Justícia i perdó també als republicans, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per a Nihil Obstat enviat el 5 d’abril de 2016

(Publicat a LA VEU el, 4.4.2016)

Exiliats d'Argelès a Barcares

Potser siga una obsessió patològica la que m'espenta a reivindicar una i altra volta la memòria històrica que ha estat ocultada pel franquisme, tot i que el règim hereu no l’ha abordat com cal. Tanmateix, voldria ser capaç i tenir la suficient habilitat per persuadir a altres persones i col·lectius, aquesta mateixa obsessió. Per cert, hi ha alguna persona assenyada que opina que cal dir memòria democràtica i no històrica. No se be quina diferencia hi ha o quina és la més correcta, però, m'agradaria donar a entendre el que vull dir. Per descomptat no és altra cosa que deixar ben clar que el colp d'estat feixista del 1936 va assassinar una república democràtica, i això és un greu delicte. A més, també vull reafirmar que la dictadura franquista va practicar un terrorisme d'Estat i les seves conseqüències foren un atac frontal als drets humans que han estat penats en qualsevol democràcia formal; i això és un greu delicte que mai no ha estat jutjat. Segons el meu parer, aquesta denúncia mai no s'ha fet des de les institucions de l'Estat de manera decidida i havien d'haver-ho fet. Si que ho fan persones i grups concrets sense l’ajuda de l’Administració que s’ha apropiat dels arxius històrics de la guerra i de l’exèrcit amb un accés públic limitat i sense les condicions adequades. Per tant, encara hi ha una etapa fosca, i tot fa pensar que conscientment amagada, que no se sap de manera clara i transparent el que va passar.

Exiliats creuant els Pirineus

Per altra banda, des de fa alguns anys, tant a la premsa escrita com les xarxes socials, va rodant una qüestió que m'ha deixat personalment incòmode. Pareix ser que s'intenta demanar públicament perdó pel tractament que durant el segle XIV i el següent va tenir l'Estat contra els jueus, fins arribar a la darrera dècada del XV que foren expulsats amb curt equipatge. El duc de Medina diu que està avergonyit d’aquella expulsió del jueus i els demana perdó. A més, pareix ser que els ha lliurat un document de desgreuge en hebreu i espanyol que a la comunitat jueva els ha afalagat molt: «no és gens comú que se'ns demane perdó». En aquest mateix sentit, el govern de Mariano Rajoy també està disposat a demanar perdó perquè fou –ha dit– un error històric que es va cometre amb els jueus, instigant-los, furtant-los els bens, i finalment expulsant-los. Del Regne de València també foren foragitats el 1492 bona quantitat de jueus desprès d'haver-los sotmès a una fustigació de vegades violenta durant més de cent anys.

Desgreuige als juesus

Ho trobe molt correcte honest i oportú que quan s'ha fet algun greuge a persones o institucions cal demanar perdó. Costa una mica i no tots estan disposats a fer-ho. És evident que quan una persona, o un col·lectiu agreujat, rep disculpes i s'adona que l'agreujador està penedit, sent una satisfacció humana com si recuperara la dignitat que l'havien negat. Tothom que ha sigut ofès se li havia de demanar perdó, per què a més de tancar ferides crearia complicitat de bona convivència. Tot i així, estic plenament convençut que hi ha més noblesa en aquell que demana perdó que en el que perdona, simplement pel fet que el que ha fet el greuge no sempre reconeix l'error comès. Per això pense que demanar perdó significa reconèixer l'error, i això dignifica a qui ho fa.

He volgut fer aquesta introducció per afirmar amb tota rotunditat el greuge comparatiu amb els milers i milers de republicans que foren afusellats, empresonats i morts de fam per la dictadura franquista. A més, va sotmetre a milions de persones a una guerra civil i a un llarg període posterior de terror i fam. El greuge que es va fer a la Segona República i als republicans ningú encara s'ha penedit ni ha demanat perdó. Ni tan sols han sigut reconeguts públicament d'una forma concreta per les corresponents Administracions.

Decret d'Expulsió dels jueus

Partint de la base que en la societat no hi han uns col·lectius més importants que altres, no entenc com hi han sectors de la societat que estan més sensibilitzats pels errors històrics de fa cinc o sis-cents anys que d'aquells altres que va cometre el general Franco fa no més vuitanta anys. Aquells foren quan finalitzava l'època medieval, amb una cultura, una economia i estructures socials que res tenien a veure amb l'època contemporània on el franquisme va cometre tantes malifetes. No vull negar el reconeixement que se'ls deu als sefardites pel comportament que tinguérem amb els seus avantpassats. Malgrat haver passat cinc o sis segles, crec firmament que això mai no prescriu. Però, crec una gran contradicció que no es demane perdó a una societat que la recent època franquista va maltractar. Milers i milers de republicans foren considerats i tractats molt més pitjor que les bèsties. Moriren afusellats, a la presó o a l'exili, omplint els pobles de viudes i orfes que a més foren denigrats sense prestar-los cap tipus d'ajuda ni la més mínima solidaritat pel règim.  

Mai no podrà normalitzar-se una societat amb aquestes anomalies i diferents maneres de mesurar els errors. Durant els anys 30, i dècades següents del segle passat, es van propiciar situacions socials i polítiques que cal rescriure i donar ampla informació objectiva. La que mai no s'ha donat. D'això ha de prendre consciència l'Administració i posar en pràctica polítiques que tanquen les ferides que queden obertes. Cal que prenguen consciència que sols van arribar a tancar-se les ferides d'un bàndol, per la qual cosa aquell problema social i polític ha quedat desequilibrat. Tant de bo el nou parlament de l'Estat amb un nou govern, que necessàriament ha de tindre més trellat, aborde amb decisió el tema de la memòria històrica o democràtica. Tanmateix, la nostra Generalitat, no té per què esperar iniciatives de l'Estat, ha de fer-se responsable d'aquest tema a nivell de País Valencià que per això –entre altres coses– ha estat elegit pels valencians.