El Valencià (llenguatge) està moribund, malgrat el que pensem o no acceptem alguns romàntics-xiflats com jo. ¿Bilingüisme?, què mès voldria jo, perquè el que realment n’hi ha en el País Valencià (perdó, ¡quina blasfèmia he dit!, volia dir “Comunidad Valenciana”) és un feroç unilingüisme castellà. Possiblemnt el 99% dels habitants d’esta terra volen amb preferència el castellà i, en tot cas, també l’anglés, que és el que dóna, o pot donar, diners, que el valencià no mereix cap esforç perquè no és rendible. No n’hi ha una repressió legal contra el valencià, com en temps de Franco i Rodilla, però sí repressió real. Tothom té l'obligació de conéixer el castellà, però solament el dret d'usar el valencià (precepte constitucional que va a missa, i mai millor dit). Els castellaparlants poden anar sempre amb el cap ben alt, ningú els contestarà en valencià, ningú els dirà que, per favor, ho diguen en valencià, com al revés ens passa als valenciaparlants. Si parles en valencià (almenys en les capitals i grans ciutats valencianes), un 0,0001% te contestarà en valencià, i el 99,99% o te miraran amb benevolència paternalista o majoritàriament amb menyspreu (desprecio) si no amb odi. Des del borbó Felip V la guerra contra el valencià no ha parat, els quaranta anys de dictadura han fet també efecte i vint anys del PP han contribuït, i el PSOE tampoc ha fet massa per la seua defensa (la vicealcadesa de València parla sempre en la llengua de l’imperi, i la Barceló i el Simón no s’han distingit tampoc pel llenguatge en esta etapa del covid19) ni han fet els socialistes una pedagogia com cal, igual pel poc convenciment que tenen per la causa.
El valencià té en contra totes les institucions públiques: tribunals, forces i cossos de seguretat, esglèsia, administracións (excepció feta d’alguns polítics). Està “consentit” perquè no n’hi ha altre remei (¡de moment!), és com unas reserva índia. I el poble així ho té assumit, i si algú el valora és com el valor d’una llengua morta reservada als estudiosos. En un grup, si solament u parla en castellà tots ens sentim obligats a continuar en eixa llengua, i el mateix passa en grups de whatsapp; si algú fa una falta d’ortografia és digne de reprovació si és en castellà, peró se és comprenssiu si és en valencià. És trist, però són el mateixos valencians que no estimen la seua llengua, però no s’atrevixen a dir clarament que el valencià s’ha acabat, i “a otra cosa mariposa”. I si, com el cas últim de la ridícula sentència del Tribunal Suprem ordenant que tots els escrits entre administració valenciana i catalana si estan en valencià hagen d’estar traduïts al castellà, encara que no ho demane l’altra part, qualsevol intent d’alçar el cap per fer valdre el valencià és aplastat amb tota la contundència.
Possiblement siga l’hora d’acceptar la desaparició del valencia i no esperar una llarga agonia. Com deia Sartre de l'home, igual el valencià és una passió inútil.
Joan Llopis Pastor
Jo no sóc tant pessimista. Es de veres que tenim moltes coses en contra però la voluntat de bona part dels valencians farà que no mai no muiga. A més a més, tota la lletania de lleis en contra que hem patit des d'abans -inclòs- de la pèrdua dels furs, no ha segut capaç de fer-la desaparèixer. Usem-la habitualment i és trobarem moltes sorpreses. Jo ho fai i les trobe.
ResponEliminaComentari de Sal.lus Herrero extret del seu escrit “Una sentència ignominiosa contra el valencià. Resposta a un article injust (i 2)” publicat el 23 de juny en País Valencià segle XXI:
ResponEliminaEl 18 de juny a Nihil Obstat, Joan Llopis Pastor ha publicat un provocador i contundent article, «Ha mort el Valencià», on assenyala les opressions i repressions que ha patit i encara pateix el valencià, i exposa cruament i de manera molt descarnada, una realitat de risc d’extinció, el forat que han fet 300 anys d’opressió inclement, 40 anys de dictadura franquista, 20 anys de Govern corromput i antivalencià del PP i una actitud massa tímida per banda del partit socialista en l’actual Govern Valencià del Botànic que ha propiciat un estat profund que continua tractant de minoritzar, fragmentar i anihilar la nostra llengua, mentre massa castellanoparlants (i alguns valencianoparlants) es vanten d’un menyspreu de segles que va a més. Denuncia Llopis la complicitat de bona part de la ciutadania catalanoparlant del País Valencià… que canvia de llengua fàcilment i no li té l’estima que mereixeria per salvar-la, per la qual cosa la dona per perduda. I tanmateix, el seu esperit romàntic en defensa del valencià (tant et vull que et trac un ull), al meu parer, sense voler, sembra desànim i «desesperança»... i no és útil. Perquè la majoria de lingüistes ens adverteixen que si proclames que tot està perdut, per tal d’aconseguir una «reacció» a favor, provoques un bumerang en contra.
Com els animals que quan veuen sang s’acarnissen, un estat cruel, que té els fonaments ideològics en la uniformització lingüística, en la festa de la matança dels bous com a festa nacional, quan veu punts de feblesa en qüestions de llengua, s’acarnissen amb més violència, impietat i im-misericòrdia. Sense ni un gram d’empatia, com els psicòpates. Però nosaltres hem de continuar les lluites de les que voldrien que foren causes perdudes, defensar els drets humans de les persones migrants, de les que travessen les fronteres, de les que tenen un color de pell amb més melanina que els d’altres o una llengua minoritzada que vol sobreviure i recobrar la dignitat dels que voldrien xafar-nos amb un peu com si els valencianoparlants fórem cucs, invertebrats…
Al meu parer, en afers lingüístics, a tots els Països Catalans, hem de fer diagnòstics encertats, en allò que va bé i en allò que no va gens bé, però mai llençar la tovallola. Hem de lluitar amb esperança contra tota des-esperança. Perquè els nostres enemics, el que voldrien és que perdérem l’esperança. I aquest és un luxe que no podem permetre’ns… com en algun escrit deia David Fernàndez citant Pere Casaldàliga: no podem perdre l’esperança i la possibilitat de reeixir per escassa que siga; això de desencoratjar-nos, desesperar i agafar vacances (com deia l’Ovidi). Ho farem, més avant, quan tinguem la nostra llengua i cultura catalanes en millor condicions al País Valencià i a la resta dels Països Catalans. Encara hem de salvar els mots de cada cosa, com feia Espriu, Joan Coromines, Joan Fuster, Montserrat Roig, Carme Miquel, Vicent Miquel i Diego, Carmelina Sànchez-Cutillas i tots aquells i aquelles que han lluitat, en un combat feroç, en defensa de la nostra llengua i cultura catalanes. Contra una repressió insuportable.