In Memoriam de Josep Pellicer. Antoni Signes

 

En els darrers dies de juny, vam perdre al nostre amic Pepe Pellicer, després d'una lluita de quatre anys contra una malaltia degenerativa. Tot i el seu patiment i les dificultats per comunicar-se verbalment en els últims mesos, sempre ens rebia amb un somriure ampli i agraït quan el visitàvem. Aquesta qualitat va ser la més recordada pels que van assistir al seu comiat. Josep Pellicer va encetar la seua vida pastoral al poble de Benidoleig on va romandre quatre o cinc anys. Prompte es va adonar de que molts homes del poble, davant la crisi econòmica que vivía el país, pretenien desplaçar-se a l'estranger per a treballar i poder alimentar a la família.

Quan mig Benidoleig ja estava treballant a Osnabrück Pepe demanà el trasllat a Alemanya com a capellà d'emigrants per tal d'estar prop dels seus feligresos. L'envien a Osnabrück.                 

Per mediació de Pellicer també vam anar a treballar a la Karmann, durant les vacances d'estiu, alguns col-legials de St.Tomàs que voliem practicar l'alemany i de pas guanyar alguns marcs.

D'Osnabrück el van traslladar, al cap d'uns anys, a Hamburg, on es va ocupar de la direcció de la capellania d'emigrants espanyols més important. D'Hamburg va passar a Stuttgart, on va romandre fins a la secularització.

A Alemanya es va quedar treballant fins a la jubilació que va tornar a la seua Oliva natal.

Una anécdota digna de destacar: Quan van defenestrar a D. Josep Espasa com a rector del Col-legi de St, Tomàs perque l'arquebisbat pretenia dirigir i manipular l'economia del Col-legi; l'arquebisbe buscava un antic col-legial dòcil per anomenar-lo rector. Aleshores va pensar en Pepe Pellicer. El van fer vindre d'Alemanya i li van oferir el nomenament. Va demanar un temps per a pensar's'ho. I abans de tornar cap Alemanya els va contestar que ell no anava a col-laborar en la destrossa del Col-legi que havia sobreviscut des de 1550.Així es va deixar bocabadats i s'en va tornar a l'emigració.

Jo sempre vaig mantindre una bona relació d'amistat amb Pepe Pellicer. Alguns estius, aprofitant les vacances, vaig anar a sustituir al seu company capellà d'emigrants a Hamburg, a Stuttgart i a Berlin. I alli van compartir pastoral i la problemàtica dels emigrants..

Recorde amb molta nostàlgia les estances al seu costat vivint les peripècies dels emigrants espanyols a Alemanya.

S'ens ha anat un gran amic i una gran persona.

Antoni Signes

Records infantils (4): vitam aeternam.Per Bartolomé Sanz Albiñana

5 de juliol de 2024

 

 

Que no pense ningú que invoque cap musa per a la meua inspiració, com feia el poeta grec Homer per a escriure la Ilíada i l’Odissea. Jo conte el que em ve al cap. Eixa és la meua inspiració. Quan recórrec els carrers de la infància i adolescència, a cada cantó m’ixen veus i cares de persones que ens han deixat i també d’altres que encara viuen.

La memòria és capritxosa, i els records apareixen quan els apeteix. Moltes vegades brollen en ambients relaxats a la piscina o al jacuzzi, llocs on, com es poden imaginar, no tinc a mà una llapissera per prendre’n nota. En eixir de l’aigua, eixos pensaments quasi sempre s’han esvaït: quin fàstic més gran!

En la meua infància, la mort t’apareixia fàcilment al carrer o anunciat als pals de la llum o a la torreta d’Hidroeléctrica Española que hi havia al final del carrer de les Bodegues de l’Olleria, una via situada “darrere dels corrals”. Tots els pobles tenien un (o més) “darrere dels corrals”. No tocar: peligro de muerte, alertava el símbol amb una calavera i un parell de tíbies encreuades en forma d’aspa. Quina por em feia tot allò! Jo, per si de cas, sempre me n’anava a la paret d’enfront en passar per aquell carreró.

Com que la meua primera professió havia sigut “ser acòlit”, estava familiaritzat amb la vida, l’amor i la mort. A la vida, pels batejos; a l’amor, pels casaments; i a la mort, pels soterrars. Ser acòlit em va ensenyar a entendre ja de menut els misteris de la vida, de l’amor i de la mort: eren lliçons que interioritzava a poc a poc. Sentir i cantar el “Dies irae, dies illa” (Paco el sagristà feia tremolar les imatges de l’església quan ho cantava) o “Como el ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz” (jo estava enamorat de la veu de la xiqueta que cantava eixe himne, i també d’ella) tenien significats molt diferents i jo els tenia ben contextualitzats. En el cantoral litúrgic  sabia ubicar sense cap problema himnes com ara “Ubi caritas et amor”,  “Salve, Regina”, “Oh, buen Jesús”, “Tantum ergo”, etc.

Açò que escric ara són instantànies, rememoracions infantils dels dies llunyans quan els xiquets jugàvem al carrer, podíem veure les estrelles al cel i no hi havia televisors. Jo mateix sóc una instantània d’un temps passat, i tot el que narre és un record d’instantànies. No hi cap ordre preestablert. No n’hi pot haver. Són simplement flaixos.

La meua infància i adolescència està embolcada per la religió –com ja he dit algunes vegades– fins a l’avorriment. Aquella vida tenia sovint una certa semblança amb la de l’edat mitjana, impregnada de timor Dei. Això no vol dir que tota la gent de la meua edat estiguera en eixa òrbita. Que va! També hi havia xiquets que no xafaven l’església ni per a la doctrina dominical (“Hogar de las almas, parroquia querida, morada paterna de nuestro pastor”). Recorde que en una d’eixes sessions dominicals de doctrina parroquial em vaig barallar amb un altre xiquet per agafar una cadira i fer un rogle al voltant de la catequista, amb la mala fortuna que en el forcejament li vaig fer un set a la tela de l’harmònium: em va entrar un tremolor de cames només de pensar quina em venia damunt. El diumenge següent, el set havia desaparegut i don Antonio  em va explicar que l’angelet que penjava de l’absis del presbiteri havia baixat una nit a cosir-lo. Bé, tornem al fil. En el meu cas particular tot està relacionat amb unes circumstàncies que canvien a onze anys, quan el rector del meu poble em pregunta, com havia fet amb molts altres abans, si vull anar al seminari i jo conteste: “Volo” (vull).

“Volo” era una de tantes paraules que havia aprés d’acòlit, en aquest cas de la litúrgia del bateig. Volo, vis, velle, volui: voler. Don Antonio Cerdá (Canals, 1909-l’Olleria, 1967) estava entestat que els qui entràvem al seminari tinguérem una bona base de llatí. Així que als estius els seminaristes majors s’exercitaven amb els menuts i posaven a prova les seues aptituds pedagògiques ensenyant-nos les declinacions i les conjugacions, traduccions directes i inverses. D’aquesta manera subtil se’ns ensenyava que, en compte d’estar bambant per barrancs i eres del poble buscant nius de pardalets, calia aprofitar el temps. La bona qüestió és que quan arribàrem al seminari de Montcada, els qui veníem del poble podíem viure de renda alguns cursos en eixa matèria, a més de ser l’admiració de molts professors.

En el ritual del bateig, per exemple, com que els padrins no sabien llatí -i els acòlits en sabien un poquet- i tota la cerimònia discorria en eixa llengua, els acòlits feien el paper dels padrins.

Capellà: N.,  quid petis ab Ecclesia Dei?

Padrí (acòlit): Fidem.

Capellà: Fides, quid tibi praestat?

Padrí (acòlit): Vitam aeternam.

(Els acòlits, tot això i més coses ens les sabíem amb de carrereta. Ara no hi ha ni acòlits!)

Després venien els exorcismes i les uncions amb l’oli dels catecúmens en el front, el pit i l’esquena. El senyor rector, molts se’n deuen recordar encara, fumava en pipa i la seua figura –sobretot el seu alé– estava envoltada per una aura pestilent de nicotina.

En el moment dels exorcismes alenava tres vegades sobre la cara de la criatura, mentre ordenava al dimoni eixir de la criatura a punt de ser batejada. Quan el veia fer tot això, pensava que si el dimoni estava dins del cos o dels bolquers del xiquet n’eixiria fugint i no se li ocorreria de tornar-hi per no aguantar aquella pesta.

El capellà continuava amenaçant: Exi ab eo, immunde spiritus, …

Tot seguit feia unes creus amb el dit polze al front i al pit de la criatura. Un dels moments més cruels d’aquell cerimonial era quan el capellà posava a la boca de la criatura un poc de sal i li deia: “Accipe sal sapientiae”. Jo mirava atent la cara de cada xiquet que batejaven i tots feien la mateixa cara de fàstic. No entenia quina saviesa hi podia haver en la sal. A continuació, amb un poquet de saliva que li posava a les orelles i al nas, el capellà deia: “Éfeta, quod est adaperire”. Déu sap quantes vegades, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, vaig repetir  “abrenuntio” a les paraules del celebrant quan preguntava si renunciava a Satanàs i a totes les seues obres i pompes.

Recorde que quan vaig tindre l’edat legal vaig ser padrí de dos cosins. Devia ser dels pocs padrins que contestava al capellà en llatí, per a orgull de don Antonio. Un dels batejats va ser el meu cosí José Alfredo Úbeda Albiñana, fill de ma tia Consuelito, i nét del meu oncle Joaquín Albiñana Quilis.

El que més m’agradava després d’un bateig era quan el padrí entrava a la sagristia i donava a don Antonio unes quantes monedes (cèntims i alguna pesseta) i un grapat de caramels. Si em tocaven dues pessetes em podia comprar un exemplar del cómic Sinmiedo (un “tebeo” que jo em col·leccionava), un pirulí, o una poma ensucrada el diumenge següent en els carros del tio Figa o del tio Rafael Mollà. A l’hivern em podia comprar un dels margallons que un home portava crec que de l’Orxa. De Sinmiedo, durant el curs 1962-63 vaig passar a lectures més edificants el curs següent, entre altres coses perquè a Montcada els còmics (ni Vidas Ejemplares) estaven permesos. Amb els caramels que el padrí ens donava, els acòlits ens estalviàvem de pegar rebolcons i manotades per terra i trencar-nos la crisma contra alguna paret o rastell per a arreplegar quatre gallets mentre cantàvem el “Padrí pollós, si té diners o no, que tire la confitura o que muiga la criatura”.

Ara a penes vaig ja a cap bateig. Els meus fills i la major part de nebots ja no s’han casat per l’Església, ni bategen els fills, ni prenen la comunió, ni es confirmen, ni creuen en res. Quin món! On anirem a parar?

Això sí, em sorprenen algunes innovacions com que els rectors ara diguen: “Yo te bautizo en el nombre del Creador” en compte de “Yo te bautizo en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo” de tota la vida, i que els assistents aplaudisquen cada dos per tres. Molts aplaudiments.

 

En la memòria de Rafael Guillen´Escrit per Francesc Jover

Rafael Guiilen

Escrit per Francesc Jover
21 juny 2024

Passa el temps i mai no acabem de traure a la llum tots els personatges que protagonitzaren una època irrepetible com fou la República i el franquisme. Concretament els anys 20, 30 i 40 del segle passat. Mai els podrem comptabilitzar perquè en foren molts i moltes i és impossible posar-los cara a tots i totes. Entre altres coses perquè ha passat molt de temps i no sempre hem estat lliures de dificultats per fer-ho. Durant els anys 20 i 30 va haver-hi un ample ventall de societat (en la clandestinitat o lliurement) que va tindre un comportament exemplar intentant renovar una societat molt endarrerida. Eren persones mentalitzades, convençudes i disposades per acabar amb les desigualtats que hi havien i es llançaren -políticament- a construir una societat més culta i més lliure.

És el cas de Rafael Guillen Sanjuan (1911-1997), membre del Partit Socialista i nascut a l’Alqueria d’Asnar. Una persona que va viure intensament les característiques d’aquella època al mig d’unes singulars particularitats que podien aprofitar per fer un guió de pel·lícula. Ens va deixar unes notes biogràfiques molt sucoses que constaten la seva trajectòria sociopolítica amb el que em basaré per fer aquest escrit.

A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 1927, quan solament tenia setze anys, va ser cofundador de les Joventuts Socialistes al seu poble, i, a dèsset anys, era president. Tot seguit va ocupar un càrrec de vocal en el sindicat del paper de l’UGT; precisament en un moment que la dictadura i monarquia estaven totalment amortitzades. Això va dur una República prometedora en contra d’un sector, menys nombrós, però més reaccionari. Amb la primera etapa republicana constituent, Guillen fou un activista extraordinari. Deia que tot estava per fer. Durant el govern republicà conservador, va estar detengut per ordre del jutge obrint un sumari, 57/1934, pel procediment de la Llei d’orde públic. Entrà a presó preventiva de Cocentaina el dia 19 de desembre de 1934. Quatre dies desprès el traslladaren a la presó provincial d’Alacant a disposició del Tribunal de Urgència on va estar empresonat durant 8 mesos per tinença il·lícita d’armes.

Exempt del servei militar per ser fill de viuda, als dos mesos d’iniciada la guerra, quan tenia vint-i-quatre anys, es va incorporar a les milícies destinades a defensar la capital de la República. Concentrats a l’Institut Nebrija, els prepararen per dur-los al front d’Illescas (Toledo). A primeries de 1937, en un permís que tingueren, va fer un curs a l’Escorial, on va ser nomenat delegat de Companyia del Batalló Condés. Tot seguit va fer durant trenta dies un curs accelerat de capacitació politicomilitar. Després de la batalla de Brunete, va ser nomenat comissari de companyia, amb la categoria de capità.

Va estar al batalló 32 brigada 33, tercera divisió, defenent una cota estratègica, «el montículo de la muerte», per la qual acció va rebre el guardó de la Medalla al Valor. Més tard, va haver de fer un altre curs de capacitació politicomilitar superior a Reus, del qual va eixir comissari de batalló. Amb aquesta graduació, i en un enfrontament amb una potent divisió italiana, el 22 d’agost de1938, va caure presoner a Vilalba dels Arcs (Alta Terra) Tarragona, junt a 2.000 soldats. Aquesta acció pareix que va decidir la batalla de l’Ebre.

 

Guillen preso en el Dueso

En aquest punt, Guillen narra uns fets que esborronen. Diu que entre els dos milers de soldats, hi havien 60 militars entre oficials i caporals. Dos hores més tard, 33 foren afusellats allí mateix davant de tots. Entre ells hi havien 3 caps de brigada, 3 comissaris de brigada, alguns comandants i altres tants capitans i comissaris de batalló i de Companyia. La resta d’oficials es va salvar perquè no duien distintiu militar; doncs el calor que feia anaven molts sense camisa ni jaqueta. Entre ells estava Rafael Guillen, cosa que ningun soldat va delatar. Per això la llista de presoners d’aquell fet que publica el Servei Històric Militar d’Àvila, Rafael està com a simple soldat.

 

Va ser seleccionat amb una llista de presoners republicans per fer un bescanvi amb presoners franquistes, tot i que no va arribar a fer-se perquè la guerra va acabar. També conta que una plujosa nit de gener, el dia 10 de 1939, estant presoner a la plaça de bous de Càceres, els feren eixir al ruedo amb motiu que el general Franco havia ocupat la ciutat de Girona. Els posaren degudament formats per cantar Cara al sol en plena pluja. Amb la mateixa camisa que els agafaren, sense poder-la rentar, trencada i plena de polls.

Allí va saber que la guerra s’havia acabat i el traslladaren el 19 d’abril de 1939 a la presó d’Alacant, on descobriren la seva graduació militar. Estava tan desmerescut que els companys de Cocentaina que havien allí no el reconeixien. Per a ell fou una alliberació perquè va poder connectar amb la família després de nou mesos de no saber res d’ell pensant que era mort. A partir d’ací les coses van anar millorant, perquè en aquest centre hi havia infermeria atesa per metges que també eren presoners. Parla del metge Paco Gosálbez de Cocentaina, que el va trobar allí; gran amic seu i company inseparable. Un socialista de cor i així ho va demostrar «tanto en la guerra como en la carcel» diu.

L’estada a Alacant va ser molt millor, comparada amb el temps que va estar presoner a Extremadura, però va durar molt poc de temps. El 14 de juny de 1939 el jutjaren pel sumari 92 acusat d’adhesió a la rebel·lió i fou condemnat a mort.

Preso del Dueso

 

Al no saber tes d’ell, la família es va posar en contacte amb la unitat militar d’on havia rebut les cartes. Ho feu a traves del Consell Municipal local, el qual va rebre una fatal resposta: havia desaparegut en combat. Un altre document confirma la desaparició i demana gestionar els papers amb la muller Antonia (tot i que el cognom està equivocat) per cobrar la pensió. No és difícil imaginar-nos l’estat d’ànims dels familiars i l’angúnia que passaren durant uns mesos, fins saber en acabar la guerra que estava viu. Viu? Desprès va vindre la pena de mort, com feien amb molts republicans. A més, el curriculom vitae que portava Guillen a l’esquena, no pintava bé. També els 125 dies que va passar al tubo esperant l’hora, foren dramàtiques. Anava tots els dies un capellà, el pare Vendrell, a visitar-los per alçar-los la moral. Diu que estava desconcertat en veure que a tot hora exclamaven: visca la República¡ i visca el socialisme¡ en compte de preocupar-s’hi per salvar l’ànima. No ho entenia.

Després de més de quatre mesos esperant la mort, li commutaren la pena per 30 anys i desprès per 20; però, el 18 de juny de 1940 el traslladaren al penal del Dueso (Cantàbria); lluny de la família, interrompent les freqüents visites de la muller i de les cistelles de queviures. Segons l’expedient penitenciari del Dueso, el 14 de maig de 1943 va ser traslladat a Alcalá de Henares, on, després de dos dies de viatge, ingressà el dia 16. El mes següent, 7 de juny de 1943, el traslladaren a Miraflores de la Sierra (Madrid), un camp de concentració i treball forçat, on el destinaren durant més de dos anys a la construcció de la via de tren Madrid - Burgos.

Després, fou traslladat –per influència d’un company que estava en la infermeria– a la presó de Porlier (Madrid).

A primers de setembre del 1945 va eixir en llibertat condicional amb l’obligació de presentar-se a la Guàrdia Civil cada quinze dies. No va ser readmès a Papereres Reunides, SA, on havia treballat abans de la guerra, per la qual cosa es va dedicar a la construcció. La salut no li responia massa bé, i passava llargues temporades de baixa per malaltia fins el seu traspàs en 1997.

Va estar reclús 2.555 dies. A part, la de Càceres i del temps de presó d’abans de la guerra. La pitjor etapa i on més mal ho va passar fou Extremadura, on va ser sotmès a les més dures vexacions físiques i psicològiques, tot i ignorar que havia sigut capità.

Premios Antonio Roig Roselló

                               

                                               Discurso Inaugural

Que se haya pensado en mi nombre para designar unos premios que en el día de hoy se inauguran y en adelante están llamados a ser una marca de reconocimiento por la lucha, entrega y compromiso mantenido a lo largo de una vida, me llena de orgullo.

Sí, no menciono la designación con la boca pequeña, con rubor y falsa timidez. Es con complacencia, agradecimiento, satisfacción y orgullo que menciono el honor que ha recaído sobre mi persona.

Gracias por pensar en mi. Gracias por ennoblecer mi nombre. Gracias porque, con la creación de ese galardón, puedo barruntar que algo quedará de mí cuando ya no esté.

Al uncir mi nombre y apellidos a esos premios se confiere a los mismos una huella, un halo o, si queréis, un como perfume que remite a mis padres.

Por eso, es oportuno recordar esta tarde lo que viene con mi nombre, si de verdad pretenden ser Premios Antonio Roig Roselló.

  

                                    Roig, mi padre (11-11-1895// 02-05-1964)

 Guardo como reliquia dos carnés de mi padre. En el primero, el más antiguo, mi padre tiene diecisiete años, 8 meses y 19 días, edad que señala con precisión el documento porque la edad del inscripto (ésa es la palabra que usa) le coloca en el grupo de mayores de 14 años y menores de 18 años. El joven demandante va a obtener licencia para navegar pero sin poder desembarcar en el extranjero.

                                                     Datos que señala:

Estatura baja.

Complexión sana.

Tez morena.

Pelo negro.

Ojos pardos.

Sin otras particularidades que informar, concluye.

El documento fue expedido en Ibiza el 18 de septiembre de 1913.

 

El otro documento es una cartera de identidad de mi padre que solicita emigrar. Los datos que da:

Estatura 1, 525

Pelo castaño

Cejas al pelo

Bigote castaño

Frente espaciosa

Ojos melados

Nariz regular

Boca, ídem

Labios delgados

Color moreno

Ni pecas, ni cicatrices, lunares, calvas o imperfecciones,

Y anota (el dato me estremece):

El interesado no sabe firmar.

La fecha: Ibiza 23 de septiembre de 1920.

 

                                    Roselló, mi madre (17-11-1900 // 02-01-1981)

 

Tengo expuesta en mi biblioteca una fotografía familiar: siete personas cuyas historias no acabo de descifrar. Todos, aunque hay niños, visten de negro riguroso. La abuela, en el centro, tiene las manos cruzadas sobre el regazo. Es la imagen de la resignación aunque su mirada quema. Mi madre (tendría 17 años) se oculta detrás de un hermano menor y coloca las manos sobre los hombros del niño. Esas  manos me acariciarán un día.  La veo guapa vestida de payesa y tocada con un pañuelo negro. Sin ese pañuelo podría exhibir una trenza portentosa. Separado por una hermana mayor se yergue,  en el otro extremo de la hilera, el tío Antonio. Tendrá 16 años. Delgado, ausente, parece barruntar la tragedia que le va a engullir. Perderá todas las guerras : LA CIVIL Y LA DEL NAZI. Cuando Cataluña fue tomada se refugió en Francia y allí fue a parar al campo de internamiento Le Vernet d’Ariège. El Régimen de Vichy  (1940-1944) lo entregó a los Nazis sin que el Régimen de Franco moviese un dedo para protegerlo. Murió el 21 de abril de 1942, uno más de los 34 baleares asesinados. Tenía 40 años y 7 meses.

Probablemente mi tío Antonio no aprobaría la frase que escribí en alguna parte. ¿O qué pensaría?:

 

“ No hay una sola causa que merezca que el hombre vaya a la muerte” (Vidente en rebeldía, Editorial Planeta, 1979).

 

                                                      *                           *                                  *

El 22 de junio de 1939 madre Eulalia tiene 38 años, 7 meses y 5 días. Padre 43 años, 7 meses y 11 días. Están de celebración. Acaban de tener su último hijo, el octavo. Cuatro hijas y cuatro hijos. Total: ocho, conmigo, el menor de todos. Es hora de cerrar el ciclo de la fecundidad.

Es una decisión arriesgada sentar a tantos hijos a la mesa de la miseria.

Mi madre, como mi padre, no sabe leer ni escribir.

Negros nubarrones se ciernen sobre el futuro de la familia. Afortunadamente hay que pensar en lo más inmediato. Por ejemplo. hay que lavar al niño, que berrea. No hay agua corriente en casa  y lavar al bebé es urgente y complicado. Escasean los trapos. En medio del trasiego alborea la aurora y la brisa del mar que penetra por el balcón acaricia la frente de la parturienta. Se avivan los rescoldos conservados debajo de la ceniza,  se enciende el fuego y se prepara para la madre una taza de caldo bien espeso. Y cuando el sol de Junio impone rotundamente su esplendor comienzan los parabienes.

 

                                                           *                                  *

                                               Juana (04-09-1927// 06-02-2015)

 

La protagonista de esta última parte de la historia es mi hermana Juana. Los últimos años tenía ella la movilidad reducida. Pero el día del incidente que voy a referir regresaba a casa tras cumplir su rutina. Consistía ésta en ir a Montesol a tomar café. A la hora convenida  iba yo a recogerla o recogerlas pues lo más habitual es que fuéramos tres los que regresáramos a casa en calle Aragón: mi hermana, Pepita Gumana y yo.

Pues bien, esa noche (¿Por qué esa noche?) a la altura de la Parroquia de Santa Cruz (¿Por qué precisamente en ese punto?) mi hermana alzó la voz como si buscara secretas coordenadas o  razones y comenzó a gritar:

                                                           ¡Vixca  n’Antonio Roig!

                                                           ¡Vixca n’Antonio Roig!

No entendí nada. Hasta me asustaron esas estridencias.

Pero un día un buen amigo me explicó el sentido de ese grito. “Tu hermana,dijo, quiere que sepas que tu familia te ha perdonado”.

                                     *                                   *                             *

                                                               El   Legado

La encomienda que hago pública ahora y en momento tan solemne va especialmente dirigida a ti, querido amigo Toni Martí: tú eres el Presidente de la Llave del Armario, el alma de los Premios Antonio Roig Roselló  y compañero y amigo mío. Sé que estás muy ocupado pero también sé porque la vida me lo ha enseñado que si quieres que algo se haga no se lo encargues a quien está ocioso y con todo el tiempo del mundo. Encomiendáselo  a quien está sobrecargado y hasta roba horas de sueño. Éste lo hará.

Lo harás, Toni, y ésta es la encomienda que te hago. GUARDA MI LEGADO O BUSCA INSTITUCIÓN O FUNDACIÓN QUE LO GUARDE. Mi legado lo forma:

1.- Las fotos (las fotos son de esos escasos deshechos del tiempo que cuanto más envejecen más interés ganan).

2.- Mis dos Biblias, sobrecargadas de notas y reflexiones, pistas inevitables para rastrear mi evolución.

3.-Carnés. Álbumes. Papeles familiares. Hablan con sencillez. Son la Historia doméstica sin maquillaje.

4.-Libros. Pocos, pero decisivos. Testimonio mudo de mi interés  por la Política, la Psicología  y mi paso por la Universidad de Valencia.

5.- Notas. Pensamientos. Ráfagas de intuición. Cualquier sitio es bueno para tomar una nota. El autobús, muy bueno.

6.-Cartas. ¡Qué desgracia que se estén volviendo obsoletas! Personalmente intento conservar una carta de cada persona que ha pasado por mi vida dejándome alguna impronta. ¡Que hable la caligrafía! ¡Qué matices se ocultan en la rapidez del trazo o en esa letra inacabada!

Todo te lo encomiendo. Guárdalo.

7.- Pero más que nada protege mi legado escrito, mis libros que hablarán de mí (hablarán por mí) cuando ya no esté.

Los libros publicados tienen voz propia. Que ellos cuiden de sí, si de verdad importan.

Son los originales, los autógrafos, los manuscritos que dejo detrás los que me preocupan y te recomiendo que guardes.

La lista donde incluyo los inéditos principales:

1.-Estoy naciendo en el silencio. Es la historia desconocida que antecede a todo,  la protohistoria que  prepara y explica la historia conocida. Sin Estoy naciendo en el silencio no habría Todos los Parques no son un Paraíso.

2.- Reflejos del tiempo en el Agua o Pedro y el marinero. Comenzó con voluntad de que fuera un libro para niños y se me escapó de las manos. Los libros tienen vida propia. El libro juvenil resultó ser la historia de una traición.

3.- Podría ser la felicidad.  El libro más extenso que he escrito y dónde más de mí mismo he puesto.

4.- Tabor. Contiene mis experiencias religiosas. Soy lo que soy y está ahí en ese libro.

5.- In Paradisum o La Casa de las Escaleras.

In Paradisum es mi último libro y, quizá, el inconsciente me haya traicionado a la hora de encontrar un título para el benjamín. Si mi irrupción en el mundo de los libros comenzó con la alusión a un Paraíso (Todos los Parques no son un Paraíso) al final el anciano se encuentra de bruces con otro Paraíso:

                                               In Paradisum

                                               Dedúcant te Ángeli

                                               In tuo Advéntu….

 

                        Que los Ángeles te conduzcan al Paraíso

                        Que a tu llegada te reciban los Mártires

                        y te conduzcan a la ciudad Santa Jerusalén...

Busca, querido Toni, una Institución, Entidad Organismo o Fundación que custodie el legado que te confío. Si esta Fundación (o lo que sea) me comunica por escrito el compromiso que adquiere y la Forma de conservarlo íntegro y abierto a  la investigación de los estudiosos se cumplirá todo lo que deseo.

            Lo dejo en tus manos, querido amigo.

           Resta expresar mi gratitud a la vida por tanto bien recibido.

           Y mi despedida, ya: Gracias, a todos, por haber venido esta tarde.

 

            LARGA   VIDA   A   LOS   PREMIOS   ANTONIO   ROIG   ROSELLÓ

                         En Ibiza/Formentera 1 de Junio de 2024

 

                                                                       Antonio Roig Roselló

 

 

Antonio Vidal Micó, fill de l’Olleria i rector de Patraix (1). Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

A la dreta, la Casa Roja, on vivia Antonio Vidal Micó
(Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla)

Recordem una vegada més quin era el context els primers dies després del 18 de juliol de 1936. Hi havia esquerrans atrapats a la zona rebel i dretans a la republicana que de la nit al dia es converteixen automàticament en sospitosos, i que passen a estar en el punt de mira dels contraris. Hi havia també els “leales geográficos”, soldats que van romandre fidels a la zona en la qual lluitaven -en el cas de la Vall d’Albaida, lleials a la República-, de la mateixa manera que hi va haver soldats que, per les seues idees, se’n van passar al bàndol contrari i ho van pagar amb la mort: això ho veurem amb els soldats del poble que eren militants de la Dreta Regional Valenciana, partit del qual faré un esbós en el pròxim article.

L’odi caïnita en versió espanyola que tan bé va pintar Goya en Duelo a garrotazos (Museo del Prado de Madrid) entre liberals i absolutistes, entre progressistes i moderats, és extensible a la lluita fratricida en la guerra d’Espanya, i, ben mirat, gosaria dir que arriba fins al present.

Així, com deia, els esquerrans són assenyalats a la zona rebel; els dretans ho són allà on no s’ha parat el colp militar, suspectes de donar-li suport. I tothom pot entendre perfectament la pressió que es pateix quan es juga un partit de futbol fora de casa, és a dir, en camp contrari, on el terreny és desconegut.

Eixe era l’escenari inicial d’una Espanya dividida en dos blocs. Els rebels (els colpistes) han triomfat als territoris africans, a Galícia, a Castella la Vella, a Andalusia occidental, a Càceres, a Mallorca i Eivissa. El govern legítim (el de la República) domina la cornisa cantàbrica, les meitats orientals de Càceres i Badajoz, la costa mediterrània fins a Màlaga i Andalusia oriental. Espanya té aleshores uns vint-i-quatre milions d’habitants. Pam amunt pam avall, els habitants de les àrees dominades pels colpistes són deu milions, i els republicans catorze.

Els pobles de la Vall d’Albaida pertanyen a la zona republicana, la  zona del govern legítim. Un incís: quan Hitler va decidir d’ajudar Franco amb els avions que li va demanar, el ministre nazi de Propaganda, Goebbels, va donar instruccions a la premsa: “A partir d’ara els espanyols que han donat el colp ja no es diran ‘rebels’, sinó nacionalistes”. La paraula “nacionalista” devia fer-se massa llarga, dic jo, així que finalment es van quedar en “nacionals” els qui duien la camiseta blava.

Dibuixat aquest marc referencial per tal de poder entendre millor la situació, només ens queda aclarir, grosso modo, els components dels equips contrincants. En l’equip revoltat s’alineen: els tradicionalistes (requetés), l’Església i congregacions religioses, la Dreta Regional Valenciana, carlins, falangistes, membres d’Acció Catòlica, etc. En l’equip dels esquerrans (els rojos, per a entendre’ns): els anarquistes, els comunistes, la CNT, UGT, ER, PC, FAI, socialistes, membres d’ateneus, cercles, cases del poble, els separatistes catalans i bascos, etc.

La paraula “requeté” em transporta una vegada més a la infància. Els requetés eren enemics del marxisme i defensors del catolicisme; vestien camises de color caqui i duien boines roges. No recorde exactament en quin moment cantàvem l’himne tradicionalista, però el cantàvem. Bona prova d’això és que encara ara el puc cantussejar:

Por Dios, por la Patria y el Rey,

pelearon nuestros padres.

Por Dios, por la Patria y el Rey,

lucharemos nosotros también.

Los cruzados en campaña

Lucharemos en unión,

defendiendo la bandera

de la Santa Tradición.

Ningú em va explicar que eixe rei no era Alfons XIII, sinó el pretendent carlista, és a dir, l’altra branca de la família desposseïda del tron feia cent anys. Bé, com deia, en l’equip dels dretans trobem els capellans i hui toca conéixer què li va passar a un d’ells, a un fill del nostre poble.

Els seus cognoms el delaten com a ollerià. L’hagiògraf Dr. Zahonero Vivó fa una breu semblança d’ell en el llibre que recull les 340 morts de preveres seculars de l’arxidiòcesi valentina i al qual ja m’he referit en altres ocasions. Per cert, en eixe llibre es diu que la seua mort va ser “en la cima del Puerto de Ollería”. Imagine que eixa dada la devia facilitar el rector següent amb la informació oral rebuda en el moment de fer-se càrrec de la parròquia. Una altra qüestió a què no m’havia referit encara és que el nombre de monges i preveres regulars morts fou molt més elevat que no es creu, i no sé per quin motiu no se’n parla habitualment, sobretot si tenim en compte que qui ordena l’hagiografia és l’arquebisbe Olaechea, un salesià. A veure si ho puc esbrinar al llarg d’aquesta xicoteta investigació o algú em dóna alguna pista.

Abans de començar amb la informació que s’aporta sobre ell en la Causa General, traduïsc un fragment de què escriu José Zahonero Vivó en el seu llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939).

«Antonio Vidal Micó va nàixer a l’Olleria el dia 13 de novembre de 1893. Va cursar els estudis al Seminari Conciliar de València i es va ordenar prevere l’any 1918. Va ser nomenat coadjutor de Vilafermosa (Castelló), d’on, cl cap de díhuit mesos, el van traslladar a Catarroja, i més tard, també com a coadjutor, a Patraix. En eixa població, a més de la labor pastoral, dugué a terme les obres següents: campanar de l’església i fosa de dues campanes noves beneïdes per l’excel·lentíssim cardenal Benlloch; imatge i altar de Maria Immaculada; altar i capella del reservat; capella, altar i imatge del Sagrat Cor de Jesús; imatge de Sant Josep, altar i imatge de Sant Antoni de Pàdua. Hi va renovar i daurar el Tabernacle i manà llavorar la imatge de l’Assumpció.

Va fundar la Congregació de les Filles de Maria, l’Associació del Sagrat Cor de Jesús i dels Josefins.

Posteriorment, va organitzar l’Acció Catòlica i va fundar una escola parroquial. Fou exemplar en tota la seua vida i model de treball i ardor pastoral.

A l’inici de la revolució se’n va anar a l’Olleria, a casa de sa mare, d’on en van traure els esbirros para donar-li gloriosa mort al cim del Port de l’Olleria. El cadàver el van soterrar al cementeri d’ací.»

Segons les paraules anteriors era un home molt actiu. Si entrem ja en la documentació de la Causa General, és la sisena persona que apareix en l’estat número 1 del ram de l’Olleria. Hi consta amb la següent informació: 39 anys, rector de Patraix. No s’hi cita la data de la mort, però sí que va ser, com moltes altres, al port de Càrcer, al terme municipal de la Llosa de Ranes. Va morir a conseqüència de ferides d’armes de foc. El decés consta inscrit en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en l’assassinat.

Amb eixa informació, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que verifiquen noms, cognoms i domicili de parents puguen aportar informació de la mort. Després de tres mesos llargs (27 de març de 1941), el fiscal ho  reclama. I ho torna a fer el 20 de juny del mateix any.

El 25 d’agost, el batle de l’Olleria remet al fiscal una relació de familiars de tots els assassinats al terme sense distingir si pertanyen a l’estat 1 o 2. En total hi ha familiars i adreces de 14 morts. Hi trobem els familiars d’Antonio Vidal Micó. Sa mare és Isabel Micó Belda. Té dues germanes: Isabel i Maria, domiciliades al carrer de Calvo Sotelo, núm. 32. Eixe carrer és, si no recorde malament, l’actual carrer de l’Església. Un parèntesi: algú hauria d’escriure sobre l’evolució dels noms dels carrers del poble. Jo, per exemple, vaig nàixer al carrer de l’Escultor Benlliure, antigament conegut com el carrer dels Forns. Continuem.

En la carta-ordre de 10 de setembre de 1941 al jutjat municipal de l’Olleria, el fiscal Castro mana que declaren la mare i una germana de l’assassinat (documents 20 i 54).

El 13 de setembre de 1941, el jutge municipal Francisco Cháfer Albiñana informa que Isabel Vidal Micó (la germana) li va demanar que no interrogara la mare per la seua avançada edat i per estar malalta,  ja que això podria agreujar el seu estat de salut “al recordarle los hechos del asesinato de su hijo”.

En la compareixença, la germana, major d’edat, domiciliada al carrer Calvo Sotelo, número 34 (observaran la diferència de número), declara que Antonio Vidal es trobava a Patraix a l’inici de la guerra, poble on feia de rector i que el 20 de juliol, com que veu perillar la seua vida, es va traslladar a l’Olleria i es va refugiar en el domicili esmentat. Diu que no el van molestar a excepció d’una visita d’uns enviats del comité local que van preguntar si es trobava allà, fins que el 27 d’agost “se presentaron varios elementos izquierdistas de Patraix a las cuatro de la madrugada aproximadamente acompañados de un miembro del comité de esta población llamado Isidro García Berenguer, ajusticiado ya en la actualidad, llevándoselo y lo asesinaron en el puerto de Cárcer, término de Llosa de Ranes”. Afirma que la defunció està inscrita, que el cadàver està soterrat al cementeri de l’Olleria, i que d’entre els que es van endur el seu germà sols en va reconéixer dos: un de malnom el Roig, ja difunt, i un altre de cognom Roca, domiciliat a Patraix, al carrer de Conca, amb una cicatriu a la cara. Afig que segons alguns rumors un dels desplaçats des de Patraix era Ismael Ramón Bondia, domiciliat al carrer En Proyecto, i que va denunciar els fets a la Jefatura de Falange de l’Olleria i a la Delegació de Falange del Districte de l’Hospital que es trobava a la plaça del Pilar de València (document 57).