L’AMIC JUAN CAMARENA: UN TESTIMONI, PROVOCATIU I SOMNIADOR Paco Gramage

1.-COM A TESTIMONI el coneguérem d’una època històrica: el final de la Dictadura i l’inici de la Democràcia, i a nivell religiós, el final d’una Església ancorada en el nacional-catolicisme i la primavera conciliar del Vaticà II.  

Fou, en aquell moment, un testimoni nascut del compromís personal amb els moviments renovadors, tant a nivell polític- partits i sindicats clandestins-, com els moviments de base cristians i capellans que, en primera línia, lluitaven per actualitzar el Vaticà II i alleurar-se del nacional-catolicisme del període de la Dictadura. 

Era un pensador de les coses que passaven i tenia una gran capacitat de narrar-les; encandilava quan contava els esdeveniments, els personatges, vivències, peripècies, viatges. Ens encantava escoltar-lo. 

Dispose relatar alguna anècdota: quan caminava pel carrer, amb la barba i la forma de vestir, poc clerical, una senyora, en vore’l, s’atreví a dir-li. “D.Juan, qué poc respecta la “dignitat sacerdotal”, i ell contestà, tot seriós, : “A vore quín dia em presenta eixa distinguida sra., que no la conec”. Contava que en els partits clandestins tenien en compte tots els militants, aprofitant les aptituts de cadascú, aixina a una persona molt limitada li donaven com a tasca el que vigilara en algún cantó; era un enamorat de les estratègies. Com també s’emocionava quan alguns militants del PC, anticlericals i agnòstics, en els darrers moments de la seua vida, demanaven a la família que cridaren a D. Juan, perquè era el seu confident i millor amic. El relat d’un militant polític: “ Y este, el Juan y el otro (Pepe) estaban juntos con nosotros en algunos aspectos y nos aprovechábamos también del rincón de la Iglesia para reunirnos. Y allí hacíamos reuniones del PC. Y ellos lo sabían, y les decíamos: “Cuidado con la boca”. Los tíos estos se portaron muy bien. Hacíamos octavillas y reuniones con ellos”. 

2.-EL TEMPERAMENT PROVOCATIU ens il.luminà. 

Va morir relativament jove; la vida per a ell no fou un sobreviure, anar passant anys, sinó que visqué intensament els compromisos concrets que les situacions de la vida humana i social li exigien. Juan era un home reflexiu: s’havia divorciat del consumisme i les seues estupideses, així restava en tot moment tranquil, i si alguna vegada mirava el cel, eixa mirada de lluny que tant el carateritza i que apareix en la foto del seu recordatori, si mirava el cel no era per evadir-se del món, sinó per descansar una estona. 

En un primer moment, com ja s’ha dit, el seu compromís amb la justícia social el portà a col.laborar amb partits polítics i sindicats en el període franquista. Però Juan no era allò que es diu un “home de partit”, el seu “instint crític” el portà a anar “més enllà”. És per això que, a partir dels 80, en produir-se una certa despolitització de la gent, el seu “no parar” el va fer reprendre noves pràctiques, una nova manera de fer-se present i respondre a les necessitats, perquè era conscient,aleshores, que determinades institucions polítiques i eclesiàstiques no responien a les exigències actuals i als sectors marginals. 

Alguns  exemples: els capellans contestatàris: el moviment del 68 responia a un clima de canvis en molts sectors; també en l’església aparegueren moviments de capellans que reclamaven canvis radicals: el trencament de la relació esglèsia-estat del nacionalcatolicisme, i per ser coherents es comprometíen a renunciar a la paga de l’estat i així viure del propi treball; la seua coherència el portà a treballar sempre com a A.T.S. Moviments de cristians compromesos: grup de cristians de base que denunciaven, per exemple, la visita de Franco a València amb ocasió del Congrés Eucarístic, perquè entenien que aquesta presència del dictador era una profanació. Juan participà en aquestes protestes que es feíen clandestinament. Els usites: Era un admirador de Hus, un xec que inicià una corrent reformista en el S. XV; pretenia recuperar el valor de la pobresa en l’Església. Juan va visitar ells llocs a Praga on predicava Hus i on es va enfrentar al delegat papal, així com les images que portaren en una precessó en que apareixia per una banda el Papa amb els luxosos vestits i al costat Jesús nuet i pobre; tota una provocació. Els maquis: conectà amb el reconeixement d’aquells que, després del colp d’Estat vivien refugiats per les muntanyes, per defensar els ideals democràtics. 

3.- ENS ACOMPANYÀ A SOMNIAR una societat més humana i cristiana. 

• Si estimava els nacionalismes –el nacionalisme valencià- era perquè somniava que en aquest món es poden donar molts mons 

• Si col.laborava en el Casal de la Pau, amb els presos, era perquè somniava com a possible crear nous espais per als marginats de la societat

• Si acompanyava els moviments anticapitalistes i antibelicistes era per manifestar el somni que un altre món es possible. 

• Si quan venia al poble escandalitzava alguns que deien “és retor i no diu missa avui que és diumenge”, era perquè vivia el somni d’una Eucaristia quan té sentit i coherència, molt lluny dels sagraments com a rite i obligació, d’unes pràctiques enquilosades. 

• Si col.laborava en moviments alternatius era perquè somniava una societat més lliure i humana. 

De resultes del que s’ha dit alguns podrien pensar de Juan com un home dur i exigent. Ben al contrari, fou tremendament tolerant i afectuós. Apreciava els amics; transmitia afecte i sabia acceptar el ser estimat. 

I en aquest context, Déu li donà un merescut regal per als darrers anys de vida en què, per la seua delicada salut, necessità un suport;  la seua cosina Maria fou una acompanyant que ell mai deixà d’agrair i d’estimar. Tots els que estimem a Juan admirem i estimem aquest regal de Maria en la seua vida. 

En conclusió, Juan, el teu testimoni que huí recordem, ben segur que ens ajudarà a fer realitat els teus somnis: el d’un món més just; el d’una Església més evangèlica, que s’escolte la veu d’aquells que no se senten representats; el de crear espais per als marginats, i el fer realitat el que un altre món,  pel que tu vares lluitar, sí que es possible. 

Tanque la intervenció amb un fragment d’una novela del escritor saharaui, Jasmina Khadra, que li convé a Juan:  “Encara que li feia por l’obscuritat de la vida, passava de faroles; li sobrà amb la llum de les esteles”. 

        Paco Gramage