En memòria de Josep Lluís Porcar (Sal·lus Herrero i Gomar)

(Publicat al "País Valencià, Segle XXI")

(26 juny 2020)

El diumenge 21 de juny proppassat, al capvespre, vaig rebre dos missatges quasi a la mateixa hora, on m’anunciaven la mort de Josep Lluís Porcar.

El vaig conèixer per primera vegada a les tertúlies de l’Octubre, em sembla que fou, fa sis o set anys, entorn a l’any 2014. Em va dir el seu nom, en valencià, tot i que habitualment posava el nom en castellà, em va dir que era de Vilafranca [del Cid], jo li vaig dir, de Castelló [i em va dir, sí de Castelló], perquè no volem més “cids” (senyors!), vaig  replicar, i va riure acceptant l’esmena…

El fet d’anar-me’n a viure a l’Empordà, ha fet que l’he tractat massa poc, tot i que, em sembla que fou amb el que més connexió afectiva i complicitat intel·lectual vaig tenir dins del Grup de Nihil Obstat… sense descomptar la relació d’amistat amb la resta. Fins fa poc, pensava que encara podria trobar-me’l de nou i conversar de cine o de llibres perquè m’estic acabant de llegir El Problema de Spinoza d’Irvin D. Yalom traducció Carles Miró, Eds de 1984, 2013 i les seues Memòries [d’Irvin D. Yalom], traducció de Núria Artigas, Eds de 1984, 2019. J.L. Porcar, al meu parer, era el més divertit de tot el Grup, estava de tornada de quasi tot, però amb la curiositat intacta i les ganes de preguntar i d’aprendre de sempre. I una vitalitat i cordialitat que semblaven il·limitades. No sabia que estava malalt, si és que ho ha estat; potser ha mort de sobte, sense patir, com tots desitjaríem.

De fet, un dia que portava un llibre titulat Teologia quàntica. Implicacions espirituals de la nova física de Diarmuid O’Murchu, Ed. Abya Yala, 2014, traduït de l’original Quantum Theology, Orbis Books, New York, 2004, el vaig fullejar, li vaig indicar que a la meua companya li interessaria perquè era budista i a la setmana següent em va passar el llibre fotocopiat, on “espiritualitat” és igual a intel·ligència i racionalitat científica, Déu és a la manera d’Spinoza, natura i arran del paradigma que aporta la física quàntica i el model de ciència de Kuhn a les revolucions científiques, es qüestiona les religions i les filosofies tradicionals que només són un emmirallament i fa servir els conceptes d’energia creativa, d’autopoiesis, com a germinació de la vida, de la ment i de l’esperit, que no són realitats “immaterials“, ni “sobrenaturals”, ni de cap altre món…on el caos, l’entropia, forma part d’un procés evolutiu per a crear “ordres nous“… Es qüestiona la filiació divina de la humanitat, també l’especisme com l’apropiació de la natura per banda del éssers humans, l’antropocentrisme, la unicitat humana en el cosmos, la fi del món decretada per deus, som cosmos, natura, fang, terra… El coneixement humà sempre està creixent i desenvolupant-se i té moment revolucionaris (Kuhn) de ruptura epistemològica, de reconfiguració de les estructures i de superació de les velles visions perquè són errònies i dolentes, fan mal. Després d’Einstein cal elaborar nous relats, inclús sense veritats, per descomptat sense dogmes i potser també sense “fe”… altre tipus “d’espiritualitat”, que altres preferim dir-li intel·ligència. Perquè l’espiritualitat sempre l’hem vista massa prop de l’espiritisme, de les supersticions, de creences misterioses i irracionals…

M’hagués agradat debatre amb Josep Lluis les “propostes quàntiques” per aprendre a viure en la “infinitud” en el sentit de la lluita per la justícia i l’alliberament, la necessitat de construir narratives creatives i imaginatives serà una habilitat de supervivència del segle XXI; la conveniència de qüestionar l’arrogància humana amb la que juguen a ser Déu ha precaritzat la nostra existència perquè la ha ubicat en una situació desagradable i altament destructiva, l’amor com alliberament, tendresa sexual, justícia compassiva i amistat altruista en la construcció de la Terra com una nova llar habitable? Una “teologia” immanent, que només deixant de banda els supremacismes i aprenent a morir en soterrar-se en conjunció amb totes les ciències, podria, potser, “nàixer de nou”... en la creativitat de la imaginació i les transformacions socials per a construir solidaritats, justícia social, condicions d’habitabilitat i potser de llibertat, igualtat i inclús de fraternitat? Interrogants des de l’escepticisme i les precaucions davant els llenguatges, símbols, rituals i relats religiosos… que tant sovint han servit per a l’engany i l’autoengany producte de la fantasia i de la imaginació.

L’enyorarem, i en l’acomiadament que vaig rebre, els seus amics li cantaven, encertadament, la cançó de Trobarem  faltar el teu somriure.… i les seues paraules i reflexions molt humanes i intel·ligents Perquè era intel·ligent, rialler, divertit, generós i bondadós. Vaig veure que saludava molt amicalment a l’escriptor de Castelló, Joan Francesc Mira i a ‘escriptor de Gandia, Rafa Gomar, que l’havia tingut d’alumne a escolapis i havien refer la seua relació. Abans de conèixer-lo, me n’havia parlat de Josep Lluis Porcar, l’escriptor d’Oliva, Enric Sòria, que el va tindre també de professor als escolapis i el recordava amb estima per la seua vàlua com a professor de literatura que estimulava a pensar i a escriure. J.L. Porcar estava molt devanit que Enric Sòria i Rafa Gomar el recordaren i el reconegueren… En una nota a Cremades, J.L. Porcar li comenta que fa anys “m’havia assabentat per Voro Signes (de Real de Gandia), que va ser company al Seminari de Manolo Molins, Benjamin Oltra… que Enric Sòria havia sigut alumne meu i que se’n recordava de mi. Igual que Rafa Gomar, novel·lista i poeta, amb qui tinc molta relació actualment“.

Va penjar els hàbits  el 1976, en un missatge a Vicent Cremades li explica que va conèixer a Xavi Climent a Riopar, Albacete, al naixement del riu Mundo al Moviment Escolta Catòlic; Climent, va iniciar l’estada a la Residència d’Estudiants dirigida per Ramon Gascó (on va estar també l’excel·lent professor d’antropologia de la Universitat de València i traductor, Joan Batiste Llinares), curiosament, el 1976 “quan vaig penjar els hàbits (d’escolapi) vaig llogar un pis fora del convent i Xavi fou un dels estudiants en qui vam conviure aquell curs 1976-77”; anota que durant anys n s’havien vist ni tingut notícies fins que es va posar en contacte amb Porcar proposant-li un aplec d’alumnes i professors de les escoles pies; indica la bondat i les qualitats humanes i de treball de Xavi Climent. Li notifica a Cremades, que amb motiu de l’aniversari dels cent anys del naixement de Josep Espasa i de la presentació de llibre Josep Espasa Signes (1914-1980), a la Nau intervenen Ximo Signes, Antoni Espasa, catedràtic d’Econometria i Emili Marín, periodista i coordinador del llibre; presenta l’acte Antoni Signes. Josep Lluís Porcar va començar a meitat dels anys setanta a fer de professor en els cursos de valencià a l’ICE. Quan estava a Gandia va encoratjar molts alumnes perquè s’apuntaren a fer els cursos per correspondència del valencià a Lo Rat Penat, quan aquesta associació reconeixia que el valencià era una variant del català, tenia alumnat de tots els Països Catalans (inclús de l’Alguer!) i duien per a fer conferències a Joan Fuster i a intel·lectuals i filòlegs de les Illes i Catalunya, sense qüestionar la germania de llengua, cultura i confederació nacional que hi ha entre el País Valencià i Catalunya.

Remembre, en un dels esmorzars a l’Octubre, les seues rialles quan li contava episodis escabrosos del Seminari de Montcada, l’odi al valencià i denunciaven junts els efectes desastrosos de la castració sexual, de la misogínia, de l’homofòbia i l’autoodi, de l’amputació de l’afectivitat, de l’intent d’uniformitzar les conductes als internats religiosos, militars, convents, monestirs i el concepte d’obediència que anul·la les consciències, com analitzava a Estigma, el sociòleg Goffmann i el filòsof Michel Foucault en l’estudi dels processos de disciplinarització carcerària, pedagògica i social del cos i de l’ànima. Després va publicar un article a la revista Nihil Obstat, on comentava que havíem parlat de literatura, de cinema, de La taronja mecànica de Kubrick, sobre L’esperit del rusc de Victor Erice i Nazarin de Buñuel també va escriure alguns comentaris intel·ligents, amb l’ajuda de l’expert en cinematografia i amic, José Mª Monzó.

La tasca educativa de J.L. Porcar a través del cinefòrums a la Safor va ser magnífica des de que arribar de Sud-amèrica a Gandia, el curs 1969-70, 70-71, 71-72, amb propostes pedagògiques renovadores, foren anys molt fructífers, perquè va crear una xarxa de cineclubs, Lluerna, a Gandia, Bellreguard, Almoines, Vilallonga, Oliva, amb pel·lícules europees, del neorealisme italià, de la nouvelle vague… films, de Keaton, Chaplin, Kubrick, Bergman En l’eclosió cultural de la Safor, en valencià, tant Vicent Faus com Josep Lluís Porcar, foren peces claus, a les Escoles Pies de Gandia, col·locaren les primeres pedres de la muralla cultural; començaren a repartir Diccionaris de Valencià de Ferrer Pastor, a fer classes de català amb la Gramàtica Valenciana d’Enric Valor, o les seues Rondalles, per tal de valencianitzar la Safor en un temps on el català estava prohibit i censurat, com analitza Enric Sòria a 30 anys de cultura literària a la Safor 1959-1990, Oliva, Colomar, 1990; fer del valencià una llengua culta, moderna, que es podia treure de l’ostracisme i de l’opressió per a fer-la servir per a totes les matèries; una generació que llegiria a Joan Fuster i aprendria a estimar el País Valencià, la llengua catalana i tot el domini lingüístic dels Països Catalans; molt aviat, des de Gandia anà el jovent a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, el Rosselló.

Vicent Faus i Josep Lluís Porcar com a escolapis, educadors i valencianitzadors, en aquest procés de conscientització valenciana amb l’ajut de mossens que també feien aquesta tasca cultural, en fer misses en valencià, actes litúrgics en l nostra llengua, com Triburci Peiró ( a la Vall d’Edo), l’actual bisbe de Huelva, el valencià de Benimarfull, Pepe Vilaplana i Antoni Garcerán a Crist rei, Antoni Collado, Joan Sanchis, Salvador Bertomeu d’Oliva, Josep Lluis March de Bellreguard, Paco Ferrer, Vicent Estarlich i Joan Crespo (Beniopa). Des de la revista Ruta de 1958-1963 fins el 1972 quan Faus i Josep Iborra comencen a fer cursos en valencià per a mestres són fites importants per a la creació del Moviment de Renovació Pedagògica de la Safor, on Marifé Arroyo, que va literaturitzar Victor Labrado a La mestra a parir de fets reals…La mestra es la història de Marifé, una dona d’origen castellanoparlant que va iniciar una lluita per la dignitat del Valencià i un model d’ensenyament progressista durant els anys 70 i 80. La protagonista d’aquesta historia apassionant va ser represaliada i expulsada de l’escola d Barx pel seu compromís en defensa dels drets lingüístics. Víctor Labrado que va viure aquest episodi amb ella, ens acosta l’experiència de qui s’ha convertit en el símbol d’una generació d’educadors compromesos amb la llengua i disposats a introduir i consolidar el valencià a l’àmbit educatiu…

La majoria de la informació per a fer aquest escrit l’he tret de Vicent Cremades i Arlandis i del seu treball d’investigació La transició a Gandia: De la dictadura a la democràcia (1973-1983), Ed. Alfons el Vell de Gandia o correus de correspondència entre Josep Lluís i Vicent, converses i articles de J.L. Porcar a la revista Nihil Obstat. D’entre aquests educadors compromesos i exemplars, que fa referència el llibre de Labrado, a La mestra, pròleg de Diego Gómez i introducció de Carme Miquel, editorial Bromera, Alzira; a més de Marifé Arroyo, estan també Vicent Faus i Josep Lluís Porcar, els escolapis feien misses en valencià el dissabte a les 19 hores del vespre a l’església de les Escoles Pies i cantaven cançons en valencià de Raimon i cançons folklòriques catalanes, també folk-song amb cançons de Bod Bylan, Joan Baez i Pete Seeger, així com espirituals negres amb adaptació al valencià (Vull ser lliure, No serem moguts, Siga la pau amb vosaltres…).

Tant Faus com Porcar eren persones que duien avant les propostes modernitzadores del Vaticà Segon, també en el que fa referència a la inculturació en les llengües pròpies, materna o vernacles (dels esclaus!), en defensa dels drets humans, la justícia social i la solidaritat. En aquell temps i uns anys després, potser fins a poc després de l’aprovació de la Constitució espanyola  la victòria electoral de la UCD, el colp d’estat militar del 23-F, la victòria electoral el 1982 del PSOE, la Loapa… semblava que l’església valenciana podia assumir el valencià com a llengua pròpia vehicular, després es va desentendre i va tractar d’ofegar els focus de valencianització incipient que hi havia amb l’argument que no hi havia un consens unànime a dins de l’església per a escollir el model de llengua. Tot això eren excuses i mentides, perquè des de finals dels anys seixanta, es reunien a l’arquebisbat de València la Comissió Litúrgica, per a triar el model més adient, el professor Manuel Sanchis Guarner, contava a la facultat de teologia de València, l’octubre de 1979, que l’església “valenciana” li havia fet perdre temps, diners i li havien prés el pel, reiteradament, que després de reunions i hores i hores de treball, quan arribaven a un consens, a l’endemà, els capellans blavers i reaccionaris, que no estaven a la reunió però tenien algun representant, ho rebutjaven i calia tornar a començar, fer i desfer com la faena del matalafer o de Penélope, la muller d’Ulisses, el que teixia de dia, ho desteixia de nit… Ho deia amb llàgrimes als ulls i en plànyer que l’església fos tan antivalenciana li mensytinguera la llengua dels valencians que la cultura i la llengua d’un poble que vol viure en llibertat (Paco Muñoz).

Cal consignar-ho. A final de la dictadura franquista, el moviment del valencianisme a l’església fou important, com explica Vicent Cremades i Arlandis, a  L’església en la transició. El fet nacional al País Valencià; la revista Saó (1976-1983), Ed. Riu Blanc, 2013.  A principis dels setanta van aparèixer un grup de capellans i de cristians laics, progressistes i compromesos amb la llengua i la cultura del País Valencià; molts mossens es fan valencianistes, bé perquè estudien la llengua del poble on són destinats a fer el seu treball; per a d’altres es tracta d’un procés d’aculturació, a ells els han educat al Seminari en castellà i els han preparat per a parlar en castellà, però la llengua del poble i la dels seus feligresos, és el valencià. Els escolapis Faus i Porcar, foren protagonistes en el desvetllament de la consciència valencianista, ensenyament de la llengua la història, de la cultura i de la literatura catalana del País Valencià: fan les litúrgies en la nostra llengua, restauren l’ermita de santa Anna dedicada al culte en valencià, recuperació biblografica de termes saforencs, recuperació del Cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal (perdut el segle XVI).

L’escriptor saforenc, Josep Piera, en un article a la premsa, L-EMV, 11 de novembre de 1993 Els capellans a la Safor, elogiava la tasca de Josep Escrivà com un model a seguir, i advertia el contrast que hi havia entre la majoria del jovent de la Safor que s’estava educant civilment en valencià, la majoria del poble parla en  valencià, i no es comprensible que la gent parle fora de l’església en valencià, inclús els capellans, però quan entren a l’església hagen d’expressar-se en castellà. Allò que deia Cherteston que l’església podia demanar-li que es llevara el barret en entrar a l’església, però no el cap, la llengua i la cultura de la valenciana gent.

En una conversa als esmorzars, que veis reflectida en un missatge a Vicent Cremades, Josep Lluís Porcar reconeix que quan va arribar a Gandia, tan jove, estava “enfilat a la parra”, com que l’enviaren perquè fera l’atenció espiritual al Col·legi de les monges escolàpies es va comprar el llibre de Simone de Beauvoir “El segon sexe, de Castilla del Pino i llibres sobre l’alliberament de les dones; eucaristies i convivències de  cap de setmana tot ple de dones a les que volia ‘salvar’ des d’una concepció encara ‘d’apostolat’.. Tant J.L. Porcar com molta gent de la seua generació configuren la possibilitat i la realitat d’una església conciliar, que inicia l’ensenyament del valencià encara durant la dictadura, sovint fora de l’horari acadèmic de les classes habituals, l’inici d’una església progressista i arrelada al País Valencià, que es pren seriosament la importància del valencià, com a llengua de cultura i el valencianisme com a manera de combatre el franquisme i democratitzar la societat civil valenciana.

En explicar les cançons espirituals negres traduïdes al català i les cançons de la Nova Cançó, que eren el 90% de les que cantaven; al·ludeix als exemplar que va adquirir del Faristol i a la Fundació Huguet de Castelló (el secretari era Ferran Sanchis i Cardona) que ens va regalar un cabàs de Vocabularis de Ferrer Pastor de La Font d’en Carròs (amic de Vicent Faus). També esmenta en alguna nota la tasca de mossèn “D. Alfredo Bono, retor del Raval”, de la parròquia de sant Josep de Gandia, un capellà molt estimat per la gent de Gandia; que Josep Lluis Porcar va estar intern al Seminari Menor de Gandia els cursos 1958-59 i 59-60.

Va nàixer el 1945 a Vilafranca de Castelló, en un article sobre la Setmana Santa, quan tenia sis o set anys, el 1951-52, quan termina la matinada de Divendres Sant, amb el corresponent Ofici de tenebres, sent bocabadat, amb la mirada atenta i corpresa, l’estrèpit de llibres colpejant els bancs, el tallant i aspre soroll dels mateixos bancs aplastant els rajols del terra, les carraques en sonora fúria… la mateixa que durant la Setmana Santa substituïen les campanes per a cridar a complir amb els rituals de misses, rosaris, vespres, etcètera… Aquell Apocalipsi volcànic significava la mort de Jesús “del nostre Senyor” […] dels qui participaven del fet de la mort ignominiosa de Jesús de Natzaret... També esmenta el Dissabte de Glòria, totes les campanes tocant, joia i abraçades pel goig de sentir-se vius i encoratjats per Jesús a qui Déu ressuscita entre els morts… Remembrem que les carraques es feien servir per perseguir vexar i humiliar els jueus en culpar-los de l’assassinat de Jesús, crucificat per l’Imperi Romà… Conta l’anècdota que la seua muller, Matilde, li va contar que a la Castella profunda, els xicots, a Setmana Santa, clavaven les faldes de les dones amb claus als bancs de l’església, mentre feien el soroll, de manera que així podien veure les cames i les bragues.

En comentar Vida oculta del director Terrence Malik la defineix com una abraçada de llibertat que uneix la natura i Franz amb els seus; a L’espíritu de la colmena d’Erice, 20 de maig 2014, elogia la saviesa cinematogràfica de José Mª Monzó, que va fer la introducció, diu que vol callar perquè s’aclapara, però maleeix el silenci, sentència: “És un monstre letal, el resultat immediat, cert i ommipresent és l’aïllament, la solitud, la mort“.

Al seus articles esmenta alguns dels llibres llegits: a més d’El Problema de Spinoza que hem esmentat més amunt, remarca l’opció per seguir la pròpia consciència tot i enfrontant-se a la família i a la comunitat fins a l’excomunicació, “hérem”, la major sanció rabínica jueva i implica l’exclusió de la comunitat; una forma de rebuig semblant a l’excomunió de l’església catòlica; en l’àrab és harâm (prohibit, tabú, fora dels límits, immoral) i el terme etíop irm (malaït); fa una apologia d’Spinoza que tracta de fer el seu propi camí de pensament lliure en la natura; crítica la barreja entre cristianisme i feixisme com a delirant i vergonyant; ell va sentir també la solitud quan va fer debats sobre sexualitat i va tenir problemes per tractar sobre la masturbació; cita de Francisco Espinosa Mestre i José Mª Garcia Márquez Per la religió i la pàtria. L’església i el colp d’estat militar de 1936“, en castellà; de José Jiménez Lozano Meditació sobre la llibertat religiosa, 1966 i Cartes a un cristià impacient, revista Destino… ambdós en castellà; estava interessat en llibres que relacionaven l’espiritualitat i la ciència en la línia del budisme, d’Epicur i Benet Spinoza, tot i que preguntat per Vicent Cremades sobre la vivència de la darrera Setmana Santa i Pasqua, explica que tant ell com el grup de companys hi hagut una “revolta compartida”, explicita que les antigues creences religioses, s’han capgirat com un calcetí, explicita que ni allò el concili de Nicena, de la filiació divina de Jesús, ni el Crist-messies, ni sacrifici eucarístic, ni culpa original, ni sacerdoci-pontífex, ni sagraments, ni tan sols “el” Poble de Déu…Uff, quan que els ha costat desfer-se de tants dogmes marcats a sang i foc, tot i que Porcar va deixar una empremta decisiva a Gandia a finals dels seixanta i principis dels setanta pel que fa a la prehistòria de la valencianització de la Safor en l’ús del català com a llengua de cultura, educació i escriptura per a fer literatura, teatre, poesia i anàlisi sociològic i històric per a tot el domini lingüístic catalanoparlant.

Post escriptum:

abans de Pluja Teatre, del Secretariat per la Llengua (Francesc Candela i Maria Josep Gonga), de la Llibreria Concret, de les conferencies a l’Ateneu, el 1975, de Broseta, Candela, Eliseu Climent, Joan Fuster, Ignasi Mora, J. Perelló Morales, Vicent Ventura i Miquel Vidal… de les conferencies de Cèlia Amorós, Lluís Vicent Aracil, Josep Lluís Blasco, Josep Vicent Marqués i Vicent Pitarch, de les revistes satíriques (El dàtil…), dels Aplecs de la Marina i la Safor, de la creació dels Instituts d’Estudis Comarcals, del CEIC Alfons el Vell, del I Congrés d’Escriptors (/es) en Llengua Catalana, del 4 al 6 de juny del 1976 que van presidir Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, de la municipalització de la cultura a la Safor i al País Valencià (E. Sòria, J. Alonso), de la cultura de la transició a una altra posterior a la franquista (Guillem Martínez), encara verticalista que limita la llibertat d’expressió, la llibertat d’opinió i la llibertat creativa, abans de l’eclosió literària a la Safor, de Ferran Cremades, Josep Piera, Joan Monjo, Ferran Garcia-Oliver, Vicent Cremades, Enric Ferrer, Ignasi Mora, Maria Josep Escrivà, Rafa Gomar, Enric Sòria, Blai Ballester, Robert Mora, Josep Payà, Toni Garcia, Josep Camarena Nèstor Novell, Toni Petroff, Rafel Furió, Antoni Rico, Enric Ferrer, Enric Nogueroles, Antoni Durà, Josep Alandete anaren a les escoles pies i tingueren la influència de Vicent Faus i Josep Lluis Porcar; també hi havia l’Institut Maria Enriquez: Toni Garcia, Anna Costa, Josep Alandete, Vicent Roig, Josep Pastor, Enric Sòria, Ignasi Mora, Esperança Costa… A l’Institut Ausiàs March estaven Toni Garcia, Nèstor Novell, Juan José Moragués, Vicent Roselló, Xavier, Enric Orihuel; i a l’Acadèmia Cervantes anaven Pepe Breton, Adelina Bataller, Andreu Banyuls… Vicent Faus i J.L. Porcar, començaren a sembrar algunes llavors, a regar i conrear-les perquè cresqueren mil flors a la Safor. Foren les primeres passes d’un  procés de construcció del País Valencià dins dels Països Catalans. Per això, la Safor és una de les comarques amb mçes consciència de catalanitat del País Valencià.

Sal·lus Herrero i Gomar