havies assumit amb un assossec i una enteresa exemplars. D’amagat, un vent verinós i trèmul ens ha furtat un tresor que havíem de continuar regularment i que s’ha esmunyit com una anguila entre les mans i ens ha llançat a la cara un munt de fem, i al cor un grapat fulles seques.
D’ara en avant, el demà nostre serà la memòria d’aquella cafeteria del museu, les nostres converses, els dinars, els seminaris, les passejades, els llibres i els articles intercanviats, les pel·lícules comunes, la música... El confinament no ens ha deixat seguir el camí natural de convivència en les hores difícils de la malaltia que paties. I sí, estava ací, amb tu, whassap amunt i whassap avall, però he enyorat més temps i més presència física real, sobretot en l’últim tram d’aquest càncer horrible.
El demà nostre serà tot això i també els records dels escolapis, que tant van influir en la nostra vida. Els records dels escolapis i els de la sort de retrobar-nos després d’haver travessat unes trajectòries vitals ben distintes. Un retrobament que remembrava uns anys fonamentals en la meua adolescència i en la teua existència. Sí, perquè tu, el pare escolapi José Luis Porcar vas ser, com es diria tòpicament, una pluja intensa que va fer saó en aquella mena de terra erma i clima desèrtic que predominava en la dinàmica quotidiana de l’Escola Pia de Gandia d’aquells anys. Eres molt jove. De fet, tenies només deu anys més que nosaltres quan vas donar-nos classe. I només per això, per ser jove, va ser suficient perquè els nostres esperits endormiscats i porucs sentiren un alè distint, il·lusionant.
I si a la complicitat de la joventut, afegim el llenguatge, els gestos, la relació cordial amb nosaltres o la teua actitud general, comprendràs que l’impacte va ser encara més contundent i directe. Misses a la muntanya, classes de filosofia i cristianisme, un enfocament nou de la religió, sessions comunes per a conversar de temes inèdits en el nostre repertori... Tot plegat, amb tu vam comprovar l’obvietat que un retor també era una persona com nosaltres. Llevar-te la sotana davant nostre i quedar-te en vaquers i cos de camisa per jugar al futbol o acudir a qualsevol de les nostres reunions, va ser un trasbals. No havíem palpat mai tan clarament que els sacerdots eren persones de carn i ossos; homes que en un gest podien traure’s el símbol de la connexió amb Déu i baixar a la terra a dialogar amb els mortals d’una manera natural, igualitària.
No calia, doncs, que feres proselitisme de cap classe, ni que explicares teories conspiratòries, només la teua actitud oberta, només el teu tarannà, la teua desimboltura i espontaneïtat, constituïa en sí mateixa una proposta pedagògica renovadora. Explicar-nos les cançons espirituals negres i les del folk americà, així com les de la Nova Cançó, cantar-les junts com una unitat de convivència tant en algunes acampades, com a classe, com a l’església, com a les sessions d’exercicis espirituals, també contribuïren al canvi de mentalitat. La posició humanitària davant la realitat, els discos de Raimon i també de Vicent Torrent, d’Al Tall, que havia sigut company teu a Salamanca, van fermentar l’inici d’una consciència nacional i humanista que a alguns ens distanciava molt positivament del que havíem viscut fins a aquell moment.
Com vas confessar-me en una de les nostres xarrades després del retrobament, tu no eres conscient d’aquesta influència cabdal, actuaves com eres i prou, però per a nosaltres, aquesta manera de comportar-te i prou, n’era molt, moltíssim.
A Gandia, només vas estar tres anys, però per a mi i per a molts altres alumnes, vas marcar una fita essencial que va obrir les primeres escletxes d’unes ments atrofiades en diversos camps del coneixement i la vida quotidiana. Volíem entendre el món i la societat on vivíem i ens vas ajudar i orientar per a la diversitat.
Molt abans de marxar, tots dos sabíem que ningú no mor si habita en la memòria o ha entrat en l’esperit d’altres. Els carrers, els parcs, les aules, les cadires dels bars o de casa d’alguns amics comuns i altres llocs per on vaig caminar amb la teua companyia des del nostre retrobament adult, guarden la teua presència de manera permanent. Les converses, la veu, les inquietuds i les anàlisis de les èpoques passades i presents; els planys, les alegries i tot allò que he tingut el privilegi de compartir amb tu, continuarà present per sempre més.
Tu ens vas ensenyar a cantar l’adaptació al català de la cançó espiritual, La vall del riu vermell (Red River Valley). La vam cantar junts moltes vegades i sé que t’agradava molt. Desitjaria que allà on estigues t’arribe i escoltes una altra vegada la melodia i la lletra: Trobarem a faltar el teu somriure, dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí.
Com tu diries, una abraçada com cal, amic!
Rafa Gomar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada