Inevitable la memòria, avui hem visitat un Col·legi, edifici amb racons diferents al voltant d’un pati rectangular enclaustrat per columnes de marbre de Carrara, a ras de terra i també a la primera planta. Inevitable, tinc ganes d’amollar, com a façana del que he viscut, una dita que n’era un pecat, i que s’etiquetava com a blasfèmia: Redéu, “la hostia”, en valencià ens mengem l’article: hòstia.
Tot i que he entrat amb amigues i amics, moltes vegades em pessigava per tal de tornar al dimarts, quinze de novembre de 2016. Quines pedres, quines escales, quins sostres, quins armaris, quins quadres, quines finestres, quins habitacles dels becaris, quina llum al temple, quines pintures a les parets, quina pudor a energia malèfica del poder més verinós que hi ha, el poder sobre la consciència, sobre les ànimes i de remat els cossos de la nostra existència fràgil i alhora plena de llibertat! Calia el pessic.
Tot i que he entrat amb amigues i amics, moltes vegades em pessigava per tal de tornar al dimarts, quinze de novembre de 2016. Quines pedres, quines escales, quins sostres, quins armaris, quins quadres, quines finestres, quins habitacles dels becaris, quina llum al temple, quines pintures a les parets, quina pudor a energia malèfica del poder més verinós que hi ha, el poder sobre la consciència, sobre les ànimes i de remat els cossos de la nostra existència fràgil i alhora plena de llibertat! Calia el pessic.
El Corpus Christi, títol del Col·legi, la contrareforma, front al moviment cristià de la reforma, imposa la absoluta veritat dogmàtica de l’ex opere operato injectada en vena pels sagraments que administren els clergues i bisbes, operaris de l’obra salvífica, autèntics funcionaris de l’opere operato. I no puc resistir l’afegitó d’un escrit aparegut al diari DEIA (13-11-2016) de l’Arregi:
“Puede que el episodio sea legendario, pero es seguro que Lutero redactó las 95 tesis y las envió al papa y a muchos teólogos, a fin de promover un debate libre. El papa León X afirmó que aquello lo había escrito “un borracho alemán” y que cuando se le pasara la borrachera “cambiaría de opinión”. Pero Lutero estaba muy sobrio y lúcido, y no cambió de opinión. El papa le amenazó con la excomunión a menos que se retractara. Lutero, por fidelidad al evangelio de Jesús y a la propia conciencia, no se retractó.
Por entonces, el clamor por la reforma, clamor del Espíritu, era general en la Iglesia de Europa. Y la mente y el corazón de un hombre extraordinario supieron percibirlo y formularlo para un tiempo nuevo que estaba naciendo, irresistible como el Aliento de la vida. Lutero no estaba solo. Con él estuvieron, al menos al principio, casi todos los espíritus más iluminados y abiertos: Erasmo, Moro, Valdés, Vives… Pero la jerarquía romana hizo lo peor que cabía: puso en marcha una contrareforma contra todo lo nuevo: una contrareforma de la que el Vaticano no se ha librado aún.
Los unos y los otros se aliaron con el poder, y Europa se enzarzó en lo peor de la religión, la guerra en su nombre, a favor o en contra de unos dogmas y unas instituciones que ya entonces carecían de sentido. Mucho más hoy. Todos los dogmas e instituciones religiosas son constructos humanos ligados a una cosmovisión, dependientes de una cultura, inseparables de un lenguaje. Son contingentes y pasajeros en su forma. Han de transformarse profundamente para que ayuden a la vida y no se conviertan en bandera de poderes religiosos y políticos.
¿A quién le importan ya las indulgencias, ese perdón divino de un tiempo de pena que habría de sufrir el pecador en el purgatorio para expiar el “reato” o resto de la culpa que quedaría aun después de que la culpa hubiera sido perdonada por la confesión de los pecados ante un sacerdote? ¿A quién le interesa si los sacramentos son siete o son dos, como enseñó Lutero, y si la presencia de Cristo en la Eucaristía es real por la transubstanciación o por el recuerdo vivo de la comunidad reunida en su nombre? ¿A quién le preocupa si María, la madre de Jesús, y los santos han de ser o no objeto de culto, y si Dios se revela únicamente en la Biblia o también en la Tradición, si Jesús instituyó o no a Pedro como papa y si quiso que tuviera sucesores (!), y cuál de las Iglesias es la auténtica heredera del “depósito” de la fe y de la “sucesión apostólica” y puede arrogarse por lo tanto la pretensión de ser la única “Iglesia verdadera”?
La negreta del text és meua, Moro perquè hem vist una còpia d’un llibre seu, Vives per indígena de la ciutat i ‘presència real’ per la densitat que brolla i amara totes i cada una de les pedres, de les fustes, dels vidres, i de l’aire que queda segrestat a l’indret del Col·legi. La densitat del ‘Corpus Chisti’ n’és letal al meu entendre i sensibilitat. Serà precís que cada dia fan missa en llatí, amb cants litúrgics gregorians i fumeroles d’encens? Serà precís l’arcaïsme fester del dijous i la seua huitava? Com diu l’Arregi, és que encara l’importa a algú? Es que hi ha quelcom viu?
Sí, ja ho crec que hi ha vida. Quan he travessat pels forats on les prestatgeries permetien el pas he escoltat les veus dels papers que els notaris registraven aleshores en mil maneres de confirmar els acords entre les persones, de traslladar els béns, de passar dominis sobre cases, territoris, bèsties… i encara, arreu de la geografia del meu cos, he sentit el batec de tanta gent empeltada en paraules escrites sobre papers.
Llibres que m’han emocionat. És el tresor. És la memòria viva.
I prou.
Els detalls de la visita guiada: les persones que hem acudit, l’itinerari, Adela la guia, l’estàtua de Joan de Ribera (focus de poder civil, militar i eclesial), les escales monumentals, la biblioteca, el museu, els cobradors de l’atri a l’inici (per què dues persones?), les anècdotes d’Alfons Roig, la tutoria de l’amic Joan Costa, el xiu-xiu inevitable i sucós…, ho podem descobrir a les fotografies i a la nostra beneïda imaginació.
Un sucós comentari el de José Luis que sembla podria estar assumit per tots els que anàrem a visitar una autèmtica reliquia infinitament més real i interessant que moltes de les que guarda la casa. Mai no podria haver estat milor representat que en aquesta casa l'aparell de poder fàctic d'una institució que va perdre l'oportunitat de donar suport a una reforma que podria haver anat millor. No afirme res: podria haver sigut millor testimoni del que es pretenia. Qui sap?
ResponEliminaTanmateix, a mi aquestes visites ja no em fan "mala sang". És història viva, són imatges, pedres, formes arquitectòniques que ens parlen com parla l'important col·lecció arxivistica que veguerem i que està esperant escorcolladors que vagen a descobrir "vides". És un retall important de la història, del que ha sigut i que caldria redreçar. Per suposat ho ha de fer el conjunt de la societat. Per la mort de Déu que no intente canviar-ho l'aparell de l'Església que ni sap, ni vol, ni té cap de traça.
Espere que la del proper diumenge de la Trinotat tinga el mateix nivell. d'interès.
Comentari d'Adela, la nostra guia:
ResponEliminaHe llegit el dos articles de la visita al Patriarca amb molta atenció. Són una bona crònica i record de la nostra visita de dimarts dia 15. Però també posen en evidència un fet: cal tornar-hi!
Organitzarem una segona visita a l'Església - Capella - Museu del Patriarca amb més temps per gaudir millor de tots els detalls.
És més, ahir vaig anar a la conferència del Catedràtic Daniel Benito Goerlich (Director del Museu y del patrimoni pictòric del Patriarca) i vaig aprendre nous detalls sucosos relatius a la figura de sant Joan de Ribera i al seu col.legi del Corpus Christi. Nous detalls que es poden amanir amb els comentaris de l'artista Joan Costa (tenia raó en posar de relleu la fina escultura de la Inmaculada de factoria sevillana que hi ha al museu, entre altres meravelles...).
He de dir que m'han agradat molt les fotos, tenen un enfocament perfecte i nítid.
Bo, quede a la vostra disposició.
Adela.
Quina enveja... Adela, mestra, a veure si la pròxima no me la perd. Ja veig que ho feu molt bé... Recordat el passat i reflexionar-hi, una manera de posar-se al dia.
ResponEliminaGràcies, Sr. Porcar.