DOS AMENAZAS QUE ACECHAN AL PAPA FRANCISCO. Ramón Gascó.

       

De las dos amenazas la primera de ellas es la que podríamos llamar externa. Y curiosamente estaría bien expresada con la frase acuñada por el L´Osservatore Romano y referida al Papa emérito Benedicto XVI “un pastor rodeado por lobos” en el Vaticano. Ella también plasmaría la situación del Papa Francisco. 

Su motivo no me cabe la menor duda, es el enfrentamiento y la denuncia directa que el Papa ha reiterado contra la estructura del capitalismo que, tal y como él mismo ha dicho "mata.".

Sólo faltaba la acusación directa al lobby que hizo en la oración escrita por él mismo y que leyó al final del Vía Crucis del Viernes Santo en Roma.” Te vemos en los potentes y en los vendedores de armas, que alimentan los hornos de la guerra con el dolor inocente de la gente"

Por mucho menos de lo que ha dicho el Papa ya han asesinado a varios defensores de los pobres, guiados por la Teología de la Liberación.

El Papa Francisco sería uno más y con el agravante de que la impunidad de los asesinos es increíble y vergonzosa, pero cierta.

La imagen del Papa que dan los medios de comunicación, todo cubierto con una sotana blanca con movimientos lentos se ofrece como una diana fácil para los asesinos.

El último desafío a los lobbys de fabricantes de armas colma el vaso y lo ha hecho esta Semana Santa en la oración del viernes.

“OH Cruz de Cristo, aún hoy te seguimos viendo en los poderosos y en los vendedores de armas que alimentan los hornos de la guerra con la sangre inocente de los hermanos.”

(Sobre este problema vale la pena leer el nº 198 de “PAPERS DE CRISTIANISME I JUSTICIA.- “EL COMERC D´ARMES A ESPANYA”. Pone los pelos de punta sus datos. Mejor orientar la vista en otra parte.)

CAPITALISMO

La segunda amenaza es totalmente distinta pero igualmente ó más peligrosa, me refiero a la que se está forjando desde el interior mismo de la Iglesia. En la primera amenaza el peligro viene desde fuera por intereses ajenos a la Iglesia y a la religión, aunque a veces cuentan forzosamente con colaboradores interiores.

La segunda amenaza es más sutil y difícil de denunciar. No es tan explícita, ni cruenta. Se diluye en pequeños y continuos combates y es más compleja.

Confío en poder descubrirla en buena parte porque también fui víctima de ella hace años.

Me refiero al bloque de cemento inmóvil y amazacotado de la Doctrina Revelada así llamada Dogmática Católica.

Pondré sólo dos ejemplos.

En el primero me refiero al freno que le ha supuesto al mismo Papa en la predicación a favor de la misericordia divina, eje central en toda su mensaje. Me refiero el tema de las mujeres a la vez causantes y victimas del aborto.

Si no recuerdo mal, cuando al final del Sínodo le sonsacaron la condena sin paliativos de la mujer que aborta, se limitó a afirmar - cito de memoria -: “Esa es la doctrina de la Iglesia.”

Yo no he entendido nunca el por qué en el tema de la sexualidad, lo que estamos llamando “doctrina de la Iglesia” no se ha matizado nunca, en los manuales de moral se decía “ex gravitate materiæ"

El otro ejemplo que ilustraría como la “doctrina de la Iglesia” es una amenaza interna que acosa al Papa desde dentro de su mismo seno dificultando las posibilidades para trabajar un tema decisivo en nuestro mundo: EL ECUMENISMO.

Veamos.  En ATRIO el portal gestionado por Antonio Duato se puede leer el escrito verdaderamente conmovedor de la carta que ha dirigido al Papa el teólogo Hans Küng estando enfermo de gravedad y con 88 años de edad dedicados en casi su totalidad al estudio y enseñanza de la teología. Dice así:

“Seguramente comprenderá que, llegado al final de mis días y movido por una profunda simpatía hacia usted, quiera, ahora que todavía estoy a tiempo, hacerle llegar mi ruego de que se proceda a una discusión libre y seria sobre la infalibilidad.”

INFALIBILIDAD

Creo innecesario explicar las razones por las que es difícil si no imposible en esas condiciones entablar un diálogo sincero con las otras religiones, asunto este que por otra parte en un mundo globalizado es necesario.

Dando por supuesto la superioridad total de una religión, en este caso la católica sobre todas las otras, se bloquea cualquier avance serio en el terreno del ECUMENISMO. Está en juego tanto el bien de la Iglesia como el de la ecumene.

Me niego a reconocer que es imposible librar al Papa de estas y otras amenazas.

Confieso que el Espíritu Santo llevará a buen puerto la singladura en la que se han embarcado con el Papa millones de cristianos.

Efectivamente el dato sociológico de una encuesta publicada recientemente que dice como caso único en la historia de la humanidad:

“Más de la mitad de los ciudadanos del mundo están con el Papa Francisco”.

Ramón Gascó

NOTA.- Creo que otro ejemplo más de este peligro dentro de la Iglesia se manifiesta en el reciente comunicado del subgrupo de Obispos de Madrid, cuando se enfrentan a una ley democrática en nombre de “La Antropología Cristiana.”, en desacuerdo con el Cardenal Osoro. Una vez más usando la frase de la moral sexual clásica "ex gravitate materiæ"

Contrastes en el Jueves Santo: Francisco y Carlos (por Antonio Duato)

Antonio Duato, 26-marzo-2016 (Publicado en ATRIO)

Don Carlos Osoro llegó a Madrid como el elegido por el papa Francisco para renovar el episcopado español. Un pastor con olor a oveja. Un hombre de diálogo. Efectivamente se encontró con el Foro de curas de Madrid, dejándoles contentos. Se retrató pisando el barro de la Cañada Real. Renovó su equipo con algún vicario y delegado progresista. Se reconcilió pronto con el Padre Ángel tras su primer enfado por el acto en honor de Zerolo celebrado en San Antón. Y se ha apoyado inteligentemente en él para dar una imagen de Obispo que cena la Nochebuena con los pobres y con la alcaldesa roja. Últimamente declaró que como obispo no se sentía ofendido al gesto provocador de enseñar los pechos en un acto contra la confesionalidad que significa una capilla católica en una universidad pública.

Pero el bueno de don Carlos ha continuado mostrando su talante conservador de siempre, sobre todo en la manera de gestionar el lujoso apartamento del Cardenal Rouco, para que dejase libre el palacio arzobispal donde al final ha ido él a instalarse, con la de soluciones que tenía en Madrid de imitar a Francisco en vivir de una manera más sencilla, más económica y más cerca de la gente que en San Justo. ¡Qué pocos obispos han imitado al papa en elegir un modus vivendi menos principesco y aislado!

Pero hoy jueves santo mi querido Carlos me ha decepcionado más profundamente que otras veces. Hasta el punto de temer que ese alejamiento del estilo de Francisco ya no haya sido por carecer de vigor reformador sino como signo expreso de oponerse a su línea que empieza a ser muy criticada por ofensiva hacia los antecesores y exhibicionismo populista. Seguí por Centro Televisión Vaticano la Misa “in coena Domini” que celebró Francisco a las cinco. Y a las seis pasé a la 2ª de Televisión Española para seguir los oficios desde Madrid, mientras Francisco seguía saludando ¡durante una hora! a cada uno de los refugiados asistentes. El contraste fue tremendo y lo resumo, sobre todo, en estos puntos:

• El lugar de la celebración.

Francisco, obispo de Roma que preside en la caridad todas las Iglesias, fue a celebrar el Jueves Santo en uno de los mayores Centros de Acogida de Requirentes de Asilo (CARA) existentes en Italia, a las afueras de Roma. Un centro que fue especialmente conflictivo por manifestaciones, huelgas y tensiones durante el año pasado. En los años precedentes había escogido varias cárceles. Pues es la fiesta del amor fraterno, del gran gesto del servicio que es el lavatorio de los pies.

Carlos se quedó en su catedral de la Almudena. Simbólicamente contigua al Palacio Real. Entregada para su decoración al lucimiento personal de Kiko Argüello, de discutido valor artístico. La catedral ya tiene su simbolismo en la misa crismal del jueves por la mañana en la que se reúne todo el clero de las parroquias con su obispo. ¿No tenía Carlos mejores escenarios para actualizar la cena del señor y su actitud de servicio a los más pobres y desamparados? ¿No podía haber dejado la Almudena, con su solemnidad, sus cofradías y sus señoras de peineta alta para que celebrara allí su obispo auxiliar, que estaba presente y a quien le hubiese encantado ser protagonista?

• La homilía.

Si siempre, más que nunca en el Jueves Santo, la homilía debe ser la actualización al aquí y ahora de los textos que se acaban de leer, uniéndoles al sentido profundo de lo que se va celebrar. Y todo pronunciado con una gran empatía comunicativa con quienes asisten a la celebración.

No sé qué llevó al Arzobispo de Madrid a pronunciar una homilía (cuyo texto, como siempre, nos fue comunicado a los medios “bajo embargo” por un perfecto servicio de información archidiocesana) sobre la parábola de la moneda perdida, que no arrancaba precisamente de los textos espléndido del día. “La moneda es Jesucristo mismo”. Para encontrarla hay que hacer tres cosas, encender una luz, limpiar y buscar. Así se encuentra a Jesús que hoy, Jueves Santo, nos da… Pero se puede consultar toda la homilía aquí.

Nada que ver con la homilía de Francisco, que fue del tipo de la de Jesús en la sinagoga de Nazaret: “esto se cumple hoy aquí”. Tan breve que puedo reproducirla toda en este breve artículo y todos pueden seguirla, en italiano, enel vídeo de YouTube.

Los gestos hablan más que las imágenes y que las palabras, los gestos; en esta Palabra de Dios que hemos leído hay gestos. Jesús que sirve, que lava los pies, él, que era el ‘jefe’, lava los pies a los demás, a los suyos. Segundo gesto: Judas que va con los enemigos de Jesús, esos que no quieren la paz con Jesús, para cobrar el dinero con el que lo traicionó, las 30 monedas.Los gestos; también hoy y aquí hay dos gestos: este, todos nosotros, juntos, musulmanes, hindúes, católicos, coptos, evangélicos, hermanos, hijos del mismo Dios, que queremos vivir en paz, integrados; un gesto. Hace tres días, un gesto de guerra, de destrucción, en una ciudad de Europa, hecho por gente que no quiere vivir en paz, pero detrás de ese gesto, como detrás de Judas, había otros; detrás de Judas estaban los que le dieron el dinero para que Jesús fuera entregado; detrás del otro gesto están los fabricantes, los traficantes de armas, que quieren sangre y no la paz, la guerra y no la fraternidad; dos gestos: el mismo Jesús lava los pies y Judas vende a Jesús por dinero; todos nosotros juntos, diferentes religiones, diferentes culturas, pero hijos del mismo Padre, hermanos. Y allá, pobres aquellos que compran las armas para destruir la fraternidad.Hoy, en este momento, cuando yo haga el mismo gesto de Jesús de lavarles los pies a ustedes —continuó—, todos nosotros estamos haciendo el gesto de la fraternidad, y todos nosotros nos decimos: ‘Somos diversos, somos diferentes, tenemos diferentes culturas y religiones, pero somos hermanos y queremos vivir en paz’, y este es el gesto que yo hago con ustedes; cada uno de nosotros tiene una historia, cada uno de ustedes tiene una historia, tantas cruces, tantos dolores, pero también tiene un corazón abierto que quiere fraternidad, cada uno en su lengua religiosa le reza al Señor para que esta fraternidad se contagie en el mundo, para que no existan las treinta monedas para matar al hermano, para que siempre existan la fraternidad y la bondad. Que así sea.

¿Algún parecido entre la homilía de Francisco y el del arzobispo que dice que está con Francisco hasta la muerte? ¿Estará de verdad ese arzobispo dispuesto a seguir a Francisco en su denuncia de quien por dinero traiciona y mata a otros Cristo? Estas homilías las entiende el pueblo y no las olvidan los poderosos.

• El lavatorio de los pies.

Es un gesto eficaz que Juan prima en su Evangelio, poniéndolo a la par del “tomad y comed” con que los otros evangelistas recuerdan la última cena. Las primeras comunidades eligieron la eucaristía como sacramento central del cristianismo, dejando el lavatorio a un día al año. Es de agradecer que la liturgia no lo haya olvidado del todo en esta liturgia del jueves santo, aunque generalmente se haga de forma rutinaria mientras que se ha hipertrofiado la exaltación de la presencia real en el pan consagrado, para el que se hacen impresionantes monumentos esa tarde.

Pero está claro que Francisco ha querido hacer de ese gesto de Jesús una ocasión para significar lo que quiere decir su reforma hacia una Iglesia de los pobres y para los pobres. Por eso ha elegido siempre para repetirlo en memoria de Jesús a personas marginadas, hombres y mujeres. Y como alguien le reprochó que elCeremoniale Espiscoporum se requería que fueran varones, ya que simbolizaban a los Doce, supuestamente únicos invitados a la Cena, el 6 de enero de este año, por orden de Francisco, su prefecto para los ritos modificó la norma. En adelante se lavará los pies a “un pequeño grupo de fieles que represente la variedad y la unidad de cada porción del pueblo de Dios. Este pequeño grupo puede estar compuesto de hombres y mujeres, y es conveniente que formen parte de él jóvenes y ancianos, sanos y enfermos, clérigos, consagrados, laicos”. [Ver Decreto]

No es probable que el Arzobispo de Madrid desconociera la costumbre iniciada por el Obispo de Roma y su intencionalidad. Y tampoco el reciente documento. Tal vez se haya acogido a que en él no se dice “se debe” sino “se puede”. Pero en la celebración de la Almudena de esta tarde ha lavado los pies a doce presbíteros, identificados por la estola como tales. ¿Quiénes eran? ¿Ante quiénes simbólicamente se arrodillaba, les servía y les besaba los pies? El gesto proclamaba, fuera de todo juicio de intenciones, que ante una Iglesia clerical.

Francisco en cambio hizo todo eso, con una mirada posterior a los ojos de cada uno, fueron 4 mujeres y 8 varones, todos con una terrible vida de migrantes en busca de refugio excepto una miembro de la cooperativa Auxilium que gestiona el Centro. Los nombres y datos de cada constan en esta nota de Vatican Insider.

•  Una consideración final.

Comprendo que una misa en la catedral tiene sus normas y hay maestros de ceremonias que te rodean y te las recuerdan. Francisco también celebra en la basílica de San Pedro y está rodeado de ceremonieri. Pero él marca su estilo en muchos detalles, vestimenta y adornos que crean la escena. Seguro que Don Carlos podría hacer mucho más en su catedral y cuando quiere, como en el día de las familias, innova y se acerca a la gente y a los niños.

¿Por qué no imita a Francisco en un pequeño detalle, que parece sin importancia, pero que simboliza la desaparición simbólica de todo un modelo de poder autoritario? Sencillamente,quitarse por lo menos mitra cuando habla a su pueblo, por respeto, como se hace en la consagración en que se quitan hasta el solideo. Que así sea.

Memòria de les col·lectivitzacions (Per F. Jover)

Amic Enrique, t'envie un article publicat a LA VEU i unes imatges que demostren la font per a que faces l'ús que cregues convenient al Nihil Obstat. 

Durant la Segona República hi hagueren experiències socials i polítiques molt interessants que encara hui estan passant desapercebudes a les noves generacions. Foren experiències si més no transformadores que es van prendre a corre-cuita en un moment social i polític delicat i, algunes d'elles, enmig d'una guerra civil. Era el temps en què havíem eixit d'una dictadura militar que va durar set anys. Prèviament a aquella dictadura, hi havia hagut una llarga etapa de democràcia pactada entre lliberals i conservadors excessivament carregada de caciquisme i envoltada per una monarquia desprestigiada i fora d'ona, on les organitzacions sindicals i polítiques d'esquerra tenien limitades les activitats quan no estaven prohibides.

L'adveniment de la república el 1931 com a resultat d’unes eleccions, va obrir les portes d’un nou temps que va omplir d'esperança les classes socials mitjanes i baixes; les més vulnerables. Però aviat, les organitzacions socials s'adonaren que la república per ella mateixa no era capaç d'acabar amb les desigualtats socials que hi havia. Calia fer una reestructuració del sistema social i econòmic totalment dominats pels poders fàctics. Això sembla que era la intenció del Front Popular quan eufòricament va guanyar les eleccions de febrer de 1936. Malauradament, contra tota ètica democràtica, aquesta intenció fou frustrada pel Colp d'Estat d'aquells poders fàctics que convergiren amb ideologies nazis i feixistes de l'Europa d'aquell moment. És aleshores quan els governs del Front Popular van voler simultaniejar dues activitats ben concretes: fer front als rebels i fer la revolució social i econòmica que algunes organitzacions consideraven imprescindible.

Acta de Incautació forns

Vull concretar-me en alguns detalls dels sindicats on els seus objectius eren que els mitjans de producció passaren a mans de la classe obrera. Immediatament després del 18 de juliol, començaren els sindicats a fer confiscacions de finques rurals i de fàbriques al mig d'un cert descontrol que els sindicats locals intentaven dominar. És per això que prengueren la decisió de col·lectivitzar o socialitzar empreses que després serien ratificades per l'Administració de l'Estat.

Reglament Industria panadera

Aquelles col·lectivitzacions i socialitzacions de l'etapa revolucionària ha sigut un dels temes que han sigut criminalitzats, menyspreats i finalment ocultats. Potser foren fetes sense una planificació adequada i de pressa, però això no lleva l'error comès en denigrar-les sense fer una autocrítica i anàlisi en profunditat i intel·ligible. Això ha suposat una vergonya per a la nostra història, amb la complicitat del prepotent règim feixista que va guanyar la guerra i la timidesa amb què el règim del 1978 ho ha afrontat. Fou un fet que no ha sigut públicament analitzat, qüestionat, ni tan sols matisat. Això sí, s'han fet assajos acadèmics mitjançant algunes tesis que no han arribat més enllà dels rotgles universitaris. El poble, les dones i homes que tant s'implicaren i el protagonitzaren, i més concretament els fills i néts d'aquells, no els han donat opció a fer un anàlisi de com, quan i perquè ho feren. No han pogut fer un estudi de les possibles coses que feren be, regular o mal. Els descendents d'aquells protagonistes que ho van viure, després que van haver d'aguantar la repressió brutal dels seus pares i iaios, mai no han tingut ocasió de saber amb pèls i senyals i d'una manera objectiva què és el que feren tan malament els seus estimats progenitors per tractar-los de la manera que ho feren. Es va tancar un període de la pitjor manera que podia fer-se: guardant els documents en arxius històrics de guerra lluny del País Valencià que n'era el propietari. 

Estatuts de la Societat de Camperols

Van haver-hi diferents tipus de confiscació com podem veure en diferents tesis doctorals que s'han posat a l'abast d'estudiosos. Hi havia diferents modalitats: per Control Obrer que dirigia l'empresa sense anul·lar l'empresari. Una altra era que l'empresari cedia els drets al treballadors per compra-venda o donació, on l'amo es quedava formant part de la plantilla com a tècnic. També fou per socialització o col·lectivització, on tot quedava requisat en mans dels sindicats. Les dues primeres és quan els empresaris consentien de manera voluntària, l'última era quan l'empresari era declarat desafecte.

A Cocentaina, per documents sol·licitats a l'AHN de Salamanca he pogut escorcollar una mostra de com es va socialitzar la indústria de fer pa per la CNT i UGT. Foren inventariats 8 o 10 forns que hi havia posant-ho tot en comú i considerant l'empresari de cada un com a empleat. El mateix va fer la indústria de teules i rajoles, ja que foren units tres teulars que hi havia amb una sola administració. En aquest cas per la CNT. Les barberies, que s'uniren huit o deu establiments xicotets que hi havia per obrir un únic saló en una gran casa que fou expropiada. Tant les socialitzacions con col·lectivitzacions de fàbriques de sabates es feren de diferents maneres i cada una era un cas diferent.

Inventari d'un forn

Hi havia confiscacions fetes per la UGT, per la CNT o totes dues juntes. A Alcoi fou la CNT la que es va fer càrrec de la majoria d'indústria i comerç. A Cocentaina foren fetes pels dos sindicats junts o solament per la CNT. En la majoria d'empreses xicotetes fou amb el consentiment de l'empresari. Quant a propietats agrícoles hi hagueren diferents models, la dels propietaris desafectes i la d’altres amb el consentiment més o menys sincer de l’amo. Per gestionar aquesta activitat hi havia en cada poble una societat de llauradors amb uns Estatuts model.

Teular Molina 28-09-1936

El cas de la indústria del paper va ser tractada a nivell comarcal, possiblement emulant el sistema que havia seguit l'empresa privada «Papeleras Reunidas, S. A.» creada recentment el 1934. De la socialització d'aquesta indústria formaren part les empreses d'Alcoi, Alqueria d'Asnar, Banyeres de Mariola, Cocentaina, l'Orxa i Villalonga, d'on ens han arribat uns Estatuts força reveladors.

Teular Molina Aprovació 11-03-1937

Cal fer un estudi amb projecció popular per desmitificar la criminalitat d'aquestes confiscacions encara que fos per coherència historiogràfica i per esborrar alguna resta de culpabilitat o dubte que puga quedar en els descendents d'aquells sindicalistes revolucionaris.

La memòria històrica i la dona (per Francesc Jover)

Autor Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 10 de març de 2016

La cultura masclista està tant imposada en la nostra societat que arriba a manifestar-se en la pròpia memòria històrica. Quan estem reivindicant des de diferents llocs que es done a conèixer aquella fosca etapa franquista plena de mentides, inconscientment posem en un lloc preferent els homes. Les mares que tenien fills en la guerra primer i desprès a les presons, mai o poques voltes les tenim presents. Les dones que tenien els marits a la guerra i no tornaren per estar morts o desapareguts, potser que no hem valorat suficientment el seu patiment. No diguem l'angunia que van passar aquelles dones que la repressió franquista condemnava els marits o fills a mort, en una pantomima de judici. El patiment d'aquells dones que van passar tanta por quan els falangistes s’emportaren els fills o marits de casa. Desprès, no eren avisades on estaven, ni si eren jutjats, i molt menys de la condemna que els posaven; i encara pitjor, el dia que els afusellaven si eren condemnats a mort. S'enduien la sorpresa quan anaven a la presó a visitar-los. Mai no hem considerat suficientment el dolor tant amarg d'aquestes dones que a més patien pels fills que es quedaven sense pare. Ara, desprès de quasi 80 anys, hem d’anar més enllà i valorar, no solament l'amarg dolor, també el brutal menyspreu que com a sers humans tenia l'administració franquista contra aquestes dones. Ni un avís, ni molt menys una manifestació de condol. Foren tractades pitjor que a les besties, és a dir com a res, zero.

Paquita, viuda d'afusellat

És per això que hui, 8 de març, vull retre l'homenatge que mai els han fet. La situació concreta per la que passaven de no poder manifestar obertament el seu dolor per la cultura que impartien a base d'una dialèctica ideològica que les institucions falangistes imposaven a tort i dret. Fins a tal punt va quallar aquest brutal bombardeig ideològic, que algunes dones van culpabilitzar el marit o el fill d'haver-se desviat del bon camí.

Balbina -  viuda d'afusellat

En aquella època, a més del patiment d’esposes i mares de represaliats, hi van haver dones directament repressaliades, tancades a la presó o rapades al zero. Eren dones que s'havien compromés en institucions de la República o simplement en la societat d'aquell moment. Dones que van patir la vergonya de ser rapades i haver d'eixir al carrer en un mocador al cap. Hi va haver dona que no es va atrevir eixir al carrer per no ser capaç d'aguantar les mirades del veïnat. De veres que passaren vergonya, i molta. Els que no van passar gens de vergonya foren els falangistes que ho ordenaren. Ara considerem que no en tenien gens ni miqueta. Rapar el monyo a les dones era una decisió personal d'algun o alguns falangistes que volien denigrar-les. El monyo de les dones ha sigut culturalment un signe d'ornament personal lligat a la coqueteria humana. En qualsevol esdeveniment social, per insignificant que siga, la dona va a la perruqueria per pentinar-se i afavorir la imatge. Per això mateix, no hi ha res que més avergonye i humilie a una dona que tallar-li els cabells contra la seva voluntat. Per afegir més roïndat a l'acte, els que rapaven les dones eren barbers considerats “rojos”, que els ho feien fer com un càstig per les seves idees republicanes. Les dones rapades que vaig conèixer em deien que els barbers o feien amb llàgrimes als ulls i demanant-los perdó.

Aquestes són algunes de les dones que foren rapades al zero i que inserís a continuació per orde alfabètic:

Colomer Aznar, Pilar. Rapada al zero. Companya d'un anarquista que també van empresonar, tots dos assidus als Ateneus Llibertaris. Van registrar un fill amb el nom de Germinal.

Lucas Moltó, Dolores, (a) La Querola. Rapada al zero. Desconec la data de naixement. Empleada domèstica. Era d'una família republicana i tenia algun parent també a la presó. Assistenta d'una família de republicans que el marit era metge i la muller mestra d'escola, tots dos a la presó, mentre ella es va fer càrrec d'un fill que tenien de 10 anys.

Maria Landete, Isabel. Naix el 1901. Fer-li ingerir oli de ricí i rapada al zero. També van empresonar un fill de 18 anys que, curiosament, va demanar per carta una grenya de monyo de sa mare per recordar-la amb una cosa tangible.

Merin Ferri, Francesca (a) La Llarga (1886-1966). Rapada al zero. Les netes no han sabut dir-me perquè.

Montava Palacio, Maria (a) La Campana. Naix el 1909. D'ofici venedora de peix. Casada amb un republicà que va fugir primer a Marsella i des d'allí a l'Argentina. Potser la raparen per no poder agafar el marit.

Pascual Castelló, Milagro, (a) La Morota. Quan va ser rapada sols tenia 17 anys. Em diuen que la van rapar per equivocació, en realitat anaven per sa mare, la qual cosa fa pensar que estaven bojos per fer mal.

Rodrigo Valverde, Luisa. Naix el 1903. En primer lloc rapada i després presó durant poc de temps. El marit també fou empresonat.

Segui Pascual, Maria Vicenta (a) Mariu la Pessetes. Nascuda el 1920. Rapada al zero. En anar a casa per ella sa mare es va oferir perquè la raparen a ella. «Això voldries, que et pelarem a tu», li van contestar. La van dur a la seu de Falange un barber esquerrà la va rapar amb llàgrimes als ulls. Després la van fer entrar a una altra habitació ho hi havia formant un semicercle de falangistes uniformats que en veure-la esclataren fortes rialles.

Soler Boix, Milagro, (a) La Imperio). Naix el 1917 i era d'ofici sabatera. Rapada al zero. No se li coneixia afiliació política ni sindical. Possiblement sols per pertànyer una família republicana, dos germans van ser empresonats.

Vilaplana Moltó, Maria (a) La Fiera (1916-2005) Pertanyia a Mujeres Libres, condemnada a 12 anys de presó i rapada al zero. Va entrar a la presó provisional de Cocentaina i és l'única dona que es va atrevir a exigir condicions adequades per estar detinguda, docs no hi havien ni cadires per seure. Les van deixar anar a dormir a casa. També és l'única dona que no tenia cap vergonya d'eixir al carrer rapada. Anant a la presó pel matí, un dia es va creuar en el notari del poble que la coneixia i li va dir: «Maria, perquè no el tapes el cap en un mocador?» Contestació de Maria: «Perquè vegen que per ací ha passat el feixisme», tot posant-se la mà al cap. Cal dir que no eren rapades del tot, els deixaren una xicoteta grenya on els lligaren un llacet roig. Maria mentre els dies que anava i tornava de casa a la presó, mai no es va llevar el llaç ni es va posar mocador.

El tems real del presó de Maria foren 645 dies, sense comptabilitzar els dies de presó preventiva o provisional. Perquè eixa és un altra: es van acumular tants processos als tribunals militars ambulants, que els presoners havien de guardar cua per enviar-los a la presó definitiva. El 19/06/1943 era posada en llibertat condicional.

Açò no és més que una xicoteta mostra de la dignitat que aportaren les dones a la causa republicana perduda.

Breu història del moviment feminista al País Valencià (per Elena Navarro)

Si bé l'article es va publicar el passat any 2O15  al dgital  País Valencià, Segle XXI, considerem que pot ser interessant la seua lectura com a aproximació a la història del feminisme a València des de la transició.

Un any més s’apropa el 8 de març, declarat Dia Internacional de la Dona Treballadora. Dia de festa i de reivindicació que ens ha de servir per a continuar reflexionant sobre el paper de la dona en les nostres societats actuals i sobre la importància de la lluita feminista. Per tot això, cal fer un breu repàs sobre la història recent del moviment feminista al País Valencià, recuperant algun dels fets més importants que han contribuït a la seua configuració actual.

El Feminisme polític, entès com aquell que reivindica portar a l’esfera pública qüestions tradicionalment considerades pròpies de l’entorn o de la vida privada (maternitat, sexualitat, cures, relacions entre gèneres, etc.), trencant així amb la separació dels dos espais, sorgeix en els anys 70, en el context de la transició democràtica, coincidint així amb el feminisme de la segona ona en el marc europeu.

Així doncs, aquest feminisme arreplegava la tradició de lluita antifranquista i plantejava, en el marc d’un progressiu augment de la participació social en la vida política, qüestions entorn de la igualtat entre homes i dones, no solament pel que fa a drets polítics i socials, sinó també en quant a la moral i a la llibertat personal.

Al País Valencià, d’una manera similar a la resta de l’Estat espanyol, el moviment feminista va eclosionar als anys 70, especialment entre 1976 i 1978, encara que cal remuntar-se uns anys abans per tal de trobar la primera organització feminista. Es tracta del Moviment Democràtic de Dones (MDM), fundat en 1969 per militants del Partit Comunista (PCE), a les quals també es van sumar dones procedents d’altres cultures polítiques i d’altres moviments d’esquerres. Encara que els seus inicis van estar més aviat vinculats a la lluita antifranquista, concretament a la defensa dels familiars de persones represaliades i empresonades, prompte van començar a desenvolupar una tasca netament feminista, presentant en 1970 el seu primer programa sobre aquest tema, en el qual es feia una crida a la mobilització i a la participació de les dones en la lluita política.

El MDM, especialment en la primera meitat de la dècada dels 70, és fonamental per a entendre la revitalització del moviment veïnal de la ciutat de València, doncs es treballava des de les associacions de veïns o des de les associacions de mestresses de casa com a espais per a l’organització del moviment feminista, arribant a crear figures com la de la “vocalia de la dona” dins d’aquestes associacions.

En 1975, després de la mort de Franco, s’inicia una nova etapa per al feminisme. Al desembre d’aquest mateix any se celebren a Madrid les I Jornades per l’Alliberament de la Dona, a les quals van acudir representants d’associacions feministes de tot l’Estat espanyol, així com moltes dones a títol personal. Aquestes jornades van constituir la primera discussió col·lectiva sobre l’estat de la dona en més de quaranta anys, produint-se forts enfrontaments entre les assistents. Els majors debats es van centrar entorn de qüestions relacionades amb la sexualitat, que de facte era rebutjada per un ampli sector del moviment feminista, ancorat encara en la reivindicació únicament de drets socials i polítics.

A l’any següent es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona, en les quals malgrat reproduir-se alguns dels grans debats, sí que es va avançar cap a postures més progressistes, en les quals sí tenien cabuda la reivindicació de la llibertat sexual i reproductiva. Les reflexions entorn de la utilització del cos de les dones i a la usurpació que el sistema havia fet de la seua pròpia sexualitat van portar a la conclusió que “el personal també és polític”, i que, per tant, aquests temes havien de constituir un eix principal de la lluita feminista.

Aquestes Jornades van tenir un impacte directe en el moviment feminista del País Valencià, doncs a finals de 1976 el MDM presentava el seu segon programa, en el qual s’arreplegaven qüestions com la de l’avortament, el divorci o les llibertats sexuals. Així mateix, va suposar un clar precedent per a l’organització en 1977 de les I Jornades de la Dona del País Valencià.

No obstant això, aquest any de 1976 constitueix una data clau en la història del moviment feminista per més raons, doncs van començar a crear-se estructures específiques de dones dins d’altres partits o organitzacions polítiques (Associació Democràtica de la Dona, vinculada al Partit del Treball d’Espanya (PTE); la Unió per a l’Alliberament de la Dona, en l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT); la Unió Popular de Dona, en el Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), etc.), així com fora d’aquestes, com l’Associació de Dones Universitàries, el Moviment Feminista Universitari, el Centre d’Estudis i Acció Maria Cambrils, vinculat el moviment nacionalistes; el Grup Terra o les Dones Lliures, de corrent llibertari, etc. Amb tot açò podem veure com el moviment feminista al País Valencià va començar a fragmentar-se i a generar espais d’organització cada vegada més diversos, els quals confluïren en la Coordinadora de Grups de Dones, creada tant a nivell estatal com al País Valencià, en la qual s’aglutinaven més de setanta organitzacions feministes.

Com ja hem assenyalat, en 1977 va tenir lloc la celebració de les I Jornades de la Dona del País Valencià, organitzades en la facultat d’Economia de la Universitat de València. En elles els debats no es van centrar tant en qüestions de contingut, sinó més aviat d’organització. Des d’algunes associacions es denunciava el masclisme i l’estructura patriarcal imperant en la majoria dels partits polítics, defensant la necessària autonomia del moviment feminista respecte a aquests. D’altra banda, des d’amplis sectors es defensava la necessitat de seguir vinculades als partits, concebuts com l’eina des de la qual calia articular la lluita per la igualtat.

Com a conseqüència d’aquestes desigualtats es va produir una gran escissió del moviment feminista del País Valencià. Les associacions que defensaven l’autonomia de la lluita feminista, independent de qualsevol partit polític, van abandonar la Coordinadora i van fundar l’Assemblea de Dones de València. Malgrat les diferències, cal reconèixer que en la majoria de les ocasions aquestes dues plataformes van actuar conjuntament, especialment en el context de les grans mobilitzacions que van tenir lloc en 1979 i a principis dels anys 80.

Fent un repàs de les mobilitzacions feministes d’aquells anys, destaquen les campanyes de sensibilització social i les reivindicacions centrades en casos concrets, a partir dels quals es cercava exemplificar qüestions que afectaven al conjunt de les dones. És el cas dels judicis per “delictes sexuals”, en els que hi havia dones que eren jutjades per adulteri. Per a protestar contra això es van convocar diverses concentracions a València i a altres ciutats sota el lema “Jo també sóc adúltera”.

Un altre exemple clar de mobilització feminista al País Valencià van ser les manifestacions en denúncia de l’onada de violacions a diverses poblacions a finals dels 80, en les quals, sota el lema “Prou de violacions. Defensem el nostre cos. Volem el carrer de dia i de nit”, es reivindicava la necessitat de construir ciutats segures per a les dones, en les quals aquestes no hagueren de tenir por d’anar pel carrer a soles.

Així mateix, es va impulsar amb gran força la manifestació del 8 de març, que durant els anys de franquisme va estar prohibida. Malgrat el context de democratització i obertura de la Transició, la veritat és que les primeres manifestacions dels anys 1976, 1977 i 1978 van ser durament reprimides per la policia, que va carregar contra lesmanifestants en repetides ocasions.

Amb tot açò podem arribar a la conclusió de que el moviment feminista va ser un agent essencial de transformació de la societat valenciana i espanyola, no obstant això, el discurs majoritari sobre la transició ho ha exclòs del relat històric, negant la importància que va tenir en la consecució de punts bàsics per a la igualtat de la dona.

Elena Navarro