Correo comentado (enviado a los contactos el día 9 de abril):
PUBLICACIONES
Revista de Semana Santa de Vera (Julio Ciges)
AGENDA
"Reformulando creencias desde el feminismo" (Xarxa y Forum de Debats, 2 de mayo)
COMENTARI
Com que en cap dels dos enllaços he vist lloc per fer un comentari, tot i ser un material molt "provocador", deuxeu-me dir la meva:
Vaja per davant la meva admiració per la moral que teniu. Us admire però sense compartir la vostra actitud que podria ser còmplice. Sempre he sentit dir que l'Església és UNA, però fa uns anys em vaig adonar que n'hi ha més d'una. Almenys, a mi em sembla que n'hi han dues rames principals convivint a l'hora i compartint els mateixos simbols i llocs de cult: la del bisbe cua llarga; la del bisbe Reig Pla (per cert cocentainer com jo); la de "Hazte oir" i el seu autobús, amb plena complicitat amb el Valle de los Caidos; la de la gran missa de Campanya com la que han fet hui a Cocentaina com es feia als anys 40 del segle passat, etc. No cal que aporte cites amb els nombrosos detalls que us diferencien. Per altra banda està l'altra, amb els mateixos rituals litúrgics (crec) com és la que manifesten en principi els dos enllaços citats. Caldrà que s'esforceu una miqueta més per fer creure a un sector de creients que totes dues formen un cos únic perquè em sembla prou evident que molta gent (de fora i de dins) hi ha no s'ho creu.
El més greu de tot, segons el meu punt de vista, que el prepotent poder social i econòmic (l'aparell) de l'Església avala i dona suport a una de les dues parts. I no en vingueu amb l'escusa del cap Francesc perquè està massa lluny, com si els mitjans de comunicació encara fora la Via Augusta.
Algú havia de dir que l'esmentat aparell podria ser una suposada mafia. A més d'aclarar les coses fent alguna que altra convincent desautorització.
Francesc Jover
Comentari de J.L.Porcar:
ResponEliminaEstimat Jover, clar i ras: gràcies pels teus comentaris. Perquè hi ha una bonhomia darrere i una recerca d’obrir finestres per tal que entre la llum i córrega el vent. Amb la claror i la bona respiració hi ha transparència en les paraules i bona cosa de vitalitat en l’alè que les pronuncia.
“L’admiració per la moral que teniu”. M’agradaria que m’ho explicares. Hi ha en la frase que escrius a continuació: “us admire però sense compartir la vostra actitud que podria ser còmplice.” unes paraules que al vincular-les a les anteriors no sé el que vols dir. Les paraules grosses que ballen al meu cap son ‘moral’, ‘vostra actitud’, ‘còmplice’.
Per altra banda, de seguida entres en el mapa de configuració de l’estament eclesial, que com a tal estament pertany a la estructura jeràrquica i amarada de poder: el prepotent poder social i econòmic (l'aparell) de l'Església. Eixe mapa la descripció del qual expliques amb les referències d’un parell de bisbes, organitzacions, rituals, la missa que ja de fa 80 anys no ha canviat gens ni miqueta (sí de Campanya de Concentaina), eixe mapa encara hui proposa els mateixos rituals… i esdevé l’enrenou o la confusió. El que dius a continuació ho rep com una suggerència: Caldrà que s'esforceu una miqueta més per fer creure a un sector de creients que totes dues formen un cos únic perquè em sembla prou evident que molta gent (de fora i de dins) ja no s'ho creu.
Definitivament, estime el que escrius. Però al remat vull manifestar-te la mateixa actitud que sura en les teues paraules i convidar-te a fer una conversa en l’esmorzar del dimarts per tal de donar respostes i repreguntar dubtes.
I una cosa, parle per mi i per algú més, els qui anem a esmorzar al Centre Cultural Octubre tenim consciència de no pertànyer a l’Església, per tant no ens sentim en el deure de convéncer o fer creure res a ningú a eixe respecte, com pense que a tu també et passarà.
Que tingues bona Pasqua, una abraçada i fins a un dimarts qualsevol.
PD: Un amic m’ha compartit un article preciós de José Mª Castillo, una mica llarg però sucós, sobre l’Esglèsia:
http://www.atrio.org/2017/04/la-iglesia-que-queremos-y-necesitamos-recuerdo-de-alberto-iniesta/
JL Porcar.
Vull adherir-me un cop més a aquest senzill però valuós instrument de xarxa cristiana post-eclesiástica. Altres podran dir que N-O és postcristià, si entenen cristianisme com a sistema cultural religiós institucional que es va imposar a Europa des Teodosio. Per`per me i per vosaltres cristianisme fa referencia novedosa al Galileu. Però no discutirem. Aquest petit node de xarxa té l'avantatge d'entrar més a les nostres entranyes, de lloc de trobada (així definim des de fa 16 anys a Atri) de persones casa que ens trobem amb llengua i cultura primera comuna, després de travessar molts fronts i fronteres en la nostra perllongada vida. Aquestes reunions dels dimarts a les que enyoro no seguir anant, aquesta trobada amb Paco Jover que em va parlar de Moraira i ara esmenta a Cocentaina (per cert, Paco, una ajuda a la memòria: com es deia el capellà del Patronat, que havia estat abans a Natzaret?), aquestes intervencions de Ramon Gascó i altres m'aporta més per sentir-me en comunió que altres nodes més grans que tenen una altra missió: xarxes cristianes, religió digital ... Així que ànim ia seguir sense desànim! Unabraçada pasqual a totes y tots. Antoni Duato
ResponEliminaEstimat Antonio i companys. El rector de Santa Maria la Major a Cocentaina als finals dels anys cinquanta era Eduardo Gual Camarena, germà de Miguel, historiador (sembla que de Moderna) de la Universitat de València. Al 1959, essent novenssà jo, varem fundar l'HOAC a Cocentaina i D. Eduardo era el conciliari. Per cert (prou d'anys desprès), fou el primer i únic capellà que vaig sentir cagar-se amb Déu públicament. Matisar això de públicament: fou davant l'ectricista (i jo que l'acompanyava)i dos obrers de vila (oficial i peó). Un altre dia us diré perquè i es per riures.
EliminaUna abraçada primaveral Antonio i molta salut. Tinc ganes de veure't.
Disculpa'm Duato. Aquell capellà que havia estat a Natzaret no era el del Patronat. Aquest era mossèn Eugenio Raduan Pascual (1896-1972), cocentainer, que llevat d'un breu periode el 1920 que va estar de capellà de les monges d'Onil, tota la resta la va passar a Cocentaina beneficiat d'una congrua de la seva pròpia familia. Se'l coneixia per Mossén, malgrat haver-ne hagut molts altres a Cocentaina. Crec que està ara més clar.
EliminaEfectivamenet, Paco, em referia a Eduardo Gual. No mès escriure l'anterior commentari em va vindre el nom. ELLSI que havia estat rector de Natzaret abans. Jo el vaig conèixer de seminarista, en els primers anys 50, quan anava alguna vegada amb ma mare (conferència de Sant Vicent Paül) a visitar la gent de les txaboles. Sobretot a un jove tuberculós que va morir, a qui li vaig regalar "El Coraje de vivir". Ell no va arribar a llegir-lo però si el seu cunyat, estibador del port, culte i convençut comunista amb el que vaig mantenir molts anys una gran amistat. Com seguim fent memòria ... Jo anava a sovint per Cocentaina perquè hi havia molts cusillistes. Inclòs l'alcalde. No em ve ara el nom ... Tot i ser nomenat a dit, era un bon tipus ..
EliminaBe Antonio, no passa res si parlem epistolarment i es contestem pel Nihis Obstat. Com dius tu fem memòria: Altres diuen batalletes que és el que solen fer els majors sense adonar-se.
EliminaL'alcalde que dius cursillista podria ser Joaquin Ibañez Blasco i seria de la segona etapa de cursillistes. A Cocentaina van haver-hi dues etapes. De la primera remesa vaig formar part jo mateix el 1957 (Antonio Sanchis, Mauro Rubio, Salvador Franco (?), etc. Erem joves fills de treballadors (alguns antics represaliats) que no es distingien precisament per ser praticants. Sembla no van donar el resultat que s'esperava. La segona etapa es van inclinar més per gent adulta i de classe mitja: metges, advocats, inclòs alguns del règim local. No m'agrada ser palpensat, però vist en prespectiva fa pensar que podia haver-hi una intencionalitat estratègica.
A mi no em va servir de molt (una volta passada l'emotivitat cursillista), però em va obrir el camí per descobrir més tard, el 1959, l'HOAC, (una volta casat) i això fou una de les millors coses que m'ha passat; bo, llevat haver arribat quasi als 84 anys relativament be. Això si que és una bona cosa!
Salut!
Una abraçada.
En cap moment he volgut faltar el respecte a ningú, especialment als participants dels esmorzarets de l'Octubre. Simplement vaig voler fer un comentari (possiblement poc encertat) a uns textos que el Nihil Obstat va enviar mitjantçant uns enllaços. En general em van agradar tant que podria signar-los en conjunt. Simplement intentava comparar l'actitud d'uns creients en altres i preguntar-me a mi mateix si tenen alguna cosa en comú un sector i altre dins del mapa citat de l'església. El llarc escrit de JL Porcar m'ha fet veure que no he aportat res al debat que amb total seguretat sembla que ho teniu clar o superat. Tampoc volia aportar res més que mostrar-me una mica emprenyador. No he tingut ninguna altra "mala" intencio que expressar (veig que sense claretat) la meva opinió.
ResponEliminaDisculpeu l'error i Visca la Primavera! Una abraçada.
Se me ocurre, sin ánimo de aclarar mucho las cosas, que no debemos confundir Vaticano con iglesia, jerarquía con iglesia. La iglesia en lenguaje matemático es el conjunto de creyentes en Dios al estilo de Jesús, como creyente. Y así podríamos decir que en la iglesia ni son todos los que están ni están todos los que son.
ResponEliminaOvidio Fuentes
Que l’Església no és UNA pense que és tan antic com la mateixa història (Esta pluralitat és un fet negatiu o enriquidor?).
ResponEliminaPense que la unitat que testimonia el Credo de Nicea és més una aspiració que una realitat. –Aquell Credo que de manera tan solemne recitava el Rector Rodilla en l’obertura de cada curs lectiu, “U N A M, S A N C T A M, C A T O L...” encara que hores després no sentia cap contradicció en mostrar el seu desacord amb una Ecclesia reunida en Concili.-
És l’Església del “Defende mii gladio...” i la del Povorello d’Assisi; la que forma part de la superestructura d’un sistema econòmic pervers, i l’església de la teologia de l’alliberament.
(Al meu poble quan s’inicia la guerra del 36 dels dos rectors que hi havia, l’un el tragué del poble un llaurador amagant-lo en una càrrega de canyots, a l’altre el col•locaren de secretari en el Comité Local.)
Què fer doncs? La història ens dona pistes per on caminar: o elegir un camí de glòria i de reconeixements públics, o un camí de fidelitat al Jesús històric.
I este camí alliberador de fidelitat a Jesús, es pot fer des de dintre de l’Església Estructura assumint, denunciant contradiccions, construint nous camins que donen resposta a nous paradigmes? Està fent-se. (Que cal tenir més moral que l’Alcoiano? També és cert.) Pense en el Pare Francesc des de la Cúpula Vaticana, però també en l’amic Juli –per ficar un exemple més a prop- des d’una parròquia de barri. Vos invite a donar-li una ullada al “Viacrucis” de la Parròquia de Vera que celebraren el passat Divendres Sant i com és possible que una estructura rància i vella puga transportar aigua vivificadora.
Us adjunte un text de la teòloga feminista Ivone Gebara del seu llibret “Compartir los panes y los peces. Cristianismo, teología y teología feminista”.
“…estos cambios en la formulación de nuestras creencias son lentos y exigen nuevos comportamientos personales y sociales para que pasen a integrarse en las costumbres y tradiciones de los diferentes grupos religiosos… cualquier transformación religiosa conceptual, o de otro tipo, no se da de forma hegemónica y está siempre ligada a la complejidad de nuestras búsquedas plurales y a los diferentes contextos históricos y culturales.
Hay personas que no podrán vivir en la línea de una trascendencia horizontal y necesitaran una transcendencia vertical…. la teología feminista que represento reconoce los límites de sus propuestas de cambio de contenidos y de conceptos y no pretende imponerlas como nuevas verdades.
Entretanto, aún desde su perspectiva limitada, precisa continuar el trabajo de denuncia de formas explícitas de violencia religiosa y de dominación de las conciencias… no se trata solo de modificar abruptamente los conceptos, sino de cambiar comportamientos, actitudes y sentimientos, lenta y continuamente… ”